El fracàs del cop d’estat contra el govern democràtic de l’estat espanyol, protagonitzat per un sector important de l’exèrcit, no fou total, ja que, gràcies als vint avions Junker JU 52 de l’aviació nazi alemanya que transportaren del Marroc a Andalusia tropes localitzades al protectorat espanyol, s’inicià una guerra de llarga durada: la Guerra Civil Espanyola (juliol del 1936-abril del 1939).
Espanya (desembre del 1936)
Es pot considerar que aquest conflicte bèl·lic inclogué, d’alguna manera, diverses guerres més. Fou una guerra civil europea, el precedent immediat, o potser es podria qualificar d’“assaig general”, de la Segona Guerra Mundial: s’inicià a les Canàries-Marroc; es reberen armes d’Hamburg i d’Odessa i petroli dels Estats Units; hi participaren tropes italianes i germàniques, experts soviètics i brigadistes de tot el món. Una guerra total, en tots els àmbits, per primera vegada en la història amb bombardeigs indiscriminats sobre la població civil. També, en aquest sentit, el precedent immediat del que seria la Segona Guerra Mundial.
Al mateix temps, la guerra d’Espanya va ser, ja d’entrada, un xoc violentíssim entre el model d’una societat democràtica, amb tots els seus problemes, i el model d’una societat amb una dictadura totalitària-autoritària, en tots els àmbits. O, si es vol, entre una societat oberta a tots els experiments i una societat rígida i tancada. De fet, es tractà d’una guerra entre dos exèrcits qualitativament ben diversos: un exèrcit regular, professional, amb la col·laboració de dos exèrcits (l’alemany i l’italià), i unes milícies populars improvisades, sense experiència prèvia i que rebien l’ajut de voluntaris vinguts de molts indrets del món. Una guerra de classes entre, d’un costat, grans propietaris rurals i urbans, la jerarquia eclesiàstica, alguns sectors del gran capitalisme i els petits propietaris bladers de la Castella en crisi, i, de l’altre costat, la petita burgesia demòcrata urbana, els mitjans i petits propietaris mediterranis dinàmics, i treballadors de granota o de coll i corbata sense propietats. Una guerra “de territoris” entre l’àmbit de les antigues corones de Castella-Lleó i de Navarra (excepte la ciutat de Madrid i els voltants), i l’àmbit de Catalunya-Aragó i de l’antic regne de Granada. Dos àmbits que, a grans trets, corresponien al mapa de les eleccions entre 1868 i 1931. Una guerra “de religió” entre sectors del lumpenproletariat i dels “baixos fons” contra la jerarquia eclesiàstica, el clergat, el seu entorn i les seves propietats. I, d’altra banda, una guerra que va possibilitar l’afirmació del paper de les dones, que van tenir, per primera vegada, una presència important en molts àmbits socials: des de les milícies armades fins a l’ensenyament, el periodisme o les arts.
El Comitè de No-intervenció
Per iniciativa de la República Francesa i del Regne Unit, el 9 de setembre de 1936 es constituí a Londres una organització política que s’anomenà Comitè de No-intervenció, o NIC (Non-Intervention Committee). El NIC tenia com a objecte aparent evitar la previsible internacionalització de la guerra d’Espanya. Representants de vint-i-set estats europeus (inclosa Turquia, però no l’estat espanyol, ni la Generalitat de Catalunya) van decidir formalitzar la constitució d’aquesta organització. La Societat de Nacions, amb seu a Ginebra, delegà al Comitè creat a Londres totes les qüestions relacionades amb la guerra d’Espanya.
L’acord principal adoptat pel Comitè fou el de no intervenir directament subministrant armes ni homes a cap dels dos bàndols en guerra. No es podia, tampoc, vendre armes oficialment, ni municions, ni combustible, a cap dels dos bàndols.
Aquest acord, però, fou burlat per algunes de les potències que integraven el Comitè. Així, l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i el Portugal salazarista van subministrar armes, municions, vehicles i soldats a l’exèrcit insurgit. La Unió Soviètica va vendre armes i avions al govern legítim espanyol, i va contribuir a la formació de les Brigades Internacionals. De fet, els acords d’una no-intervenció suposadament neutral del Comitè foren l’excusa adoptada per les democràcies europees occidentals (com ara França i la Gran Bretanya, Bèlgica, Holanda i Suïssa) per no donar suport ni al govern democràtic espanyol ni al govern de la Generalitat. Dos anys després, el Comitè va decidir que les Brigades Internacionals (però no les forces alemanyes ni la italiana) sortissin del territori de l’estat espanyol.
Dos bàndols internacionals
El feixisme europeu i el militarisme sud-americà
Al costat dels governs democràtics de Madrid i Barcelona se situaren forces politicomilitars diverses, com ara les forces d’ordre públic dels governs de la Generalitat de Catalunya i de la República Espanyola, i també la marina de guerra i l’aviació militar del govern espanyol. Així mateix, els sindicats de treballadors de l’estat espanyol i alguns grans sindicats (començant per la CGT francesa, la Confédération Nationale du Travail) d’alguns dels països democràtics d’Europa i d’Amèrica. Tot seguit, cal esmentar les Brigades Internacionals, amb voluntaris procedents de més de cinquanta estats del món, amb seu central a París, i diverses organitzacions no governamentals internacionals (la Societat dels Amics; els quàquers; les associacions internacionals d’escriptors, com el Pen Club, o d’arquitectes, com els CIAM, o l’Associació Internacional de Treballadors, l’AIT). El govern de Mèxic subministrà armes produïdes a la seva Fábrica Nacional de Armamentos i comprà armes per encàrrec del govern espanyol a Bèlgica, França, la Gran Bretanya i els Estats Units. A més, el govern mexicà utilitzà, per exemple, un vaixell de 1 700 t, el Berbère, comprat a Marsella, amb destí a la ciutat d’Alacant i rebatejat amb el nom de Jalisco. D’altra banda, cal esmentar la Unió Soviètica, que va vendre (no ho va pas subministrar gratuïtament) armes, municions i vehicles, inclosos avions, al govern republicà, que arribaven per via marítima i des d’Odessa als ports de Cartagena, Alacant, València i Barcelona. També va enviar, cal destacar-ho, uns 2 000 experts: pilots d’aviació, artillers, radiooperadors, conductors de tancs. I donà el suport inicial a les Brigades Internacionals.
A favor dels militars colpistes i dels minúsculs grups polítics de tipus feixista que hi col·laboraren, hi havia bona part dels comandaments de l’exèrcit espanyol insurgit. En especial, els situats al Marroc: el cos de regulars, oficialment Fuerzas Regulares Indígenas (creat el 1914), i la Legión Española (creada el 1920 com a Tercio de Extranjeros, i denominada, més tard, Tercio de Marruecos), que serien transportats a la Península (amb vols Tetuan-Sevilla) per l’aviació de guerra nazi alemanya. També cal afegir-hi els governs, i els exèrcits, dels estats totalitaris d’Europa: Itàlia (des de Gènova), Alemanya (des del port d’Hamburg) i Portugal. La Itàlia feixista va formar el Corpo Truppe Volontarie, el CTV, que arribaria a enviar 140 000 soldats a l’estat espanyol, i l’Alemanya nazi, la Legió Còndor, formada per tropes especialitzades, en total uns 14 000 homes. Igualment van simpatitzar-hi algunes grans empreses petrolieres (com la Texas Oil Company, més tard Texaco, amb punt de sortida a Port Arthur, als EUA), i no petrolieres (com ara Río Tinto, Studebaker, Dupont de Nemours i General Motors), nord-americanes i europees. També a favor hi havia la jerarquia de l’Església Catòlica de Roma, amb alguna excepció notable (per exemple, el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona). I grups feixistes europeus, com ara la irlandesa Army Comrades Association, els Blueshirts. El 1934 s’havia reunit a Montreux (Suïssa) la International Fascist Conference, amb representants de catorze estats. També donaren suport als colpistes grups d’extrema dreta nord-americans: els Blackshirts i el Ku Klux Klan. Cal esmentar igualment diversos sectors de l’Amèrica Llatina, car, el 1936, moltes repúbliques tenien governs militars. Sis repúbliques mantenien un règim democràtic: Mèxic, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Xile i l’Uruguai. Veneçuela tenia un president elegit pel parlament d’un dictador. L’Argentina era un cas a part. No es pot dir, doncs, que no existís, en alguns cercles llatinoamericans, una certa simpatia pels colpistes espanyols.