Els reptes de tota mena, també sanitaris, que va suscitar la guerra d’Espanya (1936-39) es troben en l’origen d’innovacions mèdiques importants que responien a les grans necessitats de guariment d’unes societats assolades per la violència i la guerra.
Fins a l’estiu del 1936, les transfusions de sang es feien de braç a braç: del braç de la persona que era donant al braç de la que rebia la sang. Les limitacions d’aquest procediment són òbvies, sobretot si la demanda de transfusions és massiva i es localitza lluny dels hospitals. Frederic Duran-Jordà (Barcelona, 1905 – Manchester, 1957), metge i químic, i el seu equip van dissenyar, el 1936, un mètode per a conservar la sang extreta dels donants, mantenir-la en bon estat i poder-la transportar. Un altre metge, Josep Trueta (Barcelona, 1897-77), va inventar un mètode molt eficaç per a tractar les ferides i les infeccions òssies anomenat de “guariment tancat”, o closed method.
L’exili de metges (1939)
Aquestes dues grans innovacions catalanes i d’altres, de múltiples procedències, implicaven l’avenç del que se’n va dir “medicina social”, que, justament, començava la seva història com una de les peces bàsiques del que seria el modern estat del benestar.
Del Servei de Transfusions de Sang a la Llarga Marxa
A l’Hospital d’Urgències núm. 18, situat a Montjuïc, a Barcelona, s’instal·là el Servei de Transfusió de Sang al Front, creat el 10 d’octubre de 1936. El director n’era Frederic Duran-Jordà, que havia aconseguit, per primera vegada en la història de la medicina, que la sang recollida, un cop analitzada, classificada i filtrada, es conservés envasada al buit en un tub de vidre neutre autoinjectable, i es pogués transportar, en un camió frigorífic, a més de cent quilòmetres. Fou el primer “banc de sang”. El desembre del 1936, el metge canadenc Norman Bethume, membre de les Brigades Internacionals, que havia estudiat el mètode Duran a Barcelona, va muntar a Madrid el Servicio Canadiense de Transfusión de Sangre, que tindria els mateixos principis de funcionament que el servei català. N. Bethume, però, es va barallar amb les autoritats sanitàries militars de Madrid i, pel març del 1937, deixà Espanya i el Servicio Canadiense (que, sense ell, no funcionà bé fins que hi fou cridat F. Duran-Jordà). Poc temps després, el canadenc es traslladà a la Xina. Es posà, ara, al costat de les columnes de soldats de la Llarga Marxa iniciada, i dirigida, per Mao Zedong. A la Xina de Mao, N. Bethume organitzà un servei de transfusions de sang com el català, gràcies al qual, en els anys successius, desenes de milers de combatents xinesos salvarien la vida.
A Anglaterra, i a la Segona Guerra Mundial
L’exili de metges (1936-1940)
Al febrer del 1939, F. Duran-Jordà marxà cap a l’exili. Gràcies a la Creu Roja britànica, i al Dr. Josep Trueta, va poder treballar a Anglaterra. A l’Ancoats Hospital de Manchester començà a organitzar un banc de sang, que seria plenament operatiu durant el que s’ha dit Batalla d’Anglaterra (juliol-octubre del 1940), que marcaria el rumb de la Segona Guerra Mundial.
A partir de Manchester, els bancs de sang i els serveis mòbils de transfusió de sang s’anaren estenent a tots els països amb capacitat tècnica per a fer-ho. Així doncs, aquesta innovació mèdica catalana va fer la volta al món. Les donacions, la conservació i el transport de la sang han esdevingut una peça més del mosaic de la vida de les societats contemporànies.
Des de la universitat d’Oxford al món
Josep Trueta, just travessada la frontera francesa a l’inici del seu exili, fou convidat (com l’enginyer Ramon Perera, per exemple) a participar en un grup de treball que preparava la defensa passiva d’Anglaterra, en cas d’atac aeri nazi alemany. Trueta, instal·lat a la universitat d’Oxford, va córrer a explicar per tots els mitjans el seu mètode de guariment de ferides que evitava la gangrena. Una vegada començada la Segona Guerra Mundial, el seu sistema fou ràpidament incorporat al bagatge tècnic i mèdic de l’exèrcit britànic i de tots els exèrcits dels aliats, gràcies al qual es van salvar milers de vides humanes, i també milers de persones es van lliurar d’invalideses.
De Llimiana al Kremlin...
Josep Bonifaci (Llimiana, 1895 – Barcelona, 1989) era el metge del balneari de Caldes de Boí quan, al juliol del 1936, un sector de l’exèrcit espanyol va fer un cop d’estat que, fracassat, esdevindria guerra civil. A partir d’aquí, va ser metge de l’Hospital General de Catalunya i responsable de sanitat de la Unió General de Treballadors. Amb Josep Moix, ministre de treball del Govern de Madrid, J. Bonifaci esdevingué director general de sanitat de l’estat espanyol. Acompanyà José Díaz, el secretari del Partit Comunista d’Espanya, greument malalt, a Moscou, on va treballar fins al final de la Segona Guerra Mundial.
El 1945 posà en marxa, al carrer Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc, un hospital mèdicament modèlic, ja que Bonifaci, com Norman Bethume que havia anat a Moscou el 1935, havia après del sistema sanitari públic soviètic. Des d’allà, Josep Bonifaci publicà articles sobre sanitat pública a la revista “Lluita”, i dirigí els Anales del Hospital Varsovia (1948-1950). El 1950, però, com a resultat de l’esclat de la Guerra Freda, el Govern francès va tancar l’Hospital Varsòvia, i va deportar, a Còrsega, Josep Bonifaci i altres militants comunistes.
Medicina social i medicina familiar
El desembre del 1944 es constituí a Montpeller l’Agrupament de Metges Catalans Pro-Renovació de la Medicina. L’objectiu era discutir dos temes: la “medicina social” i la “medicina familiar”. Els coordinadors eren el psiquiatre Francesc Tusquelles, que ja treballava a l’Hospital de Saint-Alban, i el catedràtic Josep M. Bellido, de l’escola biomèdica d’August Pi i Sunyer. L’abril del 1945, aquest col·lectiu d’una trentena de metges catalans celebrà una segona reunió a Tolosa de Llenguadoc. Les conclusions foren trameses a la presidència de la Generalitat, amb Josep Irla al capdavant, pensant que el model català de sanitat pública es podria posar en marxa aviat.
El premi Kalinga/UNESCO
El 1951, la Kalinga Fondation Trust de Bombai va instituir, amb la UNESCO de París, uns premis anuals per a guardonar la divulgació científica. El 1955, el premi fou atorgat a August Pi i Sunyer, exiliat a Caracas des del 1939, on havia creat l’Institut de Medicina Experimental, el qual anà personalment a Bombai a recollir el premi.
August Pi i Sunyer tenia un concepte social de la medicina. Per exemple, havia explicat que el gran problema mèdic dels anys 1920 al món era “la fam dels pobles”. D’altra banda, els avenços en el coneixement del sistema neurovegetatiu d’A. Pi i Sunyer i els seus equips de Barcelona i Caracas foren objecte d’una especial dedicació divulgativa. Ell mateix publicà a Brussel·les (Des correlations chimiques aux correlations nerveuses, 1936), Montevideo (Las anomalías del metabolismo de los glúcidos, 1939), Mèxic (El sistema neurovegetativo, 1946), Buenos Aires (Los fundamentos de la biología, 1943), Caracas (Nuestra medicina, 1947) i Nova York (The bridge to life. From reality to mystery, 1951 i Classics of biology, 1955).
Altres itineraris mèdics
L’experiència mèdica catalana fou útil. De nord a sud d’Amèrica: Fèlix Martí, que havia estat sotsconseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya, féu d’editor de temes mèdics a Nova York. A Mèxic, hi treballaren els Peyrí, Oriol i Anguera, i alguns dels Pi i Sunyer metges. A Colòmbia, els Trias i Pujol, i els Solé i Pla. A l’Argentina, Lluís Sayé continuà la lluita contra la tuberculosi.
Psychiatry in War
La Barcelona dels anys 1930 havia estat el refugi de molts psiquiatres centreeuropeus que fugien del nazisme: era la “petita Viena”. En canvi, el 1939, alguns psiquiatres catalans, començant pel més destacat, Emili Mira i López, es van exiliar.
E. Mira, que combinà la recerca amb la divulgació, va passar de París a Londres, i d’allà a Nova York, on publicà, el 1943, Psychiatry in War. Seguí als Estats Units, passà per l’Havana i, més tard, s’instal·là primer a Buenos Aires, Santa Fe i Montevideo, i després a São Paulo i Rio de Janeiro, on va fundar l’Institut d’Orientació Professional, un dels primers de l’Amèrica Llatina, seguint el model del que ell mateix havia creat a Barcelona el 1919 per encàrrec de la Mancomunitat de Catalunya.
L’itinerari del doctor Joaquim Alier, un dels seus deixebles, fou també interessant. Treballà, sempre com a psiquiatre, a Caracas, després a Austràlia (Brisbane), Nova Guinea i a Indonèsia. El 1952, tornà a Nova York per dos anys, després a Barcelona i, el 1961, a l’Hospital Pere Mata de Reus.