L’interès pels països en els quals els partits socialistes han aconseguit, per la via electoral o per la via insurreccional, el poder polític i la direcció dels afers públics és ben viu en la societat catalana d’ençà dels primers anys del segle XX. El socialisme municipal anglosaxó i belga, el socialisme de càtedra germànic i austríac, el socialisme revolucionari francès, com també l’italià i el socialisme soviètic, són coneguts, sovint de primera mà. L’any 1944, el polític i intel·lectual socialista Manuel Serra i Moret (Vic, 1884 – Perpinyà, 1963), amb notables estudis d’economia i ciències socials realitzats a la universitat de Chicago, als EUA, establí el mapa dels països socialistes del món aquells anys (Nova era/Mèxic, desembre 1944).
Països socialistes
Cronologia dels països socialistes
Suècia
Des del 1932, “durant 12 anys consecutius, Suècia ha tingut majories parlamentàries i governs socialistes”, escriu Serra i Moret. El 1936, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat tingué delegació a Estocolm.
Dinamarca
Ocupada en aquell moment per l’exèrcit nazi, “tornarà a ser socialista tan bon punt sigui alliberada i reprendrà la seva alta tradició civil i col·lectivista”.
Gran Bretanya
“És segur que emergirà amb majories socialistes en les primeres eleccions que se celebrin”. Pronòstic confirmat. El que era difícil de preveure el 1944 era la derrota laborista del 1979, i els èxits electorals del partit conservador. Londres tenia el 1936 una delegació de la Generalitat i serà la seu del Consell Nacional Català (1946).
Nova Zelanda
Des del 1934, assenyala Serra i Moret, és un país que “té parlament i govern socialistes, i ha tingut temps d’acreditar-se com el país més avançat i més ben administrat del món”. El model de seguretat social de Nova Zelanda era, aleshores, el millor, segons remarcava J. Maluquer i Salvador, que va ser director de l’Institut Nacional de Previsió.
Austràlia
“Amb govern federal socialista des del 3 d’octubre de 1941”. Abans, en alguns dels estats de la federació australiana, el partit laborista havia guanyat les eleccions i havia format govern.
Canadà
“Amèrica té el seu primer govern socialista des del 15 de juny de 1944. És el de la província de Saskatchewan”. Era lícit pensar que el “Canadà mena la davantera d’Amèrica”.
Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques
Primerament, posa en relleu el federalisme de la nova Constitució tot dient: “L’URSS, suara readaptada a una més ampla estructuració de base autènticament nacional.” En segon lloc, en destaca la irradiació internacional amb aquestes paraules: “l’URSS [...] projecta la seva potent alenada socialista”. I en tercer lloc, assenyala el possible pas de la “socialització” al socialisme amb democràcia: “L’URSS [...] es prepara per a desenvolupar la consciència democràtica, que el retardament de les masses no feia viable en les primeres etapes de la socialització.”
Europa continental
El bon coneixement que té de la política europea el porta a fer previsions molt ajustades a la realitat per a l’endemà de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, que de fet es confirmaren totes. “França, Itàlia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i tots els estats de l’orient europeu, fins i tot la martiritzada Polònia, tendeixen a estructurar-se socialísticament.” En tots aquests estats, les eleccions que s’hi celebraren van obrir pas a la formació de governs d’unitat en què l’eix central van ser clarament els partits socialistes i els partits comunistes.
El vol sobre Amèrica
El 1946, com a conseller del Govern a l’exili de la Generalitat de Catalunya, M. Serra i Moret, aleshores resident a la ciutat de Buenos Aires, viatjà fins a la seu de les Nacions Unides a Nova York amb l’objectiu d’assistir a la condemna i, per tant, a la declaració de no-admissió, d’una representació oficial de la dictadura espanyola del 1939.
I ho va fer amb un llarg viatge amb avió. En aquell moment els vols regulars de l’aviació comercial es trobaven encara als inicis i la travessia es va dur a terme amb nombrosíssimes escales tècniques, efectuant un recorregut total de 16 000 km aproximadament i unes 65 h de vol, repartides en dos mesos. El mateix Manuel Serra en va fer la crònica, un cop va haver arribat a Nova York, als números 192 i 193 de la revista “Catalunya” de Buenos Aires, una publicació mensual envejable, que va gaudir d’una llarga durada.
L’itinerari que va seguir, canviant d’avió i de companyia aèria unes quantes vegades en aquests dos mesos, va incloure vint ciutats, amb sortida de Buenos Aires i arribada a Nova York.
Manuel Serra i Moret va ser rebut, en totes les escales del seu llarg viatge, pels catalans –i, en moltes ocasions, també per bascos i gallecs– que vivien en aquelles ciutats, impartí conferències en nombroses universitats sobre planificació econòmica i llibertats democràtiques, i va mantenir entrevistes amb dirigents polítics d’alt nivell. Segons ell, el país on vivien més catalans actius era Xile, i la ciutat més dinàmica, la de Mèxic.
A Mèxic, justament, M. Serra i Moret es va dedicar a estudiar el jeroglífic, per dir-ho d’alguna manera, que es trobava al rerefons de les polítiques d’emancipació llatinoamericanes: “sobre el front de l’indi, humiliat pel conquistador, hi ha escrit un jeroglífic que diu: que ell, tot sol, ha defensat el dret i la llibertat del seu antic opressor”.
El teló d’acer i la Guerra Freda
Aquest mapa xocà amb el dels dos blocs antagònics que la Guerra Freda, iniciada l’any 1947, va imposar. En el camp occidental, el “món capitalista”, no hi hauria la possibilitat de construir països socialistes ni per la via electoral, i, a l’est, el capitalisme no podria existir en cap cas, car tots els països serien, per definició, socialistes. L’anomenat teló d’acer –una expressió popularitzada per W. Churchill, a partir de l’any 1946 que indicava les fronteres existents entre l’URSS i els altres països comunistes de l’Europa oriental, d’una banda, i el bloc occidental, de l’altra– anà presentant tanmateix cada vegada més forats, i el 1989 desaparegué completament. De manera que un mapa com el que plantejava Manuel Serra i Moret tornava a ser possible.