Els milers de catalans i catalanes que participaren, en tots els fronts, a la Segona Guerra Mundial van ser, possiblement, molt més nombrosos que els combatents de molts estats que eren “oficialment” en guerra. L’exili massiu de l’hivern del 1939 en situà molts als escenaris del conflicte.
Catalans en diferents escenaris
I aquests escenaris incloïen França, Bèlgica i Holanda, que havien estat envaïdes; la ciutat de Londres bombardejada; el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, situats entre molts focs; la Unió Soviètica, que es replegava al Caucas i l’Àsia central per poder protegir-se d’un Tercer Reich en expansió; les Filipines i Indoxina, ocupades aleshores per l’exèrcit imperial japonès.
Però també els catalans d’Amèrica participaren en la guerra. Des dels aviadors catalans relacionats amb la RAF –Josep Canudas, Josep M. Carreras i Pepa Colomer, en el primer pont aeri de la història, que transportava armes i material dels aeroports de Terranova als d’Irlanda i Escòcia–, fins a Josep Carner i Ribalta i els altres participants en les emissions radiofòniques antifeixistes emeses des de Nova York.
De la frontera francoalemanya als fiords noruecs
Recorregut per Europa
Una part dels catalans exiliats l’hivern del 1939 que eren als camps d’internament de refugiats del Migdia francès, ingressaren a la Legió Estrangera, als regiments 21, 22 i 23 de l’exèrcit francès, i a les Companyies de Treball d’Estrangers (CTE), militaritzades. El factor decisiu fou la guerra llampec d’ocupació de mitja Polònia i de la costa de Noruega, i d’invasió d’Holanda-Bèlgica i França, iniciada a partir de setembre del 1939. Ara bé, l’exèrcit francès s’enfonsà, i l’exèrcit alemany arribà fins a París, i fins a Hendaia. Els catalans, i els estrangers, de la Legió van seguir lluitant contra el hitlerisme, però des dels rengles dels exèrcits dels aliats o des de la Resistència. Molts dels qui eren a les CTE foren detinguts i internats als camps nazis.
Un dels èxits militars inicials dels aliats fou la recuperació de Narvik, a la costa de Noruega (port de sortida del ferro suec), on participaren catalans de la Legió Estrangera, que tenia la seva base a Orà, al nord d’Àfrica. Així i tot, Joan Ramon Pujol de Villalonga, Emili Blanc, Francesc Balaguer o Carles Busquets moriren combatent a la línia del cercle polar àrtic.
Els catalans –i els espanyols– participaren especialment en l’organització de la Resistència francesa, a París i a tot Occitània. Alguns d’ells ho pagaren car: un dels dirigents de la Resistència a París, Josep Miret, que havia estat conseller del govern de la Generalitat, fou detingut per la policia el novembre del 1942, i internat al camp de Mauthausen, on morí el novembre del 1944.
Integrats, en diferents llocs, a les forces dirigides pel general De Gaulle, els exiliats catalans participaren en les lluites dels partisans contra l’ocupació nazi i per la llibertat de França. Significativament, en aquell moment carregat de simbolisme de l’alliberament de París, el tinent de l’escamot de carros blindats que arribà fins a l’ajuntament de la capital es deia Amador Granell, i havia nascut a Vila-real.
La batalla d’Anglaterra
Procedents de Narvik, i de l’exèrcit desfet de la França ocupada, alguns combatents catalans s’integraren a la Number One Spanish Company, la NOSC, que participà en la batalla d’Anglaterra, i, en diverses comeses, fins al final.
Els bombardeigs de Londres tenien com a precedent els bombardeigs de Barcelona, Figueres i altres ciutats catalanes. Els refugis londinencs van aprofitar només parcialment l’experiència de Ramon Parera, l’enginyer municipal que en dirigí la construcció d’un gran nombre. La BBC comptà amb la col·laboració de Carles Pi i Sunyer (conseller de la Generalitat), Josep Manyé (periodista) i d’altres. Les ferides i fractures de guerra foren tractades amb el mètode Trueta, i les transfusions van ser facilitades pel sistema de conservació i transport de la sang inventat a Catalunya pel servei del doctor Frederic Duran i Jordà. La informació deliberadament errònia que rebé l’estat major alemany sobre el desembarcament aliat a les costes franceses i que va fer possible l’èxit de Normandia fou preparada per Joan Pujol i Garcia, Garbo.
Entre Terranova, Irlanda i Escòcia, tres aviadors catalans que treballaven per a la Royal Air Force, la RAF (Canudas, des del Canadà, i Carreras i Colomer, des d’Anglaterra) van contribuir, decisivament, a la creació d’un dels primers ponts aeris de la història. Gràcies a aquest pont el govern nord-americà feu arribar als britànics material bèl·lic, aliments, medicines i homes.
A la Mediterrània
Des de Liverpool i Londres, on havien arribat procedents de Norvik, alguns catalans s’integraren en l’exèrcit francès que el general Charles De Gaulle estava organitzant a l’Àfrica. Les bases d’aquest exèrcit van ser Dakar, Freetown i Brazzaville. Des d’aquí, uns quants travessaren el Sàhara per Fort Lamy fins a Trípoli. I uns altres es dirigiren a Damasc i Beirut, contornejant tot el continent africà via Durban, Aden i el Caire. La base militar amb més participació catalana fou la de Damasc, a Síria (colònia francesa), des d’on marxarien a Palestina (tutelada per la Gran Bretanya). El 1941 saltaren a Creta (que era ocupada per l’exèrcit nazi), on, d’entrada, no van tenir èxit. Però, des d’allà, amb les tropes aliades procedents del nord d’Àfrica, participaren en lluites a prop de Nàpols contra un exèrcit alemany que començava a retrocedir.
Alguns periodistes catalans seguiren la trajectòria política i militar de De Gaulle. Carles Sentís el seguí, des de Brazzaville fins a Alger. Jaume Miravitlles, des de Mèxic, va escriure sobre l’opció de De Gaulle, i sobre la possibilitat d’avançar vers la transformació de l’imperi colonial francès en una àmplia federació democràtica.
Guerrillers del Caucas a Bielorússia
A partir de l’entrada de les tropes hitlerianes a la Unió Soviètica, el juny del 1941, els catalans i els espanyols exiliats que tenien l’edat reglamentària van oferir-se a les autoritats, com havia succeït a França i a la Gran Bretanya, per lluitar contra l’invasor nazi.
La major part s’integraren en algunes de les unitats de partisans de l’exèrcit soviètic. Fins i tot, passaren per uns cursos d’aprenentatge de tècniques de sabotatge, a Samarcanda i altres punts de l’Àsia central soviètica. Alguns d’ells foren destinats a llançar-se en paracaigudes amb l’objectiu de penetrar en algunes de les àrees ocupades per l’exèrcit nazi: als Països Bàltics i a Bielorússia. D’altres esdevingueren guerrillers a la regió del Caucas, o a Ucraïna i la península de Crimea. O, soldats soviètics, al setge de Leningrad (on, per cert, també hi eren els catalans integrats a la División Azul franquista) i en la defensa de Stalingrad i de Crimea. En un cas (el de Francesc Pararols), una de les destinacions fou la vigilància del ferrocarril transsiberià, Moscou-Vladivostok.
Com havia succeït feia poc a París, també hi hagué combatents catalans en el primer moment de l’alliberament de Berlín, en aquest cas, integrats a les tropes soviètiques.
Alguns dels guerrillers catalans de la Unió Soviètica van escriure, o han inspirat, llibres de memòries que s’han anat publicant, abans del 1975 a París o a l’Havana, i després, a Barcelona o Girona. Es tracta de Josep Gros, Sebastià Piera i Francesc Pararols, entre d’altres. Foren especialment entrenats per a saltar en paracaigudes a les àrees d’ocupació alemanya, a Lituània a prop de Vílnius, a Bielorússia, a Ucraïna...
També hi ha informacions directes d’altres catalans que lluitaren en fronts: Rafael Vidiella, amb els “nens de Rússia”, a Kokand (Uzbekistan); Emili Vilaseca, a les emissions de la REI, de Moscou a Ufa (Baixkíria); August Vidal, traductor, i Gabriel Arrom, economista, a Moscou; Josep Bonifaci, metge, des de l’hospital del Kremlin fins a Kuibixev, soviètic; Lluís Balaguer, de Moscou a Barnaul (Sibèria); Ferran Puig, de Rostov a Ashgabat, Turkmenistan, prop de la frontera amb Pèrsia/Iran; Joan Belloví, de Rostov a Aktyubinsk, passant per Teheran.
A la guerra del Pacífic
Alguns catalans, pocs en comparació als que lluitaren a Europa, l’Orient Mitjà i Àfrica, van participar en diversos episodis de la guerra del Pacífic. Els religiosos que eren a les Filipines i els homes de la multinacional catalana Companyia de Tabacs de Filipines van ser sotmesos a la pressió de l’ocupació militar del Japó, i hi van respondre de diverses maneres. A Indoxina, catalans com el sabadellenc Robert Pujol, o molts rossellonesos o cerdans, formaven part de les unitats de l’exèrcit colonial francès que s’enfrontà a la invasió japonesa.
A les conferències de pau
Els catalans no van poder participar en les conferències de pau entre els aliats que van posar les bases del món del futur. El Consell Nacional Català, amb seu a Londres i una important delegació a Nova York, s’adreçà a la conferència de San Francisco.
A les reunions dels “tres grans” (Churchill, Stalin i Truman) hi hagué, però, una discreta presència catalana. El pilot d’aviació –i home de confiança– que va dur el primer ministre britànic Winston Churchill a les reunions del més alt nivell mundial de Ialta, Teheran i San Francisco fou Josep M. Carreras i Dexeus.