El millor present del gòtic

A Catalunya l’expansió implacable, profunda i original de l’estil artístic que es coneix com a gòtic pot ser associada a l’etapa històrica que va des del començament del regnat de Jaume II (1291-1327) fins a la declaració, el 1348, de la major i més coneguda epidèmia de pesta bubònica de l’edat mitjana. Les experiències del segle XIII, sigui en el camp de l’arquitectura o en el de les arts figuratives, havien transformat l’art del passat romànic en múltiples direccions.

Pere III de Catalunya, dit el Cerimoniós o el del Punyalet (1336-87), va ser un monarca de gran rellevància política, a més d’un decidit protector de les arts i les lletres. Brillant i alhora controvertit en termes històrics, les seves actuacions en el terreny artístic van tenir una innegable transcendència. L’art gòtic català va arribar durant el seu llarg regnat a les més altes quotes de qualitat i de creativitat i va reeixir en la consolidació d’un llenguatge genuí i amb molta personalitat.

Data: 3 de gener de 1373.

Pere el Cerimoniós demana als jurats i prohoms d’Albocàsser que deixin acabar de pintar un retaule de l’església de la vila al pintor tortosí Domingo Valls, i els promet que un cop enllestida l’obra hi enviarà Llorenç Saragossa, el millor pintor de Barcelona, a judicar-la.

De Joan I a Ferran d’Antequera

La darrera etapa del gòtic a Catalunya es va haver de moure en un escenari prou dificultós per a poder plantejar grans obres i desplegar amb força creativa una activitat intensa, tal com havia succeït en temps anteriors al quatre-cents i a la primera meitat d’aquesta centúria. La darreria del segle XV i tot el XVI van ser temps convulsos, de crisi econòmica i d’epidèmies freqüents i, sobretot, de declivi arran de la guerra civil catalana (1462-72), especialment cruenta a les terres de Lleida.

Les referències que tenim a l’època del gòtic sobre les impressions i les reaccions dels comitents, dels que consumien art i, en general, de tothom qui tenia l’oportunitat de contemplar per primer cop una nova portalada o un timpà acabat d’esculpir, o bé un retaule arribat del taller del pintor i instal·lat a l’absis major o a les capelles d’una església catedral o parroquial, són escassíssimes i poc rellevants.

La jerarquia professional. Els oficis i les confraries

La necessitat d’estructurar i regular la pràctica dels oficis es va fer evident ben aviat, però els camins per a arribar a aquestes associacions, més o menys organitzades i reglamentades segons els llocs, van ser diversos. Aquesta diversitat la trobem fins i tot en la denominació i en la definició mateixa d’aquestes associacions. La terminologia depenia molt del fet que el factor religiós tingués o no un paper en la seva vida corporativa.

A l’època del gòtic, a les persones, el treball els servia per a poder viure amb el mínim indispensable. Treballar en un ofici els permetia tenir habitatge, menjar, vestir-se i saber on serien sebollits.

1407-08

Pere Garcia, natural de Peñafiel, al regne de Castella, acorda amb el pintor de Girona Francesc Borrassà que s’estarà amb ell durant dos anys per aprendre l’ofici.

O: Perdut.

A: Arxiu Històric de Girona, notaria de Girona 4, 57, folis 3v-4.

Les administracions de la gestió: les fàbriques

Inscripció del mur exterior de la catedral de Barcelona que dona al carrer dels Comtes, a l’altura de les capelles de Sant Llorenç i Sant Dionís, en què es deixa constància de la represa de les obres de la catedral el 1329.

Enciclopèdia Catalana – G.Serra