La jerarquia professional. Els oficis i les confraries
La necessitat d’estructurar i regular la pràctica dels oficis es va fer evident ben aviat, però els camins per a arribar a aquestes associacions, més o menys organitzades i reglamentades segons els llocs, van ser diversos. Aquesta diversitat la trobem fins i tot en la denominació i en la definició mateixa d’aquestes associacions. La terminologia depenia molt del fet que el factor religiós tingués o no un paper en la seva vida corporativa. A Catalunya, aquestes associacions es coneixeran gairebé indistintament com a associacionsmenestrals, confraries, oficis, arts o col·legis. Aquests termes també es troben al regne de Castella: menester, mester, cofradía, oficio, arte. En canvi, els mots gremi, en català, o gremio, en castellà, corresponents al francès corporation, no pertanyen al vocabulari medieval. En francès el mot corporation no apareix fins el 1776 en l’edicte de Turgot, el qual, paradoxalment, prohibeix aquestes associacions. Abans d’aquesta data, si bé el mot va ser utilitzat correntment, mai no es va fer servir oficialment.
Al sud de França, per referir-se a les associacions professionals d’oficis, s’utilitzen els termes charités, fraternités, métiers, i al nord i a Flandes, els de guildes i hanses. Els anglesos parlen de ghilds o mysteries; els alemanys de Innungen, Gilden, Aemter o Gewerke. A Itàlia, se’ls anomena arti. Tanta diversitat en el vocabulari és un senyal de les nombroses formes que prenen aquestes associacions.
La confraria era un agrupament d’artesans, o d’un sector d’artesans, amb un objectiu ben definit, en general religiós. Els oficis eren institucions o associacions professionals, obligatòries, que tenien privilegis i que es trobaven sovint en posició de monopoli. Practicaven l’ofici segons una reglamentació que elaboraven els seus membres. Aquests reglaments s’imposaven a tots els qui volien exercir l’ofici. Tenien com a objectiu final la tranquil·litat social: “Els oficis, les arts, són fills de la pau i de la llibertat”, diu la dita popular. N’hi havia prou que la confraria amb finalitat religiosa deixés de banda els confrares que ho eren per simple devoció i que eren membres que no exercien la mateixa professió, i acceptés només com a membres aquells que exercien la mateixa professió que no eren confrares, per transformar-se en ofici. Aleshores es convertia en organisme representatiu. El gran període de formació de les associacions professionals se situa entre el segle XIII i el XV. Tanmateix, aquests agrupaments van integrar estructures que ja existien, fins aleshores embolcallades per una aurèola religiosa.
Les primeres associacions es van crear sota la forma de confraries amb vocació religiosa. Els membres hi entraven amb l’esperança de tenir una mort segons els ritus cristians. Es tractava d’assegurar la mortalla, els ciris de la processó, la vetlla fúnebre i les misses cantades. A més, els fons constituïts pels llegats aportats pels membres es destinaven a obres d’assistència a les persones velles, a les vídues i als orfes de la confraria. Els membres s’agrupaven sota la invocació d’un sant patró, com sant Eloi per als orfebres, o sant Josep per als fusters. Algunes confraries agrupaven més d’una professió. Així, per exemple, a Girona, els picapedrers, els treballadors del metall i els ballesters pertanyien a la confraria posada sota la protecció dels sants Quatre Màrtirs. Qualsevol ingrés en una confraria era oficial i públic: el nou confrare prestava jurament, i podia ser acusat de perjuri en el futur si no respectava les regles. Aquestes confraries eren, doncs, les formes primitives de les associacions professionals.
Algunes confraries, no totes, van esdevenir oficis, de la mateixa manera que no tots els oficis provenien de confraries. Podem dir que els orígens de les associacions professionals es troben molt influïts per les confraries, tot i que no en deriven pas directament. Els obrers devien tenir necessitat de treballar junts i de compartir la compra de les eines. La causa d’entrar en una associació devia ser, per tant, la necessitat de tenir crèdit, perquè aquests obrers necessitaven un capital per a establir-se, comprar materials i sobretot eines. Podem dir que les eines van fer pressió perquè es produís la socialització del treball. A Anglaterra, les fraternitats podien fer el paper de banquers amb interessos molt beneficiosos. Aquestes associacions obeïen, a més, a la necessitat de desenvolupament econòmic i a la concentració de les activitats a la ciutat, en el marc d’una reactivació econòmica. De seguida, amb l’augment del nombre d’obrers d’un sector, els mestres intentaven definir rigorosament les condicions de fabricació i s’imposava una estructuració definida, que sovint consistia en l’ordenació escrita i oficialitzada de pràctiques considerades com a usos i costums. El benefici i el manteniment dels privilegis també comportaven un cert conservadorisme, que obeïa a una reglamentació estricta, si bé aquest conservadorisme es justificava per un desig del treball ben fet, tant per respecte al client com per respecte al treball de l’artesà. Al capdavall, el desig d’unir les forces de producció responia a una necessitat de base social per raons de pur màrqueting. D’alguna manera, els artífexs s’agrupaven, dins una mena de llei de l’oferta i la demanda, i segons el prestigi professional individual o de grup, per poder fixar ells mateixos el preu de les obres. Efectivament, aquestes associacions d’oficis servien per a fonamentar el prestigi dels obrers que en formaven part i, així, obrir-los els mercats i facilitar-los l’accés a la feina. Sembla com si, en l’essència mateixa de la naturalesa humana, hi hagués una necessitat de suport, de lligams amb els diversos estrats de la societat i de la indústria.
Les primeres referències oficials d’actes de fundació d’agrupacions d’ofici, documentades arreu d’Europa, daten del segle XIII; la primera és del 1200 i apareix en el privilegi de Pau i Treva, signat per Pere el Catòlic, en el qual trobem la paraula menestral; després, a Barcelona, trobem el document d’agrupament d’ofici més antic: el 1203 els sabaters demanen poder aixecar a la catedral un altar per al seu patró, sant Marc; i, finalment, en els furs concedits per Jaume I a València es fan moltes referències als aprenents. El primer reglament explícit d’un ofici data del 1218. Es tracta del dels molers de les pedreres de Montjuïc, a Barcelona. Aquest document, confirmat el 1327 per Jaume II i el 1428 per Alfons el Magnànim, establia l’elecció de tres cònsols al capdavant de l’organització, i el control de tots els obrers de Barcelona. Aquests primers estatuts posaren les bases tècniques de l’ofici i definiren les funcions i els deures dels prohoms. La gran època de constitució d’oficis és el segle XV, en què arriben a la plenitud i representen oficialment un grup social. És, per exemple, el cas de Barcelona, on el 1455 els quatre estaments que constituïen el Consell de Cent eren els ciutadans, els mercaders, les arts liberals i els oficis. Els segles XIV i XV corresponen a una època de crisi, en què els mestres pateixen dificultats econòmiques, i això explica l’abundància d’estatuts i la seva estructuració minuciosa. A la resta d’Europa es passava per la mateixa situació. A Ais de Provença, les associacions professionals es formaren damunt les ruïnes de les antigues confraries. El segle XV també va ser la gran època del registrament dels estatuts. A Londres, els homes lliures van formar associacions que tenien com a responsabilitat principal l’aprenentatge, en un context de millora de la flexibilitat laboral i, per tant, de major llibertat de moviment. Més enllà d’aquests mysteries, també hi havia fraternitats, confraries amb un paper religiós, però que, des del final del segle XIII, gaudien d’un cert estatus econòmic i polític. Per a la gestió, les sancions i la protecció, aquestes confraries angleses depenien més aviat de l’Església que no pas del poder secular, d’aquí que gaudissin d’una certa independència.
Frontispici d’un llibre d’ordinacions de l’ofici dels blanquers de la ciutat de Barcelona, amb la figura de sant Agustí, el seu patró (inici del segle XV).
©Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona, fons gremial, ms. 35-94
Aquesta independència provocà molt ràpidament el nerviosisme del poder local. Per exemple, des del 1351, a Castella, Pere I intentà limitar les competències excessives dels grups d’artesans. Els retreia, entre altres coses, una tria massa selectiva de la mà d’obra i la fixació massa rígida dels preus; ras i curt, un monopoli massa fort. Aquests intents d’equilibrar el poder emergent dels oficis sovint es corresponien amb èpoques de mala conjuntura econòmica.
Centres d’activitat i destinacions de viatges professionals dels principals mestres d'obres i imaginaires de l’època del gòtic.
L’associació d’oficis es consolidà en tres fases: una primera fase oral, de la qual tenim algun testimoni indirecte, una fase de reglamentació elaborada lliurement, i finalment una fase de reglamentació aprovada pel poder. Els oficis intentaven estructurar-se cada vegada més, i això per mitjà de reglamentacions més o menys estrictes. Els municipis tenien relació directa amb el rei per determinar el contingut d’aquestes ordenances. Els reglaments d’oficis en general insisteixen en els aspectes tècnics i administratius de l’associació professional. Les clàusules tracten de l’entrada d’un aprenent i de les multes pel treball de mala qualitat o que no respon a les normes de l’ofici. Les normes sobre l’etapa d’aprenentatge gairebé són precursores, perquè als estats de la Corona d’Aragó l’estatut dels joves no apareix fins al segle XIV, en documents rars i poc explícits. Els temes més tractats són la rescissió del contracte, la durada de l’aprenentatge i el nombre d’aprenents per mestre. Tot i que cada reglament és diferent, tenen punts comuns en la seva estructura: són redactats perquè els aprovi el rei, tracten el tema de l’assistència i del fet religiós, fixen la manera d’elegir els prohoms o cònsols, defineixen el que ha de pagar cadascú, donen directrius d’ornamentació per a la capella votiva i de vegades, en els exemplars més complets, defineixen l’examen de mestria i l’aprenentatge. Els detalls varien d’una associació a una altra, però la base és la mateixa. Centres d’activitat i destinacions de viatges professionals dels principals mestres d’obres i imaginaires de l’època del gòtic.
BARCELONA I EL SEU TERRITORI | ||
Guillem Abiell Jaume Alfonso de Baena Pere Arvei Pere Bacet Arnau Bargués Macià Bonafè Antoni Canet Jaume Cascalls els Claperós Ramon Despuig Jordi de Déu Jaume Fabre |
Lupo di Francesco
Joan FredericPere Garçó2 Carlí Gautier Bartomeu Gual Pere Joan Joan de Kassel Pere Llobet Miquel Lochner Francesc Marata Berenguer de Montagut |
Aloi de Montbrai Pere Moragues Pere Oller Bernat Roca Guillem Saera Jordi Safont Marc Safont Guillem Sagrera Pere Sanglada Pere de Santjoan Bernat Saulet Joan de Tournai |
TARRAGONA I EL SEU TERRITORI | ||
Jaume Cascalls Jordi de Déu Bartomeu de Girona Pere de Guines |
Reinard de Fonoll Pere Joan Aloi de Montbrai Pere Moragues |
Guillem de la Mota Guillem Solivella Pere de Vallfogona |
LLEIDA I EL SEU TERRITORI | ||
Bertran de la Borda Jaume Cascalls Carlí Gautier Rotllí Gautier Guillem de Guimerà1 Martí d’Ibar |
Pere Joan Andreu Julià Aloi de Montbrai Guillem Polo Pere de Prenafeta Antoni Queralt |
Bartomeu de Rubió Jordi Safont Guillem Seguer Guillem Solivella Joan de Valença2 |
GIRONA I EL SEU TERRITORI | ||
Guillem Abiell Pere Arvei Arnau Bargués Guillem Bofill Antoni Canet Jaume Cascalls2 els Claperós Bartomeu Climent Pere Compte2 |
Pasqual i Joan d’Eixulbi Jaume de Faveran Rotllí Gautier Bartomeu de Girona Bartomeu Gual Joan de Guingamps Aloi de Montbrai Guillem Morei Guillem de la Mota |
Pere Oller Bernat Roca Pere Sacoma Guillem Sagrera Pere Sanglada Pere de Santjoan Joan de Tournai Pere de Vallfogona |
TORTOSA I EL SEU TERRITORI | ||
Bartomeu Casanova Pere Compte Bernat Dalguaire Bartomeu Duran Pasqual i Joan d’Eixulbi Pere Garçó Antoni Guarc |
Andreu Julià Joan de Maine (de Frenoy) Aloi de Montbrai2 Pere Moragues Gil Morlanes el Vell2 Domingo Prunyonosa2 Antoni Queralt |
Bernat Roca Guillem Saera Bartomeu Santalínea Bernat Turó Jaume Vicent Joan de Valença |
VIC | ||
Macià Bonafè Ramon Despuig |
Bartomeu Ladernosa | Pere Oller |
MANRESA | ||
Jaume Alfonso de Baena Macià Bonafè Ramon Despuig |
Martí d’Ibar Bartomeu Ladernosa |
Berenguer de Montagut Arnau de Valleres |
VALÈNCIA I EL SEU TERRITORI | ||
Pere Balaguer Francesc Baldomar Bartomeu Climent Pere Compte Joan Corbera Antoni Dalmau Miquel Garcia |
Pere de Guines2 Joan Ivarra Andreu Julià Joan de Kassel Martí Llobet Francesc Martí (Biulaigua) Aloi de Montbrai |
Joan del Poyo Antoni Queralt Bartomeu Santalínea Guillem Solivella3 Garcia de Toledo Jaume Vicent |
XÀTIVA | ||
Bartomeu Casanova | Bernat Roca | Jaume Vicent |
MORELLA | ||
Domingo Prunyonosa | Bartomeu Santalínea | |
PERPINYÀ | ||
Jaume Cascalls Jaume de Faveran2 |
Rotllí Gautier Marc Safont |
Guillem Sagrera |
SANT MATEU DEL MAESTRAT | ||
Bartomeu Casanova Bartomeu Duran |
Antoni Guarc | Domingo Prunyonosa |
NARBONA | ||
Jaume de Faveran | Joan de Guingamps | Pere Sanglada |
CARCASSONA | ||
Pere Sanglada | ||
ELNA | ||
Guillem Sagrera | Pere Sanglada | Pere de Santjoan |
DIJON | ||
Francesc Marata2 | ||
BRUGES | ||
Pere Sanglada | Joan de Valenciennes | |
NÀPOLS | ||
Pere Joan | Guillem Sagrera | |
BLANES | ||
Arnau Bargués | ||
MONTBLANC | ||
Reinard de Fonoll Guillem de Guimerà1 |
Pere Joan2 | Guillem Timor |
CERVERA | ||
Joan Barrufet Bertran de la Borda Guillem de Guimerà1 |
Martí d’Ibar Francesc Marata |
Pere Perull Guillem Polo |
CASTELLÓ D’EMPÚRIES | ||
Antoni Amigó Antoni Canet |
Jaume Cascalls els Claperós2 |
Ponç Gaspar Pere de Santjoan2 |
CASTELLÓ DE LA PLANA | ||
Miquel Garcia | Guillem Saera2 | |
CATÍ | ||
Bartomeu Duran | Bernat Turó | |
TRAIGUERA | ||
Bartomeu Duran | Bernat Turó | |
POBLET | ||
Pere Balaguer2 Arnau Bargués Jaume Cascalls Jordi de Déu |
Guillem de Guimerà1 Pere de Guines2 Pere Joan Aloi de Montbrai |
Gil Morlanes el Vell Pere Oller Françoy Salau |
SANTES CREUS | ||
Antoni Canet2 Reinard de Fonoll |
Bartomeu de Girona | Guillem de Guimerà1 |
LA SEU D’URGELL | ||
Antoni Canet | Pere de Santjoan | |
ORIOLA | ||
Pere Compte | ||
GUARDAMAR (L’HOSPITALET DE L’INFANT) | ||
Bartomeu Gual | ||
VISTABELLA | ||
Pasqual i Joan d’Eixulbi | ||
VILAFERMOSA | ||
Pasqual i Joan d’Eixulbi | ||
VILA-REAL | ||
Pere Compte | Antoni Dalmau | Pere Garçó |
CIUTAT DE MALLORCA | ||
Macià Bonafè Antoni Canet Jaume Fabre |
Pere de Guines Guillem Morei2 Pere Morei |
Guillem Sagrera Pere de Santjoan Joan de Valenciennes |
VALL-DE-ROURES | ||
Joan de Valença2 | ||
PALERM | ||
Guillem Abiell | ||
PENÍSCOLA | ||
Bernat Turó | ||
CORNELLÀ DE CONFLENT | ||
Jaume Cascalls | ||
DAROCA | ||
Pere Moragues | ||
SARAGOSSA | ||
Pere Compte Antoni Dalmau |
Pere Joan Joan de Maine (de Frenoy) |
Pere Moragues Gil Morlanes el Vell |
IGUALADA | ||
Pere Moragues | ||
RODA DE RIBAGORÇA | ||
Guillem Solivella2 | ||
GERB | ||
Guillem Solivella | ||
MONTSERRAT | ||
Jaume Alfonso de Baena | Pere Bacet | Pere Moragues |
CALATAIUD | ||
Guillem Solivella | ||
ULLDECONA | ||
Guillem Saera | ||
VALLFOGONA DE RIUCORB | ||
Jordi de Déu | ||
BÀSCARA | ||
Pere Oller | ||
TARASSONA | ||
Pere Oller | ||
VERDÚ | ||
Pere Joan | ||
EL VILOSELL | ||
Jordi de Déu | ||
RIPOLL | ||
Jordi de Déu | ||
SANTA COLOMA DE QUERALT | ||
Jordi de Déu | ||
HORTA DE SANT JOAN | ||
Bernat Dalguaire | Jaume Vicent | |
VINAIXA | ||
Jordi de Déu | Guillem Seguer | |
XÈRICA | ||
Miquel Garcia | ||
MANZANERA (TEROL) | ||
Miquel Garcia | ||
LUCCA | ||
Lupo di Francesco | ||
LA SELVA DEL CAMP | ||
Guillem Timor | ||
SANT JOAN DE LES ABADESSES | ||
Bernat Saulet | ||
MONTARAGÓ | ||
Gil Morlanes el Vell | ||
VILAFRANCA DEL PENEDÈS | ||
Macià Bonafè | ||
AVINYÓ | ||
Bernat Dalguaire | Andreu Julià | Pere Morei |
SOGORB | ||
Pasqual i Joan d’Eixulbi2 | Miquel Garcia | |
VALLDECRIST | ||
Pere Balaguer | Miquel Garcia | |
PISA | ||
Lupo di Francesco | ||
LLITERÀ? | ||
Antoni Canet | ||
VALLBONA DE LES MONGES | ||
Guillem Seguer | ||
BESIERS | ||
Ponç Gaspar | ||
FELANITX | ||
Guillem Sagrera | ||
CENTELLES (SANT MARTÍ) | ||
els Claperós2 | ||
1Comissionat reial per a les fortificacions, amb una possible intervenció en els dissenys. 2Mestres als quals s’han atribuït obres amb molta seguretat; algun document esmenta un mestre del mateix nom (sense que hi hagi la certesa total que es tracti del mateix personatge), o bé hi ha indicis raonables que van visitar la localitat o la documetació hi testimonia la seva presència. [C.Puigferrat i J. Vidal] |
Des d’un punt de vista jurídic, aquestes ordinacions es referien als mestres, als aprenents i als fadrins o companyons, però no als manobres, que no estaven coberts. S’enregistren davant de les més altes instàncies. Pel que fa a les escriptures que es derivaven d’aquests reglaments, com per exemple els contractes d’aprenentatge, hem de remarcar que els treballadors manuals rarament anaven al notari per enregistrar-los. En el cas de la construcció, l’associació d’oficis tenia com a finalitat sobretot limitar els litigis i els problemes de competència en la utilització de la fusta entre els fusters i els mestres d’obra. L’especialització i la divisió dels oficis generaven problemes endèmics. No és pas rar que les protestes i els conflictes apareguessin en la majoria dels oficis. A Girona, l’associació dels mestres d’obra amb els picapedrers i els fusters el 1480 sembla un intent de solucionar aquest tipus de problema.
Cal remarcar, també, que els pintors s’unien molt poc. Funcionaven sobretot amb el model de contracte d’associació de durada limitada, com Bertus de Causella i Batista de Aricio a Sicília, els quals, el 1429, s’associaren durant un any. En general, sembla que l’organització del treball a Sicília es va desenvolupar sense cap estructura d’associacions professionals. A Catalunya trobem també un cas semblant en els tallers de Pere Llembrí i Bernat Martorell.
Són abundants també les ordenances municipals que regulen l’estructura de les confraries a fi de protegir l’exercici de l’ofici i defineixen de manera més clara i més estricta les clàusules tècniques (ús dels materials, exercici del treball, etc) i jeràrquiques (aprenentatge, entrada a l’ofici, mestria, etc).
Els oficis establiren una jerarquia professional cada vegada més rígida. Els aprenents apareixen a la documentació en català amb molts noms: macip, deixeble, aprenent; al regne de Castella trobem els mots mozo, criado. El fadrí tenia un estatut una mica a part dels aprenents: es tractava d’una persona que havia fet l’aprenentatge però que no se n’havia sortit o que no havia passat l’examen de mestria. L’entrada en l’aprenentatge es feia després d’haver signat un contracte amb un mestre. El treball de l’aprenent consistia a fer tasques auxiliars al taller o feines domèstiques. Després de dos anys de formació, l’aprenent podia començar a treballar i a modelar les seves pròpies peces. Al final de l’aprenentatge, el noi era portat pel seu mestre davant dels responsables de l’ofici, que li feien un examen, a fi que passés a ser mestre i pogués utilitzar les eines. La primera notícia d’aquesta prova a Catalunya és del 1389, entre els oliaires de Barcelona, i es generalitzà a tots els oficis entre el 1430 i el 1462.
Acabar l’aprenentatge no significava pas obligatòriament que l’antic aprenent passés directament a la condició de mestre. Si no passava l’examen, o si no tenia prou diners per a sol·licitar la mestria, aleshores es convertia en un fadrí. Segons els estatuts de Ratisbona, després de l’aprenentatge, el deixeble es convertia en companyó, i havia de voltar durant un any per altres llocs fora del taller, o almenys treballar en un altre taller. El terme companyó apareix el segle XV a les actes notarials de Provença. També anomenats valis o sergents, tenien la capacitat tècnica del mestre però no podien finançar-se un taller. Per tant, entraven com a assalariats al taller d’un mestre i feien el jurament de servir bé el seu ofici. A Anglaterra, el 1396, apareix el terme free mason. Abans, trobem esmentat el mestre mason de franche peer (1351) o freestone mason (1376). Aquests picapedrers treballaven la pedra dura, la pedra “franca”; aquesta podria ser una etimologia del seu nom. Però també és possible que aquests francs maçons siguessin mestres lliures i independents de qualsevol lligam amb un ofici: eren persones franques. A Alemanya es creà una estructura estricta a l’interior de l’ofici: al capdavant de l’obra hi ha el Werkmeister i a les seves ordres directes trobem el Parlier, després els companyons i finalment els aprenents. Aquesta estructura difícilment es pot transportar amb les mateixes característiques a les obres de Catalunya. Tanmateix, també hi ha una jerarquia: el mestre d’obra al capdamunt, després vénen els mestres picapedrers, els pedrers i una munió d’aprenents. Ras i curt, els oficis reproduïen més o menys la divisió tripartida de la societat, a imatge de la Trinitat: mestres, fadrins (companyons) i aprenents. Com és sabut, Gerard de Cambrai (1024) i Adalberó de Laon (1024-1027) descrivien la divisió de la societat en tres ordes: els que resaven, els que lluitaven i els que treballaven. Només el rei garantia l’harmonia d’aquest edifici social, en aquella època en què la divisió tripartida era sinònim d’equilibri natural.
L’estructura familiar i social
Els Safont
M. Carbonell, 2003
Sembla que la cèl·lula familiar del món de la construcció era reduïda. La composició de la família urbana era més reduïda que la de la família rural. A Catalunya, més del 62% de les parelles el marit de les quals era artesà de la construcció tenien tres fills o menys; la mitjana era de 2,58 fills per parella durant tot el segle XIV. A Girona aquesta proporció es dóna a la darreria del segle XIV i a la primeria del XV. Per tant, a llarg termini el relleu generacional estava assegurat. Les famílies nombroses (cinc fills o més) eren rares (el 6,36% del total), i sovint es tractava de famílies refetes. Efectivament, la durada mitjana de la parella era curta. A Venècia, entre el 1350 i el 1400, era de dotze anys, perquè l’home es casava, com a mitjana, més tard que la dona. A Tours i a Dijon els nuvis tenien vint-i-cinc anys; a la Toscana, trenta. El nombre de fills per parella, doncs, es veia frenat perquè un dels cònjuges moria massa ràpidament i també per l’alt índex d’albats.
Des del punt de vista socioprofessional, l’activitat que feia el pare de família sembla que també era un factor que regulava els naixements. Com a referència que pot ser vàlida per a tot el Principat, a la Girona d’entre el 1375 i el 1500, els oficis més modestos, sobretot els manobres, tenien pocs fills: el 52,92% tenia un sol fill, i les famílies no passaven mai de tres fills. El 50% dels picapedrers, malgrat la posició social una mica superior, tenien dos fills, i el 85,71% tres fills com a màxim. Només el 13% dels ferrers tenien més de quatre fills, però el 40% en tenien tres, xifra que és lleugerament superior a la mitjana global. Una mica més de la meitat dels fusters (52,63%), que formaven el grup professional amb una situació social més favorable, tenien quatre fills o més. Es tracta de la categoria professional més prolífica. En canvi, els pintors i els orfebres, amb rendes força bones, no tenien pas grans famílies. Solien tenir entre dos i quatre fills de mitjana. Aquests dos oficis sovint es troben a l’origen de dinasties professionals. Els grans pintors i orfebres formaven part de llinatges, en els quals cada generació tenia un o dos representants a l’ofici, o fins i tot més. Els caps de família, doncs, s’havien de preocupar d’engendrar prou fills per a perpetuar el taller familiar.
Al segle XV, el 27% dels testadors no esmenten cap fill. I, si bé això no significa que aquests testadors no tinguessin descendència, la xifra de parelles sense fills era lleugerament superior en comparació amb el segle XIV, en què la mitjana era del 20%. El fet és que, globalment, la conjuntura econòmica i epidemiològica era més difícil. El coeficient familiar dels artesans de la construcció és de 4,03 persones per llar, segons els testaments enregistrats al quatre-cents. Les famílies, doncs, eren molt tancades, típiques d’una estructura menestral ciutadana. Al Principat, les dades econòmiques (ascensió social i conjuntura general) tenien un paper preponderant en l’elecció de la composició familiar.
Les pràctiques matrimonials influïen directament en la composició de les famílies. En aquest camp, el que predominava era el dinamisme i la mobilitat. La majoria dels adults concebien el matrimoni com l’únic estat social possible, llevat dels religiosos, és clar. Per mitjà del matrimoni, l’individu adquiria una dimensió social, la qual cosa explica els nombrosos mecanismes que tendien a afavorir les unions: donacions i llegats en testaments o en vida, dotacions, creació d’institucions de caritat com és el cas d’algunes ciutats de posar censals a disposició dels artesans que tenien una filla en edat de casar-se, etc. El fenomen és profund, perquè, per exemple, entre el 1410 i el 1414, gairebé el 5% dels llegats testamentaris, sense distinció d’oficis, es dediquen a dots per a noies. El celibat era rar: representava menys del 10% de la població total, amb una aclaparadora majoria d’homes (més del 70%). Els individus venien profundament marcats per la necessitat de perpetuar l’espècie, però també tenien consciència dels avantatges financers que podia aportar un dot, sobretot per a instal·lar-se com a artesans. Les segones núpcies era una pràctica acceptada i àmpliament estesa, sobretot quan la vídua o el vidu era el beneficiari d’una part de l’herència del seu cònjuge difunt. En aquests casos s’accentuava la diferència d’edat entre els esposos. La paraula dos en llatí tenia tres accepcions: l’aportació financera que la dona feia al marit, el dret que la dona obtenia sobre els béns de l’espòs, també anomenat ius dotis o viduatge, i, finalment, els béns propis de la dona. El dot tenia caràcter inalienable. Era un bé l’usdefruit del qual la família de la dona concedia als futurs esposos, però la propietat requeia, en principi, als descendents de la jove parella, o als pares de la casada si aquesta no tenia hereus. Hi havia pocs pares que poguessin pagar el dot de la seva filla des de la pubertat, és a dir, a 12-15 anys. La mitjana d’edat en què es casaven les noies era de 16-18 anys a Florència o a Siena vers el 1450, i de 20-21 anys a Dijon a la mateixa època. Quan es morien els pares, només el 25% de les noies ja eren casades, contra el 10% dels nois. A partir del segle XIII, el dot tendí a esdevenir un avançament de l’herència futura, és a dir, que les noies que havien rebut el dot s’excloïen dels llegats. Al segle XIV, la mitjana dels dots a Girona, sense comptar-hi el patriciat, era de 995 sous. Abans del 1360, un patrici pagava de dot gairebé vuit vegades més a la seva filla que un simple artesà; després del 1360 era gairebé deu vegades més. Al segle XV, els artesans de la construcció pagaven de dot a la seva filla, com a mitjana, més de 1 000 sous, aixovar a part. Es tracta d’un nivell de dot mitjà, que podia ajudar a tenir casaments dignes. Quan es moria, o en cas de separació, el marit havia de tornar a la seva dona el seu dot, més una plusvàlua, “l’augment”. Si la unió havia estat estèril, l’absència o la insuficiència d’augment anul·laven per al marit qualsevol dret sobre l’aportació de la seva dona. Però després del 1348 no és rar constatar la desaparició d’aquest augment, reemplaçat per una clàusula de no-transferència dels béns. L’augment permet assegurar una característica del matrimoni català: una unió equitativa econòmicament i socialment.
La mort d’un dels esposos era previsible quan hi havia diferència d’edat al matrimoni. Girona, al segle XIV, tenia un 22% de vidus, les 4/5 parts dels quals eren dones. Aquesta diferència era deguda a una pràctica testamentària corrent: per beneficiar-se de l’usdefruit dels béns del seu marit, la dona havia de mantenir-se casta. Per tant, li era impossible de tornar-se a casar.
Les estratègies matrimonials i les polítiques d’aliances generalment es reservaven per a les elits. No obstant això, es pot veure perfectament com els artesans de la construcció també tenien comportaments matrimonials meditats. En el 61,7% dels casos, els matrimonis no presentaven endogàmia professional, tant pel que fa a l’interessat com a la seva descendència. El 23,4% dels matrimonis celebrats ho van ser entre persones que provenien de famílies que tenien com a activitat principal la construcció. Finalment, en menys del 15% dels casos es tractava d’un matrimoni entre gent d’oficis i que provenien de famílies que exercien el mateix ofici. El comportament davant del matrimoni sembla diferent entre els homes i les dones. Efectivament, sembla que els homes buscaven sobretot una aliança amb una família propera al seu cercle d’activitat: el 36% dels que feren testament s’havien casat amb noies el pare o el germà de les quals exercia el seu mateix ofici, el 36% havia buscat companyes provinents del món de la construcció, i només el 28% s’havien casat amb noies que tenien un pare que no pertanyia als oficis de la construcció. En canvi, els pares que eren artesans de la construcció no sembla pas que busquessin per damunt de tot el casament de les seves filles amb un altre obrer de la construcció: el 17,14% es casaren amb un home del món de la construcció, i només el 8,57% amb un home que tenia idèntic ofici que el seu pare. La transmissió del patrimoni professional es feia, doncs, a través del fill, el qual heretava el taller i les habilitats del pare. No sembla que fos gaire interessant una aliança a través del casament d’una filla, llevat del cas que el pare no tingués un hereu mascle. Molts artesans eren assalariats i, per tant, no tenien res per a transmetre a la generació següent; en aquest cas, els matrimonis celebrats no tenien en compte els aspectes professionals. Tanmateix, els oficis en què es necessitava un taller, unes eines específiques i una infraestructura, com els fusters, els mestres de cases, els traginers i els orfebres, eren més propensos a reflectir una política matrimonial.
En la majoria de casos, l’espòs i l’esposa provenien d’estrats socials idèntics. Els pintors, els fusters i alguns picapedrers intentaven crear lligams amb famílies d’escrivans, de cirurgians o d’orfebres. Les altres categories buscaven més aviat la parella en altres grups socials: els manobres amb els artesans del tèxtil, els mestres d’obra amb els botiguers, etc. La constitució del dot era un veritable aranzel dels casaments i ofegava qualsevol esperança d’ascensió social per als més humils.
L’elecció de les aliances segurament es feia per coneixença, per exemple a través del barri, més que no pas per estratègia professional. Si l’estructura familiar es manifesta poc en la documentació, els lligams que formaven el teixit social encara s’hi veuen menys. L’esquema d’organització de les relacions socials s’escapa de les solidaritats tradicionals abans descrites i en particular de les més professionals. L’home medieval podia escapar-se de la carcassa o del cercle tancat de l’ofici, almenys pel que fa als seus lligams privats amb els seus coetanis. Sembla que la població feia pinya al voltant de la seva parròquia i que prioritzava els lligams de barri. El 83% de les persones que apareixen en la documentació notarial tenen l’origen geogràfic a la mateixa ciutat. La vida de barri predomina, doncs, sobre qualsevol altra estructura pel que fa a lligams socials. Però la família és la cèl·lula bàsica de la vida de l’artesà. És la pedra angular del seu món, de la qual es pot refiar. Els amics i els religiosos li permeten de sortir d’aquesta cèl·lula amb un grau elevat de confiança. El veïnatge aportava a l’artesà una xarxa de coneixences més ampla que li servia també per a poder seleccionar, més o menys conscientment, els amics propers i fins i tot els guies espirituals. Les llacunes que hi ha en les fonts, però, fan difícil conèixer tots aquests lligams. Amb tot, es pot dir que l’artesà estava sotmès al seu ambient. Tenia lligams socials predefinits clars que depenien del factor geogràfic i, en menor mesura, del seu medi socioprofessional.
Bibliografia consultada
Pla Cargol, 1947; Bechmann, 1981; Freixas, 1983; Menjot – Rucquoi, 1985; Artistes, artisans..., 1987; Erlande-Brandenburg, 1990; Menjot, 1993; Domenge, 1997b; Victor, 2004.