El desenvolupament del control dels esfínters, és a dir, els músculs que controlen l’evacuació de l’orina i la femta, no segueix un calendari tan precís com d’altres funcions psicomotores. Aquesta funció varia molt d’una cultura a una altra, segons quina sigui l’educació que rep l’infant. Probablement, si seguís un curs natural, aquest control s’establiria molt més tard del que se sol iniciar. Per aquest motiu, convé respectar el ritme de maduració de cada nen i no intentar forçar-li el control dels esfínters. Una educació excessivament rígida i disciplinària en aquest aspecte pot ésser contraproduent i donar peu a trastorns del control de les deposicions.
Generalment, cap als 14 o 15 mesos d’edat l’infant és capaç d’avisar si està moll o brut de femta. A aquesta edat ja se’l pot començar a asseure en l’orinal una o dues vegades al dia, especialment després dels àpats, que és quan se solen produir les deposicions. Quan l’infant faci una deposició en l’orinal, convé felicitar-lo, perquè s’adoni del sentit de l’orinal.
Una mica més tard, cap als 18 mesos, sol avisar abans de fer les deposicions, però si no se’l seu ràpidament en l’orinal sovint encara s’ho fa a sobre. També en aquesta edat sol contestar afirmativament o negativa, quan se li pregunta si vol orinar. En pocs mesos, ja sol ésser capaç d’aguantar d’ençà que avisa fins que s’asseu en l’orinal, però cal acceptar que, de vegades, encara s’ho faci a sobre. Fins als 2 anys no se sol controlar durant la nit, però a partir d’aleshores la majoria dels nens ja ho poden fer.
El control total de les deposicions sol establir-se entre els 2 i els 3 anys d’edat. Generalment, l’infant controla abans l’evacuació de la femta que no pas la micció de l’orina. Per a facilitar-li-ho, cap als 2 anys convé prendre la decisió de retirar-li els bolquers definitivament i indicar-li el motiu.