Coincidint amb el climateri, alguns trastorns de l’aparell locomotor es fan més freqüents. Per exemple, a partir dels 50 anys és més comú patir d’artrosi, una afecció crònica caracteritzada per una degeneració dels cartílags articulars, que es fa més freqüent en el sexe femení que no pas en el masculí. Tanmateix, per bé que les modificacions hormonals climatèriques puguin estar-hi implicades, no són decisives en el desenvolupament del trastorn.

Tradicionalment s’ha considerat que l’època del climateri sol ésser acompanyada de certs trastorns psíquics, que fins i tot es fan presents en la premenopausa. En principi, es pot considerar que aquests trastorns poden estar provocats pel dèficit d’hormones femenines, ja que, com ja s’ha dit, el fet té una influència en l’activitat hipotalàmica i, en definitiva, en el sistema nerviós central.

Per bé que ja han estat esmentats els trastorns que amb major freqüència causen alteracions més notables en el climateri, en aquesta època també es poden produir altres modificacions corporals que representin algun grau de molèstia per a la dona. Per exemple, poden esdevenir-se canvis a les cordes vocals, que causen una minva en els registres alts de la veu, o bé que les mames perdin la turgència, es facin menys consistents i pengin.

Tot i que el climateri no és cap malaltia, com que en l’organisme femení es produeix un seguit de modificacions funcionals i orgàniques, convé realitzar-ne un control mèdic de l’evolució. D’una banda, aquest té per finalitat de poder diferenciar els canvis normals de les situacions patològiques que poden passar inadvertides, per ésser considerades erròniament com a pròpies de l’època.

La vellesa correspon, en el seu sentit més ampli, a l’etapa de la vida que segueix l’adultesa. De fet, no es pot establir clarament un límit definit entre ambdues etapes, ja que hi ha una gran variabilitat individual pel que fa a les modificacions que produeix en l’organisme el pas del temps, ni tampoc s’han determinat les pautes que permetrien d’identificar-les.

Bé que hom considera en un sentit ampli que la vellesa, ancianitat, senilitat o senectut correspon a l’etapa de la vida que segueix l’adultesa, és molt difícil establir una definició única que inclogui satisfactòriament tots els aspectes involucrats en aquest concepte, tant biològics com socials i econòmics.

La població enquadrada dins de l’etapa de la vellesa s’ha incrementat progressivament a nivell mundial, i cada vegada representa un percentatge superior en el total, tant en països desenvolupats com el nostre com de manera generalitzada en tot el planeta. Les previsions auguren també un notable creixement de la població d’edat en èpoques molt properes: es calcula que l’any 2000 hi haurà uns 600 milions de persones de més de 60 anys en tot el món, dues terceres parts de les quals en els països desenvolupats.

En intentar d’explicar l’envelliment, en primer lloc, cal tenir en compte que es tracta d’un procés inherent a la mateixa essència de la vida, ja que absolutament tots els éssers vius compleixen un cicle més o menys semblant al dels éssers humans, que neixen, es desenvolupen, aconsegueixen un cert equilibri en les seves funcions durant el qual atenyen la màxima plenitud en la seva capacitat reproductiva i després involucionen, de manera progressiva i inexorable, envers la mort.

En primer lloc cal destacar que les diferències orgàniques existents entre les persones joves i les d’edat s’han anat determinant tradicionalment sense tenir en compte molts i variats factors que no tenen necessàriament relació amb l’efecte natural del pas del temps.

La pell i els seus annexos presenten una de les manifestacions més evidents del procés d’envelliment, no tant perquè són les més precoces, sinó perquè són les més externes i fàcilment visibles. Al cap i a la fi, l’aparició d’arrugues ha esdevingut sinònim d’envelliment, per bé que de manera estereotipada, ja que és del tot normal que es comencin a formar en plena edat adulta o fins i tot en la joventut. El seu origen correspon, bàsicament, a una disminució del greix subcutani, un aprimament del derma i una pèrdua de les fibres elàstiques de l’epidermis.