Vellesa

La vellesa correspon, en el seu sentit més ampli, a l’etapa de la vida que segueix l’adultesa. De fet, no es pot establir clarament un límit definit entre ambdues etapes, ja que hi ha una gran variabilitat individual pel que fa a les modificacions que produeix en l’organisme el pas del temps, ni tampoc s’han determinat les pautes que permetrien d’identificar-les. Si bé és cert que comparant les característiques que presenta una mateixa persona als 55 anys i als 85 són evidents les modificacions corporals que s’han presentat i es poden diferenciar particularitats fisiològiques en cada etapa, no és gens fàcil d’establir el moment en què s’ha passat de l’una a l’altra. Així, doncs, basant-se en factors molt diversos, tenint en compte, per exemple, tant l’evolució de les modificacions corporals consegüents al pas del temps com criteris purament administratius, s’ha considerat un límit artificial per a marcar una edat en què teòricament comença la vellesa: per a l’Organització Mundial de la Salut això s’esdevé als 60 anys d’edat, tot i que el límit tendeix a establir-se cap als 65 anys.

Si bé en èpoques passades la proporció de la població que superava aquest límit era més aviat reduït, en les darreres dècades s’ha produït un canvi profund que, tot i que s’esdevé a nivell mundial, és molt més evident als països industrialitzats. Actualment, el percentatge de població de gent gran és significatiu i, segons les previsions, anirà augmentant en el futur. Òbviament, l’origen d’aquest envelliment de la població s’hauria de cercar, entre d’altres factors, en les millores sanitàries i d’higiene que han permès de solucionar nombroses malalties que històricament causaven estralls entre la població jove i l’adulta, com per exemple les malalties infeccioses. És clar que també es poden considerar, per exemple, el descens de l’índex de natalitat, possible gràcies a l’adveniment dels mètodes anticonceptius. Però el que és cert és que cada vegada hi ha més persones que superen els 65 anys.

En l’actualitat, després que en certa mesura s’ha aconseguit l’objectiu de possibilitar una vida més duradora, la medicina intenta aconseguir un altre objectiu: que els anys que es viuen en la vellesa siguin millors, és a dir, es tracta de millorar tant com sigui possible la qualitat de vida de les persones grans. De fet, si bé l’origen de l’envelliment ha estat objecte d’estudi des de l’antiguitat, i tot i que sempre s’ha desitjat de trobar una solució a aquest enigma, la veritat és que només fa alguns anys que s’han començat a observar seriosament les característiques de la vellesa, tant pel que fa a la normalitat del procés com a les alteracions que són més comunes. La branca que estudia la vellesa en les seves facetes normals, incidint prioritàriament en la consecució de mesures preventives que aconsegueixin de pal·liar els trastorns més habituals en aquesta època de la vida, és l’anomenada gerontologia. I la que tracta de la diagnosi i el tractament de les malalties en la persona gran és la geriatria. Cal suposar que amb l’impuls que actualment es dóna a aquestes branques de la medicina i la creació de xarxes sanitàries assistencials encarregades de l’atenció a la gent gran, progressivament s’aconseguirà d’accedir a una millora en la qualitat de vida d’aquestes persones.

Tanmateix, però, encara són molts els interrogants que es plantegen en general pel que fa a les característiques pròpies de la vellesa. Sovint se suposen limitacions que de fet no es justifiquen pel simple factor de l’edat, i en d’altres no s’apliquen les normes preventives adequades. Així, és molt important que tota la població faci un esforç per a informar-se i comprendre què és el que s’esdevé realment en l’època de la vellesa.