Amb el terme menopausa hom fa referència al cessament de la menstruació, o regla, l’hemorràgia vaginal que es presenta amb més o menys regularitat cada 28 dies, tot al llarg de l’etapa reproductora de la vida de la dona, a excepció de la durada dels eventuals embarassos i períodes d’alletament. Estrictament, es denomina menopausa a la darrera regla, tot i que sovint s’empra el terme per a designar tot el període de la vida de la dona relacionat amb el cessament de les hemorràgies menstruals, la denominació més correcta del qual és la de climateri.

Com ja s’ha explicat en aquesta obra en el capítol corresponent al sistema reproductor, en el volum 6, el climateri correspon a la fi de l’etapa de la vida en què la dona es troba preparada per a la procreació. Més estrictament, les modificacions funcionals i orgàniques que es produeixen en aquesta època corresponen al cessament de l’activitat dels ovaris, les gònades femenines. Així, doncs, finalitza la facultat

L’edat en què cessen les menstruacions és variable en cada cas, per bé que se sol situar dins de certs límits. A nivell mundial, es considera que la menopausa es presenta, per terme mitjà, cap als 50 anys. Al nostre país, la mitjana s’avança lleugerament, cap als 48 anys; aquest càlcul correspon a la mitjana d’edat en què cessen les regles en el conjunt de la població femenina; és, però, perfectament normal que en algunes dones la menopausa es produeixi diguem-ne als 43 anys, mentre que en d’altres s’endarrereix fins als 53.

Abans de tractar aquest tema, cal insistir que la menopausa és un fet fisiològic, que, amb variacions individuals, s’acaba produint en totes les dones. No obstant això, actualment es pot donar el cas que en el tractament d’algunes afeccions, especialment d’índole tumoral, es recorri a l’extirpació d’òrgans involucrats en la presentació de la regla, per la qual causa, tot i que no s’hi hagi produït la menopausa natural, cessen les menstruacions. En aquest cas es parla de menopausa artificial.

El climateri és una etapa fisiològica de la vida de la dona, raó per la qual no hi farem referència com si es tractés d’una alteració patològica que necessàriament comporti l’aparició de trastorns o requereixi tractament. Les úniques alteracions pròpies del climateri, que es presenten en tots els casos, són les que evidencien les menstruacions, ja que en modifica les característiques i desapareixen; estrictament, però, això no es pot considerar com un trastorn, sinó més aviat una modificació funcional de l’organisme femení.

Les manifestacions més evidents del climateri són les referides a les modificacions que s’observen en la presentació de les menstruacions. És normal que en un moment donat de la vida, generalment entre els 40 anys i els 50, els cicles menstruals es tornin irregulars, com també que es modifiqui la intensitat i la durada de les hemorràgies. L’edat exacta en què comencen els canvis i les característiques de les modificacions són molt específiques en cada cas particular, raó per la qual no se’n poden determinar estrictament els criteris de normalitat.

Entre els trastorns que poden presentar-se en el climateri, els més notables, per bé que generalment innocus, corresponen als denominats trastorns neurovegetatius, com s’anomena un grup d’alteracions causades per desarranjaments funcionals del sistema nerviós autònom o vegetatiu, la part del sistema nerviós que constantment regula l’activitat dels òrgans interns, sense que en tinguem consciència.

La part de l’organisme que més acusa l’efecte de la reducció dels nivells d’hormones femenines correspon, com és lògic de suposar, a l’esfera genital, ja que el climateri comporta una supressió de l’activitat reproductora en què estan implicats els òrgans genitals.

La reducció en els nivells d’hormones femenines també exerceix una certa influència sobre les característiques de la pell. És freqüent que després de la menopausa la pell es faci menys gruixuda, més eixuta i menys elàstica. La causa d’això, com s’ha pogut comprovar, és que després de la menopausa les cèl·lules cutànies es reprodueixen més lentament; a més, com que es redueix la irrigació sanguínia cutània, es perd una proporció important de l’aigua que normalment s’hi reté. En conseqüència, doncs, la pell pot aprimar-se i en certs sectors apareixen arrugues.

La reducció dels nivells d’hormones femenines també pot afectar els òrgans de l’aparell urinari, per diferents mecanismes: per un efecte directe en els mateixos òrgans urinaris, o indirectament, a causa de l’afebliment dels músculs i lligaments que els mantenen en posició normal. Com a resultat, no és estrany que apareguin trastorns urinaris, especialment perquè les diverses modificacions provoquen en conjunt una major susceptibilitat a sofrir-hi infeccions.