El pes corporal, que, en condicions normals —i en molts casos caldria dir que en condicions ideals— gairebé ateny el seu màxim cap a la fi de l’edat adulta, en la persona d’edat disminueix progressivament. En els homes, sol atènyer el punt màxim als 50 anys i després minva lentament i gradualment; en les dones pot atènyer el punt màxim una mica més tard, i la disminució és inferior.

Igualment, s’aprecien modificacions en l’alçada, que són conseqüència dels canvis generats per l’edat en l’aparell locomotor. A causa de diversos factors que incideixen en el teixit ossi, la talla disminueix en la vellesa, fins a 10 cm o fins i tot més en relació a l’altura màxima atesa en l’edat adulta. L’origen d’aquesta disminució de l’estatura es basa fonamentalment en els canvis que experimenta el metabolisme del teixit ossi que, encara que no ho sembli, manté una activitat constant.

Pel que fa a l’aparell cardiovascular, s’aprecien notables modificacions en el transcurs de la vida. De fet, el cor no presenta gaires canvis anatòmics, pel que fa a la seva grandària i pes, que es mantenen en les mateixes condicions que en l’edat adulta. Tanmateix, però, alhora que es perden fibres musculars o desapareixen algunes de les seves estriacions, se’n modifica l’elasticitat i la potència de les parets.

El mateix es pot aplicar a l’aparell respiratori, l’activitat del qual també es modifica amb el pas del temps. Per exemple, la capacitat respiratòria, és a dir, el volum d’aire que entra i surt dels pulmons amb la respiració, disminueix en la vellesa, entre d’altres raons perquè les parets toràciques esdevenen més rígides.

La composició de la sang no experimenta de manera natural modificacions evidents en la vellesa. És cert que el teixit hematopoètic o formador de sang, situat en la medul·la òssia, és substituït progressivament per teixit gras; així, mentre que fins als 2 o 3 anys de vida el teixit hematopoètic ocupa totes les cavitats òssies, en la persona d’edat només en queda el 30% de l’original.

L’aparell genitourinari modifica igualment l’activitat que li correspon.

L’aparell digestiu experimenta modificacions diverses, caracteritzades per una disminució en la producció de secrecions de les glàndules annexes, com també per una restitució alentida de les cèl·lules mucoses digestives que es deterioren constantment, i una certa incoordinació dels moviments gàstrics i intestinals. En definitiva, això fa que la digestió d’alguns aliments sigui més dificultosa i lenta, en especial la d’aliments molt grassos.

El sistema immunitari, per la seva banda, també disminueix en el seu funcionament d’una manera generalitzada amb l’edat. I aquest fet té conseqüències diverses. Per començar, a més edat la capacitat de resposta del sistema immunitari en la seva lluita contra eventuals infeccions serà menor, de manera que alteracions d’aquesta mena que en d’altres etapes de la vida es poden considerar banals, com ho és la grip, en la vellesa poden comportar complicacions imprevistes, que sovint ocasionen una mort prematura o un deteriorament apreciable en la qualitat de vida.

Les modificacions que experimenta el sistema nerviós mereixen una consideració especial, ja que poden condicionar en bona mesura la vida de relació de la persona. Per començar, atès que les neurones no tenen capacitat per a reproduir-se, la pèrdua progressiva d’aquesta mena de cèl·lules és irremplacable, amb el consegüent deteriorament global i progressiu del funcionament neurològic.

Els sentits també experimenten amb els anys una disminució més o menys considerable. La visió disminueix progressivament, en especial a partir dels 40 o 45 anys, a causa de la pèrdua d’adaptabilitat del cristal·lí, que experimenta una dessecació continuada, per a enfocar els objectes; aquest és l’origen de l’anomenada presbícia. A més, alhora que progressivament es produeix un dèficit en l’agudesa visual, nombrosos trastorns oculars són més habituals en la vellesa, com ara glaucoma o cataracta, que poden augmentar encara més les dificultats visuals.