La població enquadrada dins de l’etapa de la vellesa s’ha incrementat progressivament a nivell mundial, i cada vegada representa un percentatge superior en el total, tant en països desenvolupats com el nostre com de manera generalitzada en tot el planeta. Les previsions auguren també un notable creixement de la població d’edat en èpoques molt properes: es calcula que l’any 2000 hi haurà uns 600 milions de persones de més de 60 anys en tot el món, dues terceres parts de les quals en els països desenvolupats.
Òbviament, el fet que les persones grans siguin més nombroses proporcionalment en els països desenvolupats té la seva explicació en la progressiva incorporació de millores higienicosanitàries, com també en la major atenció a determinades patologies que encara actualment provoquen una apreciable mortalitat, en països menys avançats. Aquest increment quantitatiu de població d’edat, que gairebé s’esdevé en tots els països desenvolupats, és palès al nostre medi: a Catalunya, la població de més de 65 anys correspon actualment al 14 o 15% de la població total, i es calcula que l’any 2000 serà del 17%. En aquesta època, hom calcula que les persones de més de 60 anys seran un 20% de la població europea, mentre que a Àfrica correspondran a un 5%.
De fet, es pot comprovar que en els països desenvolupats l’índex d’envelliment —que relaciona la població de més de 65 anys amb la inferior a 14— es troba en progressió constant, a causa de la conjunció de dos fets: d’una banda, l’increment absolut en el nombre de persones i de l’altra la progressiva disminució de la natalitat. Aquest fet és evident en les modificacions experimentades per les piràmides de població, tant de Catalunya com de tot l’estat espanyol i d’Europa, que progressivament adopten la diagramació típica dels països més desenvolupats, amb un increment en les capes que corresponen a la gent d’edat i una disminució en les que corresponen a infants.
Un altre punt d’interès evident és l’allargament progressiu de l’esperança de vida, tal com s’anomena al nombre d’anys que se suposa que viurà una persona, especialment en relació a la mitjana dels qui viuen en el seu medi. Cal destacar, per exemple, que en la Grècia clàssica la mitjana de vida no excedia els 30 anys; l’any 1800, en països cultes i desenvolupats, no passava dels 34 anys, i el 1900, a nivell mundial, dels 40 anys, mentre que als països més evolucionats era de 52 anys. Actualment, l’esperança de vida en néixer s’estima en els països més desenvolupats, com a mitjana, en uns 74 anys per als homes i uns 76 per a les dones. Al nostre medi, es calcula que com a mitjana els infants nascuts en l’actualitat viuran entre 71 i 72 anys en el cas dels homes i 77 o 78 anys les dones.