Tot i que el climateri no és cap malaltia, com que en l’organisme femení es produeix un seguit de modificacions funcionals i orgàniques, convé realitzar-ne un control mèdic de l’evolució. D’una banda, aquest té per finalitat de poder diferenciar els canvis normals de les situacions patològiques que poden passar inadvertides, per ésser considerades erròniament com a pròpies de l’època. De l’altra, tot i que alguns dels trastorns que solen produir-se en aquesta època es poden considerar fisiologies, això no significa que s’hagin de suportar estoicament, ja que amb un tractament adequat es poden solucionar.
Pel que fa als controls mèdics, en les visites al ginecòleg s’han de referir totes les modificacions corporals i anímiques que s’experimentin, per tal d’avaluar amb precisió si són pròpies del climateri o si presumptament tenen una causa patològica. En les revisions, s’efectuaran també exploracions de l’aparell genital i de les mames. Es prendran mostres del teixit del coll uterí, per a analitzar-les en el laboratori. Segons que siguin les troballes de l’exploració, podrà ésser convenient de realitzar altres proves, com una anàlisi de sang o radiografies, tant per aprofundir en el coneixement de l’estat general de l’organisme, com per a detectar-hi precoçment qualsevol anormalitat.
Pel que fa al tractament, hi ha diferents procediments orientats a resoldre els possibles problemes climatèrics. Es pot intentar de solucionar els problemes locals, com ara emprant lubricants vaginals per a facilitar el coit, si hi ha una atròfia genital accentuada. O bé pot caldre recórrer a procediments específics, per exemple per a tractar els eventuals problemes urinaris.
Tanmateix, en general, com que les modificacions orgàniques climatèriques depenen dels desequilibris hormonals, el principal tipus de tractament consisteix en la denominada teràpia de substitució hormonal, és a dir, l’administració de preparats amb accions semblants a les hormones femenines deficitàries, especialment estrògens, que en l’actualitat se sol combinar amb progestàgens, per a normalitzar la situació. Per tant, davant l’aparició de trastorns a curt termini —com les crisis de sufocacions i altres alteracions neurovegetatives, les molèsties genitals i urinàries i, fins tot, alguns trastorns psíquics—, se sol procedir a la teràpia de substitució hormonal, triant els diferents preparats i les pautes d’administració més convenients en cada cas concret. En aquest sentit, n’hi hauria prou amb emprar el tractament durant un temps no gaire prolongat, fins que la situació del medi intern es normalitzi.
No obstant això, en els darrers temps es considera que la teràpia de substitució hormonal pot ésser d’utilitat en la prevenció d’alteracions a llarg termini, com ara l’osteoporosi, independentment que hi apareguin trastorns climatèrics precoços. En realitat, no és que es pretengui d’evitar definitivament el desenvolupament d’aquesta alteració, que a la llarga, en major o menor grau, afecta tothom, sinó retardar la pèrdua de densitat òssia una dècada o dues, amb tots els beneficis que això representa. Sobre aquesta qüestió, però, hi ha controvèrsies que vénen de fa força anys. Als anys quaranta, es van començar a aplicar teràpies substitutives a gran escala, amb administració preferent d’estrògens. Tot i que era benèfic pel que fa al deteriorament ossi, posteriorment se’n va reduir l’ús, perquè, com que l’administració d’estrògens no està exempta d’efectes adversos, es va considerar que eren més els inconvenients que els avantatges. En especial, s’argumentà que la teràpia estrogènica incrementava el risc d’aparició de certs càncers d’endometri uterí i de mama; també, com que en ésser administrats oralment els estrògens són metabolitzats al fetge, s’insistí en la possible producció d’alteracions hepàtiques. Per això, es va considerar que el tractament només estava justificat en aquells casos en què els trastorns ossis fossin evidents.
Avui dia, aquests criteris estan canviant, per diferents motius. D’una part, perquè s’ha comprovat que els efectes benèfics dels estrògens s’aconsegueixen amb l’administració de dosis molt inferiors a les que s’emprava anteriorment, i també que molts dels seus efectes adversos desapareixen si se’ls combina amb substàncies com els progestàgens, i encara més si es té en compte que actualment n’hi ha presentacions molt diverses. De fet, alguns estudis han constatat que la utilització d’estrògens i progestàgens combinats no incrementa el risc de càncer endometrial, i n’hi ha que fins i tot indiquen una reducció; pel que fa al càncer de mama, les conclusions són semblants. Per altra part, s’han ideat formes d’administració que eviten les eventuals alteracions hepàtiques, com els denominats pegats cutanis, amb estrògens aplicats per via transdèrmica, o els implants subdèrmics, que en ésser absorbits eviten la circulació pel fetge. Per tant, el tractament només s’hauria de considerar contraindicat en determinats casos particulars, com ara l’existència de càncers hormono depenents, antecedents de tromboembolisme o afeccions hepàtiques prèvies.
Fins i tot considerant beneficiós aquest tipus de teràpia, encara no hi ha criteris unificats respecte a les pautes de tractament pel que fa al tipus de fàrmacs a administrar, les dosis o la durada. Respecte als fàrmacs, hi ha múltiples possibilitats, segons que siguin les característiques de cada cas i la resposta individual que s’hi doni. L’administració d’estrògens pot causar efectes secundaris no desitjats, com ara cefalees, hipertensió arterial o problemes de coagulació sanguínia, i la utilització de progestàgens, inflor, depressió o dolor de mames. Si es modifiquen els fàrmacs utilitzats i les dosis, però, generalment es poden solucionar. Pel que fa al moment de començar la teràpia hormonal substitutiva i la seva durada, es considera que només serà efectiva per al retard de l’osteoporosi quan s’inicia precoçment, abans que passin tres anys a partir de la menopausa, i si s’empra durant un lapse prolongat, entre 10 anys i 15. No cal dir que, si se segueix aquest tractament, cal que la dona es faci fer revisions periòdiques, per tal d’avaluar els efectes de l’administració hormonal, comprovar que no s’hi originen reaccions adverses, i sospesar els avantatges i els inconvenients de continuar amb el tractament.