La macrobiòtica és un sistema d’alimentació inventat, o si més no difós, pel japonès Ohsawa, basada en una interpretació dels preceptes del budisme Zen. La macrobiòtica, terme que significa etimològicament "l’art de viure una llarga vida", postula bàsicament una sèrie de normatives dietètiques que tenen en compte no ja els components nutritius dels aliments segons interpreta la nostra alimentació tradicional, sinó altres qüestions d’índole filosòfica.

L’higienisme és un corrent medicofilosòfic que sosté que els símptomes formen part, en essència, d’un procés continu de purificació i de desintoxicació de l’organisme i que les malalties solen ésser el producte de costums culturals nocius, entre els quals destaquen l’administració de medicaments i determinats hàbits alimentaris.

Reben el nom de primers auxilis les accions que hom pot efectuar per tal d’ajudar algú que presenti sobtadament una alteració de la seva salut, sia causada per un accident o bé per una malaltia, que cal realitzar immediatament després de produir-se el trastorn i que qualsevol persona pot practicar, encara que no disposi de mitjans especials.

Hi ha nombroses circumstàncies inesperades que requereixen la pràctica d’uns primers auxilis immediats per part de qui sigui més a la vora de la persona afectada. I no tant amb el fi de resoldre totalment la situació, sinó amb la intenció de solucionar inicialment l’estat crític i de permetre que quan actuïn els professionals sanitaris puguin proporcionar les cures més adequades per tal que es restableixi la salut. Aquest és el principal objectiu dels primers auxilis davant de les urgències mèdiques.

En termes generals, la població considera urgència mèdica qualsevol situació en la qual, segons el criteri de la mateixa persona afectada o de qui l’envolta, cal rebre ràpidament assistència mèdica. Aquest concepte és molt ampli, ja que abasta des de trastorns que realment no tenen cap transcendència, però amb símptomes que angoixen molt aquell que els pateix o alarmen a qui l’envolta, fins a trastorns molt greus, que veritablement posen en perill la vida.

Són anomenades funcions vitals les activitats orgàniques del tot imprescindibles per al manteniment de la vida. Els signes vitals són aquelles característiques de l’activitat orgànica d’una persona que poden ésser observades o percebudes per altres persones, i que indiquen, a grans trets, l’estat de les funcions vitals.

La primera persona que presencia una situació d’urgència mèdica hauria d’assumir la responsabilitat de socórrer la persona, o persones, la salut de la qual estigui en perill. Per a alguns professionals, com ara policies i bombers, aquesta responsabilitat constitueix una més de les seves funcions, i el control definitiu dels trastorns de salut correspon als professionals sanitaris. Tanmateix, qualsevol persona, encara que no sigui un d’aquests professionals, ha d’ésser capaç d’actuar davant d’una urgència en benefici de la salut de les persones afectades.

El primer objectiu de les atencions que es prestin a les persones afectades per una urgència mèdica ha d’ésser preservar les funcions vitals. Per aquest motiu, abans que res, s’han d’examinar els signes vitals, tot seguint un ordre lògic per tal de descartar prioritàriament els trastorns més greus i no efectuar accions innecessàries.

Encara que s’estigui en presència d’una situació crítica, sempre cal tenir en compte que hi ha la possibilitat que la persona que és víctima d’una urgència mèdica sigui portadora d’una malaltia infecciosa, que no necessàriament ha d’estar relacionada amb el motiu de la urgència. En aquest cas, es pot suposar que les persones que li prestin els primers auxilis corren el risc d’encomanar-se la malaltia, si entren en contacte amb la persona assistida a través dels mecanismes pels quals es transmet el microorganisme causant.

Hom considera que es poden prestar uns primers auxilis eficaços sense disposar de cap instrumental ni material sanitari. Tanmateix, és convenient que en el propi domicili i en els llocs públics on es puguin presentar urgències mèdiques es disposi d’una farmaciola amb el material que pugui ésser d’utilitat per a facilitar o completar els primers auxilis.

La farmaciola de primers auxilis ha de contenir només els elements que puguin ésser utilitzats per qualsevol persona sense formació sanitària específica. Bàsicament, el seu contingut pot ésser: