Són anomenades funcions vitals les activitats orgàniques del tot imprescindibles per al manteniment de la vida. Els signes vitals són aquelles característiques de l’activitat orgànica d’una persona que poden ésser observades o percebudes per altres persones, i que indiquen, a grans trets, l’estat de les funcions vitals.
L’òrgan central del cos, que coordina i controla les funcions de tots els altres, és el cervell. Per això, es pot considerar que l’activitat cerebral és la principal funció vital, ja que si el cervell s’inactiva, la resta dels òrgans i sistemes de l’organisme deixa de funcionar. La manera més senzilla de valorar si es manté l’activitat cerebral és comprovar si una persona està conscient, ja que en aquest cas és segur que el seu cervell està actiu.
Si una persona està inconscient, per tal de comprovar si manté una activitat cerebral i les característiques d’aquesta, caldria efectuar proves mèdiques que estan fora de l’àmbit dels primers auxilis. En qualsevol cas, però, cal considerar sempre que, perquè es mantingui l’activitat cerebral, és imprescindible que es conservin la resta de funcions vitals. Cal tenir en compte, fonamentalment, que per tal que les cèl·lules cerebrals es mantinguin vives i actives, han de rebre contínuament una aportació de substàncies nutritives, i prioritàriament d’oxigen, a través de la sang. Les substàncies nutritives es poden obtenir de les reserves de què disposa l’organisme, que fins i tot solen ésser suficients per a cobrir-ne les necessitats durant uns quants dies sense que una persona rebi aliment. En canvi, l’organisme no disposa de reserves d’oxigen i per això cal que l’obtingui contínuament de l’aire ambiental.
L’organisme humà adquireix l’oxigen, imprescindible per a la vida, mitjançant la funció respiratòria. El primer requisit perquè aquesta funció vital sigui possible és que la via aèria, és a dir, el conjunt de conductes que comuniquen els pulmons amb l’exterior, estigui lliure. El signe que permet comprovar si es manté la funció respiratòria és la presència de moviments respiratoris.
L’oxigen introduït en els pulmons es distribueix per l’organisme i arriba al cervell i a altres òrgans per mitjà de la sang que circula pels vasos sanguinis impulsada per les contraccions rítmiques del cor. Per això, tant l’activitat cardíaca com la circulació sanguínia són considerades també funcions vitals. La palpació del pols arterial és un signe útil per a valorar l’activitat cardíaca, ja que la seva presència indica l’existència de batecs del cor. L’efectivitat de la circulació sanguínia és difícil de valorar al nivell de primers auxilis, per bé que es pot considerar que és suficient si l’activitat cardíaca és adequada; tanmateix, es pot tenir en compte que la presentació d’hemorràgies és un signe clar de la possible alteració d’aquesta funció, a causa de la pèrdua de sang.
L’activitat coordinada de les funcions vitals esmentades és imprescindible per tal de mantenir el subministrament continu d’oxigen al cervell. Si l’eix "via aèria-pulmons-cor-vasos sanguinis-cervell" s’altera, en qualsevol dels seus punts, la persona afectada pot morir en pocs minuts. Tant la detenció dels batecs cardíacs com de la respiració ocasionen una fallada en l’oxigenació cerebral, la primera conseqüència de la qual és la pèrdua de la consciència.
Una persona que es troba inconscient, no respira i no té pols, es troba en la situació anomenada mort clínica, tot i que cal destacar que aquesta situació no és irreversible, és a dir que, si es modifiquen els factors causants, és possible que la persona afectada es pugui recuperar. Si bé la pèrdua de consciència s’instaura als pocs segons d’un dèficit d’oxigenació cerebral, cal tenir en compte que les cèl·lules del cervell comencen a deteriorar-se greument al cap de 4 a 6 minuts de no rebre oxigen; es considera que ja es produeixen lesions cerebrals irreversibles als 8 o 10 minuts, i s’instaura llavors la situació de mort biològica. Cal que quedi clar, doncs, que si abans d’haver transcorregut aquest temps s’aconsegueix restaurar l’oxigenació cerebral, és possible evitar la mort biològica i la persona afectada pot arribar a recuperar-se. Per aquest motiu, en una actuació de primers auxilis és fonamental examinar abans de tot els signes vitals i, en el cas que estiguin alterats, cal emprendre sense tardança les maniobres necessàries per restaurar les funcions vitals.