La conducta d’una persona, el conjunt dels seus actes, és producte d’una sèrie de processos nerviosos i psíquics molt complexos. Si aquests processos s’alteren es pot esdevenir que la persona afectada actuï d’una manera fora del que és considerat un comportament normal en una situació determinada, i que fins i tot pugui posar en perill la seva integritat física o la de les persones que té al seu voltant.

La pràctica d’exercicis físics ha estat considerada beneficiosa des de l’antiguitat, i el constant progrés dels coneixements científics no ha fet altra cosa que confirmar aquesta consideració, establint amb paràmetres moderns rigorosos les nombroses repercussions positives que comporta desenvolupar una activitat física moderada amb regularitat, un dels hàbits de vida més saludables.

El terme sedentarisme, derivat de la veu llatina sedere (estar assegut), s’emprà inicialment per a designar els pobles que s’establien en una determinada àrea geogràfica per conrear la terra i criar el bestiar, en contraposició amb els pobles nòmades, que es desplaçaven constantment en cerca dels fruits silvestres o de la caça que els procuressin la manutenció. En canvi, actualment, aquest mot s’utilitza, per extensió, per a designar un hàbit de vida, tant d’un poble com d’un col·lectiu o d’un individu en particular, en què predomina la inactivitat física.

• La persona afectada per un accident o per una altra urgència mèdica, portada pel nerviosisme o per la por, pot sofrir un trastorn del comportament transitori, i de vegades fins i tot pot sentir-se agredida i arribar a atacar de paraula o físicament aquells que intenten atendre-la.

L’aparell locomotor, format pels ossos, les articulacions i els músculs, destinat precisament a permetre els desplaçaments i moviments de l’organisme, és el sistema orgànic que més modificacions experimenta durant la realització d’exercicis físics i, al mateix temps, el que més es beneficia amb llur pràctica regular.

Els ossos són estructures sòlides, tot i que presenten un major o menor grau de flexibilitat, que estan destinades a sostenir i a permetre el desplaçament i els moviments de l’organisme i dels seus diversos segments, i a més a protegir, com si fos un xassís, els òrgans interns més delicats.

Els ossos deuen la seva solidesa característica a l’elevat contingut de diversos minerals, especialment calci i fòsfor. Això no obstant, en els ossos aquests minerals es concentren i distribueixen de manera que, alhora que brinden solidesa, els atorguen un cert grau de flexibilitat.

Les articulacions són les estructures que connecten els ossos entre ells, i llur funció és la de proporcionar un grau variable d’estabilitat i de moviment als segments esquelètics que uneixen.

Els músculs esquelètics, és a dir, aquells que s’insereixen en els ossos o en les estructures articulars, sia directament o per mitjà de tendons, són els que s’encarreguen de mantenir les postures corporals i de desplaçar el cos bellugant-ne els diferents segments. Així, doncs, en llur acció està la base de qualsevol exercici físic.

Hom podria dir que la funció dels músculs és de contreure’s, però aquesta afirmació requereix matisacions, ja que es podria concloure que un múscul quan es contreu s’escurça necessàriament i aconsegueix amb això un moviment, la qual cosa no té lloc en tots els casos, ja que hi ha diferents tipus de contraccions musculars.

L’aparell locomotor funciona, esquemàticament, com un sistema de palanques, en el qual els ossos són les palanques pròpiament dites, les articulacions corresponen als punts de suport, i els músculs esquelètics proporcionen la força en actuar com a motor.