Hom podria dir que la funció dels músculs és de contreure’s, però aquesta afirmació requereix matisacions, ja que es podria concloure que un múscul quan es contreu s’escurça necessàriament i aconsegueix amb això un moviment, la qual cosa no té lloc en tots els casos, ja que hi ha diferents tipus de contraccions musculars.
Tota contracció muscular es produeix quan, després de rebre l’impuls elèctric oportú que desencadena l’acció, una o més fibres musculars es contreuen, sia escurçant-se i, d’aquesta manera, escurçant també el múscul, o augmentant llur tensió. En el múscul llis i en el miocardi, la contracció muscular es produeix únicament de manera involuntària. En canvi, en el múscul esquelètic és possible controlar voluntàriament el grau de contracció d’un determinat múscul; així, per exemple, quan es pretén fer un moviment, el sistema nerviós envia les ordres específiques a través dels nervis adequats, cap als músculs que s’han de contreure.
L’estímul nerviós destinat al múscul arriba així fins a unes estructures funcionals que s’anomenen unitats motores, que constitueixen el pont d’unió entre el sistema nerviós i la musculatura. Cada unitat motora correspon a una terminació nerviosa, que prové bé de l’encèfal o de la medul·la espinal, i a totes les fibres de múscul esquelètic a les quals arriba aquesta terminació nerviosa, sia poques o moltes. Quan arriba un estímul nerviós fins a una determinada unitat motora, totes les cèl·lules musculars que estan en connexió amb aquesta es contreuen alhora.
Cada múscul és controlat funcionalment per un nombre variable d’unitats motores, segons la seva grandària i el tipus de moviments en què estigui implicat; alguns músculs disposen de nombroses unitats motores, d’altres de molt poques. La força que es genera en el múscul, quan és estimulat, depèn de la proporció d’unitats motores que responguin a l’estímul nerviós: quan l’estímul nerviós és suau, només n’actuaran algunes i serà activada una part reduïda de les fibres musculars; en canvi, quan l’estímul és intens, se n’activaran moltes.
Com hem dit, no sempre que un múscul és estimulat se’n produeix efectivament l’escurçament, ja que el resultat de l’estimulació nerviosa no depèn només de la força generada per la contracció de les cèl·lules musculars que són activades, sinó de la resistència que se li oposi. Si bé és cert que l’estímul nerviós tendeix a provocar espontàniament un escurçament muscular, si la resistència que se li oposa és superior a la força, el múscul es tesa, però els seus extrems no s’aproximen. Precisament, segons quina sigui la relació que s’estableixi entre la força que exerceix un múscul activat i la resistència que se li oposi, es distingeixen bàsicament dos tipus d’acció muscular: la contracció isotònica i la contracció isomètrica.
En l’anomenada contracció isotònica, la força que es genera en el múscul després de la seva estimulació és superior a la resistència que s’oposa al desplaçament del segment esquelètic implicat; per tant, el múscul efectivament s’escurça, i per consegüent el segment esquelètic implicat es desplaça. La contracció isotònica és el mecanisme pel qual es duen a terme, en definitiva, tots els moviments dels diferents segments esquelètics. La seva denominació, contracció isotònica, fa referència al fet que en aquest tipus d’acció muscular, atès que la força que es genera produeix un treball mecànic, el múscul manté durant l’estimulació pràcticament el mateix grau de tensió.
En l’anomenada contracció isomètrica, en canvi, la força que es genera en el múscul estimulat és igual o inferior a la resistència que s’oposa al desplaçament del segment esquelètic implicat; és per això que el múscul no s’escurça i, per consegüent, no provoca el desplaçament. La contracció isomètrica és el mecanisme gràcies al qual els músculs esquelètics intervenen en el manteniment de l’equilibri i de les diferents postures corporals, o també, gràcies al qual suporten un pes o un objecte sense bellugar-lo. La seva denominació, contracció isomètrica, indica que, com que el múscul no s’escurça, manté la mateixa longitud, per bé que en no produir-se un treball mecànic, n’augmenta la tensió.