El terme sedentarisme, derivat de la veu llatina sedere (estar assegut), s’emprà inicialment per a designar els pobles que s’establien en una determinada àrea geogràfica per conrear la terra i criar el bestiar, en contraposició amb els pobles nòmades, que es desplaçaven constantment en cerca dels fruits silvestres o de la caça que els procuressin la manutenció. En canvi, actualment, aquest mot s’utilitza, per extensió, per a designar un hàbit de vida, tant d’un poble com d’un col·lectiu o d’un individu en particular, en què predomina la inactivitat física.
L’organisme humà, de la mateixa manera que el dels animals superiors, està preparat per a desenvolupar una intensa activitat física que li procuri el manteniment, li garanteixi un aixopluc, li permeti fer front o fugir d’un perill que l’amenaça o, fins i tot, li asseguri la seva reproducció.
Tanmateix, l’home, a diferència dels animals, i gràcies sobretot a la intel·ligència i la coordinació ull-mans que el caracteritzen, ha pogut idear i fabricar una sèrie d’estris, d’eines i de tecnologies en general, que, alhora que li han servit per a millorar el seu confort, li han imposat una disminució progressiva de l’activitat física.
En realitat, al llarg de la seva història, l’home ha viscut aquesta progressiva disminució de l’activitat física precisament com un avenç, en ell mateix, en la seva recerca d’un major confort. Sens dubte, aquest ha estat, juntament amb l’increment de la producció i de la prevenció de calamitats, un dels al·licients més importants en la invenció de nombrosos artefactes i tecnologies que han estat concebuts i emprats, per exemple, per tal de fer més fàcils les feines del camp, de facilitar el treball artesanal i industrial, o de millorar el transport i les comunicacions.
Fins a un cert punt, el sedentarisme pot ésser considerat com una conseqüència lògica del desenvolupament de les civilitzacions humanes, ja que la incorporació de les noves tecnologies sol repercutir en una menor necessitat d’esforços físics quotidians. Tanmateix, el fet que en sigui una conseqüència lògica no significa que sigui positiva. Ans al contrari, el sedentarisme és un dels trets més negatius, des d’un punt de vista sanitari, de les societats desenvolupades actuals. Per això, en aquest sentit, es pot afirmar que l’ésser humà, en la seva natural recerca i consecució d’un major confort, paradoxalment s’ha creat un estil de vida que li resulta perjudicial.
Els riscos i trastorns propiciats pel sedentarisme són com la bescara dels beneficis que comporta dur a terme de manera regular una activitat física, exercicis físics o esports d’acord amb les característiques de cada individu. Encara més: actualment hom considera que el sedentarisme, en si mateix, té la categoria d’un factor que participa en la gènesi de nombrosos trastorns i malalties, en alguns casos molt greus.
Entre les conseqüències més destacables del sedentarisme, sobretot durant la infància i l’adolescència, consten les repercussions negatives que té sobre el desenvolupament harmònic de l’aparell locomotor, les estructures del qual requereixen una certa activitat física per tal de créixer equilibradament, i també sobre l’adquisició d’una adequada coordinació neuromotora, ja que la precisió i l’automatització dels moviments, des d’aquells que estan implicats en la marxa fins als més sofisticats, s’aconsegueixen amb la pràctica i l’entrenament.
Un altre aspecte perjudicial particularment rellevant del sedentarisme és que afavoreix el desenvolupament de diversos trastorns, com la hipertensió arterial, la hipercolesterolèmia o increment de la concentració sanguínia de colesterol, i l’obesitat, tots ells, com també el mateix sedentarisme i el tabaquisme, considerats com els factors de risc més importants de l’aterosclerosi i la malaltia coronària. Això és especialment destacable, ja que en les societats desenvolupades, en què el sedentarisme és la norma, més de la tercera part de la població mor a conseqüència de trastorns cardiovasculars derivats d’aquestes alteracions.
D’altra banda, el sedentarisme altera l’equilibri hormonal de tal manera que diverses percepcions fisiològiques, com la sensació de fam, de set, de son i de desig sexual, poden resultar pertorbades. Al seu torn, aquestes circumstàncies, juntament amb la manca d’una adequada expressió de l’agressivitat natural que permet l’exercici físic, fan que el sedentarisme condueixi o s’associï, sovint, amb trastorns d’índole psicològica o neurològica, com l’estrès, l’ansietat, la depressió, la irritabilitat o diversos tipus de neurosi.
L’estructuració dels medis urbans, i en menor mesura de la dels medis rurals, facilita, o fins i tot incita, el desenvolupament d’una vida sedentària. Actualment, per exemple, un individu pot, gràcies als avenços que hi ha hagut en el terreny dels transports, desenvolupar una activitat física insignificant per a anar i tornar de la feina, o fins i tot, gràcies a la incorporació de la informàtica i dels últims avenços en les comunicacions, desenvolupar les seves activitats laborals pràcticament sense moure’s de casa. Així, es podria afirmar que, fins a un cert punt, el sedentarisme és una malaltia social pròpia de les comunitats desenvolupades. Però també han estat aquestes mateixes comunitats les que, conscients de la problemàtica que el sedentarisme provoca en la població, i recollint tradicions tan antigues com, per exemple, els Jocs Olímpics que es realitzaven a l’antiga Grècia, estan impulsant, des de fa més d’un segle, diverses estratègies per a aconseguir que llurs habitants duguin a terme una activitat física quotidiana d’acord amb els gustos i les necessitats individuals. Són precisament aquests fets, sumats a la natural tendència humana cap a la recerca d’un major rendiment de les capacitats físiques i cap a la realització d’activitats competitives, les que han permès l’aparició i el desenvolupament de l’educació física com una disciplina escolar, de la gimnàstica i els esports moderns, i dels plans d’activitats físiques com a armes preventives i terapèutiques de nombrosos trastorns i malalties.