Els ossos són estructures sòlides, tot i que presenten un major o menor grau de flexibilitat, que estan destinades a sostenir i a permetre el desplaçament i els moviments de l’organisme i dels seus diversos segments, i a més a protegir, com si fos un xassís, els òrgans interns més delicats.
Els ossos deuen la seva solidesa característica a l’elevat contingut de diversos minerals, especialment calci i fòsfor. Això no obstant, en els ossos aquests minerals es concentren i distribueixen de manera que, alhora que brinden solidesa, els atorguen un cert grau de flexibilitat.
El teixit ossi està sotmès a un procés continu de mineralització i desmineralització, és a dir, d’absorció i dipòsit, i de remoció i pèrdua, respectivament, de la matriu proteica sobre la qual es fixen els minerals esmentats. Aquests processos, que estan regulats per diverses hormones, són duts a terme per cèl·lules específiques, com ara els osteoblasts, que formen teixit ossi, i els osteoclasts, que el desintegren. Durant la infància i l’adolescència predomina el procés de formació de teixit ossi i mineralització, circumstància que explica el desenvolupament esquelètic. En canvi, en la vellesa predomina el procés de desintegració de teixit ossi i desmineralització, que, a la llarga, condueix a l’osteoporosi o pèrdua de densitat del teixit ossi, i a causa d’això els ossos es fan cada cop més fràgils i trencadissos.
El procés de mineralització, i molt particularment la manera com es distribueix el dipòsit de minerals en els ossos, depèn de les tensions i càrregues a què aquests estan sotmesos. Així, el suport del propi esquelet i la realització de moviments, en els quals els ossos actuen com a palanques, són estímuls importants perquè el procés de mineralització es mantingui i perquè el dipòsit de minerals es distribueixi d’una manera adequada. És per aquesta raó que, per exemple, davant d’una manca significativa i prolongada d’activitat física, com s’esdevé quan hom roman en repòs absolut durant un temps prolongat, els ossos perden densitat i són més fràgils.
Per contra, l’exercici físic, sempre que s’efectuï de manera adient, afavoreix el procés de mineralització i una adequada distribució dels minerals en el teixit ossi. Per això és molt important la seva pràctica, tant en la infància i l’adolescència, durant les quals potencia un desenvolupament harmònic de l’esquelet, com en l’edat adulta i la senectut, en què contribueix en gran manera a què els ossos mantinguin un grau de densitat i de flexibilitat apropiats.