Les articulacions són les estructures que connecten els ossos entre ells, i llur funció és la de proporcionar un grau variable d’estabilitat i de moviment als segments esquelètics que uneixen.
Les articulacions que permeten moviments més amplis, com ara les de les extremitats, uneixen extrems ossis les formes dels quals encaixen entre elles com engranatges, i a més consten de diverses estructures toves que compleixen diferents funcions. La càpsula articular, que recobreix aquestes articulacions per fora, serveix, juntament amb els lligaments que entrellacen les estructures òssies, per a estabilitzar l’articulació i impedir que els extrems ossis es desplacin més d’allò que és fisiològicament acceptable. D’altra banda, una cinta de teixit elàstic, que s’anomena cartílag articular, que recobreix la superfície dels extrems ossis intraarticulars, serveix per a esmorteir, transmetre i distribuir les forces que el fregament i el pes corporal exerceixen sobre les articulacions. El cartílag articular, a diferència dels ossos, no està irrigat per vasos sanguinis sinó que es nodreix a partir d’un líquid, anomenat líquid sinovial, que és secretat per la membrana interna de la càpsula articular i que, a més, compleix la funció de lubrificar l’interior de les articulacions.
Quan es realitza un exercici físic, en les articulacions que es belluguen s’incrementa la producció de líquid sinó vial, i el cartílag articular, com si fos una esponja, l’absorbeix, engruixint-se i eixamplant-se transitòriament. D’aquesta manera, s’incrementa la superfície i el gruix del teixit destinat a l’esmorteïment, i n’augmenta també la lubrificació, amb la qual cosa els fregaments són menors. Per contra, durant la inactivitat, la secreció de líquid sinovial s’atura i el gruix i l’amplada del cartílag articular disminueixen.
Un dels beneficis més destacables de la pràctica regular d’exercici físic és el manteniment d’un bon estat de nutrició del cartílag articular i, per tant, la prevenció de l’artrosi, trastorn en què aquest teixit disminueix o desapareix i, en conseqüència, els extrems ossis intraarticulars es posen en contacte directe entre ells i es produeixen fregaments intensos i dolor. En condicions normals, el cartílag articular tendeix a disminuir progressivament el seu gruix, un cop superades les primeres dècades de la vida. Tanmateix, però, el sedentarisme, en reduir al mínim els moments en els quals s’incrementa la producció de líquid sinovial, accelera aquest procés i predisposa a l’aparició d’artrosi, mentre que, per contra, l’exercici físic sempre que es practiqui de manera regular i moderada, el retarda i, per tant, prevé l’artrosi.
Un altre benefici important que comporta l’exercici físic, si es realitza de manera adequada, és que incrementa l’estabilitat de les articulacions, és a dir, el grau de fermesa necessari perquè les estructures òssies intraarticulars no es desencaixin entre elles. L’estabilitat articular no depèn només de la manera en què encaixen els extrems ossis intraarticulars, sinó d’algunes estructures adjacents de teixit tou o elàstic, com els lligaments, la càpsula articular, els tendons i els músculs. Quan es mobilitza una articulació, totes aquestes estructures participen, doncs, en aquest moviment, sia estirant-se o escurçant-se, per tal de garantir que els extrems ossis intraarticulars o altres teixits que serveixen per a esmorteir els fregaments, com ara els meniscs als genolls, o els discos intervertebrals a les articulacions de la columna vertebral, no surtin de lloc. La inactivitat desacostuma aquests elements que participen en l’estabilitat articular a realitzar l’adaptació que es requereix en efectuar moviments articulars. En canvi, l’exercici físic, sempre que es dugui a terme d’una manera moderada, regular i progressiva, té precisament l’efecte contrari.
D’altra banda, la pràctica d’exercici físic, en provocar successius moviments articulars en diferents direccions i sentits, incrementa l’estabilitat articular i augmenta l’amplitud de moviments o elasticitat de les articulacions.