La història de Jerusalem (en hebreu Yěru Šalayim; en àrab Al-Quds, ‘el Sant’) va associada a les tres grans “religions del Llibre” (judaisme, cristianisme i islam), bé que com a lloc de culte i centre de pelegrinatge es perd en la nit del temps.
La Jerusalem jueva. Tant l’arqueologia com la llegenda cultual de Melquisedec, rei i sacerdot de Salem (Jerusalem), com la localització de la muntanya de Morià, lloc del sacrifici d’Abraham, en l’esplanada on Déu s’aparegué a David i on Salomó, cap al 950 aC, edificà el temple, suposen un primitiu santuari cananeu. D’altra banda, el pelegrinatge és un fenomen ben conegut en tota l’àrea del Pròxim Orient. Entre els santuaris més concorreguts pels antics hebreus hi havia Betel, Dan, Siquem, Beerxeba, Guilgal i Mispà. Hi acudien en determinades festes agrícoles: pels Àzims (festa posteriorment lligada a la Pasqua), per la sega, o festa de Pentecosta o de les Setmanes (relacionada posteriorment amb la promulgació de la Llei al Sinaí) i per la collita dels fruits, dita també festa de les Cabanyelles o dels Tabernacles o, simplement, “la festa”. Amb la construcció del temple de Salomó (950 aC) i, sobretot, amb la centralització del culte, que tingué lloc segons la tradició durant el regnat de Josies (segle VII aC), però que en realitat no fou fins després de l’exili a Babilònia i la reconstrucció del temple (586 aC), segurament en l’època de Nehemies (segle V aC), aquestes festes s’havien de celebrar al temple de Jerusalem. D’aquí l’obligació de pujar-hi en pelegrinatge, sovint llarg, més d’una vegada l’any. Aquest és el pelegrinatge de nombroses generacions de jueus, el que fan Jesús i els seus deixebles, i que s’interromp bruscament després de la destrucció de la ciutat i del temple per l’emperador romà Tit (70 dC) i de la prohibició de tornar-hi els jueus arran de la revolta de Bar Kokhebà o Barcoquebes (132-135). No hi podran tornar, i només una vegada l’any, fins a l’era constantiniana.
Malgrat tot, Jerusalem continua essent el centre espiritual del món jueu. Durant les pregàries diàries els jueus es giren cap a Jerusalem (els de Jerusalem es giren vers la muntanya del temple) i el sopar de Pasqua s’acaba amb el desig escatològic: “L’any que ve a Jerusalem”. La visita al Mur de les Lamentacions o al Mur Occidental (restes del mur construït per Herodes per a sostenir l’esplanada del temple l’any 19 aC) no és pròpiament un pelegrinatge sinó una aproximació a l’antic lloc sant, del qual ploren la destrucció i on a la fi dels temps es construirà el tercer temple mesiànic, indestructible i triomfant. Actualment també és lloc de pelegrinatge en ocasió de les tres grans festes del calendari jueu.
La Jerusalem cristiana. Jerusalem és una ciutat plena de llocs sants relacionats amb el ministeri, la mort i la resurrecció de Jesucrist i amb la història de l’inici de l’Església apostòlica.
Poca cosa se sap de la primitiva església judeocristiana de Jerusalem, però tant les fonts literàries com l’arqueologia coincideixen a localitzar la “cambra alta” on es reunien els primers deixebles i reberen l’Esperit Sant el dia de Pentecosta en el turó sud-occidental de Jerusalem, situat fora de les muralles turques, anomenat per la tradició cristiana Santa Sió o també “l’església superior dels Apòstols” i “la mare de totes les esglésies”. La primitiva construcció, destruïda i reedificada diverses vegades, correspon a dues construccions actuals: el Cenacle, edifici gòtic del segle XIV, i el monestir benedictí de la Dormició (1910). A causa de la creença que al lloc hi havia la tomba de David, al segle XVI el Cenacle passà als musulmans, que el convertiren en mesquita, i des del 1948 la part inferior, on hi ha el cenotafi de David, es convertí en sinagoga; els cristians poden visitar la “cambra alta”, però no hi poden celebrar actes litúrgics.
Arran de l’edicte de Milà (313), s’incrementa extraordinàriament el pelegrinatge cristià a Jerusalem i s’inicien les grans construccions cristianes. Després de la destrucció de la ciutat, el Calvari i el sepulcre de Crist havien estat inclosos dins la muralla romana (135) i eren coberts pel fòrum i el capitoli de la nova Aelia Capitolina. Constantí ho feu excavar i edificà la basílica del Martyrion damunt el lloc de la invenció de la creu, i la rotonda del sepulcre, separades per un atri amb columnes que incloïa el Calvari (335). Destruït pels perses (614) i pel soldà al-Hakim (1009), el complex fou reedificat, bé que la basílica restà enormement reduïda. La construcció actual, anomenada Anàstasi (‘Resurrecció’) pels grecs i Sant Sepulcre pels llatins, és en línies generals la que bastiren els croats (pels volts del 1130) i que aplega en un sol edifici part de les tres construccions constantinianes. Llevat de la basílica, que és exclusiva dels ortodoxos, i de nombroses capelles que pertanyen, respectivament, a armenis, siríacs, coptes i etiòpics, l’edicle del Sant Sepulcre i el Calvari pertanyen alhora a grecs, llatins (franciscans) i armenis. La celebració simultània dels oficis, en els diversos ritus i calendaris, fa del Sant Sepulcre un cas únic en la cristiandat.
Els altres santuaris cristians es troben a la muntanya de les Oliveres. Cal destacar-ne l’actual església del Parenostre, edificada el 1868 sobre l’antiga basílica de l’Eleona (‘l’olivera’), construïda per Constantí sobre la cova on, segons la tradició, Crist ensenyava els seus deixebles. Actualment es visita també el claustre d’un convent contigu de carmelites (edificat el 1910), que és adornat amb plaques de majòlica en les quals hi ha reproduït el text del parenostre en més de cent llengües (per cert, dues vegades en català). Al peu de la muntanya, a Getsemaní, hi ha la moderna basílica de l’Agonia, coneguda també per “església de Totes les Nacions” (1924), edificada sobre l’antiga basílica bizantina del segle IV: el centre de totes aquestes successives construccions ha estat sempre una roca identificada amb el lloc on Jesús pregà tot sol abans de ser detingut. Prop de Getsemaní, tocant al torrent de Cedró, cal esmentar també la Tomba de la Mare de Déu, edifici amb importants restes romàniques (segle XII), bastit damunt d’un altre del segle V, que conté la tomba del segle I excavada a la roca. És compartida per grecs, armenis, siríacs i coptes, i és venerada també pels musulmans.
A part aquests santuaris, hi ha catedrals, esglésies i monestirs de les diverses confessions cristianes.
La Jerusalem musulmana. Amb l’arribada dels musulmans (638), Jerusalem esdevé també un lloc sant de l’islam, el tercer centre de pelegrinatge després de la Meca i Medina. Jerusalem és el bressol del profetisme: Mahoma és el darrer d’una llista de profetes que va de Moisès a Jesús, i a la fi dels temps esperen també el retorn del Messies Jesús, precisament a Jerusalem.
En veure la profanació i les ruïnes de l’antic temple de Jerusalem, el califa ‘Umar ordenà la neteja de l’esplanada i la construcció d’un lloc de pregària, anomenat des d’aleshores Haram al-ˇSarif (‘el noble recinte’) o Bayt al-Maqdis (‘el temple sant’) o, encara, Al-Quds (‘el Sant’), nom que arribà a substituir el de Jerusalem. No fou, però, fins cinquanta anys més tard que el califa ‘Abd al-Malik hi edificà la Qubbat al-Sahra (‘Cúpula de la Roca’), mal anomenada també “mesquita d’‘Umar”, que cobreix la roca del sacrifici d’Abraham i que correspon probablement a l’antic Sant dels Sants o, segons altres, a l’altar dels sacrificis; segons la creença, aquest lloc s’identifica també amb la “mesquita més llunyana” de l’Alcorà (sura 17) des d’on Mahoma efectuà l’ascensió vers el tron de Déu.
El mateix ‘Abd al-Malik o, probablement, el seu fill Al-Walid, construí la gran mesquita d’Al-‘Aqsà (‘la més llunyana’) a l’extrem meridional de l’esplanada. A la banda oriental de la Cúpula de la Roca hi ha encara la Qubbat al-Silsila (‘Cúpula de la Cadena’), del segle VIII, que guarda, segons una tradició musulmana, la cadena que llançà el rei Salomó, entre cel i terra, entre Déu i els creients (musulmans) per al dia del judici final.
A part aquests santuaris, Jerusalem acull nombroses mesquites, tant dins la ciutat vella (barris musulmà, cristià i armeni) com fora.