Aquest mapa representa la ciutat de Vārānasi, situada a l’estat d’Uttar Pradesh, considerada una de les ciutats més sagrades de l’Índia i la veritable capital de l’hinduisme. Vārānasi s’alça a la riba esquerra del riu Ganges, que la limita per l’est formant una mitja lluna. Els diferents cercles concèntrics indiquen els perímetres sagrats de la ciutat, i són també rutes de pelegrinatge. El més extern, el Pāncakrośi, delimita l’amplària màxima de l’espai sagrat; és una ruta molt popular que conté 108 temples i es pot completar a peu en cinc dies.
La ciutat de Vārānasi s’ha anat estenent entre els rius Varuna al nord i Assi al sud, rius que segons una etimologia popular donen nom a la ciutat, que popularment és coneguda amb el nom de Banaras, i en català com a Benarés. El nom oficial ‘Vārānasi’ és l’antic nom sànscrit, que fou adoptat de nou l’any 1956. El primer cens de la ciutat l’any 1828 registrava una població de 181.482 habitants; en l’actualitat, la ciutat en té més d’un milió i mig, una tercera part dels quals són musulmans. El traçat semicircular que es pot observar en el mapa al sud de la ciutat representa el campus de la Universitat Hindú de Banaras, una veritable ciutat jardí on viuen més de 30.000 persones i que comprèn un gran hospital públic, més de 160 facultats i col·legis, incloent-hi l’Institut Tecnològic, i el nou temple de Viśvanātha. Al sud-oest hi ha la fàbrica i el campus de la Diesel Locomotive Works (DLW), la tercera fàbrica de locomotores dièsel més gran del món i la primera d’Àsia.
Mark Twain va dir que “Banaras és més vella que la història, més vella que la tradició, més vella fins i tot que les llegendes, i sembla dues vegades més vella que aquestes tres coses juntes”. Els testimonis arqueològics i literaris la fan remuntar als voltants de l’any 1000 aC. Les restes arqueològiques més antigues es troben al nord, entorn de la desembocadura del riu Varuna. La ciutat té, doncs, uns 3.000 anys d’història i una continuïtat cultural remarcable, ja que s’hi continuen adorant els mateixos déus, com si a l’Atenes moderna encara fos viu el culte a Zeus, Apol·lo i les altres divinitats.
Vārānasi és un dels centres de pelegrinatge més importants de l’Índia. El bany a les aigües del Ganges és considerat especialment purificador en aquesta ciutat i, segons els hindús, la mort dins dels recintes de la ciutat confereix l’alliberament, tant als hindús com als qui no ho són. Es considera que l’ànima abandona el cos en el moment en què esclata el crani del difunt en la pira funerària, i per això la cremació de cadàvers és considerada molt beneficiosa a Vārānasi. Prop de 30.000 cadàvers són incinerats anualment a la ciutat: uns 28.000 al crematori de Man.ikarn.ikā, un dels punts més sagrats de la ciutat, i 2.000 al crematori de Hariścandra.
En el mapa s’han cartografiat els llocs religiosos més importants d’una ciutat que té més de 3.000 temples hindús, uns 1.400 llocs de culte musulmà i un nombre menor d’esglésies cristianes, temples jainistes, budistes i sikhs. Aquesta pluralitat religiosa és fruit de la seva llarga història, que ha anat sumant cultures i religions més que no pas substituint les velles per les noves. La ciutat és el lloc de naixement de reformistes religiosos com Kabir i Ravi Das, i és també un punt de referència per als sikhs, ja que el seu fundador, el guru Nanak, hi va sojornar un parell de cops. A més, uns 10 km al nord de Vārānasi hi ha el poble de Sàrnath, on Buda va predicar per primer cop.
La presència musulmana és la més important després de la hindú, ja que la ciutat restà sota control musulmà des del segle XIV fins al XVIII. Durant aquest període, els temples de la ciutat foren destruïts en més de cinc ocasions, encara que foren reconstruïts de nou durant els moments de calma. La política de tolerància religiosa d’Akbar al segle XVI va permetre la reconstrucció de molts temples i dels famosos ghats de Banaras, els pendents i les escales que permeten l’accés al riu. L’última destrucció va tenir lloc a la segona meitat del segle XVII per Aurangzeb, que va edificar una sèrie de mesquites sobre les ruïnes dels temples més importants. Per aquest motiu, no es troben a la ciutat edificis religiosos importants anteriors al segle XVII. La Vārānasi actual és obra dels marathes, que la van reconstruir durant el segle XVIII i també dels anglesos, que van drenar el sistema de canals i estanys que formaven part de la ciutat. La presència cristiana es remunta també a l’època colonial anglesa i es concentra especialment a l’entorn del nucli administratiu del govern anglès: el Cantontment (acantonament).
L’estructura sagrada de la ciutat
Els diferents cercles concèntrics que defineixen les àrees sagrades de la ciutat i els recorreguts religiosos més importants tenen el seu epicentre al Pou de la Saviesa o Jñānavāpī, al costat del temple de Viśvanātha, conegut també com el Temple Daurat. Per a entendre el simbolisme de la ciutat cal tenir en compte les correlacions entre el macrocosmos (l’Univers) i el microcosmos (el temple o el cos humà). La ciutat és un mesocosmos, simbolitza tant l’Univers com el cos humà: el cercle més interior representa el cor i el foc; el segon cercle simbolitza la sang i l’aigua; el tercer simbolitza la cara i l’aire, i el quart, les cames i la terra.
Especialment sagrada és també la zona del crematori de Maṇikarṇikā. Aquest crematori és considerat com el foc central que crea i destrueix l’Univers a l’inici o al final d’un cicle còsmic. Mitològicament, la ciutat és
situada sobre el trident del déu Xiva i no es destrueix a la fi del món.
Al llarg de l’any, les festivitats religioses se succeeixen contínuament i la població flotant de la ciutat és molt elevada. Varanasi és un lloc que els hindús han de visitar almenys un cop a la vida, sigui per anar als temples de la ciutat i purificar-se a les aigües del Ganges o bé per oferir rituals funeraris als avantpassats.
Al sud de la ciutat hi ha tres temples molt populars: el temple de Hanuman o Saṃcata Mocana, el temple de la deessa Durgā i el de Tulsimanas, que commemora el Rāmāyaṇa de Tulsīdās, el text del qual apareix inscrit íntegrament a les parets del temple.
La Vārānasi musulmana
La ciutat més sagrada de l’hinduisme té una notable presència musulmana (37,5%). Cada matí, els càntics dels temples hindús i la veu del muetzí es barregen en un mateix espai de pregària. Dues de les religions més diferents del món, el politeisme hindú i l’islam iconoclasta, conviuen en aquesta ciutat. El 90% de la població musulmana és sunnita. L’any 2001 hi havia a la ciutat unes 172 institucions educatives musulmanes. Més del 80% dels musulmans de Vārānasi són teixidors i es dediquen a elaborar els famosos saris de Banaras en els 50.000 telers repartits per la ciutat.
En el festival de Muharram es preparen les taziyes, representacions de la tomba d’Imam Hussain fetes amb roba, paper, fustes i altres materials. Aquestes taziyes es passegen en processó per tota la ciutat i són col·locades a les cruïlles de certs carrers. Tres taziyes de Banaras són famoses arreu del món: la de diamants, la de coure i la de soldadura.
A Vārānasi hi ha una sèrie de mesquites i tombes històriques, com per exemple la Dhai Nim Kangure, la més vella de la ciutat. El conjunt de tombes i mesquites dedicat al sant sufí Bahadur Shahid és un dels més populars. Cada dijous s’hi aplega una munió de més de 5.000 persones per ser exorcitzades. Cal també destacar la mesquita de Fatman i les dues mesquites d’Aurangzeb; la situada al ghat de Pāncagarigā és clarament visible des del riu; l’altra, edificada sobre les ruïnes de l’antic temple de Viśvanātha, és al costat del Pou de la Saviesa i ha estat objecte els darrers anys de fortes controvèrsies entre hindús i musulmans.