Aquest mapa representa el centre històric de la ciutat de Sarajevo, la capital de Bòsnia i Hercegovina, estesa al llarg del Miljacka, afluent del Bosna, amb el que resta de les esglésies, mesquites i sinagogues que permeteren que la ciutat fos coneguda com la “Jerusalem europea”.
El dia 2 de juliol de 2003, Sarajevo va perdre la candidatura als Jocs Olímpics d’hivern del 2010 a favor de Vancouver. La ciutat, llavors iugoslava, havia organitzat ja, el 1984, els XIV Jocs Olímpics d’hivern; la nova religió de l’esport atorgava un bri d’esperança en el futur i empenyia uns plans de reconstrucció sempre massa endarrerits. Perquè Sarajevo és una ciutat europea com tantes altres, que cerca de connectar-se a les xarxes internacionals i que està carregada d’història, d’una història amb tants d’episodis dramàtics que en fan una ciutat màrtir, emblema de moltes altres ciutats màrtirs al món.
Incendis i inundacions van destruir Sarajevo el 1480, el 1557, el 1560, el 1644, el 1656...; fams i pestes assolaren la ciutat el 1526, el 1691, el 1731, el 1741...; el general Sajovski la destruí el 1697... El 5 d’abril de 1992, 260 tancs, 120 morters i centenars d’antiaeris i franctiradors de l’exèrcit serbi i montenegrí, comandat pel psiquiatre Radovan Karadžvić, assetjaren totalment la ciutat fins el 31 de juliol de 1995, abans de la signatura dels acords de Dayton, el 19 de desembre de 1995. Durant el setge, 10.514 civils, 1.598 dels quals eren infants, van morir, per la guerra, la fam i el fred; dels més de 60.000 ferits, 1741 van quedar discapacitats. Els edificis més emblemàtics foren destruïts: mesquites, esglésies, seus del govern, la biblioteca, el diari “Oslobodjenje”, que malgrat tot no deixà de publicar-se, i només un túnel, prop de l’aeroport, connectava la ciutat amb l’exterior.
La ciutat ja s’havia fet tristament famosa el dia 28 de juny de 1914, quan el jove Gavrilo Princip assassinà l’arxiduc d’Àustria Francesc Ferran i la seva dona. Fou l’excusa de les grans potències europees per a declarar la Primera Guerra Mundial.
Tot havia començat molt abans, és clar, amb restes prehistòriques abundants que marquen una peculiar història d’una ciutat de l’est d’Europa, als Balcans. El 1462 es va iniciar la dominació otomana i dos anys després s’hi va construir la primera mesquita. El segle següent, però, fou el de la gran esplendor: el 1537 era creada la madrassa Kursumlija, la biblioteca de la qual avui encara compta amb més de mig milió de volums; el 1539 es construí la vella catedral ortodoxa al carrer de Mula Mustafà; la dècada següent arribaren els sefardites, els jueus expulsats de la corona de Castella, que el 1566 aixecaren la primera, avui vella, sinagoga; el 1560 era construïda la mesquita de l’Emperador i el 1561 la d’Alí Paixà.
El 1842, la ciutat tenia 3.462 cases, de les quals 2.571 eren de musulmans, 580 de catòlics i ortodoxos, 242 de jueus i 69 de gitanos. La Jerusalem europea estava en tota la seva esplendor i la va mantenir encara durant un quant temps. Així, entre el 1863 i el 1868 fou construïda la nova catedral ortodoxa. El 1878 s’inicià la dominació austrohongaresa que canvià el paisatge urbà de la ciutat; en aquest moment arribaren els primers jueus asquenasites (coneguts com els jueus austrohongaresos), que el 1901 construïren la nova sinagoga de Terezija. Uns quants anys abans, el 1889, havia estat construïda també la nova catedral catòlica, l’única que manté el nom de Katedrala.
El 1918 arribà la independència a les terres dels eslaus del sud, i amb ella la inestabilitat i el conflicte entre croats (catòlics), serbis (ortodoxos) i bosnians (musulmans), amb moments de calma i moments de guerres i genocidis.
El 1991, Sarajevo, que tenia 429.672 habitants, esdevingué capital de la nova república de Bòsnia i Hercegovina i celebrà les primeres eleccions democràtiques. Els acords de Dayton i les autoritats locals volen retornar-hi la convivència intercultural, recuperar la imatge de “Jerusalem europea”. L’evolució política i econòmica del món ha desplaçat, però, la ciutat màrtir del primer pla de l’escena, darrere d’altres ciutats i pobles màrtirs.
Reconstrucció i religió
A partir del final del 1995, Sarajevo va haver de fer front a la difícil reconstrucció física de la ciutat i de la multietnicitat anterior a la guerra; el 1996 el 76% dels seus habitants eren bosnians, el 8% serbis, el 6% croats i el 10% restant d’altres ètnies, sense comptar els soldats estrangers de les Nacions Unides que mantenien l’ordre.
Les esglésies han estat un dels primers elements de la reconstrucció física i moral de la ciutat. La “Jerusalem europea” té el suport de països amb els quals mai no havia tingut relació directa: l’Aràbia Saudita i l’Iran, per exemple, ajuden a la reconstrucció de les mesquites i a la formació dels imams; els muetzins gestionen el temps quotidià a la Sarajevo actual, mentre els cementiris musulmans ocupen parcs i jardins de la ciutat. D’altra banda, el govern de Grècia va pagar la reconstrucció de la catedral ortodoxa i el d’Àustria la de la biblioteca (només se n’ha refet la coberta). Com en altres indrets de Bòsnia i de l’antiga Iugoslàvia, en general, la religió esdevé el símbol més evident d’identitat, mentre la reconstrucció econòmica i social espera l’evolució de la conjuntura mundial.
La Haggadà de Sarajevo
La Haggadà de Sarajevo és un llibre de 142 folis de vitel·la, de 22 per 16 cm, 69 dels quals són il·luminats amb miniatures acolorides. És un codi hebreu, llibre ritual emprat en les pregàries religioses domèstiques. El 1894 la família sefardita Kohen el vengué al Museu Nacional de Bòsnia i Hercegovina, a Sarajevo. El llibre sembla originari de Barcelona o la seva regió, de vers la segona meitat del segle XIV; amb l’expulsió dels jueus el 1492, el llibre sortí de la península Ibèrica i al segle XVI se sap que era a Itàlia, des d’on anà cap als Balcans, probablement via Split o Dubrovnik.
El llibre ha estat molt estudiat i es considera un dels manuscrits més valuosos de la tradició hebraica europea. Es conserva encara a l’esmentat Museu Nacional, malgrat els intents de destrucció i robatori de què ha estat objecte. Existeix, almenys, una edició facsímil, feta a Ljubljana el 1988.