Roma representa el món sencer. Pot semblar pretensiós, però la ciutat té aquesta vocació d’universalitat ben assumida. Roma és l’urbs, la ciutat, l’univers. De Roma sortien les grans artèries viàries que avui dibuixen Europa. Capital de l’imperi Romà, capital de l’Estat pontifici i, des del 1871, capital d’Itàlia, és la seu on reposen els apòstols Pere i Pau. Catòlic significa universal, i la ciutat del Tíber ho escampa pertot arreu. D’altra banda, Roma, llegit al revés, és amor. Ciutat santa, doncs, eterna i romàntica (de 'Roma antica', per raó del deliri que provocava l’antiguitat en els poetes del segle XIX).
El pla de Roma és prou eloqüent. Tot i que només s’han cartografiat les principals, qui no troba una església a Roma no la troba enlloc. La ciutat eterna és una trena de la cultura romana clàssica i del cristianisme. No en va Roma és anomenada també la “seu de Pere” (ad Petri sedem), ja que segons la tradició, sant Pere, el primer papa, hi és enterrat. La basílica de Sant Pere del Vaticà és un autèntic museu, amb les tombes dels papes al soterrani i obres d’art a cada racó. La ciutat dels papes és, abans que això, una ciutat d’apòstols i de màrtirs, un indret farcit de relíquies i impregnat de religiositat per totes bandes.
Roma s’assenta sobre una planura volcànica entre 14 i 146 metres sobre el nivell del mar. Hi ha set turons històrics: Capitoli, Palatí, Aventí, Quirinal, Viminal, Esquilí i Celio. A part la basílica de Sant Pere, la ciutat té tres basíliques majors més: San Giovanni in Laterano (Sant Joan del Laterà), Santa Maria la Maggiore (Santa Maria Major) i San Paolo Fuori le Mura (Sant Pau Extramurs). Sant Joan del Laterà és la catedral de Roma, amb una imponent façana de marbre de travertí. Santa Maria Major és anomenada també “l’espanyola” per l’or del sostre, provinent d’Amèrica. Sant Pau Extramurs, la més allunyada del centre i la més espectacular després de la de Sant Pere, és on hi ha enterrat sant Pau i on figuren els medallons amb els rostres de tots els pontífexs. Hi ha tres esglésies més que configuren el grup de les set esglésies principals de Roma. Són San Lorenzo Fuori le Mura, San Sebastiano i Santa Croce in Gerusalemme.
Les catacumbes també són un indret vinculat a la religiositat de la ciutat. Les més ben conservades són les de San Calisto, seguides de les de Santa Domitilla. El Colosseu i les catacumbes recorden el vessament de sang dels primers màrtirs cristians.
L’esplendor eclesial ha deixat un llegat impressionant d’esglésies que són avui autèntics monuments. Sant'Andrea della Valle, Santa Trinità dei Monti, il Gesù, Sant'Ignazio, Santa Agnese in Agone, Santa Maria in Trastevere, Santa Maria degli Angeli, San Clemente i Santa Maria del Popolo en són una mostra.
Els monestirs de Sant'Anselmo i de San Gregorio al Celio constitueixen el panorama monàstic de la ciutat. A més, les cases generals dels ordes i les congregacions religiosos són gairebé totes a Roma, ciutat santa on els pelegrinatges, que van començar a agafar cos ja d'ençà del 1300, el primer any jubilar, han estat constants.
La basílica de Sant Pere
La basílica de Sant Pere actual s’alça al lloc en què Constantí va construir una església vers el 320 dC, allà on, segons la tradició, hi ha la tomba de l’apòstol Pere. La primera basílica fou consagrada pel papa Silvestre el 326 dC i ja constava d’una escalinata i de cinc portes, una estructura que romangué sense canvis durant molt temps. Fou al segle XV, amb el papa Nicolau V, que es començà la basílica nova. Entre els arquitectes que hi prengueren part cal esmentar Rossellino, Rafael, Miquel Àngel i Bramante.
La planta és de creu llatina (permet més cabuda que la de creu grega). El papa Urbà VIII va consagrar la basílica nova el 1626.
S’entra a l’edifici per un pòrtic amb cinc portes. La de mà dreta és l’anomenada Porta Santa, que s’obre amb tres cops de martell la nit de Nadal d’un any sant (el darrer va ser el Jubileu del 2000). Travessar la Porta Santa expressa la voluntat de penitència i de conversió a una nova vida.
Les dimensions de la basílica són de 211,50 metres de llargada i 132,50 d’alçada. Hi ha 44 altars i 800 columnes. El paviment du les indicacions, amb bronze, de les mesures d’altres esglésies de grans dimensions del món. A l’interior de la basílica el baldaquí de l’altar major centra l’atenció. L’autor és Bernini, constructor igualment de les 284 columnes dòriques i les 88 pilastres de la plaça de Sant Pere.
L’any 2000, Roma va rebre 25 milions de pelegrins, un rècord absolut. Es calcula que anualment visiten la ciutat vuit milions de persones amb propòsit religiós, és a dir, pelegrins. Roma és el centre del catolicisme i també un lloc de veneració per a cristians que hi reconeixen les petjades de l’apòstol Pere.
Màrtirs i catacumbes
Començant pels apòstols Pere i Pau, perseguits i assassinats a Roma entre el 64 i el 68 dC, la ciutat eterna ha rebut un llegat martirial excepcional. Noms com Anastàsia, Faustina, Prisca, Pancraç... fan créixer l’anomenat martirologi romà. El Coliseu mostra una placa en què se’ls recorda, tot i que els màrtirs van morir al Circ Màxim i foren enterrats després a les catacumbes.
Les catacumbes constitueixen una característica de la Roma cristiana, i tot i que no són els cementiris més antics de la ciutat, sí que són els més visitats pels pelegrins, que hi poden contemplar els laberints subterranis amb decoracions que fan referència a l’esperança i la resurrecció.
La Ciutat del Vaticà
La Ciutat del Vaticà, amb 0,439 km2, és l’Estat més petit del món. Té una longitud màxima de 1.045 metres i 850 metres d’amplada. Fora dels límits físics que l’envolten, l’Estat també s’estén per altres zones de Roma. Tenen el dret de l’extraterritorialitat les tres basíliques majors (Santa Maria Major, Sant Joan del Laterà i Sant Pau Extramurs) com també acullen seus de dicasteris romans, la residència del Papa al palau de Castel Gandolfo i altres seus. L’Estat de la Ciutat del Vaticà va néixer l’11 de febrer de 1929 amb els pactes del Laterà (l’Estat italià reconegué a la Santa Seu la plena propietat sobre el Vaticà). El terme Santa Seu es refereix a l’autoritat suprema de l’Església, és a dir, al Papa com a bisbe de Roma i cap del col·legi de bisbes. Es tracta d’una institució única en el seu gènere, té personalitat jurídica, i pot firmar tractats i mantenir contactes diplomàtics.
L’Estat de la Ciutat del Vaticà, realitat territorial petita, té com a funció possibilitar que el Papa pugui desenvolupar lliurement el seu ministeri de govern de l’Església universal. El summe pontífex és el cap de l’Estat i té poders legislatiu, judicial i executiu.
El 31 de desembre de 2001 (últim cens vigent) hi residien 532 persones. La majoria, 272, són eclesiàstics en possessió de representació pontifícia, 94 components de la Guàrdia Suïssa, 59 cardenals, 58 eclesiàstics i 49 laics. El Vaticà emet els seus propis segells de correu, passaports, té himne i bandera i encunya moneda pròpia, tot i que no l’usa. Disposa d’un heliport i una estació de tren, sobretot per a mercaderies. Des del 1930 té matrícula pròpia per als cotxes (SCV, Stato Città Vaticano). Igualment hi ha supermercat, gasolineres, serveis mèdics i la farmàcia vaticana.
El Concili II del Vaticà
El Concili II del Vaticà ha estat l’esdeveniment eclesial més important per a l’Església del segle XX. Aquesta assemblea, que es plantejava deliberar conjuntament temes de la vida de l’Església, va iniciar les activitats l’any 1962 i es va cloure el 8 de desembre del 1965. El concili fou convocat pel papa Joan XXIII, amb la intenció de posar l’Església al dia (aggiornamento), però l’artífex del Concili fou el papa Pau VI, que hi va iniciar les primeres reformes. Hi van participar 2.540 bisbes de tot el món, perits i auditors i auditores d’altres esglésies cristianes. Es va desenvolupar en deu sessions, i va produir 16 documents, 4 dels quals corresponen a les grans constitucions: Sacrosanctum concilium (1963, sobre litúrgia); Lumen gentium (1964, sobre l’Església); Dei Verbum (1965, sobre la divina revelació) i Gaudium et Spes (1965, pastoral sobre l’Església en el món).