Kyoto, ciutat santa

Kyoto, ciutat mil·lenària i eclèctica, és la setena ciutat del Japó en població amb gairebé un milió i mig d’habitants. Situada al centre de l’illa de Honshū, a la vall del mateix nom, va ser habitada a partir del segle VII, i fou la seu de la cort imperial i capital del Japó des del 794 fins al 1868.

Fundada amb el nom de Heian-kyo (“capital de la pau i la tranquil·litat”), la que al final del segle XII passaria a dir-se Kyoto (“capital”) va ser planificada seguint el model de la ciutat xinesa de Xi’an en l’època de la dinastia tang (618-907), i fou edificada en un marc geogràfic que acomplia els requeriments geomàntics xinesos, és a dir, en un lloc limitat per muntanyes al nord, l’est i l’oest, amb un estany a la banda sud que simbolitzés el poder centralitzat i recorregut per dos rius cristal·lins que haurien de vorejar la nova capital. A desgrat de l’estricta simetria del seu pla ortogonal rectangular de 4,5 km (est-oest) per 5,2 km (nord-sud), Kyoto s’urbanitzà primerament cap a la meitat oriental, tot expandint-se i sobrepassant així fins i tot el límit marcat pel riu Kamo, a causa de la millor qualitat dels terrenys i la preferència tradicional per l’est en la mentalitat japonesa. El famós Gion, el barri de les geishes, sorgí a l’extrem oriental de la ciutat, i curiosament és l’àrea de Kyoto que més bé conserva el paisatge urbà dels temps passats.

Malgrat que la prosperitat de Kamakura (1185-1333) eclipsà temporalment la ciutat com a centre del poder nacional en trencar amb el vell ideal unitari de religió i govern, posteriorment, sota el shōgunat Muromachi (1333-1568), Kyoto recobrà la seva antiga esplendor i la seva posició com a centre polític. Artesans, mercaders, artistes, monjos i peregrins procedents d’arreu del país forjaren aquí l’essència de la cultura japonesa. De fet, en aquesta època es construïren molts dels temples emblemàtics de la ciutat: Tenryu-ji, Nanzen-ji, Kinkaku-ji, Ginkaku-ji, etc., que s’indiquen en el mapa. Les guerres civils del final del segle XVI, però, assenyalaren la fi d’aquesta renaixença, i fou durant el shōgunat Tokugawa (1600-1868), establert a Edo (l’actual Tòquio), que s’inicià el declivi de Kyoto, la pèrdua efectiva de la seva hegemonia i, finalment, de la seva capitalitat després de la restauració de Meiji (1868).

Actualment, Kyoto és una ciutat que conserva una funció cultural i religiosa important, amb un gran nombre d’universitats, moltes d’elles relacionades amb els estudis de belles arts o fundades per organitzacions religioses budistes, cristianes i d’altres confessions; i amb els temples fundacionals de diverses escoles budistes. Kyoto sola concentra més de 1.600 temples budistes i 370 temples xintoistes, i a la mateixa província trobem 17 monuments designats per la UNESCO com a patrimoni mundial. Com a destacats exemples d’arquitectura budista, cal esmentar els dos temples del budisme Jodo Shinshu situats just al nord de l’estació de Kyoto: Nishi hongan-ji i Higashi-ji (vegeu el mapa) que constitueixen les estructures de fusta més grans de Kyoto. Són testimonis d’aquest dinamisme cultural i religiós els 40 milions de turistes i pelegrins nadius, i milers de turistes estrangers, que cada any la visiten atrets per la més alta concentració dels “tresors nacionals” del país (el 20%), i és que malgrat els canvis i la modernització, als ulls dels japonesos, Kyoto és encara el cor de la cultura tradicional, allà on es pot redescobrir el patrimoni cultural mentre es mira cap al futur.

Budisme i cultura

El budisme fou introduït al Japó al segle VI i amb ell arribà també l’escriptura ideogràfica i la cultura budista xinesa (vegeu el mapa 39). Fou adoptat com a religió de l’Estat fins a l’era Meiji, que fou substituït pel xintoisme (la religió nativa). Malgrat tot, budisme i xintoisme són practicats de la mateixa manera i simultàniament per la majoria de la població japonesa.

El budisme de l’Índia i la Xina, amb les seves escriptures sagrades de gran refinament i agudesa intel·lectual, i la seva ben desenvolupada escriptura, pintura i escultura, han influït decisivament en les arts i la literatura japoneses. Com a religió principal del país, l’arquitectura dels seus temples ha estat el fonament per a tots els tipus d’arquitectura, tant la religiosa (temples xintoistes) com la civil (cases privades), i ha evolucionat amb el temps cap a dissenys típicament japonesos que es poden veure arreu de la ciutat.

Molts dels ritus budistes han passat a formar part de la cultura popular. Així, disciplines artístiques tradicionals com ara l’arranjament floral (ikebana) o la cerimònia del te (chado) creades al segle XV tenen l’origen en el budisme zen. Altrament, ritus religiosos, festivals i tradicions ancestrals marquen també el calendari.

Els temples d’Enryaku-ji i la muntanya sagrada (Hiei-zan)

Al nord-est de la ciutat i guardant la Porta del Dimoni (Kimon) es troba la capital religiosa de la nació: el centre monàstic Tendai a la muntanya Hiei (848 m).

El nord-est era vist en la imatgeria tradicional com la direcció per la qual podien entrar mals com epidèmies i focs (és per això que moltes cases de la ciutat tenen aquesta cantonada tallada o sense edificar) i, així, amb el doble propòsit de protegir la banda nord-est dels perills i d’establir una nova escola de budisme, budisme esotèric o “budisme de muntanya”, oposada al “budisme urbà” de les tradicions precedents de Nara, el monjo Saicho erigí l’any 788 un petit monestir, Ichijo Shikan-in, que el 823 passaria a dir-se Enryaku-ji.

Enryaku-ji és el temple fundacional de la tradició budista Tendai, que fou precursora de les escoles Zen, Jodo i Nichiren. En aquest monestir, en el qual rebien un entrenament rigorós, han estat ordenats tots els monjos, sense excepcions, fundadors de les escoles originades durant els períodes Kamakura i Muromachi. Al segle XVI es convertí també en la seu d’un gran exèrcit de monjos soldats que començà a interferir en política. Fou aleshores que Oda Nobunaga veié en el poder religiós i secular d’Enryaku-ji una amenaça al seu intent d’unificar el país. Per aquest motiu, l’any 1571 provocà un incendi que afectà una gran part del complex. El foc, però, no destruí del tot el temple, que fou restaurat posteriorment sota el patrocini dels successors de Nobunaga, els quals hi afegiren edificis nous. El monestir, però, no recuperà ja més el seu poder secular. L’actual complex inclou uns 400 temples subsidiaris dispersos per la muntanya, que constitueixen un dels atractius més importants de Kyoto.