Si bé no ha estat mai capital política, és el centre espiritual de l’islam. Ultra haver-hi nascut el seu profeta, Mahoma, la Ka’ba, on han d’orientar-se els musulmans en pregar, determina el seu caràcter sagrat. Fa 14 segles que a l’àrea considerada ḥaram, assenyalada per dues pedres i reservada exclusivament als fidels, hi tenen lloc els principals ritus del pelegrinatge que constitueix el cinquè pilar de l’islam. La població (1.614.800 habitants l’any 2003) s’incrementa uns 2.500.000 pelegrins del 7 al 12 del mes de ḏū l-ḥiğğa, que és el darrer del calendari islàmic.
El pelegrí ha d’estar en estat de purificació ritual, vestir-se amb dues peces de roba blanca sense costures, calçar-se sandàlies, afaitar-se (els homes), anar amb la cara descoberta (tant els homes com les dones, que han de tapar-se els cabells) i deixar d’utilitzar cosmètics i altres productes d’embelliment. És prohibit també tallar-se les ungles o els cabells, el vessament de sang i tenir relacions sexuals.
La visita a la Gran Mesquita (al-Masğidu l-Ḥaram), que divideix la ciutat en dues parts, és l’objectiu fonamental. Al seu pati (108 164 m) hi ha la Ka’ba i altres punts venerats per l’islam: destaca la pedra on s’hauria enfilat Abraham en edificar la Ka’ba (maqāmu Ibrāhīm) i que diuen que conserva l’empremta dels seus peus, i el pou de Zamzam, de 42 m de fondària i amb aigua salobre, considerada miraculosa i que es creu que brollà quan Agar i el seu fill Ismael foren abandonats al desert. A imitació dels àngels, que circumval·len el tron celestial, el dia 7 s’inicia el pelegrinatge fent set voltes a la Ka’ba en sentit contrari al de les agulles del rellotge i aturant-se al final de cadascuna per tal de besar (sovint només s’aconsegueix tocar) la Pedra Negra. Aquest ritu suposa un recorregut d’uns mil quatre-cents metres. Després es fan set corregudes (quatre d’anada i tres de tornada) entre els turons d’al-Ṣafā i al-Marwa, separats cent quaranta metres i que actualment ja es troben al nivell de terra. Segons l’Alcorà, constituïren el camí fet per la desterrada Agar mentre buscava aigua per a Ismael. Aquest recorregut, de prop d’un quilòmetre, simbolitza les oscil·lacions que farà la balança el dia del Judici Final. L’endemà al migdia es resa a la vall de Minā (situada a uns 12 km de la Meca) i el dia 9, després de l’oració de l’alba, es va a ‘Arafā, ja fora del territori definit com a ḥaram. En aquesta vall, que es troba a 25 km a l’est de la Meca i rodejada de muntanyes, hi ha el turó que rep el nom de la Misericòrdia (ğabalu l-Raḥma), on els fidels, dempeus, escolten una prèdica (hŭṭba) que es fa en les diverses llengües dels assistents i reciten l’Alcorà fins a la posta del Sol. Segueix la correguda cap a Muzdalifa, on es pernocta i, després del res a trenc d’alba, es torna a córrer cap a Minā, on els pelegrins romanen dos dies sencers. Allà, el dia 10, se sacrifica un animal per consumir (camell, bou, cabra o ovella). Si bé, en teoria, l’hauria d’immolar cada pelegrí, solen encarregar-se’n escorxadors professionals. En la seva estada a Minā els fidels llencen tres vegades set pedres (que cal haver recollit a Muzdalifa) a unes esteles que simbolitzen el diable, tot commemorant que Abraham hagués hagut d’apedregar-lo quan li fou demanat que sacrifiqués el seu fill, unigènit en aquell moment, segons l’islam. Es diu que aquest ritu s’ha d’executar de la mateixa manera que s’obeeix una ordre, encara que no es comprengui, és a dir, tal com estava disposat a obeir el Patriarca el mandat de Déu. El dia 12 es recupera l’estat profà i el pelegrí adquireix el títol honorífic de ḥāğğ (ḥāğğa, en femení).
Les descripcions de la Meca
Les obres escrites per musulmans medievals sobre el seu pelegrinatge constitueixen un gènere literari específic anomenat riḥla. Coneixem, entre altres obres, les d’Abū Ḥāmid de Granada (~1080–~1170), del valencià Ibn ğubayr (1145-1217) i d’Ibn Baṭṭūṭā, nascut a Tànger el 1304. La seva clara intencionalitat religiosa es mostra en la devota minuciositat amb què relaten la seva estada. Però, com que es pot delegar, les millors descripcions figuren en els formularis notarials que recullen diverses modalitats de contractes relacionats amb el lloguer de pelegrins, per tal que el llogater tingués la seguretat que el seu substitut compliria en nom seu.
Els no musulmans tenen prohibida l’entrada (Alcorà 9, 17-18) al territori definit com a ḥaram, però els seus relats són els que ens proporcionen més informació. Ludovico Bartema (1503) i Joseph Pitts (1608) foren els primers que se sap que hi anaren. L’obra del català Domènec Badia i Leblich (1766-1818), àlies Alí Bei-el-Abbassí, conté excel·lents dibuixos, entre els quals el primer croquis de la Gran Mesquita, la posició geogràfica de la qual fou el primer a establir. El mercenari italià Giovanni Finati, l’arabista i botànic alemany Ulrich G. Seetzen, al servei del tsar de Rússia, el suís Johann L. Burckharth, descobridor de Petra (1812), i l’explorador i orientalista anglès Richard Burton que peregrinà l’any 1853 disfressat de pathan i que Alí Bei cita sovint, també escriviren i prengueren apunts interessants. El militar egipci Muḥammad Sadeq va ser el primer a reproduir (abans del 1876) el xerif de la Meca voltat dels seus eunucs i les diverses cerimònies i circumstàncies dels pelegrins. Els plànols que va dibuixar foren utilitzats per Lawrence d’Aràbia en les seves campanyes. Darrerament, la Meca i els llocs sants han estat filmats per musulmans i poden ser coneguts per tothom.
La Ka’ba i la Pedra Negra
Segons els musulmans, la Ka’ba fou el primer temple dedicat al Déu Únic, construït per Abraham i el seu fill Ismael (Alcorà 2, 125-127/119-121). La menció que fa Ptolemeu de la Meca permet suposar que ja funcionava com a santuari des de temps molt remots. Com el seu nom indica, es tracta d’una edificació gairebé cúbica (10 x 12 m i 15 d’alçada) que contenia en època preislàmica els símbols de les 360 divinitats venerades pels àrabs i destruïdes pel Profeta quan implantà el monoteisme a la Meca. És coberta amb una funda de brocat on hi ha, brodats en or, la professió de fe i aleies alcoràniques, que es renova anualment i que es talla per vendre’n retalls als fidels com a record. Els seus angles corresponen grosso modo als quatre punts cardinals. A l’oriental (a una alçada d’1,40 m) hi ha encaixada l’anomenada Pedra Negra, venerada especialment pels creients. Alí Bei la descriu com de “basalt volcànic amb la superfície sembrada de petits cristalls amb rombes de feldespat de color de rajola sobre un fons general fosc”. Burckhardt la considerà “una lava que contenia un conjunt de partícules estranyes d’una substància blanquinosa o groguenca” i Burton creu que és un aeròlit. Avui és fragmentada i tornada a unir amb ciment i un marc de plata.