Aquest mapa mostra alguns dels llocs de culte que tenen un significat especial per a cada una de les religions representades. Aquests llocs expressen una de les característiques principals de totes les religions, és a dir, que el territori no és homogeni, sinó que alguns llocs són un símbol que expressa un lligam especial amb la divinitat o amb la transcendència. Hi ha llocs que, per diferents motius, tenen un valor religiós simbòlic molt important; en general, perquè commemoren un moment de comunicació especialment crucial entre els homes i la divinitat o perquè han estat escenari d’una experiència religiosa particularment intensa i fundacional. La majoria de religions participen, doncs, de la idea que hi ha un espai profà i un espai sagrat i que aquest suposa un lloc de comunicació especial amb el transcendent. És difícil d’establir un comú denominador entre tots aquests llocs de culte, perquè la capacitat simbòlica de l’espai és molt rica. Molt sovint es troben en paratges naturals que presenten unes característiques ben especials, com són muntanyes, coves, llocs inicialment remots, rius, o bé situats en llocs on ha transcorregut la vida d’una autoritat carismàtica de la religió en qüestió o que coincideixen amb la localització de les seves restes mortals. Hi ha també el que s’anomenen ciutats santes, com la Meca o Jerusalem (vegeu els mapes 43 fins a 49), que són ciutats que contenen edificis o temples d’una especial significació simbòlica o històrica. Tots aquests indrets acostumen a constituir-se com a centres sagrats de reunió o de pelegrinatge dels fidels. A vegades, com la Meca per als musulmans, el pelegrinatge és obligatori (si més no una vegada a la vida). Els centres de culte i de pelegrinatge se solen caracteritzar pel fet que són llocs que emeten una atracció especial, la qual consolida el sentiment de comunitat entre els fidels, i d’aquests amb la transcendència.
La noció de pelegrinatge, però, és controvertida. El luteranisme o el wahhabisme, per exemple, consideren aquestes pràctiques un motiu d’idolatria, i per això les han deixat de banda. De totes maneres, s’ha cregut oportú destacar també indrets amb un especial relleu històric per al protestantisme, com Wittenberg, Worms o Erfurt.
La muntanya Kailas
La muntanya anomenada Kailas és un dels indrets més venerats del món i que ha inspirat més llegendes, tot i que és la menys visitada, només per uns pocs milers de persones l’any. En bona part això s’explica pel fet que es troba en una regió molt remota de l’oest del Tibet. Encara avui, l’accés a aquesta muntanya demana dies de trajecte amb un viatge ple de dificultats, amb un clima, la major part de l’any, extremament fred. És molt difícil de determinar, per no dir impossible, des de quan aquest lloc és venerat per hinduistes, jainistes i budistes. Sabem que molt abans de les grans epopeies èpiques hindús, com el Rāmāyan.a o el Mahābhārata, la muntanya Kailas atreia ja espiritualment les poblacions de l’Índia i la Xina. És possible que la veneració d’aquest indret es remunti, per tant, a civilitzacions que ni tan sols no van conèixer l’hinduisme. Les diferents cosmologies d’aquestes religions parlen d’aquesta muntanya com un autèntic axis mundi, és a dir, un lloc de comunicació privilegiat entre les divinitats (o l’ordre superior de la realitat) i els homes, així com el centre i el lloc de naixement de tot el món.
Els hinduistes creuen que Kailas és la residència de Shiva (Xiva). D’acord amb les llegendes, es creu que Shiva viu al cim de la muntanya, on practica contínuament ioga o tècniques de meditació diverses. Per a un hindú el pelegrinatge a la muntanya Kailas significa tant com arribar a la darshana, és a dir, a la visió divina de l’estatge de Shiva i, per tant, a allò que permet deixar enrere el pes feixuc de la ignorància.
Aquest significat és proper al que té per a un budista tibetà. Per als tibetans aquest pelegrinatge suposa un símbol del trànsit de la ignorància a la il·luminació, de l’egoisme i les preocupacions materialistes a la comprensió de la relativitat o la interconnexió de tota la realitat. La paraula que fan servir els tibetans per a referir-se a “pelegrinatge” és neykhor, ‘giravoltar un lloc sagrat’. És interessant de remarcar aquesta paraula perquè, d’acord amb això, la finalitat del pelegrinatge no és tant arribar a un lloc determinat com considerar-lo especialment sagrat com a motiu de concentració. Per als jainistes la muntanya Kailas (que ells anomenen Astapada) és també un lloc sagrat.
La muntanya de Montserrat
La relació de la muntanya de Montserrat amb l’espiritualitat cristiana de Catalunya es remunta a l’Alta Edat Mitjana, a l’època carolíngia, on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu negra en una cova. La fundació del monestir benedictí per part d’Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, data de l’any 1025. Però és a partir del segle XIII que el santuari marià de Montserrat comença a esdevenir un centre de pelegrinatge per a tot el país. És sobretot a partir de la Renaixença política i literària de Catalunya, al segle XIX, que Montserrat esdevé un símbol nacional.