Aquest mapa mostra la difusió de l’islam, practicat aproximadament pel 20% de la població mundial (vegeu els mapes 32, 34 i 35). Les àrees amb un percentatge més alt (entre un 91 i un 100% de musulmans) són el Magrib i els països del Pròxim Orient fins a l’Índia. Després trobem entre el 51 i el 90% de musulmans als països del nord d’Àfrica, a més de Somàlia, les antigues repúbliques soviètiques de l’Àsia central, Bangladesh i Indonèsia; l’únic país del continent europeu que té més del 51% de població musulmana és Albània. Després venen països que tenen entre el 21 i el 50% de musulmans: alguns països de l’Àfrica central, a més de Tanzània i Moçambic; el Kazakhstan a l’Àsia central i l’illa de Timor Oriental; al continent europeu, només dos països tenen aquest percentatge elevat de musulmans: Bòsnia i Hercegovina i Macedònia; a l’Amèrica del Sud, només el Surinam té la mateixa presència islàmica, la qual cosa s’explica per la immigració. Els països que tenen entre l’11 i el 20% de musulmans són: Togo, Benín, Uganda i Kenya, Israel, Xipre, Bulgària, Geòrgia i l’Índia. Després hi ha els països en què la presència musulmana oscil·la entre el 2 i el 10%: la República Centreafricana, el Congo i Madagascar; a Europa, França, la Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica, Rússia, Suïssa, Alemanya i Iugoslàvia; a Àsia, Sri Lanka, la Xina, el Bhutan, Birmània, Tailàndia, les Filipines i Timor Oriental; a l’Amèrica Llatina, la Guyana i la Guaiana Francesa. Tots els altres països del món tenen menys d’un 2%.
De tota la població musulmana del món, el 90% són sunnites, és a dir, que pel que fa a la successió del poder espiritual de Mahoma (al segle VII dC), reconeixen la legitimitat dels quatre primers califes que no eren familiars directes seus. Només el 10% són xiïtes (concretament a l’Iran, l’Iraq, el Líban, el Iemen, Síria, Turquia, alguns dels emirats àrabs, l’Afganistan i el Pakistan). Els xiïtes reconeixen el Profeta i Alí, cosí i gendre de Mahoma, i els imams successius, considerats semidivins; el xiïsme també introduí la noció de passió i la valoració del sofriment com a mitjà de salvació.
Les obligacions de l’islam
Són cinc els “pilars” de l’islam: la professió de fe, les cinc pregàries quotidianes, el pagament anual d’una part de la pròpia riquesa perquè sigui distribuïda entre els més necessitats, complir el dejuni durant el mes del ramadà i fer el pelegrinatge a la Meca, ciutat santa de l’islam. A més, hi ha diverses prohibicions (assassinat, furt, adulteri, blasfèmia, idolatria, etc.). L’Alcorà també prohibeix les begudes alcohòliques i alguns aliments com ara la carn de porc, la carn d’animals no degollats i la sang (si l’animal no ha estat sacrificat segons el ritual específic islàmic anomenat halal).
L’islam a Catalunya
El Consell Islàmic i Cultural de Catalunya (CICC) va ser fundat el 30 de juny de l’any 2000 per tal de representar els musulmans de Catalunya. És un organisme presidit per un imam, i l’integren persones i entitats religioses i culturals. El CICC va néixer per a donar resposta al creixement de la comunitat musulmana i satisfer les seves necessitats religioses. Els objectius concrets del CICC són els següents: promoure l’ensenyament de la religió islàmica; donar suport a les mesquites pel que fa als temes jurídics, laborals i econòmics; facilitar les relacions entre les administracions catalanes i els musulmans; promoure el diàleg per tal d’assolir el coneixement i el respecte mutu entre la societat catalana i la comunitat musulmana, i fomentar la convivència.
La mesquita
És el lloc destinat a les pregàries dels musulmans, inclou diversos espais: el minaret, torre des de la qual el muetzí crida els fidels a la pregària als països musulmans; el mida’, espai reservat a les ablucions; el lloc de pregària dels homes i de les dones; el minbar, des d’on l’imam pronuncia el sermó del divendres; el mihrab, baix relleu esculpit en la paret, que indica la direcció de la Meca, cap a la qual els fidels han de pregar. Alhora, la mesquita té una funció social com a lloc de trobada, per al servei de biblioteca, etc. A més, també actua com a associació caritativa.
El vel i l’Alcorà
Segons l’Alcorà, text bàsic de la religió musulmana, les dones, com els homes, han d’observar la decència en públic, perquè es considera un signe de respecte a Déu i, per tant, de moralitat i de civilització. El precepte alcorànic que les dones es cobreixin més que els homes s’explica per raons històriques quan, en els primers temps de l’islam, alguns homes no musulmans van voler abusar de les dones musulmanes. El vel serveix, doncs, per a manifestar la seva moralitat i la seva pertinença a l’islam. En tot cas, el fet de portar vel és un costum cultural de la mediterrània preislàmica i, en la majoria de països musulmans, les dones no tenen cap obligació de dur-ne.