L’Església Ortodoxa bizantina, organitzada en patriarcats i Esglésies autocèfales, té el seu centre espiritual en el primer patriarcat, en honor dels patriarcats orientals: Constantinoble. Des de la caiguda de la capital de l’imperi Bizantí en mans dels turcs, el 1453, la seu d’aquest patriarcat, tot i conservar el títol de Constantinoble, ha quedat reduïda a un petit espai al barri del Fanar, a la ciutat d’Istanbul. Però el cristianisme ortodox, escampat des de la capital de l’Imperi, té altres centres d’un altíssim significat espiritual.
Un altre d’aquests centres és el Mont Athos, la Santa Muntanya (Hàgion Oros). Rep aquest nom la península més oriental de les tres llenques de terra que constitueixen la península Calcídica, a Grècia, de 332,5 km2 d’extensió. A la part meridional s’alça el Mont Athos (2.033 m), que dona nom a la península. Lloc escollit per ermitans ja d’antic, al segle VII s’hi instal·laren alguns monjos que fugien del Pròxim Orient, que estava sota dominació àrab. Però fou al segle X, l’any 963, que sant Atanasi, dit l’Athonita, hi instaurà la vida monàstica i fundà un monestir al peu de la muntanya de l’Athos, la Gran Laura. Progressivament s’hi fundaren altres monestirs i eremitoris, amb monjos majoritàriament grecs, però també georgians (monestir d’Iviron, és a dir, dels ibers o georgians), serbis (monestir de Khilandariu), búlgars (Zografu) o russos (Panteleímonos). Bé que pertany a l’Estat grec, la península constitueix una república monàstica amb un règim especial i està sota la jurisdicció eclesiàstica del patriarcat de Constantinoble. Consta de vint grans monestirs, amb una gran quantitat de cel·les o dependències i ermites. A la capital de la península, Karié, hi resideix el responsable (protos) del conjunt de monestirs i s’hi reuneix la Hierà Kinotis, o assemblea dels superiors, dels vint monestirs. Lloc sant per a tots els ortodoxos (hi són, però, excloses les dones), el Mont Athos ha estat el centre d’irradiació de l’espiritualitat hesicasta i el bressol de la Filocàlia.
L’Ortodòxia de tradició eslava té els seus centres i santuaris propis, entre els quals destaquen la Laura de les Coves (Petxerska Lavra) de Kíev, el monestir de Rila, a Bulgària, etc. Un de molt cèlebre, a Rússia, meta de molts pelegrinatges, és la ciutat i el monestir de Serguíev Possad, nom que torna a tenir des del 1992 la ciutat coneguda en període soviètic (des del 1930) amb el nom de Zagorsk. El monestir fou fundat l’any 1340 per sant Sergi de Radonej (1314-1392), que hi dugué vida eremítica, en una capella dedicada a la Santíssima Trinitat, fins que, envoltat de deixebles, reinstaurà la vida cenobítica. Considerat un sant nacional, Sergi fou un defensor de la unitat del poble rus sota la guia del príncep de Moscòvia Dmitri del Don, el qual obtingué una victòria contra els tàtars en la cèlebre batalla de Kulikovo, l’any 1380. El monestir, entorn del qual sorgí la ciutat de Possad, esdevingué tot seguit després de la mort de Sergi un centre de pelegrinatge i un símbol de l’Ortodòxia russa, amb el nom de Laura de la Santíssima Trinitat i de Sant Sergi. El cèlebre pintor Andrei Rubliov hi sojornà i hi pintà les seves millors icones, entre les quals figura la tan coneguda de la Trinitat.
Sant Sergi
«El benaurat Bartomeu (nom de bateig de sant Sergi) demanà al seu germà Esteve que anés amb ell a cercar un lloc desert. Després de recórrer molts camins s’endinsaren en el bosc i, finalment, van arribar a un lloc solitari on hi havia aigua, i el lloc els va agradar, millor dit, Déu els el mostrà. Després de recitar una oració es van posar a tallar arbres i van construir primer una pallissa i una cabana; després van construir una cel·la i una petita església. Quan aquesta va estar acabada, i volent-la beneir, Bartomeu va preguntar al seu germà sota quina advocació la posarien, Esteve li digué: “Saps tan bé com jo que els nostres pares van dir sovint davant nostre: ‘Donem gràcies a Déu, fill; tu no ets fill nostre, sinó de Déu’. Els sacerdots i ancians van profetitzar clarament el teu destí dient: ‘Ja que el cel ens ha donat tres vegades un senyal miraculós sobre aquest infant, és un presagi cert que serà deixeble de la santíssima Trinitat; i no solament ell creurà fidelment, sinó que també en portarà molts altres a creure en la santíssima Trinitat’. Per tant, convé que l’església sigui consagrada sota l’advocació de la santíssima Trinitat. No és un pensament nostre, sinó la voluntat de Déu, el seu designi i la seva elecció, perquè així ho ha volgut.” Sergi exclamà: “Això és el que la meva ànima pensava i desitjava: construir i consagrar l’església en el nom de la santíssima Trinitat. Déu ha escoltat el desig del meu cor i no m’ha privat d’allò que desitjava amb tant d’ardor”. Així és que va obtenir la benedicció i la consagració de bisbe. L’església va ser dedicada a la santíssima Trinitat, perquè va ser construïda amb la gràcia de Déu Pare, per la misericòrdia de Déu Fill i amb l’auxili de l’Esperit Sant.»
(De la Vida de sant Sergi de Radonej, d’Epifani el Savi)
La Filocàlia
La Filocàlia (“amor de la bellesa” o “del bé”), en eslau Dobrotoliúbie (“amor del bé”) és una antologia de textos espirituals en llengua grega redactats entre el segle IV i el XIV, publicada per Macari de Corint i Nicodem l’Hagiorita (és a dir, de l’Athos), l’any 1782. La versió eslava aparegué el 1793 per obra de Paissi Velitxkovski, monjo de l’Athos, posteriorment superior del monestir de Neamt, a Moldàvia (Romania); el 1857 aparegué la versió russa d’Ignati Briantxàninov, i vint anys després la de Teòfanes el Reclús.
La doctrina espiritual continguda en la Filocàlia és coneguda amb el nom d’“hesicasme”, perquè propugna l’hesíquia, mot grec (ἡσυχία) que significa “quietud”, i que indica la sobrietat i la calma interior, ajudada per la solitud i el silenci exteriors, i que porta, finalment, a la pau de l’ànima, recollida en si mateixa sota l’acció de l’Esperit Sant, i a la pregària del cor. Per arribar a la pregària del cor, a la pregària pura, l’hesicasme proposa com a mètode la repetició contínua de l’anomenada “pregària de Jesús”, és a dir: “Senyor Jesús, Fill de Déu, tingueu pietat de mi, pecador”, o altres fórmules similars. És aquesta pregària del cor el que cercava d’assolir el cèlebre pelegrí rus del segle XIX, pelegrinant per les terres russes, portant sempre al damunt la Bíblia i la Filocàlia, com diu ell mateix en els seus Relats sincers d’un pelegrí al seu pare espiritual.