Santa Maria de Meritxell (Canillo)

Situació

L’església de Meritxell, situada a 1 527 m d’altitud, es troba damunt la riba esquerra de la Valira d’Encamp, aigua avall de Canillo, parròquia a la qual pertany.

Hom hi pot arribar a través d’un trencall que hi ha a mà dreta de la carretera general que va a França, abans d’arribar a Canillo.

Situació: x 1°35′30” — y 42º33′15”. (JVV)

Història

La primera notícia documentada de Meritxell la dona la segona concòrdia del 8 de gener de 1176, en signar, entre els homes de la parròquia de Canillo, Joan Subran de Meritxell.

No hem pogut trobar cap document antic que parli de l’església de Meritxell. La nit del 8 al 9 de setembre de 1972, vers les 2,30, justament poques hores després d’haver-se celebrat la seva festivitat, un incendi destruí totalment el santuari de Meritxell, del qual només restaren els murs. L’església de Meritxell era un temple simple, molt humil, d’origen romànic, reconstruït al segle XVII. Immediatament després d’aquest incendi fou acordada la reconstrucció del santuari, tasca encomanada a l’arquitecte Ricard Bofill. (JVV-JGA)

Església

A causa de la destrucció de la capella, provocada per l’incendi de 1972, aparegueren inclosos en els murs de l’església del segle XVII alguns murs que podrien correspondre a una construcció romànica.

A l’indret del segon altar lateral de mà dreta hom pot veure perfectament l’arrencada d’un arc fet amb dovelles molt ben tallades, el qual, per la seva situació, podria correspondre a l’arc triomfal d’obertura d’un absis.

A la banda oposada de la nau hi ha visible una cantonada (les pedres es veuen trencades) i se’n pot endevinar una altra (pel tipus d’aparell) a l’indret de l’altar major, on hi ha el queixal del presbiteri. Aquestes cantonades devien delimitar tota una paret.

Aquests elements ens han fet creure en la localització d’una capella romànica en aquest lloc, orientada de llevant a ponent i engrandida en època posterior pels costats de migjorn i tramuntana. El pany més gruixut de paret delimitat per les cantonades a què al·ludíem és la paret de ponent de la nau. La cantonada nord-est es correspon perfectament amb aquesta suposició, així com el possible arc triomfal de què parlàvem.

Sense una excavació de tot el conjunt és impossible d’oferir noves dades respecte a aquest interessant conjunt, puix que amb els elements coneguts fins ara és impossible d’establir una datació fiable. (FRR)

Talla

Una de les peces més interessants que guardava el santuari i que fou destruïda totalment pel foc era la imatge de la Mare de Déu de Meritxell, una talla romànica de fusta policromada, de 0,82 m d’alt, notable exemplar, considerada una de les més antigues de tota l’àrea pirinenca. Bé que en molts llocs consta com datada dels segles IX, i fins del VIII, a l’XI probablement a causa de la seva rusticitat i del primitivisme tan elemental de la seva factura, nosaltres de cap manera no la creiem anterior al segle XII, tal com opinen M. Durliat i V. Allegre.

La Mare seia en un setial a manera de banc, llis, força deteriorada la fusta, bé que ben decorat amb pintura. La seva cara, molt estilitzada i triangular, tenia un front gros, uns ulls en forma d’ametlla, també grossos i penetrants, transparents, ben treballats i ressaltats per la pintura; el nas llarg i la boca ben proporcionada, les galtes esllanguides i la barba petita. Vista frontalment, la cara es veia deformada i asimètrica, inanimada, però, de perfil, era esvelta i força expressiva. Maria duia damunt el cap una corona, decorada amb cinc florons molt matussers. Sota la corona un petit vel de color blanc amb les vores guarnides, que li cobria el cap i les espatlles fins al nivell del pit. Anava vestida amb una túnica força cenyida, de la qual només es veia la part inferior, que derivava en una colla de plecs simples, verticals i paral·lels; la túnica, de color vermell, era guarnida amb motius diversos, flors i estels, de color daurat; la vora inferior també era ornamentada. Damunt la túnica duia una casulla llisa de color blau, que deixava al descobert les mans, la part davantera de la qual es recollia damunt la falda i deixava al descobert unes mans rudimentàries i tosques, molt grosses i mancades, per la seva forma, de naturalitat; la mà dreta, amb els dits polze i del mig exageradament separats, era estesa i com si originàriament hagués estat destinada a sostenir algun objecte, ceptre o flor de lis. La mà esquerra, amb el dit gros i el polze gairebé enganxats, sostenien el Fill pel costat. Maria mostrava uns peus, calçats i molt grossos.

El Fill era representat com un nen ja un xic crescut, assegut a la falda de la Mare, desplaçat una mica vers el seu costat esquerre. A diferència de la Mare, l’Infant no duia corona al cap, característica singular en les marededéus del Principat; la testa era coberta amb una cabellera abundant i molt ben pentinada, dividida simètricament per una clenxa al centre del cap, de la qual davallaven els cabells per darrere les orelles i es recollien al clatell. El Fill duia una túnica blanca i amb les vores ornamentades, com el vel de la Mare, amb uns dibuixos negres, llarga fins als peus, els quals, com en la majoria dels casos, eren mostrats totalment descalços; damunt la túnica duia un mantell, una part del qual cobria l’espatlla esquerra i l’altra passava per sota el braç dret i situava el seu extrem sota la mà esquerra, amb la qual sostenia, damunt el pit, un llibre tancat i amb tanques. El braç dret era molt curt i terminat en una mà enorme, la qual feia un gest com de beneir, però situada no pas vertical, com hauria correspost, sinó horitzontal, com la de la Mare.

Ja hem apuntat que es tractava d’una mà molt tosca i rudimentària, peça d’un acusat arcaisme, en la qual la pintura, amb predomini de colors bàsics com el blanc, el vermell i el blau, havia aconseguit un gran colorit i vistositat un xic cridanera. Era el treball d’un artista rural, el qual, amb tot, sabé infondre a la seva obra l’esperit camperol que, sens dubte, ell mateix posseïa. La imatge era estàtica completament.

La imatge de la Mare de Déu de Meritxell era la preferida dels andorrans, els quals en el curs de la història saberen retre-li l’homenatge escaient. Una antiga llegenda explica que aquesta imatge fou descoberta al peu d’una gavarrera, florida en ple mes de gener, per uns vianants, els quals, admirats per aquell fet singular, avisaren la gent de la contrada. Reivindicada pels parroquians de Canillo i d’Encamp, poblacions veïnes del lloc on fou trobada, la imatge fou duta primer a un lloc i després a l’altre, però cada vegada retornava, sense saber com, al lloc on havia estat trobada. Entengueren aleshores els habitants d’allí que la Mare de Déu volia restar en aquell lloc i per això li fou construït un santuari en honor seu.

En una sessió solemne del Consell General, haguda el 24 d’octubre de 1873, aquesta imatge fou declarada oficialment patrona i especial protectora del Principat d’Andorra, el qual en celebra la festa el 8 de setembre de cada any. L’any 1914 aquesta festa fou declarada festa nacional andorrana. El 1921 la imatge fou coronada canònicament.

D’aquesta imatge es conserven algunes còpies fidels, una d’elles a l’església arxiprestal d’Andorra la Vella, una altra a la Clínica Meritxell i una tercera, obra de l’escultor Sergi Mas, d’Aixovall, regalada, l’any 1968, pel Consell de les Valls al bisbe de la Seu Ramon Iglésias i Navarri, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva presa de possessió del càrrec de príncep mitrat de les Valls d’Andorra. (JVV)