Presentació geogràfica
Mapa d’Andorra amb les principals vies de comunicació.
El petit territori independent de les Valls d’Andorra és situat a la zona del Pirineu axial i ocupa una superfície de 468 km2 repartida entre les parròquies d’Andorra la Vella, Canillo, Encamp, Escaldes-Engordany, la Maçana, Ordino i Sant Julià de Lòria. A l’oest és limitat per la comarca del Pallars Sobirà, al sud-oest i al sud per l’Alt Urgell, al sud-est i a l’est per la Cerdanya, i pel nord té frontera amb el País de Foix. La capital és Andorra la Vella i l’idioma oficial és el català.
Els relleus muntanyosos del territori andorrà són formats per materials geològics molt afectats per les dues orogènesis, l’herciniana (Primari) i l’alpina (Terciari), cosa que ha configurat deformacions i plegaments importants, amb successió de plecs anticlinals i sinclinals.
El país es pot dividir en quatre zones diferenciades: a la zona septentrional (El Serrat, Ransol), a la Maçana i més al sud (la Rabassa), hi ha materials cambroordovicians (micesquists, esquists, quarsites i conglomerats) que formen les zones anticlinals dels plecs. Entre el Serrat i la Maçana (Casamanya) hi ha les zones formades per materials del Silurià (de natura argilosa), del Devonià (compostos bàsicament per formacions carbonatades), i del Carbonífer (formats per esquists micàcics.) Tots aquests materials són situats a les zones sinclinals dels plecs.
A la capçalera de la vall d’Incles hi ha els materials del Precambrià-Cambrià, formats pels gneis. També hi podem trobar materials provinents d’intrusions hercinianes tardanes, les granodiorites, a la zona de Pessons, de Santa Coloma i Fontaneda.
L’altitud mitjana del territori andorrà s’acosta a 2 000 m. No hi ha cap cim que superi els 3 000 m. El pic més alt és el de Coma Pedrosa, que en té 2 946. El punt més baix de les Valls és situat a la confluència del riu Runer amb la Valira, a la frontera hispanoandorrana, amb una altitud de 838 m.
Com hom pot suposar, la intervenció dels glaços quaternaris ha tingut molta importància en el modelat del relleu andorrà: a les zones on l’activitat de les glaceres va ser més gran s’observen unes capçaleres amb forma de crestes i pics; circs glacials, els típics amfiteatres que alimentaven les glaceres de les valls; els estanys, que ocupen una part de les cubetes originades pel treball d’excavació del glaç; la forma típica en U d’algunes valls, i fins i tot valls penjades com la del riu Padern; i també morenes, resultat de roques fragmentades, caigudes i acumulades damunt les glaceres, que les transportà un cert temps i finalment les deixà dipositades.
El clima de les Valls d’Andorra presenta una variació altitudinal que va des dels climes alpins a les parts més altes fins al clima submediterrani de tendència continental que predomina a la part baixa. La quantitat de precipitació mitjana anual oscil·la entre 1 000 i 1 200 mm en una cota superior a 1 500 m i entre 800 i 900 mm a les valls baixes, amb un pic d’estiu d’uns 250–300 mm.
Les temperatures acostumen a ser més baixes a les parts de major altitud. Els mesos de desembre, gener i febrer són els més freds, i el juliol és el més calorós.
Engorjat de la Grella, pas difícil de comunicació de la vall d’Ordino amb la d’Andorra-les Escaldes, protegit per una capella dedicada a Sant Antoni.
ECSA-Rambol
En parlar d’hidrogeografia cal tenir en compte que s’han comptabilitzat uns 80 estanys. El riu principal de les Valls és la Valira, format per la Valira d’Orient i la Valira del Nord o d’Ordino. El primer neix al circ de Pessons, en ajuntar-se tres branques d’aigua regulades pels estanys de capçalera (estanys de Pessons) a una altitud superior als 2 200 m; a partir de Grau Roig segueix una direcció SSE-NNW fins arribar a Soldeu rebent, entre d’altres, el riu de Massat, el torrent del Port Dret i, per l’esquerra, el riu de l’Estany de Cubil i el riu Solà del Forn. En arribar a la vall d’Incles, pren direcció est-oest fins a la població de Canillo rebent les aigües procedents dels estanys de Siscaró, Juclà, Enrondat, Cabana Sorda i Queralt. Rep, també, les aigües del riu de la Coma de Ransol; les aigües de la vall de Riu que s’uneixen a la Valira per sota la Cascada d’en Moles. Arribant a Canillo rep el riu Montaup i per l’esquerra, en tot aquest tram, els rius de Ricolins i del Seix. A Andorra la Vella s’ajunta amb la Valira del Nord o d’Ordino i en el seu camí rep per l’esquerra la riera dels Cortals, que a la vegada rep el riu d’Ensagents i que és alimentat també per les aigües del riu dels Agols. Finalment acull les aigües del riu d’Engolasters i del Madriu.
De la Valira d’Orient, a partir de Ransol surt un canal subterrani que alimenta la central hidroelèctrica d’Engolasters. L’estany més conegut popularment és l’estany d’Engolasters, situat a una altitud de 1 616 m i és el resultat del tancament d’una vall lateral penjada sobre la vall principal pels detrits morènics d’una antiga glacera.
La Valira del Nord o d’Ordino rep aquest nom a partir de la confluència de les aigües que drenen els estanys de Tristaina i les del Barranc del Rat, que formen la riera de Tristaina, per la banda de ponent, i les aigües que baixen pel riu Rialp que s’ajunten amb les que drenen l’estany de Sorteny o de l’Estanyó, pel cantó nord-est. D’altres aigües que rep són les dels rius Agonella, el de la Coma Obaga, el de Segudet, el de Montaner, el d’Anyós, i el de Padern.
La vall de la Valira en el punt fronterer entre el Principat d’Andorra i la comarca de l’Alt Urgell.
ECSA-TAVISA
El recorregut total de la Valira és de 44 km. La seva conca té una superfície de 561,6 km2.
La vegetació de les Valls es disposa en franges de vegades no gaire ben definides. Les seves muntanyes estan dins els dominis de la vegetació eurosiberiana i bòreo-alpina, i altitudinalment s’han de distingir tres estatges. A la part inferior o meridional domina el bosc de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis), propi de les comarques d’interior i de clima fred, però a les parts assolellades hi ha l’alzinar mediterrani (Quercetum mediterraneo-montanum), que apareix a una altitud de 700–800 m a 1200 m. A les parts obagues hi ha boscos més humits, de caràcter medioeuropeu amb roure de fulla gran (Quercus petraea) i els freixes de fulla gran (Fraxinus excelsior) amb sotabosc format per l’avellaner (Corylus avellana), el fenàs boscà (Brachypodium sylbaticum), la maduixera (Fragaria vesca), etc. En aquest estatge muntà apareixen els prats de dall (Arrhenatherion elatius), que forneixen herba per al bestiar durant l’hivern. La intervenció humana en la vegetació natural es posa de manifest en els conreus, principalment de tabac, que hi ha a les Valls.
Entre 1 300 i 1 600 m hi trobem la pineda de pi roig (Pinus sylvestris), comunitat pròpia de les valls pirinenques menys humides i d’inclinació continental i boreal, amb boix (Buxus sempervirens), tintorell (Daphne mezereum), avellaner (Corylus avellana) i un sotabosc herbaci i muscínic dominat per molses.
A partir de 1 600 m, a l’estatge subalpí, apareix bàsicament el pi negre (Pinus mugo ssp uncinata) barrejat amb algün avet. Aquest pi és molt difós sobretot entre 1 700 i 2 400 m, i pot anar acompanyat pel neret (Rhododendron ferrugineum) i pel nabiu (Vaccinium myrtillus) als vessants obacs, i pel ginebró (Juniperus communis ssp nana) i la ussona (Festuca scoparia) als vessants assolellats.
A partir de 2 300–2 400 m, a l’estatge alpí, dominen els prats de gespa de festuca supina i hieraci nan (Hieracium pumilum) o amb càrex corbat (Carex curvula) als llocs acidòfils i més humits. El gesp (Festuca eskia) acompanyat de campànules (Campanula Scheuchzeri, C. recta) apareix en vessants assolellats, i la ussona (Festuca gautieri) damunt el terreny calcari.
L’ocupació humana
Les troballes fetes a la balma de la Margineda, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, ens ajuden a datar la presència humana a les Valls abans del VIII mil·lenni, al final del neolític.
Alguns noms de la toponímia andorrana com Bixessari, Juverri, Orri, que semblen d’origen basc, fan pensar en una mateixa procedència dels habitants de les valls pirinenques.
L’historiador grec Polibi (120 aC), quan relata l’atac que va patir el general cartaginés Anníbal en passar els Pirineus per anar cap a Itàlia (219–218 aC) esmenta uns “andosins” entre els pobles hispànics.
L’ocupació romana va representar la creació d’un eix de comunicacions format per la Via Ceretana cap a la Gàl·lia i la Via Orgelli cap a l’Urgell i Lleida i que permeteren l’intercanvi comercial i el desplaçament de tropes.
Des d’aquest moment la història d’Andorra i de la resta de terres catalanes estaran unides en un sol destí, fins i tot quan aquestes seran alliberades del domini sarraí i restaran integrades en la Marca Hispànica de l’Imperi Carolingi. La desfeta d’aquest significà l’afermament de l’autoritat del comtat d’Urgell sobre les Valls: l’any 1133 el comte Ermengol VI d’Urgell cedí les possessions que hi tenia al bisbe d’Urgell Pere Berenguer. A partir d’aquí aquestes terres, infeudades, recaigueren sobre la casa de Foix, mitjançant aliances matrimonials. Això va provocar disputes, i per aquest motiu l’any 1278 fou signat a Lleida el primer pariatge d’Andorra, que fixà la cosenyoria entre el bisbe Pere d’Urtx i Roger Bernat III, comte de Foix. D’aquí nasqué la conformació actual en coprincipat.
Entre els pariatges i l’actualitat, la població andorrana ha experimentat diverses etapes evolutives. En primer lloc, entre els anys 1860 i 1870 la població assolí 5 000 habitants. A partir d’aleshores hom observa una etapa de recessió que durà fins al començament de la guerra civil espanyola de 1936–39 i, des d’aquell moment, alguns autors parlen de la recuperació poblacional de les Valls, en les quals es xifrava una població de 41 063 h el 1983.
Actualment, les Valls són dividides en set parròquies, agrupament poblacional degut principalment a una economia ramadera, tot i que als llocs menys accessibles, com Soldeu i Ransol, encara es poden veure terrenys aptes per als conreus.
Hi ha dades, tanmateix, de l’existència d’una economia més variada que la d’ara: hi havia oliveres, blat de moro, faves, civada, ordi, patates, sègol i blat, on ara hi ha grans extensions de tabac. L’explotació rural principal és el bestiar, en llibertat durant l’estiu pels prats dits comunals, entre 2 100 i 2 400 m.
La indüstria és poc important, llevat de l’elèctrica, representada per l’empresa Forces Hidroelèctriques d’Andorra, SA (FHASA), que té una important central al sud d’Encamp, la qual genera una producció mitjana anual de 100. 106 kWh. En segon lloc la indüstria del tabac hi té cinc fàbriques instal·lades, la més antiga de les quals data de l’any 1880.
El sector terciari és fonamental per a l’economia andorrana. El turisme hi aflueix tot l’any, atret per la bellesa de les valls, per les instal·lacions esportives del Pas de la Casa, Grau Roig, Soldeu, el Tarter, Arinsal, Pal i Arcalís, i per les botigues, on s’ofereix gran varietat d’articles que per l’escassa pressió fiscal que els grava, resulten molt afavorits en els preus.
Hom calcula que l’afluència turística anual és d’uns 10 milions de visitants.
Bibliografia
- B. Adellach – R. Ganyet I Altres: Valls d’Andorra. Geografia i diccionari geogràfic, M. I. Consell General, Andorra 1977.
- Andorra – Govern: Estadístiques. Any 1986, Conselleria d’Agricultura, Comerç i Indüstria, Andorra 1986.
- O. DE Bolòs: Andorra (clima i vegetació), dins Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 16, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1984, pàgs. 301–302.
- R. Folch I Guillén: El patrimoni Natural d’Andorra. Els sistemes naturals andorrans i llur utilització, ed. Ketres, Barcelona 1979.
- S. Llobet: El medio y la vida en Andorra. Estudio geográfico, Csic, Inst. Juan Sebastián Elcano, Barcelona 1947.
- S. Llobet: Andorra, dins Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 2, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1970, pàgs. 91–95.
- S. Llobet: Esquema de la geografia física d’Andorra, “Actas del VII Congreso de Estudios Pirenaicos”, 1974, pàgs. 67–72.
- Joan Rebagliato: Andorra (relleu i hidrografia), dins Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 16, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1984, pàgs. 288–301.