L’origen de la població romans, visigots i musulmans (segles III aC-VIII dC)
J.M. Ubach-Patrimoni Artístic Nacional
ECSA-Rambol
Les restes arqueològiques més antigues són les de la balma de la Margineda, datades al voltant del 9000–8000 aC (epipaleolític). A partir d’aquí tenim una seqüència cronològica fins avui i de manera continuada: els enterraments de la Feixa del Moro, a Sant Julià (neolític mitjà recent), els jaciments del Cedre, a Santa Coloma (entre el 2000 i el 1000 aC), en plena transició del bronze al ferro, les restes ibèriques del Roc de l’Oral, les eines i les monedes romanes tardanes de Sant Vicenç d’Enclar, etc. A partir del segle VIII es consolida aquesta població. Els primers assentaments humans estables, si seguim els estudis dels topònims com Arans, Ransol, Beixalís, Erts, Llorts, Sortenys, etc. són d’origen ibèric. Andorra era integrada en una zona d’influència de la cultura iberobasca amb un llenguatge molt similar al parlat a bona part del Pirineu Occidental.
Desconeixem la influència de la romanització a Andorra mentre durà el període d’ocupació romana fins al segle V dC. El més probable és que els romans instal·lessin llocs fortificats per tal d’assegurar els passos del Pirineu i protegir les vies comercials. És ben documentat i estudiat l’emplaçament romà a l’antiga Iulia Libica, l’actual Llívia, a la veïna Cerdanya. Prop d’Andorra hi ha establiments romans: Sigarra (els Prats del Rei), Iesso (Guissona), i Aeso (Isona). No és segur que Andorra fos ocupada pels romans, encara que en coneixien l’existència. S’han trobat pocs materials d’època romana tardana que fan pensar en intercanvis comercials: ceràmica sigil·lada i monedes (Galiè 260–268 dC, Magne Màxim 383–388 dC i Honori 395–423 dC).
J.M. Ubaeh-Patrimoni Artístie Nacional
A partir del segle V els visigots s’instal·laren a Hispània com a federats dels romans. Llur domini territorial abastà una part de l’actual França i pràcticament tota la Península Ibèrica. Es desconeix què va succeir a Andorra durant aquest període. Els andorrans foren reticents al domini visigòtic de la mateixa manera que ho foren els càntabres i els bascos i d’altres pobles del Pirineu Occidental? No es disposa de prou elements d’informació per a donar resposta a aquesta pregunta. En l’àmbit religiós sabem, tanmateix, que Andorra s’integrà a la nova diòcesi d’Urgell, sota el primer bisbe conegut (Just, 527–546).
D’aquest període es conserven les restes de ceràmiques paleocristianes trobades al jaciment arqueològic de Sant Vicenç d’Enclar, les quals no permeten pensar en una ocupació estable.
Hi ha un fet a destacar, i és la gran quantitat de noms d’origen germànic que apareixen en la documentació andorrana dels segles immediatament posteriors a l’ocupació visigòtica. Aquest fenomen, que podria fer pensar en l’arrelament dels visigots a Andorra, s’ha d’atribuir a la moda molt corrent de batejar els nounats amb noms germànics. Finalment, la toponímia fa pensar que a Andorra no hi hagué cap mena de colonització germànica perquè cap nom de lloc de nova ocupació no correspon a aquesta època.
A partir del 711, amb la invasió àrab de la Península Ibèrica s’inicià un període important en la posterior organització territorial i política dels Pirineus: els francs intervenen a Catalunya i Andorra s’integra dins del comtat d’Urgell a la primera meitat del segle IX. L’estudi efectuat per M. Barceló sobre la Crònica del 754, permet d’establir la cronologia dels fets militars i polítics esdevinguts en aquesta zona.
J.M. Ubach
L’any 714 una àmplia zona determinada per Osca, Lleida, Girona, Tarragona i Barcelona fou devastada per Tariq ibn Müsà. Molta població va fugir cap a les zones de muntanya. Andorra i d’altres llocs dels Pirineus van acollir bona part d’aquesta gent. Després de moltes expedicions per part dels musulmans, que l’any 720 arribaren a conquerir la Narbonesa, l’any 732 el rei franc Carles Martell derrotà l’exèrcit sarraí a Poitiers i marcà el límit de penetració àrab.
Tot i així la presència musulmana perdurà de manera aïllada en alguns llocs, com a la Provença i als Alps Occidentals. Aquestes expedicions militars produïren l’establiment de cossos d’exèrcit àrabs amb funcions administratives fiscals. Malauradament, tampoc no coneixem quina mena de relació tingueren els musulmans amb Andorra. Es pot suposar que hom devia pagar alguna mena de tribut, ja que tota la zona estava sotmesa al control administratiu sarraí.
La presència estable dels musulmans en aquest territori dels Pirineus, —l’Alt Urgell, Andorra i la Cerdanya— finalitzà l’any 785, en què els habitants de Girona lliuraren la ciutat al rei franc Carlemany. Durant aquests 70 anys aproximadament, en què el territori fou sotmès al domini sarraí, ni la toponímia ni l’arqueologia no han proporcionat cap element que determini la presència musulmana a Andorra.
Del domini franc a la integració en el comtat d’Urgell (785-843)
ECSA-Rambol
Els sarraïns foren expulsats d’aquesta zona l’any 785, però tot i així van haver-hi ràtzies per les terres de l’Urgell i del Llengua doc. L’any 793 el general ‘Abd al-Malik va atacar Girona i penetrà fins a Narbona i Carcassona. De tornada el seu exèrcit devastà la Seu d’Urgell.
Al mateix temps, a bona part dels Pirineus i a la ciutat d’Urgell anava arrelant l’adopcionisme, heretgia promulgada per Fèlix, bisbe de la diòcesi urgellesa. Això i la ràtzia musulmana provocaren la reacció de la cort franca.
L’origen i la difusió de la doctrina adopcionista ha provocat interessants discussions. R. d’Abadal i M. Riu sostenien punts de vista oposats quant a l’origen de l’heretgia. Abadal pensava que l’adopcionisme sorgí al voltant de l’arquebisbe de Toledo, Élipand, entre els anys 784–798, mentre que M. Riu afirma que fou el monjo Fèlix, del cenobi de Tavèrnoles, qui ja devia haver propagat l’heretgia abans del 780 a la zona pirenaica.
L’any 792 tingué lloc a Ratisbona un concili que condemnava l’adopcionisme, i Fèlix fou enviat a Roma on feu professió de fe ortodoxa. Retornat a Hispània, el bisbe Fèlix es va instal·lar en territori musulmà i va continuar difonent la seva doctrina. L’any 799 es va retractar i fou confinat a Lió fins a la seva mort.
A partir d’aquest fet les terres d’Urgell foren reevangelitzades, la qual cosa representà la fi de l’adopcionisme i la supeditació de les diòcesis hispano-godes de la Catalunya Vella a les directrius de l’església carolíngia de Narbona.
L’any 798 es produí la penetració definitiva dels francs als Pirineus. L’operació militar fou confiada a la cort que presidia a Tolosa el rei Lluís. L’acció es dugué a terme en combinació amb elements indígenes dels dos vessants dels Pirineus. A Catalunya fou dirigida pel comte Borrell, que segurament també ho era d’Urgell. L’expansió de Borrell conclogué amb l’avenç i la fortificació del territori fins a Osona i Cardona. També hi hagueren campanyes contra Lleida, Osca, Barcelona i Tortosa. D’aquestes, només triomfà la de Barcelona, l’any 801. Hi hagueren altres expedicions fallides, l’última contra Osca l’any 812. Aquesta data representa el final de l’expansionisme franc, que a partir d’aquest moment es fixarà a conservar i organitzar els territoris ocupats.
Així restà establerta el que coneixem com a Catalunya Vella: la zona delimitada pel Cardener, el Segre mitjà, el Llobregat i les muntanyes del Montsec, sota el domini dels francs, que hi organitzaren els diferents comtats, encarregats de l’administració política interna.
Andorra restà, per tant, emmarcada dins la Catalunya Vella, sota l’administració política i fiscal dels comtes d’Urgell, i en el pla religiós sota la potestat dels bisbes d’Urgell.
El primer document on s’esmenta Andorra és de l’any 843. Parla de la donació que el rei carolingi Carles el Calb va fer al seu fidel Sunifred, identificat com a Sunifred I, comte d’Urgell. A Sunifred li era concedida, entre d’altres coses, la propietat privada sobre Andorra.
D’aquesta manera s’obrí un nou període per a Andorra, en què restà sota el domini total del comtat d’Urgell, i com a tal, subjecta a la política dels comtes i a les prestacions emanades d’aquesta nova relació.
Sota el domini dels comtes. Del segle IX al segle XII
A la primera meitat del segle IX Andorra s’integrà definitivament al comtat d’Urgell. El domini dels comtes d’Urgell a les Valls s’inicià l’any 843 i acabà el 1133. Quasi tres segles on es poden diferenciar dues etapes: la primera és la de l’establiment, la consolidació i la independència dels comtes d’Urgell respecte als reis francs. En aquesta etapa, els comtes procuren augmentar llur patrimoni personal. La segona s’inicia l’any 952 i es pot donar per acabada l’any 1133. Durant aquest temps els comtes es desprengueren dels seus dominis a Andorra a favor de l’església d’Urgell, i el seu interès polític i econòmic es desplaçà al sud del comtat, a les terres de la plana de Lleida.
Durant el primer període, iniciat amb la donació, com hem vist, feta a Sunifred, assistim al procés de consolidació i independència del comtat d’Urgell respecte al domini carolingi. L’aparell judicial, polític i econòmic d’aquestes terres estigué sota la lliure voluntat dels comtes i sota l’estructura d’una senyoria feudal.
Sunifred II (897–948), seguint el mecanisme de consolidació i d’arrelament a la terra, l’any 904 va comprar una vinya situada a Andorra la Vella i terres a les Valls, i anà augmentant el seu patrimoni andorrà fins a l’any 907.
L’any 952 s’inicià la segona etapa en què, com ja s’ha dit, els comtes anaren deixant el seu patrimoni andorrà a l’església d’Urgell. Així, el bisbe Guisad II (942–978) consagrà l’església de Sant Feliu i de Sant Martí de Castellciutat i rebé uns alous per part del comte. A poc a poc els bisbes esdevenien senyors territorials d’Andorra.
Amb la dinastia dels Ermengol, que governaren el comtat des de l’any 992 fins al 1902, el comtat d’Urgell va créixer territorialment i econòmicament. La poca productivitat de les terres pirinenques feu que mostressin més interès pels territoris de la plana de Lleida i prescindissin dels de l’Alt Urgell. Així, el 27 de gener de 1133 el comte Ermengol VI (1102–54) donà al bisbe de la Seu d’Urgell, Pere Berenguer (1123–41), mitjançant la indemnització de 1 200 sous, els drets que tenia a la vall d’Andorra, a perpetuïtat i sense cap reserva. A partir d’aquest moment, els bisbes d’Urgell foren els senyors d’Andorra.
Els drets de l’església d’Urgell sobre Andorra
J.M. Ubach
Al segle VI Andorra ja devia pertànyer a la diòcesi d’Urgell. Com hem vist, el vincle religiós s’alterà considerablement a partir de la segona meitat del segle X a causa de les donacions de la casa comtal d’Urgell i de nombroses famílies, d’alous i drets d’Andorra a favor de l’església d’Urgell. Així doncs, d’una relació exclusivament religiosa es passà a una relació completament feudal. Els mateixos andorrans, però, cediren a l’església urgellesa terres i propietats.
Ben aviat, al segle IX (860), l’església d’Urgell obtingué dels sobirans carolingis un precepte, atorgat pel rei Carles el Calb, segons el qual restaven confirmades les possessions del bisbat d’Urgell; entre aquestes hi havia la percepció dels delmes del ferro i de la pega procedents d’Andorra.
A partir del segle X s’inicià el procés en què els bisbes començaren a enriquir llur patrimoni andorrà gràcies a les donacions dels comtes d’Urgell. Les primeres donacions importants s’efectuaren els anys 952 i 988 i, posteriorment, al llarg del segle XI la documentació en consigna encara moltes més. Aquest procés de donacions comtals a favor de l’església urgellesa culminà, com ja s’ha dit, l’any 1133.
Els drets que els bisbes tenien sobre Andorra es coneixen a través de dos documents, un de l’any 1162 i l’altre del 1176, en què els habitants d’Andorra signaren dues concòrdies amb els canonges de la Seu d’Urgell. Les prestacions que devien al bisbe es poden dividir en tres grups: prestacions eclesiàstiques, prestacions militars i submissió a la justícia.
Butlla del papa Benet VIII a favor de l’Església d’Urgell (desembre del 1012)
Transcripció de diversos fragments relatius a les possessions dels bisbes d’Urgell a Andorra
(crismó) "Benedictus episcopus servus servorum Dei. Reverentissimo ac spirituali filio Ermengaudo sancte Oriellensis ecclesie episcopo suisque successoribus in perpetuum. Apostolatus nostri sollicitudo omnium ecclesiarum utilitatibus nos monet proficere et ne funditus corruant opem perpetue sustentationis impertire. Quapropter cunctis archiepiscopis, episcopis, ducibus, marchionibus, comitibus, vicecomitibus cunctisque sancte Dei ecclesie filiis manifestum fieri volumus, quoniam una cum cuncto nostro clero episcoporum cardinales, presbiterorum, diaconorum, subdiaconorumque confirmamus atque concedimus huic supradicto Ermengaudo episcopo, suum videlicet iam prephatum episcopatum sancte Oriellensis ecclesie ex integro, cum omnibus suis hedificiis, castellis, villis, fundis et casalibus, in quo sunt ecclesiis, vineis quoque et terris, campis, pratis, pascuis et silvis, arboribus pomiferis fructiferis vel infructiferis diversis generis, paludibus et pantanis, salectis, puteis, fontibus, rivis, molendines, piscationibus seu etiam et venationibus, aquis aquarumque decursibus, montibus et collibus, plagis et planitiis, cavertinis adiacentiisque eorum. cultum vel incultum. Necnon et pertinentiam eidem episcopii, scilicet Cerdaniensis pagus, Libiensis, Bergitanensis, Paliarensis quoque atque Ripacurcensis. Iestabiensis atque Cardosensis, Anabiensis ac Tirbiensis. Et (…) Et ipsos alaudes de val de Andora qui fuerunt de Seniofredo comite. Et (…) Item confirmamus tibi tuisque successoribus de ipsius supradicti episcopii, locis et pertinentiis, primitiis et decimis (…) Nam quia supradictum episcopium cum omnibus rebus ubicunque sibi pertinentibus Francorum Regibus per praeceptum domni et praestantissimi Regis Karoli Franciae regionis et per scriptionem nominis eius concessit et firmavit sigillo regale seu per concessione et donatione Regis Ludouvici proles Karoli, et per confirmationem Regis praecepti signansque sigillo proprio domni Regis Karoli Ludouvici prolis, necnon et per privilegia itaque beati Apostolorum principis Petri et domno Agapito Papa et aliorum apostolicorum qui hic fuerunt functi, et obligationes illorum tenuerint praecedentes Episcopi sub jugo et servitio inviolatae Dei genitricis sedis, ita et nos apostolica auctoritate firmamus ut amodo et in antea quicquid vos vestrique successores legaliter adquisituri fueritis futuris temporibus ex praesenti anno incarnationis Domini nostri Iesu Christi MXIII. Indictione XI, inclinati precibus vestris per vestra regalia praecepta et huius privilegii setiem in perpetuum vobis vestrisque successoribus confirmamus et stabilimus detinendum, possidendum et cum timore Dei dispensandum atque regendum (…) Amen. Scriptum per manum Benedicti Notarii regionarii et seriniarii Sanctae Romanae Ecclesiae."
Original: Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, Butlles papals núm. 4.
Còpia del segle XII, a l’Arxiu Capitular d’Urgell, Butlles papals núm. 5.
Còpia al Cartulari de l’Arxiu Capitular d’Urgell, vol. I, núm. 22, fol. 15.
Pèire de Marca: Marca Hispanico, ap. 169, cols. 992-994, Barcelona 1972.
Cebrià Baraut: Els documents, dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, la Seu d’Urgell 1981, pàgs. 38-40.
Traducció
(crismó) "Benet, bisbe servent dels servents de Déu. Al reverendíssim i fill espiritual Ermengol, bisbe de l’església d’Urgell, i als seus successors, a perpetuïtat. La sol·licitud de la nostra dignitat apostòlica sobre els interessos de totes les esglésies ens mou a ajudar-les i atorgar-los suport a fi que no s’arruïnin totalment. Per això volem manifestar a tots els arquebisbes, bisbes, ducs, marquesos, comtes, vescomtes i tots els fills de la santa Església de Déu que, a l’una amb tot el nostre clergat de bisbes, cardenals, preveres, diaques i sotsdiaques, confirmem i concedim a l’esmentat bisbe Ermengol, sense cap dubte, el seu ja dit bisbat de la santa església d’Urgell, íntegrament, amb totes les seves construccions, fortificacions, viles, finques i casals, que inclouen esglésies, vinyes i terres, camps, prats, pastures i boscos, arbres fruiters fructífers o improductius de diverses espècies, pantans i aiguamolls, pedreres, fonts, pous, rius, molins, indrets de pesca i caça, aigües i cursos d’aigua, muntanyes i turons, planes i planúries, mines i llurs annexos, conreus i erms. I també les possessions de dit bisbat, a saber, els territoris de Cerdanya, Llívia, Berguedà, Pallars i Ribagorça, Gistau i Cardós, Aneu i Tírvia I (…). I els alous de la vall d’Andorra que foren del comte Sunifred I (…). Igualment confirmem a tu i als teus successors en els llocs i propietats esmentades, primícies i delmes del susdit bisbat (…) Perquè efectivament l’al·ludit bisbat, amb tots els béns que arreu li pertanyen de part dels reis dels francs, fou concedit i confirmat amb el segell reial per edicte del senyor i sobirà rei Carles del reialme de França, amb la signatura del seu nom; i per concessió i donació del rei Lluís, fill de Carles; i per confirmació del decret reial del senyor rei Carles, fill de Lluís, signat amb propi segell. I tanmateix, també per les butlles de sant Pere, príncep dels apòstols, del senyor papa Agapit i dels altres papes que aquí exerciren i assumiren llur obligació (fou concedit i confirmat) als bisbes precedents en el servei i acatament de la Seu de la inviolada Mare de Déu. Així, doncs, també Nós amb l’autoritat apostòlica confirmem del tot i d’ara endavant tot allò que Vós i els vostres successors adquirireu legalment en el futur des d’aquest any, el 1013 de l’Encarnació de nostre Senyor Jesucrist, onzena indicció. Propicis als vostres precs, pels vostres reials diplomes i els termes d’aquesta butlla, perpètuament a Vós i als vostres successors us en confirmem i garantim el domini, la propietat, l’administració en el temor de Déu i el règim (…). Amén.
Escrit per la mà de Benet, regionari, notari i canceller de la santa Romana església. El mes de desembre. Onzena indicció. + Salutacions. Ho subscric."
(Trad.: Lluís Codina i Lanaspa)
El comte d’Urgell Ermengol IV dona a l’Església d’Urgell els mers de les Valls d’Andorra (23 de juny de 1083)
(crismó) "Res dónate si potestas dederit vel in presenti tradiderit, nullo modo repetantur, quia, sicut dicit in Libro Iudico, donatio que per volumptatem facta fuerit talem habeat firmitatem qualem et emptio. Igitur, in Dei nomine, ego Ermengaudus, gratia Dei comes Urgellitanus sive Provincialis, una cum mea coniuge Adalezis, nutu Dei comitissa, ambo nobili genere orti, sive in datis vel in factis nobiliores, compuncti corde timorem Domini, nullius cogentis imperio nec suadentis ingenio, sed propria et spontanea elegit nobis bona volumptas ut cartam donationis fecissemus domine nostre Dei Genitricis Marie eiusdem kannonice, sicuti et facimus, de ipsis nostris mers, quos rustici homines tali nomine vocant, que exeunt de ipsis parroechiis omnes qui sunt in valde Annorra. In primis id sunt ex Loria et de Annorra et de Encampo et de Kanilau et de ipsa Mazana et de Ordinau, sive de omnibus ecclesiis suffraganeis eorum, et villis et villarunculis unde exeunt vel exierunt et exire debent prelibati mers. Quos supra scriptos mers ego prelibatus comes abui de hominibus valle Annorrensis, qui eos iniuste tenebant, propter emendationem de malis que mihi fecerunt sive propter bonam volumptatem illorum. Et sicut nos unquam melius abuimus vel illi rustid homines melius abuerunt ullo modo de prelibatis parroechiis vel locis, sic damus vel concedimus domino Deo sancteque Virginis Marie eiusque kannonice propter remedium animarum nostrarum vel parentum nostrorum, ut fiat nobis deletio nostrorum peccaminum que fecimus vel gessimus in hoc seculo misserrimo et ut donet nobis Dominus suum timorem et amorem et ut doceat nos facere suam volumptatem. Quem vero hec omnia sicut superius scriptum est sic donamus vel concedimus domine nostre Dei Genitrici Marie eiusque kannonice totum ab integrum sine ulla reservatione, quia nec nos supra scripti, nec filii nec filie nostre, nec ullus comes vel comiti, que post nos futuri erunt, nec ulla posterita nostra, nec ullus pontifex qui in presenti modo est vel postea futuri erunt, nec ullus proconsul vel iudex, nec ulli nobili vel ignobili homines, vel satrapiis, nec ullus assessor vel saio, nec ulla persona clericorum, archidiaconorum vel aliorum nobilium hec donatio quem nos facimus vel concedimus non possimus vel posint annullari vel retro convertí. Quod si nos donatores aut ullus homo aut ulla subrogata persona, nobilis, mediocra vel vilis, venerimus aut venerit ad inrumpendum, non hoc valeamus vindicare quod requerimus, sed componamus Sancte Marie Sedi Urgellitane eiusque kannonice. C. libras auri cocti et purissimi ad pondus sanctuarii, et insuper in duplo cum sua inmelioratione. Quod si evenerit ut ex hiis personis superius nominatis qui hanc scripturam donationis frangere temptaverit, cum Datan et Abiron, quem terra vivos obsorbuit, et cum luda Scarioth, qui Dominum nostrum Ihesum Christum tradidit, abeat participationem, et in super fiat subtus anathema maranatha. Et in antea ista donatio firmis permaneat modo vel omnique tempore, et non sit disrupta. Facta carta donationis VIIII kalendas iulii, anno XX III regnante Philipo rege.
Ermengaudus, gratia Dei comes Urgellitanus et Provincialis, qui manu mea propria expressi in hac carta donationis + (signe). Adalezis, nutu Dei comitissa Urgellitana et Provincialis, de manu mea propria impressi signum + (signe); et insuper scripturam hanc donationis ambo iam dicti fieri iussimus et testes firmare rogavimus. Sig+num Arnallus Dacho. Sig+num Guillelmus Arnalli. Sig+num Guitardus Isami. Sig anum Raimundis Gomballi. Sig+num Bernardus Trasverus. Sig+num Mir Mir. PETRUS, presbiter prefati comitis (sig. man.).
Reimundus, sacer, rogitus scripsi sub die et (sig. man.) anno quo supra."
Original (23 de juny de 1083): Pergamí a l’Arxiu Capitular d’Urgell.
Còpia al Cartulari de la Catedral d’Urgell, vol. I, fol 170, núm. 504.
Ferran Valls i Taberner: Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques, vol. III, Valls d’Andorra, Barcelona 1920, núm. 1 pàgs. 379-381.
Cebrià Baraut: Els documents, dels anys 1076-1092, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell. “Urgellia” VII, la Seu d’Urgell 1984-1985, núm. 984, pàgs. 108-109.
Traducció
(crismó) "Que de cap manera no es reclamin les donacions quan l’autoritat les hagi dat o atorgat públicament; perquè, tal com es diu al Llibre dels Jutges, que la donació feta voluntàriament tingui la mateixa força que la compra-venda. Així, doncs, en nom de Déu, jo, Ermengol, per la gràcia de Déu comte d’Urgell i de Provença, conjuntament amb la meva esposa Adelaida, comtessa per la voluntat de Déu, ambdós de noble llinatge i ben nobles per herència i pels fets, amb el cor contrit pel temor de Déu, no forçats per coaccions ni enganyats per suggestions de ningú, sinó per pròpia i espontània bona voluntat, hem decidit de fer escriptura de donació a nostra senyora la Mare de Déu Maria i a la seva església canonical, i així ho fem, sobre els nostres mers, que així els anomenen els camperols, procedents de totes les parròquies de la vall d’Andorra. Aquests són en primer lloc els de Lòria, Andorra, Encamp, Canillo, la Maçana i Ordino, i també els de totes les seves esglésies sufragànies i dels vilatges i llogarets, d’on provenen, provingueren i han de provenir els mers mencionats. Aquests esmentats mers jo el comte els he haguts sobre els homes de la vall d’Andorra en reparació de mals que em feren o bé voluntàriament de part seva, i ells injustament els retenien. I tal com que nosaltres mai no disposàvem de la millor manera o els pagesos disposaren de la millor manera de dites parròquies i llocs, els donem i concedim a Déu el Senyor, a la santa Verge Maria i a la seva canònica, per a remei de les nostres ànimes i les dels nostres pares, perquè s’esborrin els nostres pecats, que hem fet o concebut en aquest món miserable, i perquè Déu ens doni el seu temor i amor i ens ensenyi de fer la seva voluntat.
Així doncs, tot això, tal com més amunt s’ha escrit, ho donem i atorguem a nostra senyora la Mare de Déu Maria i a la seva canònica íntegrament i sense cap reserva, de manera que ni nosaltres els abans esmentats, ni els nostres fills i filles, ni cap comte o comtes que ho siguin després nostre, ni cap descendent nostre, ni cap bisbe que ho sigui al present o al futur, ni cap vescomte o jutge, ni cap noble o plebeu, ni governant, ni assessor ni saig, ni cap persona d’entre els clergues, ardiaques o altres dignitats, puguem o puguin anul·lar o tirar enrere aquesta donació que nosaltres fem i lliurem. I si nosaltres els donants, o qualsevol home o persona delegada, sigui noble, lliure o serf, volguéssim o volguessin violar-la, que no puguem exigir allò que reclamen, sinó que satisfem a Santa Maria de la Seu d’Urgell i a la seva canònica amb cent lliures d’or fos i pur segons el pes del temple, i a més a més amb el doble i la millora. I si s’esdevingués que alguna de les persones ja anomenades intentés de rompre aquesta escriptura de donació, que comparteixi la sort de Datan i Abiron, que foren engolits vius per la terra, i de Judes Iscariot, qui traí nostre Senyor Jesucrist, i encara sigui maleït sota el més gran dels anatemes. Que sobretot aquesta donació perduri immutable en tot cas i temps i no sigui violada. Carta de donació feta el nou de les calendes de juliol de l’any 23è del regnat del rei Felip.
Ermengol per la gràcia de Déu comte d’Urgell i de Provença, que de ma pròpia mà he empremtat la signatura en aquesta carta de donació (signe). Adelaida, per voluntat de Déu comtessa d’Urgell i de Provença, de ma pròpia mà he estampat la signatura (signe); i a més de firmar ambdós aquesta escriptura de donació, hem pregat de firmar els testimonis. Signatura d’Arnau Dac. Signatura de Guillem Arnau. Signatura de Guitard Isarn. Signatura de Raimon Gombau. Signatura de Bernat Trasver. Signatura de Mir Mir. Pere, prevere del susdit comte (signa de sa mà).
Raimon, sacerdot, ho he escrit a petició el dia i any de més amunt (signat de sa mà)".
(Trad.: Lluís Codina i Lanaspa)
Prestacions eclesiàstiques
La primera reglamentació especifica el pagament dels delmes (dècima part de la producció) i les primícies (els primers fruits), tributs que eren cobrats pel bisbe a través dels batlles. S’havien de pagar al mateix temps però separadament, per deduir dels delmes els drets sobre els mercats. Una vegada cobrats, els censos es podien barrejar i es podia procedir al seu repartiment. Una meitat era per als clergues d’Andorra, l’altra era per als clergues de la Seu.
A part els grans i els productes agrícoles, els andorrans havien de pagar els delmes dels anyells, de la llana i del greix (el sagí) per Sant Joan. Per Sant Miquel el bisbe havia de rebre formatges dels andorrans.
També pel dret de lleuda (tribut pagat per les mercaderies) havia de rebre 24 pernils i 6 més pel dret d’alberga. Cada dos anys rebia 6 vaques i 200 sous dels cens que abans pagaven al comte d’Urgell.
Segons aquestes concòrdies, els andorrans havien de rebre el bisbe amb honors i proporcionar-li escorta, i donar-li 4 pernils, 40 pans de forment i 4 mesures de bon vi per al seu manteniment i el del seu seguici.
Prestacions militars i justícia
D’acord amb els pactes establerts, els andorrans havien de servir militarment el bisbe contra el seu enemic: el primer dia de conflicte s’havien de pagar el seu avituallament ells mateixos. Els dies posteriors, amb el botí obtingut de l’enemic.
Quan el bisbe ho sol·licitava, cada casa havia de proporcionar un home armat adequadament.
D’altra banda, quant a la justícia, els andorrans prometien i signaven el compromís que acceptava en tots els casos la jurisdicció dels tribunals dels bisbes.
Les infeudacions
A part els bisbes i els comtes, hi havia altres senyors que també percebien, a menor escala, algunes rendes sobre les terres andorranes. Nobles i famílies com els Caboet i els Castellbò posseïen moltes terres. Tot sovint entraven en conflicte entre elles, però també amb el bisbe. Més tard s’afegiren a aquestes lluites, a voltes violentes, els comtes de Foix, una de les famílies més importants del Llenguadoc.
J.M. Ubach
Andorra es trobà enmig dels conflictes provocats per les relacions entre aquests senyors. Els diferents esdeveniments sorgits d’aquestes difícils relacions desembocaren finalment en la signatura dels coneguts pariatges andorrans els anys 1278 i 1288, que van representar per a Andorra el final d’aquest període i el començament d’un nou tipus d’estatut jurídic que ha perdurat fins els nostres dies (Vegeu: Segon pariatge d’Andorra)
Al comtat d’Urgell una de les famílies amb més ambicions expansionistes era la dels Castellbò. Aquesta nissaga, en l’afany de satisfer llurs pretensions, recorregué sovint a la violència, especialment contra l’església d’Urgell. Com a solució davant la pressió a què els sotmetien els Castellbò, els bisbes cercaren aliances amb altres senyors. En aquest cas recorregueren a la família dels Caboet, a la qual infeudaren algunes de les seves possessions a canvi de protecció i ajuda.
Els Caboet
L’origen del patrimoni d’aquesta família cal situar-lo a la zona dels massissos i alts cims que separen Andorra del Pallars, més en concret al voltant dels castells anomenats d’Ars, de Civís, de Tor i d’Aós.
Els Caboet ampliaren llurs dominis a mesura que avançava la reconquesta de les terres del sud del comtat d’Urgell durant el segle XI. Les seves possessions arribaren fins als voltants de Balaguer. El seu patrimoni es concentrà principalment a ambdues bandes del Segre mitjà, i també al Solsonès, al Pallars i a l’Alt Urgell.
La documentació mostra que l’any 1096 els Caboet ja tenien l’honor andorrana sota la senyoria de l’església d’Urgell, i tot indica que durant la primera meitat del segle XII, a conseqüència de les herències, es repartien entre diferents membres de la família les possessions sobre Andorra. Sembla que Ramon de Caboet (1154–1160) concentrà en les seves mans tota la possessió del feu andorrà. L’any 1156 reconeixia el domini feudal de l’església d’Urgell sobre la vall d’Andorra, però deixant la tinença al seu germà Arnau de Caboet (1160–1170).
La documentació conservada és poc explícita sobre l’abast de les possessions i les prerrogatives que els Caboet tenien sobre Andorra a la primera meitat del segle XII. Sobre això podem dir que no tenien la plenitud dels drets polítics, jurisdiccionals i militars sobre les Valls, ja que els bisbes en retenien una bona part. L’any 1170 Arnau de Caboet va morir sense descendència masculina. La seva filla, Amala, es va casar amb Arnau de Castellbò pels volts de l’any 1185. Això comportà l’absorció per part dels Castellbò de tots els drets inherents als Caboet, i per tant, la possessió feudatària de les valls andorranes.
Castellbò-Foix. Els conflictes feudals i religiosos
Els Castellbò
J.M. Ubach
Amb l’aparició dels Castellbò en les relacions andorranes, s’obre un nou període, especialment conflictiu, i alhora decisiu en el futur d’Andorra. Aquesta casa vescomtal prengué el nom del lloc geogràfic d’on és originària. La vall de Castellbò és situada al vessant de ponent del Segre, prop de la Seu d’Urgell. Encara es conserven les ruïnes del castell al municipi de Castellbò.
Inicialment els vescomtes foren nomenats pels seus senyors feudals, els comtes d’Urgell. Durant la segona meitat del segle X esdevingueren hereditaris en el càrrec. A l’inici del segle XI arribaren a convertir la vall de Castellbò en un feu familiar, i a partir del 1126, amb el vescomte Pere Ramon (1147–50), la documentació comença a parlar de vescomtes de Castellbò.
La primera expansió territorial coneguda dels esmentats vescomtes és de l’any 988, quan el comte d’Urgell, Borrell, donà a Guillem, vescomte d’Urgell, quatre alous situats a la vall de Castell-lleó (antic nom de l’actual vall de Castellbò). Durant els segles X i XI el seu patrimoni augmentà amb l’adquisició de noves terres. El seu protagonisme polític i econòmic s’accentuà cada vegada més.
L’any 1135 va tenir lloc el primer conflicte entre els Castellbò i l’església urgellesa: Pere Ramon volia construir un castell en el terme de Ciutat, al costat del Segre, prop de la Seu. Això es veia com una amenaça perquè el bisbe tenia alguns drets en aquest territori. La solució al problema fou una concòrdia sota l’arbitratge d’Ermengol VI, comte d’Urgell. La sentència fou favorable al vescomte de Castellbò, que rebé d’Ermengol el lloc de Ciutat amb el dret de construir-hi un castell; a més va rebre d’altres possessions amb la condició que, quan el comte les reclamés, el Castellbò les hi retornaria.
Ramon II de Castellbò (1150–1185), fou acusat l’any 1171, un any després de la mort d’Arnau de Caboet, d’intrigar sobre Andorra. L’últim Caboet havia mort sense fills mascles i el vescomte de Castellbò tenia com a objectiu fer-se amb el patrimoni dels Caboet. La solució passava per casar Arnaldeta de Caboet amb Arnau de Castellbò. No obstant això, el bisbe de la Seu va aconseguir casar Arnaldeta de Caboet amb Bernat de Tarascó l’any 1180. El bisbe li va donar les valls de Caboet, Sant Joan i Andorra, però se’n reservà senyoria dominical.
Amb tot, Arnaldeta de Caboet es casà en segones noces l’any 1185 amb Arnau de Castellbò. Davant d’aquest perill el bisbe va assegurar-se la fidelitat dels andorrans, i l’any 1186 aquests van prometre al bisbe Arnau de Preixens que no rebrien Arnau de Castellbò com a llur senyor. Pocs mesos després, però, el bisbe va concedir a Arnau la investidura del feu d’Andorra, tal com s’havia expressat en les condicions de les antigues infeudacions fetes als Caboet: donar la potestat dels castells i fer seguici d’host amb tots els seus homes. Poc després, els anys 1188 i 1189, Arnau reprengué les hostilitats amb el bisbe d’Urgell i al cap de poc temps també trencà les relacions amb el comte Ermengol VIII d’Urgell. Durant quatre anys (1190–94) Arnau de Castellbò entrà en conflicte amb l’esmentat comte, amb el qual pocs anys abans havia establert diferents pactes que segurament Arnau havia incomplert. Aquestes divergències acabaren l’any 1194 amb un jurament de fidelitat d’Arnau al comte d’Urgell.
El 1199 Arnaldeta va cedir al seu marit tots els drets sobre les valls de Caboet, Sant Joan i Andorra, però aquest mateix any Arnau no va voler jurar vassallatge als bisbes i el bisbe va reaccionar fent jurar als andorrans el compliment de les obligacions judicials, militars, de fidelitat i la prestació de tots els altres drets. L’any 1201 Arnau tornà a reconèixer la senyoria eminent del bisbe, i el mateix any va fer jurar als andorrans que li mantindrien els serveis que prestaven als Caboet.
La pau amb el bisbe durà poc, perquè el mateix any, Arnau, aliat del comte de Foix, entrà en conflicte amb el bisbe Pere de Puigverd. L’any 1206 Ermengol VIII cercà la solució al conflicte en dues concòrdies per les quals l’església d’Urgell rebria la fidelitat i les fermances dels cavallers de les Valls d’Andorra i Arnau reconeixia la senyoria eminent del bisbe.
Arnau va tenir una filla, Ermessenda, que l’any 1208, i amb l’oposició del bisbe, es casà amb Bernat de Foix. D’aquesta manera l’important patrimoni dels Caboet-Castellbò passà als Foix i els enemics dels comtes d’Urgell, els comtes francesos, foren feudataris de les Valls d’Andorra sota el difícil domini dels bisbes d’Urgell.
Acord entre el vescomte de Castellbò i els habitants d’Andorra
"Universis pateat hominibus, quod contencio fuit inter A. de Castrobono et homines vallis Andorre de multis querimoniis, quas faciebat A. de Castrobono de eis. Tandem in manu B. sacriste Urgellensis et R. de Belera ita factum est, quod A. de Castrobono difinivit hominibus vallis Andorre omnes querimonias, quas aliquo modo habebat de eis preter sacramentan et hominium, quod ipse profitebatur se ab eis accepisse, licet ipsi negarent. Quod sacramentum et hominium fuit exceptatum a supradicto fine in hunc modum, ut si A. de Castrobono fatigaret se de directo post consecracionem dicti sacriste in Arnallda et in ipso episcopo de Arnallda et de ipso honore, extunc posset demandare homines vallis Andorre de hominio et sacramento, et non possit A. de Castrobono ante consecracionem episcopi, scilicet ante festum Natalis Domini, vel si consecracio differretur, ante medium Quadragesime aliquid demandare ipsi sacriste. Nec sacrista teneatur ei respondere de aliqua querimonia, quam A. de Castrobono habet nunc aliquo modo erga ecclesiam Urgellensem vel etiam erga Arnalldam, donec post predictum terminum iterum A. de Castrobono et homines sui non forisfaciant in aliquo honore Beate Marie, preter valíem de Caboed, et omnia alia Urgellensis ecclesie sint salva et secura ab eo et ab hominibus suis. Pro supradicta autem difinicione habuit A. de Castrobono ab hominibus vallis Andorre MD solidos. Ego igitur A. de Castrobono per me et per homines meos me tenere, atendere et observare omnia superius dicta per bonam fidem sine enganno promito. Actum est hoc XI kalendas septembris, anno ab Incarnacione Christi M CXC VIIII. Sig+num B. sacriste. Sig+num A. de Castrobono, qui hoc iussimus scribi, firmavimus firmarique rogavimus. Sig+num R. de Belera. Sig+num G. de Sancto Johanne. Sig+num P. de Villamur. Sig+num P. de Villamur junioris. Sig+num P. de Orchad. Sig+num G. de Lorda. Sig+num P. de Palerols, qui hoc scripssit die et anno supra."
Original (22 d’agost de 1199): Arxius Nacionals de París, Tresor des Chartes, J. 879, núm. 15.
Devic i Vaissete: Histoire Générale de Languedoc, vol. 8, pàg. 549, doc. 101.
Traducció
"Sigui palès a tothom que hi ha hagut una disputa entre Arnau de Castellbò i els homes de la vall d’Andorra per raó dels molts litigis que els feia Arnau de Castellbò. A la fi, a mans de Bernat, sagristà d’Urgell i de Ramon de Belera, s’ha disposat que Arnau de Castellbò posava fi amb els homes de la vall d’Andorra a totes les querelles que d’alguna manera tenia amb ells, llevat del jurament i l’homenatge, que ell declarava haver rebut d’ells, mal que ho neguessin. Aquest jurament i homenatge s’ha definit des de tal terme d’aquesta manera: que si, després de la consagració de dit sagristà, Arnau de Castellbò es queixava per raó de dret davant Arnalda o davant el bisbe per raó d’Arnalda i el vassallatge, ja podrà exigir als homes de la vall d’Andorra homenatge i jurament; i que no podrà reclamar res al sagristà abans de la consagració episcopal, és a dir, abans de la festa de Nadal o, si la consagració es diferia, abans de mitja Quaresma. I que el sagristà no estarà obligat a satisferlo de cap querella que Arnau de Castellbò tingui actualment de cap mena contra l’església d’Urgell o també contra Arnalda, fins que des de dit terme Arnau de Castellbò i els seus homes ja no violin cap feu de Santa Maria, excepte la vall de Caboet, i tota la resta de l’església d’Urgell estigui segura i salva d’ell i dels seus homes. Arnau de Castellbò, d’altra banda, ha rebut per aquest tracte mil cinc-cents sous dels homes de la vall d’Andorra. Jo, doncs, Arnau de Castellbò, prometo per mi i pels meus homes de mantenir, complir i observar tot l’esmentat de bona fe i sense engany.
Fet l’onze de les calendes de setembre de l’any mil cent noranta-nou de l’Encarnació de Crist.
Signatura de Bernat, sagristà. Signatura d’Arnau de Castellbò, que ho manèrem d’escriure, ho firmàrem i pregàrem de firmar-ho.
Signatura de R. de Belera. Signatura de G. de Sant Joan. Signatura de P. de Vilamur. Signatura de P. de Vilamur, jove. Signatura de P. d’Orcau. Signatura de G. de Llordà. Signatura de P. de Pallerols, que ho escriví el dia i any susdits."
(Trad.: Lluís Codina i Lanaspa)
El catarisme
L’expansió del catarisme a l’Alt Urgell va estretament lligada als enfrontaments entre els nobles d’aquesta regió (Castellbò, Foix) i els bisbes d’Urgell.
L’origen del catarisme es troba en les doctrines orientals dualistes que creien en l’existència de dos déus, el del bé i el del mal. El déu del mal era la matèria i el del bé, el creador de l’esperit. El cristianisme, en canvi, postulava l’existència d’un sol déu.
Per als càtars, les grans diferències socials existents en la societat feudal sorgien de la matèria, creadora de riquesa i de poder. Entre els detentors d’aquest poder econòmic hi havia l’Església, gran propietària de terres i béns. Els càtars defensaven una altra mena d’estructura eclesiàstica, més pròxima als primers segles del cristianisme.
Efectivament, la religió càtara reduïa al mínim la institució eclesiàstica; les seves estructures eren molt simples, ja que constaven només de creients. Els perfectes, els seus capellans, tenien una vida exemplar: dejuni, castedat i pregària. Tenien dos sagraments: el baptisme i el consolamentum (la purificació abans d’anar a l’altra vida).
La gran difusora del catarisme fou la noblesa rural occitana. L’Església, per afrontar-lo, va fer servir la força armada a través d’una croada que es pot donar per acabada l’any 1229. La Inquisició, a partir d’aquesta data, perseguí als heretges, que fugiren cap a la Llombardia (Itàlia) i, a Catalunya. A Castellbò s’acolliren molts heretges. A la Vall d’Aran és on hi ha documentada fins ara la primera comunitat càtara, a la segona meitat del segle XII.
Al segle XIII arribaren a Catalunya molts nobles occitans que fugien de la repressió al Llenguadoc. Eren portadors de capital i per tant, la seva arribada va ser valorada com a positiva per la corona catalana. D’altra banda la creixent burgesia catalana veia en aquesta doctrina el suport al desenvolupament del món comercial i artesanal, oposat al món agrari i feudal.
Roger Bernat II de Foix, marit d’Ermessenda i detentor dels drets de la família vescomtal sobre Andorra, era fill de Felipa, perfecta càtara, i nebot d’Esclarmunda, que havia rebut el consolamentum l’any 1204. Per altra banda, el pare d’Ermessenda, Arnau de Castellbò, l’any 1221 va assistir a una reunió a Mirapeis, on hi havia molts càtars: el bisbe de Tolosa Guilabert de Castres, el diaca Ramon Agulher, el comte de Pallars Ramon de Comenge, etc.
L’any 1224 tenim documentats a Castellbò els càtars següents: el diaca Guillem, Isarn de Castilhon, Ramon Sanç de Rabat, Roger de Bosinhac i Pere de Gavarnet, batlle de Tarascó.
L’any 1237 el bisbe d’Urgell Ponç de Vilamur va convocar un concili a Lleida, en el qual van ser condemnats tots els heretges que habitaven a Castellbò. El comte de Foix permeté l’entrada dels inquisidors al vescomtat. La repressió contra els càtars va ser molt intensa.
L’any 1269 els cossos d’Arnau i Ermessenda de Castellbò foren exhumats per la Inquisició, sospitosos d’haver rebut el consolamentum. Se sap que un tal Ramon, natural d’Andorra, perfecte càtar, es refugià l’any 1270 a Llombardia, fugint de la croada albigesa.
Els Foix
Armand de Fluvià i Escorsa
El matrimoni d’Ermessenda de Castellbò amb Roger Bernat de Foix va consolidar definitivament l’establiment d’aquests comtes a l’Alt Urgell, i s’inicià un període de conflictes que durà 75 anys i s’acabà amb la signatura del pariatge del 1278.
Tot i l’acte de jurament que l’any 1226 feu Roger Bernat II al bisbe d’Urgell, els conflictes s’iniciaren ben aviat. Els Foix retenien injustament el castell de Nargó i impedien als habitants de les valls de Cabó i Sant Joan prestar homenatge al bisbe, cobraven injustament censos i altres impostos als andorrans, saquejaven els castells i els béns dels clergues… i impedien als viatgers de dirigir-se a la Seu d’Urgell.
Roger Bernat amplià constantment els seus dominis. Fruit d’això, construí entre els anys 1220 i 1228 un anell fortificat al voltant de la ciutat d’Urgell: la Bastida de Ponts, Ballestà, Castellciutat i Ortons.
La mort d’Ermessenda l’any 1230 va representar el pas de tots els drets dels Castellbò als Foix. Dos anys després el bisbe Ponç de Vilamur (1230–55) signà la pau amb Roger Bernat, que reconeixia la sobirania dels bisbes i els convenis anteriors entre Arnau de Castellbò i el bisbe Bernat de Vilamur.
La protecció que els Foix donaven als càtars era un dels motius que agreujava les relacions que s’establien amb el bisbe. Roger Bernat fou excomunicat pel fet que no deixà intervenir l’Església a la vall de Castellbò, però finalment l’any 1237, amb motiu del concili que es va celebrar a Lleida, els Foix s’avingueren a l’entrada dels inquisidors.
Roger IV de Foix (1241–65) va lluitar contra els bisbes d’Urgell i es negà a prestar jurament al bisbe Abril (1257–69); els andorrans, però, li prestaren jurament de fidelitat.
Roger Bernat III (1265–1302) fou cap de la revolta de la noblesa catalana contra el rei Pere II els anys 1277 i 1278, fets que culminaren amb la intervenció del rei en la signatura dels pariatges.
El final de les hostilitats. Els pariatges del 1278 i el 1288
Aquest període d’hostilitats entre els bisbes i els Foix acabà amb una pau signada l’any 1278 que no fou definitiva fins el nou conveni de l’any 1288. Aquests dos actes marquen l’inici institucional d’Andorra, ja que les institucions resultat d’aquests convenis encara són vigents actualment.
El tractat de pariatge sempre és signat entre una part laica i una d’eclesiàstica, i a Occitània fou el mecanisme d’introducció de la monarquia capeta en els dominis eclesiàstics. Els Foix l’havien utilitzat en diverses ocasions a les abadies situades en els seus territoris.
Les pretensions sobre Andorra i altres feus de l’Església per part del comte de Foix és la idea central del primer pariatge: el bisbe havia d’admetre el comte com a participant i associat en l’exercici actiu de la senyoria andorrana, i el comte havia de reconèixer el vincle de vassallatge respecte a la mitra.