Sant Miquel de Prats (Canillo)

Situació

Vista de conjunt de l’església des del costat nord-oest, durant els treballs de restauració duts a terme vers l’any 1980. Hom pot veure al mur frontal, a ponent, la porta d’accés i el campanar d’espadanya.

J. Vigué

Prats és un llogaret situat a 1 326 m d’altitud, a mà dreta del torrent del Forn, en un coster que domina la riba esquerra de la Valira d’Encamp, a mig camí de Meritxell a Canillo. És centrat per l’església de Sant Miquel.

L’accés a Prats cal fer-lo a partir de Canillo, des d’on cal creuar el pont de la Santa Creu i seguir la carretera que puja al poble, a l’entrada del qual i a mà esquerra hi ha l’església.

Situació: x 1°35′45” — y 42°33′30”. (XLM)

Història

El primer document que parla directament de l’església de Sant Miquel de Prats és la visita arquebisbal de l’any 1312, en la qual consta que era subjecta al rector de Sant Serni de Canillo.

Alguns documents citen el nucli de població de Prats. Així, amb motiu de les dues concòrdies, entre els homes de Canillo hom pot trobar Ramon de Prats, en la de l’any 1162, i Ermengol, Ramon Ermengol i Guillem, tots de Prats, en la de l’any 1176.

Finalment, l’11 d’agost del 1201, Arnau, vescomte de Castellbò, feu signar als andorrans els drets que tenien amb els senyors de Calvet. Entre les signatures hi ha Guillen Ramon, veí de Prats. (JGA-APF)

Església

L’església de Sant Miquel de Prats és un exemplar romànic rural, fet amb mitjans rudimentaris i uns materials humils. Hom aprofità, però, algunes possibilitats que oferien els materials emprats, a fi de treure’n el màxim profit i dotar el temple d’algunes ornamentacions.

L’esquema de l’edifici és simple. Consta d’una nau rectangular, de mides petites (fa 9,06 m de llarg × 3,80 m d’ample × 5,04 m d’alt, mides interiors) i de murs robusts (fan 1 m de gruix), a la qual hom afegí un absis semicircular vers el costat de llevant. L’església és orientada vers el nord-est.

L’exterior de l’església, llevat de la façana, apareix mig soterrat per la terra, a causa del desnivell del terreny en el qual és emplaçada. Això fa que el seu aspecte no pugui ésser apreciat convenientment. Hom hi pot veure un aparell fet amb pedres de llicorella, amb barreja de mides i seguint una col·locació capriciosa, bé que disposades horitzontalment. En alguns indrets aquest aparell és mig tapat per l’abundant morter i l’argamassa. Els murs exteriors són llisos i hom no pot veure-hi cap ornamentació ni cap detall que en trenqui la monotonia.

De la part exterior, el més interessant és la façana, oberta a ponent. Al seu centre hi ha la porta d’entrada, per accedir a la qual, a fi de salvar el fort desnivell existent entre l’edifici i el carrer, cal pujar una colla de graons.

La porta és senzilla i construïda amb unes dovelles de pedra calcària, les quals formen els muntants de l’obertura, que es tanca amb un arc un xic apuntat. L’obertura de la porta és subratllada per un plec que fa una degradació, serveix de marc i descriu una arquivolta. Aquesta porta fa 1,38 m d’ample i el punt més alt de l’arc ateny els 2,02 m d’alt.

Damunt la porta i a banda i banda hi ha dues pedres que surten i que amb tota seguretat serviren de suport a una jàssera que aguantava les bigues d’un porxo, el qual devia cobrir l’entrada, com en moltes esglésies d’Andorra. Aquest porxo, del qual actualment no resta res, és evocat per una peça de construcció moderna, la qual flanqueja l’escala d’accés.

El mur de ponent és ressaltat per un campanar d’espadanya, molt robust, en el qual hi ha dues obertures cobertes amb arc de mig punt, construït amb dovelles de pedra calcària, perfectament disposades a plec de llibre.

La part exterior de l’absis és força més elevada que el nivell de la teulada de la nau (el mur que tanca la nau per llevant sobresurt 58 cm), a causa d’una construcció posterior i de funcionalitat desconeguda.

L’interior de l’església, de murs força irregulars, es veu ben proporcionat i anivellat. Sembla molt reformat, tot i que encara n’és ben visible l’estructura primitiva. Els murs són arrebossats i pintats de blanc.

Una observació un xic detallada ens fa adonar d’algunes reformes posteriors. Així, les finestres que hi ha al mur de migjorn, quadrades, són modernes. També ho és l’obertura que hi ha al mur de ponent, damunt la porta d’entrada. No sembla pas original el punt d’arrencada dels dos arcs que hi ha al centre de la nau. Actualment els arcs arrenquen d’una mènsula que surt a 1,90 m del nivell del sòl i descriu una trajectòria ovalada; aquests arcs serveixen per aguantar unes grans jàsseres, les quals divideixen transversalment la nau en dues parts iguals i serveixen de suport a les bigues que recolzen els seus extrems en els murs laterals; damunt seu hi ha un empostissat, sobre el qual hi ha les lloses de llicorella que cobreixen el temple.

Vers el costat de llevant i arrencant des del sòl hi ha un plec, rematat amb un arc apuntat, que serveix de marc a l’arc triomfal, de mig punt, amb què s’obre l’absis, l’obertura del qual fa 2,73 m d’alt. L’absis no té cap finestra i ha estat cobert amb un quart d’esfera, al punt d’arrencada del qual, a 2,33 m del sòl, hi ha una petita cornisa, a manera de mènsula contínua, que ressegueix tot el perímetre interior de la capçalera. La semicircumferència que descriu la planta de l’absis no és gaire regular i té força més profunditat de la que lògicament hauria de tenir.

L’estat de conservació de l’edifici és bo.

Tot i que algun element, com és ara l’absis, possiblement correspon plenament al període romànic, la resta de l’edifici sembla situar-se en un moment posterior, potser al final del segle XIII. (JVV)

Talla

Una fotografia de la col·lecció Parrissell, feta l’any 1932 (Arxiu de la Imatge, Andorra), ens mostra la imatge d’una majestat damunt el frontal de l’altar de Sant Miquel de Prats.

D’aquesta església, es té una informació verbal, que fa referència a un Sant Crist de fusta, el qual fou retirat per ordre del bisbe, en data incerta, a causa del seu mal estat de conservació. És possible relacionar aquesta dada amb el Crist que ens ocupa, sobretot pel fet que no s’ha conservat fins a l’actualitat, però, la imprecisió i la poca concreció ens fan difícil la seva afirmació.

La fotografia, recentment retrobada, és força deficient i extremament borrosa, i no podem extreure’n altra cosa que una lleugera idea de la seva estructura i la intuïció, més que observació, d’algun detall.

Tanmateix, el recolzament de la imatge sobre el frontal ens permet, per comparació, determinar la seva mida. Si atribuïm a l’altar l’altura molt generalitzada de 90 cm, podem calcular que la imatge del Crist és aproximadament de 55 cm × 55 cm (és a dir, igual envergadura que altura) damunt una creu de 70 cm d’envergadura × 95 cm d’alçada, més un afegit afuat no totalment visible a la fotografia.

El Crist és d’estructura rectilínia, amb el cap alt i cames i braços totalment rectes. Els peus (separats) i les mans ben dibuixats, amb els dits detallats i els senyals dels claus ben remarcats.

Vesteix la típica túnica manicata de les nostres majestats vestides, llarga fins als peus, lleugerament cenyida amb una ampla corretja, de nus dubtós, que no aprima la cintura però justifica els sis plecs rectilinis, només visibles de la cintura fins als peus.

És difícil atribuir-li cap expressió determinada, perquè les faccions són totalment imprecises. Sembla que porta barba amb dos o tres flocs o cargols per banda, confirmant la localització, perquè és un esquema propi del taller d’Urgell. Però el detall més significatiu és el fet de tractar-se d’una majestat vestida, modalitat exclusiva de la mística triomfant, la qual no penetrà al sector nord-occidental de Catalunya (ocupat per la mística dolorosa) sinó tard i malament, amb unes poques majestats nues. Fora, doncs, aquesta imatge, l’única majestat vestida apareguda en aquest sector.

La creu és potençada, amb l’afegit de dos petits cercles als extrems. Al centre, l’encreuament dels braços de la creu es veu sobrepassat per un gran cercle, molt visible perquè talla els quatre angles. En conjunt és una creu molt semblant a la que sosté el Crist 1147, de procedència també andorrana.

Per ser atribuïda al final del segle XII o principis del XIII, més per raons generals que per la seva estilística, més suposada que apreciable.

Per la seva mida reduïda i l’acabament afuat, cal considerar-la com una creu processional o d’altar. (RBP)