Situació
Vista de l’exterior de l’església des de llevant, amb l’absis romànic notablement restaurat al segle XVI o al XVII; en aquest moment els murs romànics perderen la decoració llombarda.
F. Baltà
El temple de Santa Maria és l’església parroquial de la vila de Colomers, situada al vessant occidental d’un turó de 44 m d’altitud, vora la riba esquerra del Ter.
Mapa: 296M781. Situació: 31TDG993595.
Per anar-hi cal agafar, des de la N-II i en direcció a la frontera, a mà dreta, la carretera comarcal de Torroella de Montgrí i l’Estartit. Després de passar per Cervià de Ter i Sant Jordi Desvalls la carretera porta a Colomers. L’església és ben destacada al bell mig de la població, a la plaça Major. (JBH)
Història
Les primeres notícies documentals sobre aquesta església daten del segle IX (ja de la primera meitat) i el X, època en què era una cella monàstica que depenia del monestir de Sant Medir, cenobi que l’any 949 es traslladà a Santa Maria d’Amer i esdevingué una de les abadies benedictines importants del país. Els monjos d’Amer mantingueren i acresqueren els dominis de Colomers al llarg de l’edat mitjana.
Les primeres referències conegudes sobre la cella apellata Columbariis, sita super fluvium Taceran, es troben en un precepte de Carles el Calb de l’any 844, i en un altre precepte del mateix rei del 860, ambdós a favor del monestir de Sant Medir.
L’any 899 el comte Gausfred d’Empúries va fer diverses concessions de drets sobre Santa Maria de Colomers a l’esmentat cenobi. Del 922 és un nou diploma reial, de Carles el Simple, que confirmà els drets i les possessions de Sant Medir, entre les quals hi havia la cella de Colomers. L’any 1187 Santa Maria de Colomers es trobava entre les esglésies confirmades a l’abadia de Santa Maria d’Amer en una butlla del papa Climent III. El comte Hug III d’Empúries vengué a l’abat d’Amer Pere Hug, l’any 1210, la jurisdicció de la parròquia de Santa Maria de Colomers. Així, doncs, l’antiga cella monàstica es convertí en parroquial del lloc de Colomers. És citada en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en els nomenclàtors diocesans del 1362, en els del final del segle XIV i en els d’època moderna.
L’any 1384 el comte Joan d’Empúries fou acusat d’haver incendiat l’església de Colomers, que pertanyia al monestir d’Amer, i per aquest motiu fou citat pels vicaris generals de Girona, en seu vacant. Probablement l’afer tenia a veure amb les complexes qüestions que enfrontaren el comte d’Empúries amb el rei Pere III en aquests anys. (JBH)
Església
Una vista de l’interior de l’absis, bellament ornamentat amb columnes amb els corresponents capitells.
F. Baltà
L’església de Santa Maria de Colomers és un temple romànic (segles XI-XII) d’una sola nau amb absis semicircular i capelles laterals. L’edifici ha estat objecte de nombroses reformes, del segle XVI al segle XX.
En 1970-73 aquest temple fou restaurat. L’objectiu d’aquesta restauració sembla que fou únicament descobrir les estructures amagades d’època romànica. A la façana de ponent hi ha la portada d’època barroca, on segurament hi havia hagut la portada romànica; és rectangular, rematada amb un frontó i una fornícula que contenia una escultura de pedra calcària de la Mare de Déu, envoltada d’àngels. Aquesta fornícula fou destruïda durant les obres de restauració per tal de reconstruir la finestra romànica superior, i l’esmentada escultura, una notable peça barroca, es conserva a l’interior del temple. Al mateix frontis han estat descobertes les lesenes romàniques, però les arcuacions llombardes desaparegueren en aixecar una important obra de fortificació damunt el temple, al segle XVI o al XVII. Aquesta construcció doblà gairebé l’alçària original de l’edifici.
L’absis, de planta semicircular allargada, es desvia marcadament vers l’esquerda respecte de la nau. A l’exterior ha perdut l’antiga decoració llombarda, de la qual és testimoni un fragment de lesena a la part inferior septentrional. Segurament les obres de fortificació foren la causa d’aquesta destrucció.
L’aspecte actual de l’absis és el d’una torre de defensa en la qual s’obren, a la part superior, nombroses espitlleres.
A l’interior del temple l’estructura romànica ha restat molt visible. La volta de la nau és lleugerament apuntada i seguida, de carreus ben escairats. L’estructura de les quatre grans arcades laterals de la nau, que són de mig punt, sobre grans pilars amb impostes de pla i bisell, fa suposar que són coetànies a aquesta volta i anteriors a les actuals capelles que flanquegen la nau. Potser corresponen a un projecte no realitzat de naus col·laterals o bé, simplement, foren construïdes com a reforçament de la volta.
Un arc triomfal de mig punt sobre pilars s’obre a un espai presbiteral cobert amb volta de canó que precedeix l’absis. La volta absidal, de quart d’esfera, ha estat reconstruïda. Tot al voltant del presbiteri hi ha un seguit d’arcades cegues sostingudes per dotze columnes cilíndriques amb els corresponents capitells. Molts elements d’aquest interessant conjunt decoratiu romànic es mantenen gairebé intactes i són in situ, mentre que d’altres van haver d’ésser refets i es van diferenciar de l’obra original. A l’absis hi ha una finestra de doble biaix i unes altres dues d’un sol vessant. Al mur de la capçalera de la nau hi ha un ull de bou.
A la banda de tramuntana de l’absis aparegué part d’un arc de mig punt, que probablement pertanyia a una construcció anterior, potser d’època pre-romànica, però el parament on es troba ha estat molt restaurat.
Dels afegits d’època posterior al romànic que conserva l’edifici, cal esmentar les capelles laterals, tres a cada banda, dels segles XVI i XVII, i el campanar, una torre de base quadrada i amb la part alta octagonal, que s’aixeca al sud-oest de l’església i fou acabat al segle XIX.
L’edifici presenta un tipus d’aparell a base de petits carreus ben treballats visibles als paraments exteriors i a l’absis i de carreus de mida petita o mitjana, ben escairats i polits a l’interior de la nau, inclosa la seva volta. Aquest detall i el fet que la volta sigui apuntada semblen indicar una reforma potser ja del segle XII en aquesta nau, mentre que la resta dels elements de l’edifici pertanyen encara la segle XI, a la segona meitat. (JBH-MLIR)
Escultura
Un detall de l’interior de la capçalera, on és perfectament visible l’estructura dels diversos elements.
F. Baltà
L’única part de l’edifici que presenta una discreta decoració escultòrica és l’interior de la capçalera de l’església.
Les successives transformacions que anà patint l’edifici canviaren el seu aspecte primigeni. Hi ha restes a l’exterior de l’absis de decoracions típiques llombardes, per la qual cosa cal suposar que l’edifici s’anà transformant amb les novetats arquitectòniques que imperaren durant el segle XI a Catalunya.
El temple fou restaurat entre el 1970 i el 1973, i fou aleshores que hom descobrí aquest interior del presbiteri decorat amb columnes, capitells i arcuacions.
Damunt un sòcol elevat s’aixequen els pilars adossats a la paret de tancament que són rematats amb sengles impostes decorades que donen pas a dotze arquets de mig punt amb dovelles llises i ben escairades. Se superposen als pilars dotze columnetes adossades, el fust de les quals s’aixeca damunt una base senzilla de dos bordons cisellats. Els capitells se sostenen sobre un collarí i aguanten sengles cimacis amb decoracions diverses.
Capitells de l'interior de la capçalera de Santa Maria de Colomers.
F. Baltà
Una part dels relleus escultòrics han estat malmesos i només se’n conserven sis capitells i una bona part dels cimacis i les impostes decorades.
Els motius representats són gairebé tots de decoració geomètrica i vegetal. Tres dels capitells són de tipus corinti evolucionat vers el romànic, amb una successió de palmetes intercalades i estriades que culminen amb els típics caulicles enrotllats que tomben vers les arestes superiors. En aquest cas, un dels capitells presenta certes variants que el fan d’una qualitat millor; les fulles són plenament nervades i les puntes es dobleguen vers l’exterior donant un volum a la caixa que no és present en els altres capitells. El collarí és finament treballat amb un trenat perfecte. Un altre dels capitells presenta una decoració entre vegetal i geomètrica. És gairebé un baix relleu de tres grups de palmetes, un a cada cara, agafades a la base i que s’entrellacen entre elles per una cinta intercalada entre les fulles; hi ha una decoració semblant a la imposta del pilar del seu costat.
Els altres dos capitells conservats presenten més varietat. Un d’ells és decorat amb la típica seqüència de lleons que hi ha en molts exemples d’època romànica; els caps de lleó a cada angle que treuen de la gola unes urpes que s’arrapen a un collarí llis.
El darrer capitell presenta unes formes humanes. Al mig de la cara central hi ha un personatge de factura tosca amb els braços elevats i perfectament simètric; la figura recorda un orant. Als angles, sengles personatges barbats s’ajupen i recolzen les mans als genolls per aguantar amb els seus caps els caulicles que formen els angles superiors. A Sant Esteve d’En Bas hi ha dos capitells d’una forma semblant; només varien els angles que, en comptes de tenir atlants, tenen figures d’àngels.
La decoració de les impostes i els cimacis, llevat de la que ja hem esmentat com a vegetal, és gairebé tota a base d’escacats i quadres geomètrics. En algun cas el cimaci és senzillament llis i amb motllures.
Aquesta descripció respon als capitells originals, els desapareguts als costats del presbiteri han estat restaurats seguint aquest mateix estil.
És cert que no podem parlar aquí d’una escultura de molta qualitat; tots els capitells són de factura primitiva i tenen un relleu ben poc acusat. Pels temes que tracten, trobem paral·lels per tot d’una factura molt millor. És d’interès, però, constatar que Colomers és una de les poques esglésies d’aquest període i d’aquestes contrades que poden lluir un treball de decoració escultòrica. La datació a la segona meitat del segle XI situa aquesta construcció en un moment molt evolucionat dins les esglésies d’aquest període.
Hi ha un punt de referència a l’hora d’establir paral·lels, es tracta de Sant Miquel de Fluvià, a l’Alt Empordà.
A l’església de Sant Miquel hi ha el mateix model d’absis decorat amb arcs i columnetes, bé que el treball aquí és molt més abundant i d’una major qualitat; cal no deslligar una obra de l’altra.
Amb diferències evidents, Santa Maria de Colomers és dins una línia escultòrica representada per Sant Esteve d’En Bas (1119), Sant Joan les Fonts (1126) i per alguns elements de l’escultura gironina de l’època. No parlem en cap moment d’una mateixa qualitat en l’execució escultòrica, però sí que podem parlar d’un mateix esperit constructor, que s’allunya d’un moment auster i que vol seguir un alt nivell artístic que s’està desenvolupant arreu i vol prendre’n exemple.
Parlant de Sant Miquel de Fluvià J. Gudiol recorda que la seva escultura és tosca, però les seves figures, i especialment la forma peculiar dels capitells corintis, recorden una evolució dels típics capitells rossellonesos.
Un dels capitells de Colomers no s’allunya gaire d’aquesta estilització; tanmateix, el tema dels lleons, tot i que és de qualitat molt inferior, és un motiu que apareix constantment en l’escultura del Rosselló. Al mateix temps l’arquitectura que hi ha a les columnetes adossades als pilars apareix a Sant Miquel de Fluvià i a la catedral d’Elna, un dels màxims exponents del romànic rossellonès. (NPP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol. XVI, Olot 1908, pàg. 157.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 149-150.
Bibliografia sobre l’escultura
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. V (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977.