Presentació geogràfica
Mapa de la comarca del Baix Empordà amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
L’Empordà és una de les comarques de Catalunya amb una personalitat més definida. Era el territori d’influència de la ciutat d’Empúries, a la qual deu el nom. L’actual separació en Alt Empordà i Baix Empordà fou establerta pel decret de divisió territorial de Catalunya del 1936. Morfològicament s’assembla a un triangle invertit en què es poden distingir tres unitats de relleu: la plana alluvial, els aspres i els turons marginals, i els massissos muntanyosos que emmarquen els anteriors. Tradicionalment la comarca ha esdevingut zona de pas entre el Vallespir i el Rosselló i la Catalunya del Nord.
La zona empordanesa té una extensió de 1 987,66 km2 i representa el 6,28% del total de la superfície de Catalunya. Corresponen a l’Alt Empordà 1 285, 32 km2 i al Baix Empordà els restants 702,34 km2. Limita a llevant amb la mar Mediterrània, al nord amb els Pirineus Orientals, al nord-oest amb la Garrotxa, al sud-oest amb el Gironès i a migdia amb la Selva.
Hidrogràficament, la plana de l’Empordà és regada per tres rius principals: el Fluvià i la Muga a l’Alt Empordà i el Ter al Baix Empordà, al qual s’uneix el Daró, de règim torrencial. Aquests cursos, amb direcció cap a llevant, segueixen en el seu recorregut les unitats estructurals i l’orientació de la plana.
El riu Ter, sens dubte el més important, neix a la vall de Camprodon i té una longitud de 167 km. Entra a la plana per l’estret de Sant Julià de Ramis i hi dibuixa un ampli meandre a l’alçada de Flaçà i Colomers. El cabal del Ter, prop de la desembocadura, s’ha estimat en uns 29,4 m3/s.
El riu Fluvià neix a la Garrotxa i penetra a l’Empordà prop de Bàscara, i durant un tram és la línia divisòria natural amb la comarca del Gironès. Dibuixa amplis meandres en el seu recorregut cap al mar, que formen una vall de fàcil penetració. El seu cabal, a la desembocadura, s’ha estimat en 10 m3/s.
L’altre riu, la Muga, és totalment empordanès. Neix als Pirineus en el límit amb el Vallespir i circula per valls pre-pirinenques d’un desnivell marcat abans d’entrar a la plana per Pont de Molins. Un cop dins ella, pren gradualment la direcció sud-est i rep les aigües dels rius d’Arnera, Manol i Llobregat d’Empordà; aquest últim és més cabalós que no pas la Muga i se li estima un cabal mitjà de 8 m3/s a la desembocadura.
El riu Daró neix a les Gavarres i penetra en direcció SW-NE a la plana fins a Ullastret, punt a partir del qual es dirigeix cap a llevant seguint el seu curs parallel al Ter. Té un règim torrencial, i a l’altura de Gualta s’ha canalitzat per tal d’evitar les inundacions que provocaven les seves ràpides avingudes.
Les aportacions alluvials de la xarxa hidrogràfica han definit el peculiar paisatge empordanès i han donat a la comarca la seva configuració tan característica.
La plana d’enfonsament litoral és el relleu central de l’Empordà. El seu origen es troba en els sediments quaternaris alluvials que reompliren els estuaris pliocènics limitats pels massissos muntanyosos. Podem observar-hi dos sectors diferenciats: la franja litoral, formada per una sèrie de llacunes i aiguamolls que a la zona s’anomenen sutzures, i que s’utilitzen per al pasturatge en les zones on s’han convertit en pòlders o closes (prats tancats per canals i per la vegetació), i les depressions, més a l’interior, que són terrenys alluvials molt potents, rics en aigua freàtica, que constitueixen el nucli de la plana i són molt aptes per al conreu.
Emmarcant la unitat anterior hi ha els anomenats aspres. Són terrenys suaument ondulats que precedeixen les cadenes muntanyoses; el seu origen és paleozoic o mesozoic. Formen tota una sèrie d’elevacions arrodonides, en procés de pre-aplanament. Es troben pràcticament en totes les zones on la plana es difumina, i el nom és ben definidor d’un terreny rocallós, de materials en descomposició. Dins aquesta unitat també s’inclouen els terraprims, que corresponen a sòls arenosos, secs i de poca profunditat. La seva morfologia és semblant a la dels aspres, i són l’últim replà de la Serralada Transversal.
Els massissos muntanyosos de la comarca pertanyen a tres unitats principals: a tramuntana, l’extrem oriental dels Pirineus; a migjorn, l’extrem septentrional de la Serralada Litoral Catalana i el massís del Montgrí, que s’eleva al centre de la plana, i a ponent, les serres de la Garrotxa.
La zona pirinenca és, en conjunt, un massís granítico-esquistós d’origen metamòrfic, i els seus materials són afectats per plegaments hercinians i per l’erosió dels vessants abruptes. Al nord-oest de la comarca, a la zona coneguda com les Salines, afloren restes mesozoiques calcàries de relleu trencat que provenen del plegament alpí. Són les Garrotxes d’Empordà, que formen tota una sèrie de serres pirinenques que s’estenen entre les conques de la Muga i del Fluvià. En aquesta zona d’aspecte d’alta muntanya, s’hi troba el punt més alt de la comarca, el roc de Frausa, de 1 400 metres d’altitud.
La zona nord-est, anomenada serra de l’Albera, que en aquest sector separa l’Empordà dels Pirineus, constituïda per roques àcides intrusives, presenta un aspecte mediterrani i es caracteritza per una sèrie de collades de poca altitud en les quals la xarxa hidrogràfica ha originat fractures transversals, entre els contraforts i les elevacions, que s’esglaonen fins als aspres. Aquest sector, per la seva altitud i amplada, permet amb una major facilitat les comunicacions amb l’estat francès.
Al sud-est de l’Albera, sorgeix una subunitat, la serra de Rodes, de direcció W-NW-E-SE, que origina un relleu abrupte que cau verticalment sobre els aspres i la plana alluvial. Hi apareixen migmatites i granit sintectònic, i cap al nord-est aflora el sòcol paleozoic metamorfitzat. Forma fins a Cadaqués una costa de formes arcaiques i de replans de llicorella mentre que al sud d’aquest punt, en el sector conegut com la serra de Roses, la costa es torna abrupta amb penya-segats verticals.
La Serralada Litoral Catalana és representada per les Gavarres, que formen el límit meridional de la plana empordanesa. És un massís antic de materials paleozoics, en especial llicorelles, amb afloraments calcaris del Devonià i quarsites armoricanes que a migjorn entren en contacte amb el batòlit granític de la serralada. El seu relleu és molt suau, de formes arrodonides i vessants poc abruptes, a causa de la intensa erosió fluvial. La seva continuació cap al mar són les anomenades muntanyes de Begur que, per llur diversitat litològica i les dislocacions que presenten, han originat un tram de costa molt escarpat i amb petites caletes, en què les pinedes arriben fins a la vora del mar i configuren un dels paisatges més característics i atractius de la zona.
El massís del Montgrí, situat al centre de la plana, ha estat utilitzat com a línia divisòria entre l’Alt Empordà i el Baix Empordà. És una formació secundària amb afloraments de calcàries cretàcies, que recolzen de forma anormal en el sòcol terciari. Hom suposa que és una escata tectònica de corriment procedent de les Garrotxes d’Empordà, que durant el Terciari va lliscar fins a ocupar la posició actual. El massís fou una illa fins a temps geològics recents i contribuí a la formació de la plana amb l’aportació d’alluvions fluvials. El seu nom té l’origen en el color grisenc característic de les seves calcàries.
A llevant, per mitjà d’una falla important, l’Empordà es posa en contacte amb els massisos de la Mare de Déu del Mont i de Bassegoda, ja a la comarca de la Garrotxa.
El clima de la plana és de caràcter mediterrani subhumit, de matís marítim i condicions benignes en el sector costaner que es van endurint a mesura que hom s’acosta als Pirineus, i pateix alteracions d’acord amb la freqüència de l’acció dels vents.
Les temperatures són moderades, amb una mitjana anual d’uns 15°C. No existeix cap mes d’hivern dur, ja que no hi ha cap mitjana inferior als 6°C, i l’estiu és llarg i domina durant quatre mesos en què les mitjanes no són inferiors als 20°C. Més cap a migjorn, en zones arrecerades de la tramuntana i a causa de l’acció suavitzadora del mar, s’accentua la benignitat dels hiverns.
Les precipitacions oscillen entre els 500 mm anuals del sector costaner i els 700 mm de les muntanyes pre-pirinenques, i aquestes condicions converteixen la comarca en una zona de transició entre la Catalunya humida i la Catalunya seca. La seva distribució és més aviat equinoccial, amb uns 200 mm tant a la tardor com a la primavera. L’estiu és relativament sec en tota la comarca, però hi ha diferències segons la zona, que oscillen entre els 50-60 mm a la costa i els 150 mm a les zones muntanyenques. La humitat és molt variable al llarg de l’any, ja que si a l’estiu hi bufa el garbí aquesta pot ésser del 70% mentre que a l’hivern es pot arribar a un 90%. No obstant això, si el vent que bufa és la tramuntana, aquesta humitat desapareix completament.
El vents de la zona són un element bàsic per a comprendre’n el clima; cal destacar la tramuntana i el garbí. La tramuntana és un vent del N-NW que assoleix velocitats molt considerables a causa de la situació generada pel relleu, com si hi haguessin canals estretes de pas.És un vent que ha perdut la humitat en travessar grans extensions continentals i, per tant, moltes vegades és sec; la seva freqüència explica la baixa pluviositat de la comarca. Els dies en què bufa s’accentua l’evaporació i l’acció dessecant sobre la vegetació, com també s’accentua el fred de l’hivern. El garbí, en canvi, és humit i menys fred; bufa del sud-oest i és determinant per a l’escalfament de la terra en contrast amb la temperatura fresca del mar.
Per últim, a les muntanyes septentrionals, l’altitud fa que el clima sigui més fresc i plujós i perd el seu caràcter mediterrani, amb la qual cosa esdevé un bioclima temperat i humit de tendència atlàntica.
La vegetació de la comarca es troba influïda per l’orografia predominant. La plana empordanesa correspon a la zona de l’alzinar amb marfull, i, malgrat que és una zona dedicada al conreu, apareixen sovint entre els camps zones de vegetació secundària, en especial boscos de pi blanc, cobertes per garrigues o brolles de romaní i bruc d’hivern.
A les depressions són típiques les bardisses molt espinoses d’espinavessa (Paliurus spina-Christi), i apareixen la romeguera i el roldor allà on el sòl es fa més humit.
En una gran part de la plana baixa, la vegetació té caràcter higròfil. El nivell freàtic es troba a una profunditat escassa i la vegetació predominant són els boscos de fulla caduca, en especial d’àlbers (Populus alba), oms (Ulmus minor), freixes de fulla petita (Fraxinus angustifolia) i, en ocasions, verns (Alnus glutinosa) i algunes espècies de salzes (Salix alba). Cap al mar, i amb l’augment de la humitat, aquesta vegetació higròfila esdevé una vegetació d’aiguamolls o prats de caràcter halòfil.
A les Gavarres, el substrat silícic comporta una vegetació de suredes, brolles d’estepes i brucs, que a mesura que hom es desplaça cap al mar es converteixen en màquies d’ullastre (Olea europœa), murtra (Myrtus communis), margalló (Chamœrops humilis), càrritx (Ampelodesma mauritanica), lleterassa arbòria (Euphorbia dendroides) i olivella (Cneorum tricoccon).
Per últim, a les zones muntanyoses hi ha una clara zonació altitudinal. Sobre les suredes i l’alzinar amb marfull apareix l’alzinar muntanyenc, que s’estén fins als 600-700 metres. A partir d’aquí s’inicia l’estatge de les rouredes submediterrànies de roure martinenc (Quercus pubescens), roure de fulla gran (Q.Petrœa) i blada (Acer opalus), i per sobre dels 800-1000 metres l’aparició de la fageda indica ja un allunyament de les condicions mediterrànies.
Atès el caràcter silícic de les muntanyes amb sòls àcids, són freqüents les castanyedes de plantació d’origen humà i les landes en zones on el bosc ha estat destruït.
L’ocupació humana
Els primers indicis d’installació humana a la comarca daten del neolític, amb restes de poblats d’agricultors i pastors a la plana, pròxims al litoral o en petites elevacions.
Amb la romanització, si bé es manté aquesta estructura, la població es desplaça amb més intensitat cap a la plana, i es forma un ventall de villes dedicades al conreu, moltes de les quals han donat origen als pobles actuals. En aquest moment s’arriba a una plena colonització agrícola de tots els terrenys aptes per al conreu, i s’inicia també la construcció de vies romanes, entre les quals cal destacar la famosa Via Augusta, que pràcticament ha anat seguint la carretera actual N-II.
Aquest poblament rural de petits nuclis es mantingué invariable fins a l’edat mitjana, època en què el poblament es comença a desplaçar cap als voltans de castells, monestirs o parròquies, estructurant-se d’aquesta manera el sistema medieval que encara avui en dia perdura en molts indrets de la comarca. No és fins al segle XVI que es fa corrent el sistema de masies disseminades sense un nucli compacte definit.
Al segle XVIII, després de la guerra de Successió, es produeix una acusada recuperació econòmica que comporta un gran augment demogràfic i una proliferació de cases i masies per tota la comarca; d’aquesta manera es configura la distribució demogràfica actual.
L’agricultura és, sens dubte, el primer recurs econòmic de la comarca i, malgrat l’actual aparició del turisme, hi és dedicat un 60% del terreny. Els conreus han anat canviant amb el temps, per motius vinculats als canvis econòmics.
Les tradicionals vinyes i oliveres ja fa molt temps que es troben en regressió, les primeres a causa de la filloxera, que el 1880 va assolar el camp empordanès, i les segones foren afectades pels freds del 1956. En l’actualitat, tant les vinyes com les oliveres es troben bàsicament en sectors d’aspres i terraprims.
Un altre cultiu de la zona com era l’arròs, que després de la guerra civil va ser una font de riquesa, actualment pràcticament ha desaparegut i a les closes ha estat substituït per prats naturals utilitzats pel bestiar.
A la plana, hi domina el blat, el blat de moro i altres tipus de farratge, especialment la userda. La màxima riquesa agrícola de la comarca correspon al segle XVIII, en què els cereals pràcticament van colonitzar la totalitat de la zona de secà, mentre que el farratge ocupava la major part dels regadius, i la seva producció s’ha intensificat actualment a causa de l’augment de la ramaderia. Aquests conreus són de rotació contínua amb sectors de regadiu d’horta i fruiters que han agafat importància en els últims anys, atesa la demanda que hi ha d’aquests productes des de les zones turístiques.
La ramaderia és, dins la comarca, un complement de l’agricultura, i ha tingut un augment considerable en les darreres dècades. El més afavorit ha estat el bestiar boví i el porcí, atesa la demanda de carn i productes lactis que hi ha des dels centres turístics de la costa, i també per aquest mateix motiu s’ha produït un ràpid interès per l’avicultura. Tots els altres tipus de bestiar són en un clar retrocés, i hom podria dir el mateix de la pesca, que ha sofert els efectes del turisme i ha quedat reduïda als ports importants.
Des de molt antic hi ha la presència de la indústria a la comarca; teixidors, pelleters, explotacions salines, elaboració d’oli i vi, estris de fusta, etc., però no és fins al segle XVIII que es pot parlar d’un fenomen institucionalitzat. En aquest segle hi ha l’aparició de la indústria del suro, que s’ha convertit en el producte tradicional de la comarca, sobretot al Baix Empordà. L’explotació es va iniciar a causa de la gran qualitat de les sureres de la zona, i va assolir la major importància al final del segle XIX, amb l’entrada de la mecanització i la diversificació dels productes. Actualment, algunes de les especialitats d’aquest sector han estat desplaçades pel plàstic. La degradació del producte i la forta competència d’altres països, com per exemple Portugal, fan perillar encara més el seu futur.
Hom pot dir que la indústria estableix una clara diferenciació entre l’Alt Empordà, zona poc industrialitzada —la indústria tan sols se centra a Figueres, on ha adquirit un gran desenvolupament—, i el Baix Empordà, on té una gran importància socioeconòmica. Un dels sectors que ha sofert un augment espectacular ha estat el ram de la construcció, gràcies al gran boom turístic. Altres indústries actuals, però que encara no tenen la importància de les anteriors, són les del sector químic, les de l’alimentari i les agrícoles al Baix Empordà, i les vitivinícoles i metallúrgiques a l’Alt Empordà.
L’antiga utilització dels rius com a força energètica dels molins fariners ja no existeix, i les obres de canalització i els embassaments realitzats (pantà de Boadella, les Guilleries i Colomers) més aviat han afavorit les exigències dels regadius que no pas les de les indústries que es troben a les seves vores.
El turisme ja és una altra cosa. Segons Josep Pla, és el fenomen econòmic més gran de tots els que s’han produït en el procés històric del país.
Té dues etapes molt ben diferenciades: una primera fins el 1939, caracteritzada per un turisme intellectual eminentment interior, i una segona que s’inicia el 1958 i que suposa l’esmentat boom, afavorit per la prosperitat dels països europeus occidentals, en contrast amb la caòtica situació del país. Si bé els guanys que va tenir la població foren ràpids i evidents, les conseqüències foren també espectaculars, amb una especulació del sòl illimitada i amb una absència total de planificació que va comportar una degradació també molt ràpida del paisatge, i que, en alguns casos, no ha respectat ni tan sols la toponímia de l’indret. Aquest fenomen ha influït en el sector primari, ja que una gran part de la població hi treballa per tal d’abastar la demanda dels visitants, com també en els sectors de la construcció i l’hoteleria.
En els darrers anys, ha anat apareixent, cada vegada més, un turisme català que busca una segona residència fora de les ciutats i que ha ocupat moltes cases i masies que s’havien anat abandonant. Es produeix també un fenomen important: el ressorgiment d’un sentiment de protecció del patrimoni que encara queda, i protestant per diversos projectes —i de vegades aconseguint aturar-los— que modificarien o malmetrien el paisatge donat cas de dur-se a terme, com per exemple la dessecació d’aiguamolls, la construcció de més ports esportius, etc.
Si bé, en conjunt, l’augment de població de la comarca ha estat molt important al llarg de tot aquest segle, és ben cert que ha representat clares diferències entre municipis. Fins el 1950 hi va haver un descens general a causa de la gran repercussió de la filloxera, que va fer que emigressin un elevat nombre de pagesos a les grans ciutats o a l’estranger.
A partir del 1959, l’afluència turística va fer augmentar la població de les ciutats o viles costaneres, que van duplicar o triplicar la seva població anterior. Aquest és el cas de Sant Feliu de Guíxols, que augmentà un 54%, o la Bisbal, que ho féu un 60%, o Palamós, amb un augment d’un 48%, etc.
Bibliografia
- J. Badia i Homs: L’Empordà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1982
- J. Cals i Güell: El Baix Empordà. Recursos i estructura econòmica, Caixa d’estalvis de Catalunya, Barcelona, 1984
- J. Carandell: El Bajo Ampurdán, Diputació de Girona, Girona, 1978
- R. Folch i Guillèn: La vegetació dels Països Catalans, Ketres, Barcelona, 1981
- I. Font i Tullot: Climatología de España y Portugal, Inst. Nac. de Meteorología, Madrid, 1983