La moneda del comtat d'Empúries

L’Empordà fou, al segle VIII, el lloc on s’inicià l’encunyació de moneda comtal catalana.

Aquest paper capdavanter, el tingué per segona vegada. Cal recordar que foren les colònies gregues de Roses i Empúries les que originaren la circulació de les primeres monedes a casa nostra, i el lloc del nostre àmbit territorial fou on es bateren per primer cop a l’edat antiga(*).

Novament, aquesta primacia no solament té un caràcter restringit a l’àmbit català, sinó un abast peninsular. Si en temps antics Roses i Empúries, amb la moneda grega juntament amb les púniques d’altres procedències (Eivissa, Gades, etc.), foren els punts d’inici i difusió de l’ús de l’instrument monetari, el precedent carolingi ens donà un singular avantatge cronològic en l’ús i batiment de moneda amb relació als altres regnes cristians peninsulars.

Resulta encara incerta la data de l’avenç carolingi per a les terres de l’Empordà. Des del 760, en què Pipí incorporà el Rosselló, fins el 785, data en la qual Girona es lliurà a Carlemany, hi ha el període de temps en què d’una vegada, o bé d’una manera progressiva, l’Empordà, i amb ell els comtats d’Empúries i Peralada, entrà a formar part dels dominis francs. I si bé el primer comte no és conegut fins el 812 (Ermenguer), diferents indicis, entre ells el monetari, permeten d’afirmar que ja abans hi havia en funcionament l’organització carolíngia.

Encara que el nostre interès cabdal recau en els amonedaments comtals, caldrà que ens aturem un moment a considerar el precedent dels amonedaments carolingis fets als comtats estudiats.

L’antecedent carolingi

Després de les noves descobertes, que han canviat substancialment el panorama conegut en temps de Botet i Sisó(*), els primers amonedaments carolingis empordanesos poden ésser situats en el regnat de Carlemany i corresponen als diners d’argent del taller d’Empúries (IMPURIAS) i probablement també el de Roses (ROD-DA). Aquests tipus monetaris, que porten a l’anvers el monograma del nom del rei en la forma KAROLVS disposat de manera cruciforme també apareixen als tallers de Girona i Barcelona. Són, doncs, quatre els tallers que bateren moneda en temps de Carlemany.

Convé aclarir que els tipus a nom de Carles i monograma KAROLVS havien estat atribuïts per Botet i Sisó a Carles el Calb. Botet es fonamentava, sobretot, en la similitud entre els tres tipus per ell coneguts (Rodda no havia estat encara descoberta amb aquest tipus), la qual cosa el conduïa a donar per a tots una mateixa datació. Atès que la conquesta de Barcelona no es produí fins el 801, quan Carlemany ja era emperador, per atribuir-li monedes, aquestes haurien d’haver dut la titulació imperial i no la de rei (CARLVS REX FR) que hi apareix.

Fa uns anys, Grierson demostrà que la titulació imperial no passà a les monedes de Carlemany fins ben al final del regnat, vers el 806 o potser fins i tot el 812, quan la titulació imperial li fou reconeguda per l’emperador de Bizanci. Amb aquest fet restava desvirtuat el principal argument de Botet. La descoberta d’un nou tipus catalano-carolingi clarament atribuïble a Carles el Calb i de tipologia diferent, i la constatació que a Duurstede havien aparegut dos diners de monograma de seca catalana acaben de reblar la conclusió que aquests tipus són de Carlemany i no de Carles el Calb. Efectivament, els nous tipus de Carles el Calb cobrien les documentades emissions d’aquest regnat, i la troballa a Duurstede ha estat considerada un argument per a atribuir les monedes dubtoses de monograma a Carlemany, perquè aquesta ciutat fou destruïda en temps de Lluís el Piadós i, d’altra banda, no fou mai posseïda per Carles el Calb(*).

Hi ha, doncs, uns tipus amb monograma KAROLVS dels tallers d’Empúries, Girona, la discutida Rodda i Barcelona. Poden ésser coetanis o bé es poden haver iniciat abans les d’Empúries, Rodda i Girona, i les de Barcelona des del 801. Ara bé, el tipus de monograma fou utilitzat per Carlemany a partir del 793 o el 794. Res no impediria que abans d’aquesta data haguessin estat fetes emissions monetàries a les seques empordaneses i a Girona, que eren dins l’àmbit carolingi des del 785, o abans, com hem dit. Això conduiria als tipus de diners d’argent de tradició merovíngia i pes lleuger, utilitzats per Carlemany entre el 768 i el 793 o el 794.

Aquest grup de monedes és molt rudimentari i les seves atribucions no són sempre segures, atesa la dificultat de les lectures. Certament, hi ha tipus amb llegenda GERVAS(I), atribuïts a un moneder de nom Gervasi, i d’altres amb lectura ROD/LAN, que hom atribueix a un personatge d’aquest nom. També fóra possible de llegir GERVA per GERVNDA i ROD/DA en lloc del proposat ROD/LAND, però només la troballa d’exemplars d’aquest tipus a Catalunya donaria la seguretat quant a aquestes interpretacions. És clar, però, que podrien haver-hi diners del primer tipus de Carlemany per als tallers enunciats, i, fins i tot, si l’àrea empordanesa hagués entrat en els dominis carolingis abans del 768, res no impediria tampoc l’existència de monedes a nom de Pipí. El cert és que fins el moment actual no disposem de cap tipus monetari d’aquest primer període clarament atribuïble a un taller català.

Hem dit abans que les monedes amb la llegenda ROD/DA, les hem suposades de Roses. Aquesta conclusió no ha estat pas immediata, i abans havien estat considerades, amb bons arguments, de Roda de Ter, ciutat prou important en els temps carolingis, i Roda de Ribagorça, d’acord amb la línia parallela de penetració dels comtes de Tolosa que complementava l’acció de Lluís el Piadós sobre Barcelona. Finalment ens hem decantat per Roses per les següents raons:

La probabilitat que la seca visigoda de Roda correspongui a la Roses empordanesa, un cop aclarit que els tipus de llegenda triomfal corresponen a una altra Roda andalusa(*).

Les troballes de dos diners del taller de Rodda, un a Empúries i l’altre a Roses mateix, bé que la darrera notícia és un xic confusa(*).

Aquesta atribució, lògica per les dades anteriors, resulta encara fràgil, i caldrien més troballes per poder fer-la amb seguretat. D’altra banda, resulta un xic sorprenent que a la petita àrea del comtat d’Empúries hi hagi dos tallers monetaris: Empúries i Roses. Podríem pensar que els tallers havien estat successius, és a dir, que marcaven la línia dels avenços conqueridors, essent primer Roses i després Empúries, si no fos per la persistència dels dos tallers també en el regnat de Lluís el Piadós (814-840), en temps del qual la possessió de tot el comtat emporità ens és ben documentada.

Una explicació pot sorgir del fet que, malgrat que no hi hagi un comte privatiu, el comtat d’Empúries consta, de fet, de dos comtats, el d’Empúries i el de Peralada. El comtat de Peralada (dins el qual hi ha Roses) apareix citat almenys en deu diplomes carolingis. És molt dubtós, doncs, que la referència de comtat sigui, com ho fou en altres casos posteriors (Manresa, etc.), una senzilla denominació geogràfica o territorial. És particularment significatiu un document del rei Lluís datat el 938 en el qual són anomenats tots els comtats catalans (a excepció de Pallars i Ribagorça): els d’Osona, Barcelona, Urgell, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Empúries, Peralada, Besalú i Girona, tot afegint el pagus de Berga. Sembla clara la distinció, en aquest cas, entre comtat i pagus, i la inclusió de Conflent no ha d’estranyar pas, ja que tingué comte privatiu (Miró el Vell) entre el 870 i el 878(*).

L’absència sistemàtica d’un comte privatiu i el trasllat de la capitalitat d’Empúries-Peralada a Castelló d’Empúries en temps de Gausfred (931-991) acabà per esborrar el comtat de Peralada, però la seva existència en temps carolingis justificaria la seca de Roses en temps de Carlemany i Lluís el Piadós.

Catalogació de les monedes carolíngies i comtals emporitanes

Els amonedaments del comtat d’Empúries, sense arribar a la perfecció artística dels episcopals de Vic o dels comtals de Besalú, tenen una temàtica bastant variada, uns tipus originals, i mostren una millora progressiva en el gravat. El grup més atraient és el de les espases, tant per la seva originalitat com per les variants tipològiques i el dibuix, en general ben executat.

No cal dir que el precedent carolingi no aporta res de particular en l’aspecte artístic. Els diners carolingis de Roses i Empúries segueixen exactament els models purament epigràfics que es donen en tot l’imperi carolingi, i només els anversos dels diners de Lluís el Piadós, amb el nom de la seca en dues línies, omplint tot el camp, presenta una certa originalitat dins el conjunt dels tipus monetaris medievals.

El recull realitzat significa un pas endavant molt important, no tan sols respecte del de J. Botet i Sisó sinó també del nostre Corpus de la moneda comtal. Efectivament, J. Botet conegué dotze tipus emporitans, entre comtals i carolingis, als quals poguérem afegir-ne dos de nous al Corpus. Ara, però, són dinou els tipus coneguts, amb l’addició d’un nou tipus carolingi i quatre de comtals. Pel que fa al nombre d’exemplars, dels 36 del Corpus passem ara a 63, és a dir, pràcticament s’ha doblat.

La sèrie monetària del comtat d’Empúries és la més llarga després de la de Barcelona i cobreix tres segles i mig: més de mig segle amb els regnats de Carlemany i Lluís el Piadós i prop de tres segles amb la represa comtal que inicia Ponç I (1040-1078) i clou Ponç VI (1313-22), altrament dit Malgaulí. Només la sèrie urgellesa i l’emissió puntual del Pallars ultrapassaran la fita final de les emissions dels comtes d’Empúries.

L’amonedament dels comtes d’Empúries apareix, però, ple de feblesa. La llei de les monedes es mou sempre per sota de les barcelonines, i els volums d’emissió semblen permanentment febles, car els mateixos comtes es veieren obligats a utilitzar diners melgoresos (batuts a Montpeller) quan hagueren de fer un pagament important. L’evidència actual no fa més que reflectir aquest baix nivell d’emissions. Prescindint dels tipus carolingis, sempre rars per a les seques catalanes, té una mitjana de 5,4 exemplars coneguts per als tipus dels diners. Això ens situa gairebé a la meitat de l’índex dels diners vigatans, que ja trobàvem ben escadussers. Més baixa és encara l’evidència pel que fa als òbols, 1,5 exemplars per tipus, amb tres tipus únics, per sota també de Vic que donava un índex, ja prou baix, de dos exemplars. A Empúries, però, es produeix un mecanisme que tendeix a cobrir aquesta escassetat relativa dels òbols: hom tallà per la meitat els diners i n’obtingué així dos migs diners o òbols, que corrien amb normalitat, com podrem veure en el nostre recull, on apleguem cinc exemplars de diners partits. El tall net i equidistant en la major part dels casos descobreix prou l’acció intencionada d’obtenir mig diner, fet, d’altra banda, que tenim també documentat.

Per a la catalogació seguirem els mateixos criteris que per a la sèrie vigatana. Donarem primer la sèrie carolíngia i després la comtal, seguint l’ordre cronològic, i anirem illustrant tots els exemplars que continguin encunys diferents d’anvers o de revers. Iniciem la descripció amb un exemplar ampliat 4 vegades i a mida real, i continuarem amb l’inventari d’exemplars a mida doble. No illustrarem aquelles peces que només coneguem per dibuixos i tampoc no ho podrem fer, naturalment, amb aquelles de les quals només tinguem constància documental. Malgrat tot assenyalarem tots els exemplars dels quals tenim notícia. Per al cas d’Empúries només un dels tipus (el 16) no podrà ésser illustrat. Es tracta, però, d’un òbol, que segueix en tot la tipologia del seu diner. El darrer tipus que presentem (el 19) només el coneixem en un exemplar partit i en conservació molt deficient. Això farà que l’ordenació final de la sèrie resti pendent de comprovació.

[Les fotografies són de l’arxiu Villaronga i de l’arxiu Balaguer-Crusafont]

Abreviatures bibliogràfiques:

Corpus M. Crusafont, A.M. Balaguer i Ignasi Puig: Els comtats catalans: les seves encunyacions i àrees d’influència. Corpus. 1 Symposium Numismàtic de Barcelona, vol. 5, Barcelona 1979, pàgs. 377-508.
Crusafont M. Crusafont i Sabater: Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa medieval (785-1516), Madrid 1982.

Abreviatures de procedència dels materials:

BNP Cabinet des Médailles de la Bibliothèque Nationale. París
Coll. part. Existència actual en col·lecció particular coneguda
FMC Fitzwilliam Museum. Cambridge (Anglaterra)
GNC Gabinet Numismàtic del Museu d’Història. Barcelona (Abans Gabinet Numismàtic de Catalunya)
HSA Hispanic Society of America. Nova York
IVDJ Instituto Valencia de Don Juan. Madrid
MAB Museu Arqueològic de Barcelona
MEV Museu Episcopal de Vic
MPP Museu Puig de Perpinyà
Perduda Existent abans en col·lecció particular i avui no localitzada
PPG Monetari del Palau de Peralada descrit per Golobardes (M. Golobardes:Monetario del Museo Palacio Peralada, Peralada 1957)
SMB Staatliche Museum. Berlín
VQR Antiga col·lecció Vidal-Quadras i Ramon, no dispersada (M. Vidal-Quadras: Católogo de la colección de monedas y medallas, Barcelona 1982)

Emissions carolíngies a l’Empordà

Monedes carolíngies de l’Empordà. Tipus 1. Diner de plata encunyat a la seca de Roda (comtat de Peralada). Carlemany (vers 785-814). Tipus 2. Diner de plata encunyat a la seca d’Empúries. Carlemany (vers 785-814). Tipus 3. Diner de plata encunyat a la seca de Roda (comtat de Peralada). Lluís el Piadós (814-840). Tipus 4. Diner de plata encunyat a la seca d’Empúries. Lluís el Piadós (814-840).

Tal com hem dit, no ha pogut ésser identificat cap tipus carolingi de seca catalana que correspongui als temps de Pipí o del primer tipus de Carlemany, que té una cronologia 768-793/94.

De Carlemany, i amb una cronologia 793/94-806/12, hi ha emissions a Empúries i a Roses.

El diner d’Empúries duu a l’anvers el monograma cruciforme KAROLVS i una llegenda marginal +IMPVRIAS. Al revers hi ha una creu interior i la llegenda circular +CAROLVS REX FR. Se’n coneixen només dos exemplars, un d’ells trobat a Duurstede i actualment perdut, i un altre que es conserva al Staatlische Museen de Berlín.

El diner de Roses és exactament igual que el d’Empúries, però la llegenda marginal del revers diu +ROD+D(A). Es tracta d’un exemplar únic, trobat a Empúries i incomplet, per la qual cosa cal suposar la darrera lletra, bé que resulta evident la reconstrucció.

Els diners de Carlemany de seca catalana són tots ells molt rars. Només coneixem dos exemplars de Barcelona i tres de Girona, a més dels tres de seca empordanesa ja esmentats. Tots són d’argent i el seu pes, que es mou entorn d’1,2 grams, resulta més feble que el dels altres diners carolingis, que per a aquest tipus es mou entre 1,6 i 1,7 grams. Aquesta baixa de pes es podria atribuir al fet d’ésser encunyacions de guerra, produïdes durant les campanyes de conquesta. El seu art, però, no desdiu de les altres produccions, dins la sobrietat epigràfica d’aquestes emissions.

Amb Lluís el Piadós es bat igualment moneda a Empúries i a Roda, com també a Barcelona, però ens són desconeguts, en canvi, diners de Girona. El tipus monetari és ben diferent. L’anvers fou en aquest moment ocupat pel nom de la seca, en dues línies en el camp. Als d’Empúries, hi diu INPV/RIAS, i als de Roses, ROD/DA. Al revers hi ha la creu interior voltada de la llegenda +HLVDOVVICVS IMP. El seu art és bo i el seu pes era en aquest moment conforme amb les altres emissions carolíngies. Coneixem un únic exemplar de Roses, dipositat al Cabinet des Medailles de la Bibliothèque Nationale de París, i vuit d’Empúries, gairebé tots en museus estrangers. Del tercer i darrer taller monetari d’aquest regnat, Barcelona, ens són coneguts dotze exemplars.

No sembla que els tallers empordanesos continuessin encunyant moneda en temps de Carles el Calb. D’aquest regnat només ens són coneguts òbols (migs diners) de la seca de Barcelona, descoberts fa pocs anys(*).

A diferència de Barcelona, on és perceptible una evolució progressiva entre els tipus carolingis i els comtals, enllaçats per tipus intermedis o de transició, als comtats d’Empúries i Peralada les emissions semblen cessar i no es reprenen, segons les dades actuals, fins dos segles més tard, en què ja foren emissions comtals, plenament autònomes; ens n’ocuparem tot seguit. Quan es produí aquesta represa, però, el comtat de Peralada s’havia extingit definitivament: el comte Ponç el convertí en una senyoria amb la qual dotà el seu fill Berenguer en virtut de la seva disposició testamentària que entrà en vigor amb la seva mort, esdevinguda l’any 1078. La sobirania dels comtes d’Empúries s’estengué en aquest moment sobre els dos territoris anteriors, que passaren a ésser un únic comtat.

La moneda comtal d’Empúries

El comtat d’Empúries és potser un dels que presenten més dificultats a l’hora d’estudiar els seus amonedaments. La raó fonamental d’aquesta dificultat està en l’escassetat de material documental conegut i també en la minsa evidència numismàtica que ens ha arribat.

Un dels aspectes més sorprenents i més problemàtics que plantejava fins ara la sèrie emporitana era l’absència de monedes a nom de Ponç, tot i que a Empúries hi hagué fins a sis comtes amb aquest patronímic, els quals s’alternen amb cinc comtes de nom Hug. Per a aquests darrers, en canvi, hi ha cinc tipus monetaris que Botet i Sisó(*), segons les dades de les troballes i per criteris tipològico-estilístics prou enraonats, atribueix als quatre darrers Hugs, tot donant-ne dos a Hug V.

La preocupant absència de monedes a nom dels Ponç esdevingué un fet més insòlit quan comprovàrem que la documentació escrita mostrava l’emissió de moneda en temps de Ponç II i de Ponç V.

Afortunadament l’aparició de tipus, fins fa ben poc desconeguts, a nom de Ponç proporcionà noves bases per a emprendre un estudi més a fons dels amonedaments emporitans(*) i fer la revisió que ara plantegem.

En primer lloc, farem una revisió de les encunyacions dels comtes d’Empúries a partir de la documentació coneguda.

Les emissions de moneda al comtat d’Empúries segons la documentació escrita coneguda

Les referències monetàries dels documents mostren que en temps d’Hug II (1078-1116) el comtat ja batia moneda pròpia. Monsalvatje recollí una cita de “solidos VII de moneda de Ugo comes”, en una compra-venda efectuada a Torroella de Montgrí, l’any 1094, i que clarament fa referència als amonedaments del comtat(*).

D’altra banda, Taberner, citant Llobet, mostra amb documents dels anys 1078, 1085, 1096 i 1108 que s’encunyava moneda a Empúries(*).

Si bé en el regnat d’Hug II és demostrat que el comtat disposava de moneda pròpia, res no impedeix de pensar que les emissions comtals s’haguessin iniciat en regnats anteriors o, almenys, en l’immediat anterior de Ponç I (1040-78).

Si ens fixem en la data més reculada disponible de referències documentals de moneda d’Empúries, veurem que es tracta de l’any 1078. Això porta a considerar que hi devia haver una certa tradició en el batiment de la moneda al comtat i que, per tant, el comte anterior, Ponç I (1044-78), també en podia haver encunyat.

Més endavant, a l’hora de fer les atribucions de les monedes conegudes als diferents comtes, hom pot veure quina és la moneda que hom considera que pertany a aquest comte i els motius que porten a pensar-ho així.

És cert que Mateu i Llopis(*) apunta la hipòtesi que el primer amonedament comtal emporità, que ell situà en temps de Gausfred (931-991), fou en realitat una encunyació episcopal del bisbe de Girona.

El fet és que no hi ha cap evidència documental que ho avali, ni sembla que tingui cap sentit una intervenció d’aquesta mena per part del bisbe de Girona.

L’any 1138(*), hi ha un tractat de concòrdia entre Ramon Berenguer IV i Ponç II en el qual, a més d’altres condicions, el comte d’Empúries es compromet a destruir el castell de Quermançó i el comte de Barcelona el de Rocabertí. El primer féu la pau amb els senyors de Peralada i els donà una participació de 6 diners per lliura de moneda que s’encunyés al comtat. Per la seva banda, els senyors de Peralada, Raimon i el seu germà Eimeric, havien d’escampar (posar en circulació) la moneda d’Empúries a Peralada.

Aquesta notícia té diferents vessants d’interès per a nosaltres.

En primer lloc explicita que en temps de Ponç Hug hom batia moneda al comtat. Fa conèixer també que la moneda d’Empúries devia circular a Peralada i que els senyors de Peralada, vescomtes d’Empúries, tenien una participació en el benefici de la moneda.

Pot sorprendre que l’àrbitre de tot aquest afer fos el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, però no cal oblidar que aquesta era tan sols una clàusula dintre un tractat de pau entre el comte de Barcelona i el d’Empúries. Els problemes i les lluites del poderós comtat de Barcelona i el bisbat de Girona, d’una banda, i el petit comtat d’Empúries, de l’altra, foren contínues.

Si hom analitza aquest tractat, veurà que el gran perdedor fou el comte emporità, ja que hagué de destruir un castell, hagué de donar una participació en el benefici de la moneda als senyors de Peralada, dret que era ben seu com a comte, i encara hagué de comprometre’s a respectar les propietats de la seu gironina dintre el seu comtat i a altres condicions.

La precisió que fa el document que havien de deixar circular i escampar la moneda d’Empúries a Peralada, cosa que aparentment beneficiava Empúries, no és pas així, ja que la moneda legal a Peralada sembla que havia d’ésser la del comtat. Aquesta clàusula deixa entreveure precisament una dèbil circulació de la moneda d’Empúries a Peralada o, almenys, dificultats per a córrer, segurament en benefici de la de Barcelona. És cert que amb anterioritat (1122)(*) els senyors de Peralada havien posat sota la custòdia de Ramon Berenguer III totes les seves possessions, i en una concòrdia de pau del 1128 (que segueix a la derrota soferta per Ponç a mans de Ramon Berenguer III, després que el primer emprengués diferents accions contra Berenguer Renard de Peralada, prengués diferents llocs del comtat de Besalú, etc.) sembla que la vila i la batllia de Peralada foren incorporades a Barcelona. Sobrequés assenyala, però, que no “sabem positivament si això va ocórrer en virtut del testament del jove Berenguer Renard o bé en compliment de l’esmentada concòrdia d’agost del 1128, en la qual hi ha una clàusula establint que Berenguer Renard no donés potestat dels seus castells al comte Ponç Hug d’Empúries fins passats cinc anys, durant els quals Ponç Hug no li’n pogués demanar la potestat. El fet és que Ramon Berenguer III comptava Peralada entre els seus dominis en el seu testament del 1131” (S. Sobrequés: Els grans comtes de Barcelona, Barcelona 1980, pàg. 172).

Aquests fets ajuden a comprendre la precisió feta pel document del 1138 que la moneda d’Empúries hagués d’ésser posada en circulació a Peralada.

L’any 1277 hi ha una altra notícia sobre emissions monetàries al comtat. El seu origen és similar al de l’anterior, ja que es tracta d’una carta del rei Pere II a Ponç V (vegeu: Carta de Pere II al comte d’Empúries. En aquesta lletra, i amb un punt d’ironia evident, el rei diu que s’admira molt de la injúria i el perjudici que el comte d’Empúries infligeix als interessos reials, pel fet de posar en circulació moneda emporitana en llocs on tan sols pot córrer la de Barcelona. El rei, en conseqüència, li ordena que repari l’ofensa i disposi la manera d’evitar-ho en el futur. La carta informa explícitament, també, que Ponç Hug fabrica moneda en aquell moment(*).

L’any 1298, el mateix comte, Ponç V, devia batre moneda novament, ja que el procurador del comte es dirigí al vescomte de Rocabertí per assabentar-lo que el comte es disposava a encunyar-ne i li demanà que enviés un home perquè veiés com es tallava i fabricava la moneda, tot rebent després la part corresponent(*).

No hi ha dubte que l’origen d’aquesta participació dels senyors de Peralada en els beneficis arrenca del tractat de pau entre Ramon Berenguer IV i Ponç II, l’any 1138. Aquesta notícia mostra clarament que aquesta clàusula es portà a efecte.

L’any 1303 Ponç V emprengué una acció defensiva enfront de la moneda barcelonina, tot prohibint el seu curs en el comtat. Això indica que la circulació de la moneda de Barcelona devia començar a ésser important i el comte d’Empúries no estava disposat a deixar córrer lliurement la moneda del seu adversari en el propi territori(*).

El buidatge de les referències monetàries dels documents(*), malgrat la seva migradesa relativa per a aquest comtat, mostra que Empúries preferia utilitzar el diner melgorès que no pas el barceloní. Fins els mateixos comtes feien els seus pagaments en moneda de Melguelh o establien llegats en els seus testaments valorats en aquesta moneda.

La moneda de Barcelona, equivalent en valor a la de Melguelh, no surt mai en la documentació del comte. Apareix en alguns documents particulars o de cases religioses, però sempre amb menys freqüència que el diner melgorès.

Les altres dades documentals que hi ha sobre la moneda emporitana provenen de les rúbriques dels privilegis d’Empúries i tenen, evidentment, un interès relatiu, ja que són disposicions de caràcter jurídic molt general, no poden ésser datades en una data concreta i no podem recórrer al document complet, contingut en el Llibre de la Xivella i dels Botons, avui perdut(*).

Hom pot veure, per exemple, que la rúbrica CXXXVII disposa que en dies de fira hi ha d’haver immunitat per als malfactors, a excepció dels traïdors, els criminals de lesa majestat, els falsificadors de moneda, etc.

Evidentment, es tracta d’una disposició de caire molt general i de la qual no podem pas treure cap conseqüència especial, i, de fet, tampoc no ajuda a conèixer millor cap aspecte de l’amonedament emporità.

Una altra rúbrica, la CLXX, diu textualment: “Restitució de la quantitat de la moneda se era pagada per la confirmatio de la moneda comtal.”

Malgrat el seu laconisme, sembla que cal entendre que es tracta del pagament d’un tribut d’amonedament a Empúries per tal que el comte mantingués inalterada la moneda. És a dir, de l’impost que rebia el comte tot comprometent-se a no alterar el valor intrínsec de la moneda. Aquesta era una pràctica molt freqüent per tal de garantir la immutabilitat d’una moneda.

Certament que la rúbrica no és gaire explícita, però ara com ara és segurament l’únic indici disponible de l’aplicació de l’amonedament al comtat d’Empúries.

Una altra dada, prou important, que proporcionen les rúbriques és el fet que totes les penes pecuniàries que imposen pels diferents delictes siguin estipulades en moneda comtal. Això indica que la moneda legal en curs era efectivament la del propi comtat. Ara bé, les mateixes rúbriques contenen referències a redempcions d’imposts, com és ara lleudes o bovatges, en canvi de pagaments efectius d’una certa importància. En aquest cas les xifres abonades són referides en moneda melgoresa.

Tot plegat indica una feblesa en el volum de moneda emporitana en circulació, ja que sempre que es tractava d’un pagament efectiu d’una certa envergadura es realitzava en moneda de Melguelh.

Aquesta concurrència de dues monedes en el mercat i, de fet, també, la presència d’una tercera, la de Barcelona, fa que més endavant hi hagi diversos documents referents a les equivalències entre la moneda emporitana, la melgoresa i la barcelonina. El primer és un document del segle XV, el qual dóna una sèrie d’equivalències i assenyala que el diner de Melguelh val 1,5 diners d’Empúries. Altres equivalències del mateix document revelen que el diner de Barcelona era el mateix que 1,5 diners d’Empúries. Per tant, els valors de la moneda de Barcelona i de Melguelh són anàlegs(*).

Evidentment aquesta preocupació per les equivalències era donada pel cobrament de censos i altres drets estipulats en moneda comtal als contractes i documents legals, quan aquesta moneda ja havia desaparegut.

Hi ha una notícia del notari Onofre Caixes, al segle XVI, el qual diu que el sou de Barcelona val 18 diners comtals, segons uns, i segons altres són 24 diners comtals, el que fa el sou barceloní(*). Afegeix que l’opinió més estesa a Castelló es que són 18 diners. Aquesta darrera equivalència apareix també l’any 1790 al llibre Carme de Peralada. Llevador major de Censos(*).

Unes dades contingudes en les rúbriques(*) poden, probablement, aclarir la qüestió. La rúbrica 10 es refereix a la redempció del bovatge feta pels habitants de Castelló i altres llocs del comtat que s’especifiquen per la xifra de 300 000 sous forts. Més endavant, la rúbrica 163 diu que la redempció del bovatge costà 150 000 sous de Melguelh. Sembla que ambdues es refereixen al mateix fet, ja que hi apareixen els mateixos indrets del Castell de la Roca i la vila de Banyuls. Pensem que cal datar aquestes redempcions en temps de Ponç V, ja que Malgaulí (Ponç VI), en voler cobrar el bovatge, es trobà amb l’oposició dels cònsols de Castelló, els quals manifestaren que eren exempts de pagament per privilegi del seu pare(*). Com que la quantitat de 150 000 sous de Magalona és justament la meitat dels 300 000 sous forts esmentats en l’altra rúbrica, això dóna la relació: 1 sou de Melguelh = 24 diners d’aquests anomenats forts. Naturalment, sembla una contradicció qualificar de forts uns sous que valen just la meitat de la prestigiosa moneda melgoresa. Malgrat tot, pot tractar-se d’una manera d’anomenar la moneda del comtat. Així, doncs, la relació 1 : 2 entre la moneda melgoresa i la d’Empúries coincideix amb la segona equivalència donada per Onofre Caixes, en què 12 diners de Barcelona equivalen a 24 diners d’Empúries, és a dir, una relació 1:2, també.

Com que la moneda de Melguelh i la de Barcelona són equiparables, podríem descartar l’equivalència d’1 sou de Barcelona = 18 diners d’Empúries, per la qual Onofre Caixes es decanta.

Naturalment, els qui havien de cobrar drets i censos estimats en moneda comtal, quan aquesta ja havia deixat d’existir, hi sortien guanyant si la valoraven en 18 diners el sou de Barcelona i no en 24 diners. Per tant, no cal estranyar-se que ja a partir del final del segle XV la valoració més estesa, en fonts pròximes al sector beneficiat, fos la valoració que dóna resultats més favorables als qui han de percebre les rendes.

Carta de Pere II al comte d’Empúries (28 de maig de 1277)

El rei Pere II escriu una carta al comte d’Empúries Ponç Hug, protestant pel fet que encunya moneda nova, la qual introdueix en llocs on només havia de córrer la moneda de Barcelona.

Petras Dei gratis rex Aragonum viro nobili et dilecto Poncio Hugoni comiti Impuriarum salutem et dilectionem. Intelleximus quod fecistis monetam novam quam misistis et currere facitis per loca per quam currere non debet alia moneta nisi nostra nec actenus est consuetum quod in ipsis locis curret moneta vestra de quo vobis plurimum admiramur quare nobis in predictis tantum prejudicium et injuriam intulistis. Quare vobis monendo dicimus et mandamus quatenus injuriam illatam per vos visis presentibus revocetis; credimus (?) etiam quod super hiis que nobis illicite intulistis faceretis nobis illud quod facere debeatis. Data Xative quinto kalendas junii anno Domini .mcclxx. septimo.

Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Reg. 39, fol. 193.

Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many…, vol. 5, doc. XII, pàg. 207.


Traducció

"Pere, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, al noble i estimat senyor Ponç Hug, salut i estimació. Hem sentit dir que heu batut moneda nova, la qual heu emès i feu circular per llocs on no ha de córrer cap altra moneda sinó la nostra i fins ara no era costum que corregués la vostra moneda en aquests llocs, de la qual cosa estem molt admirats atès el gran perjudici i l’ofensa que amb això ens heu inferit. Per això us amonestem i ordenem que, vista la present lletra, repareu la injustícia que heu comès. Creiem (?) també que sobre aquelles coses en què heu actuat illícitament fareu envers nosaltres allò que esteu obligat a fer. Donat a Xàtiva el dia cinquè de les calendes de juny de l’any del Senyor mil dos-cents setanta-set."

(Trad.: Joan Bellès i Sallent)

Atribució dels tipus monetaris coneguts als diferents comtes emporitants: ordenació de la sèrie emporitana

Com dèiem a l’inici d’aquest estudi, un dels amonedaments més mal coneguts és el d’Empúries, i fins ara era realment preocupant veure com l’evidència numismàtica corresponia o era tan sols atribuïda a comtes de nom Hug, mentre que tots els comtes de nom Ponç restaven sense moneda coneguda. A tot això s’afegia l’evidència documental d’emissions en temps de Ponç Hug I i de Ponç Hug IV, com acabem de referir en l’apartat anterior.

1. Òbol amb un bust a la dreta portant un bàcul. Atribuït a Ponç I (1040–78)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 5. Òbol probablement de plata. Ponç I (1040-78).

Aquesta moneda és considerada tradicionalment la més antiga coneguda de la sèrie.

Segons Celestí Pujol(*) prové de la important troballa de moneda gironina realitzada prop de Girona en construir el ferrocarril al segle XIX. La moneda que ens ocupa era l’única peça no gironina entre les aparegudes.

Es tracta d’un òbol, amb un bust força esquemàtic a la dreta i amb un traç corbat al davant, que Pujol interpretà com una G. En conseqüència, l’autor l’atribuïa a Gausfred (931-991).

La moneda restà perduda durant molts anys; cal recordar que el mateix J. Botet la conegué només per un dibuix. Hem tingut, però, la sort de retrobar-la als fons de l’Instituto Valencia de Don Juan. Examinada novament la peça, sembla que el traç corbat no pot pas interpretar-se com una G, sinó que més aviat es tracta d’un bàcul.

Com que l’atribució a Gausfred es basava únicament en aquest fet i la cronologia d’aquest comte sembla una mica massa reculada per haver-hi ja emissions comtals a Empúries, caldrà desestimar aquesta atribució.

J. Botet, per la seva banda, sembla dubtar que es tracti efectivament d’una G i assenyala que si efectivament és així deu ser de Gausfred, però que si es tracta d’un simple ornament caldrà atribuiria amb més possibilitat a Hug I (991-1040), successor immediat de Gausfred.

Les primeres notícies documentals conegudes de moneda d’Empúries són del temps d’Hug II (1078-1116), i a partir d’aquest comte hi ha evidència numismàtica per als cinc comtes d’aquest nom que seguiran.

Hem dit que la peça que ens ocupa presenta una efígie, i les peces que després atribuirem a Hug II porten també un bust, però hi ha una sèrie de detalls tipològico-estilístics que no permeten d’assimilar-la a les peces d’aquest comte. L’efígie és més arcaica que el bust de les monedes a nom d’Hug, i mostra una part del vestit i també el bàcul, cosa que no veiem en aquelles monedes. Així, doncs, caldrà situar-la en una època anterior, però no gaire llunyana de la d’Hug II, comte pel qual comencem a tenir dades segures d’emissió de moneda al comtat.

El bust representat pot ésser el de sant Martí, bisbe de Tours, al qual era dedicada l’església de Sant Martí d’Empúries. Sabem que aquesta església de la primitiva capital del comtat fou destruïda per unes ràtzies normandes (vers el 859) i reconstruïda pel comte Gausbert l’any 926(*). És probable que per aquesta data, i potser a conseqüència d’aquests atacs normands, la capitalitat fos traslladada a Castelló, on l’any 1019 hi ha la primera referència segura d’una església dedicada a santa Maria(*).

No sembla pas que puguem relacionar, però, el restaurador de Sant Martí d’Empúries amb aquesta moneda que sembla portar l’efígie del sant. Ens trobaríem aleshores en una època massa reculada per a l’inici d’emissions comtals a Empúries i hauríem d’esperar més de 150 anys fins a trobar alguna base documental per a l’inici de les emissions. Cal recordar que els primers documents justificatius esmentats per Taberner són del 1078 i que la primera notícia de “Moneda de Ugo comes” és del 1094. Si el primer any del comte Hug II hi ha evidència de moneda comtal, sembla lògic pensar que les emissions havien començat ja en temps de Ponç I, el seu predecessor. Per això no sembla pas desencaminat d’atribuir a aquest darrer la moneda que comentem. No hi ha dubte que per a fer-ho així hi ha raons més sòlides que no pas si la situéssim en temps de comtes anteriors, per a la qual cosa no disposem de cap mena de notícia.

Si examinem l’evidència documental del comtat de Rosselló, unit al d’Empúries fins el 991, observarem també que fins cap a l’any 1008 no hi ha els primers indicis d’amonedaments propis(*). En temps de Gelabert I (991-1008) disposem de les primeres notícies per al Rosselló; a Empúries, aquestes se situen el darrer any de Ponç I (1078) o el primer d’Hug II. Sembla, doncs, més lògic pensar que l’emissió de les monedes alludida en el document de l’any 1078 pot ésser situada millor en alguna data del període de Ponç I.

El fet que hi aparegui, probablement, l’efígie de sant Martí en un moment en què ja existeix l’església de Santa Maria de Castelló, lloc on havia estat traslladada la capitalitat del comtat, pot explicar-se si pensem que el sant podria ésser considerat com un dels protectors del comtat, ja que la primitiva església li havia estat dedicada i la devoció a sant Martí podia ésser molt viva al comtat.

És cert que la moneda de la qual tractem és un òbol, i com a tal no porta la llegenda marginal de l’anvers, que segurament portava el nom del comte. Si algun dia apareix el diner corresponent a aquest tipus monetari podrà comprovar-se si efectivament la nostra atribució a Ponç I és encertada. Ara com ara, i sense disposar d’altres dades, sembla, però, la més plausible, ja que sense tenir cap indici per a situar-la en una data més llunyana, la col·locarem al més a prop possible de les primeres notícies documentals conegudes. D’altra banda, la seva similitud tipològica amb les peces que seguiren, i que cal atribuir a Hug II, dóna suport a aquesta atribució.

La situació jurídica de condomini dels comtes d’Empúries i de Rosselló no es trenca pas en separar-se els comtats a la mort de Gausfred. Els dos comtes continuen celebrant judicis plegats, cadascun té terres i rendes al comtat de l’altre i, de fet, tenen interessos econòmics comuns(*). En aquesta situació no fóra estrany que els amonedaments comencessin als dos comtats més o menys a la mateixa època. Tenint en compte, doncs, que al Rosselló les primeres notícies són del temps de Gelabert (991-1014), i recordant que no hi ha pas evidència que Gausfred, darrer comte dels dos comtats, encunyés moneda, podríem, potser, situar els amonedaments en temps d’Hug I (991-1040). Això no desdiu pas l’atribució que acabem de fer d’aquest òbol a Ponç I (1040-1078), ja que, com hem vist, hi ha moltes possibilitats que en el seu temps el comtat disposés de moneda pròpia, cosa que es confirma definitivament en el comte següent.

2. Monedes amb bust. Atribució a Hug II (1078–1116)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 7: Diner de billó corresponent al tipus 6. Hug II (1078-1116). Tipus 8: Diner de billó. Hug II (1078-1116).

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 6: Diner de billó. Hug II (1078-1116).

Aquestes peces porten a l’anvers un bust a la dreta o a l’esquerra amb llegenda HUGOCOMTI, o variant. Al revers hi ha una creu interior equilàtera amb la llegenda IMPURIAS, o variant. És cert que dins aquest gran grup de monedes de bust hi ha exemplars amb la llegenda escrita en els dos sentits (retrògrad i normal). La major part de les monedes conegudes són diners, a excepció d’un òbol, que no presenta llegenda a l’anvers, com la major part de peces d’aquest valor. Aquestes variacions de sentit de les llegendes, com també certes alteracions d’estil dintre un mateix grup tipològic de monedes, són freqüents en els amonedaments comtals.

Aquestes consideracions permeten d’atribuir totes aquestes peces a un mateix comte, ja que bàsicament presenten el mateix tipus.

Passem ara a veure les dades que permeten d’atribuir aquestes peces a Hug II.

En primer lloc, és evident que corresponen a un comte Hug, com diu la lectura de l’anvers; és documentat que en temps d’Hug II ja hi havia encunyacions pròpies del comtat.

Ara bé, per què atribuir-Ies a Hug II i no a qualsevol altre Hug posterior? En aquest cas és relativament senzill de respondre. El tipus de bust fou substituït més endavant pel d’una espasa, el qual anà evolucionant tant des del punt de vista tipològic com l’estilístic, però pervisqué fins al final de la sèrie emporitana. Tot això obliga a situar la moneda de bust abans de l’aparició de l’espasa.

Hi ha encara una raó molt important per a fer aquesta atribució i l’aporta l’evidència de la troballa de la Mare de Déu del Coll(*). En aquesta extraordinària descoberta, que contenia més de 17 000 monedes barcelonines atribuïbles a Ramon Berenguer III i a Ramon Berenguer IV, aparegueren tres diners emporitans amb bust. Com és sabut, Hug II i Hug III foren els dos comtes emporitans coetanis d’aquells, respectivament.

Ens decantem a pensar que han de correspondre a Hug II per les notícies documentals que tenim, però no pas per la particularitat d’ésser retrògrades les llegendes, com apareixen també en les monedes de Barcelona, que J. Botet i Sisó creu de Ramon Berenguer III.

Dos exemples de la troballa de l’ermita de Santa Margarida d’Empúries(*), un d’ells publicat per J. Botet i Sisó, porten unes llegendes molt degenerades i un bust a la dreta.

3. Monedes amb el tipus d’una mà prement una espasa. Atribució a Hug III (1154–73)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 9: Diner de billó. Tipus 10: Òbol de billó. Hug III (1153-73).

Comencem ara la sèrie de monedes d’Empúries amb espasa. Presenten entre elles certes diferències tipològiques i estilístiques que ajuden a establir una seqüència cronològica de les peces conegudes.

Hi ha cinc tipus diferents de diners amb espasa. En tots ells hi ha al centre del revers una espasa sola, a excepció del tipus que ara tractarem i en el qual una mà sosté l’espasa.

Si hom té en compte que aquesta és l’única peça que presenta una diferenciació tipològica molt notable respecte a la resta del conjunt, caldrà lògicament situar-la a l’inici o al final de la sèrie de l’espasa.

A. Heiss(*) la situà al final i Vidal i Quadras(*) també li donà una cronologia tardana. J. Botet(*), en canvi, pensà que ha d’ésser d’Hug III, és a dir, la primera del grup de l’espasa, perquè el nom Hug apareix amb H, la qual cosa enllaçaria amb els diners de bust anteriors on apareix també amb aquesta ortografia. És cert que les altres monedes amb espasa presenten la forma UGO sense H, però pensem que hi ha altres raons que poden justificar millor una atribució primerenca.

Si observem les lectures, ens adonarem que totes les lletres son romàniques, mentre que en altres tipus del grup de l’espasa apareixen ja lletres d’estil gòtic. La creu de l’anvers és interior i no passant, com trobarem en monedes indubtablement més tardanes. D’altra banda, el diner amb una mà que agafa l’espasa porta en dos espais de la creu de l’anvers una petita estrella o flor de quatre pètals, la qual cosa recorda la creueta que en aquesta mateixa posició hi havia als diners de bust. Des del punt de vista tipològico-estilístic tot coincideix, doncs, a situar aquesta peça abans del grup amb espasa sola i caldrà atribuir-la a Hug III.

Hi ha encara una altra dada nova que ratifica aquesta opinió. Es tracta dels resultats de les anàlisis de contingut metàllic d’una d’aquestes peces realitzades pels doctors Oddy i Meeks als laboratoris del British Museum a petició nostra i amb el suport i la col·laboració del professor Philip Grierson i de Miss M. Archibald, responsables del material analitzat.

Efectivament, a la col·lecció del professor Grierson, dipositada avui al Fitzwilliam Museum, hi ha un dels rars exemplars emporitans amb una mà que agafa l’espasa.

Si no hagués estat així, mai no hauríem aconseguit una anàlisi fiable de cap diner emporità, ja que al nostre país les dificultats tècniques i també burocràtiques amb les quals hem topat en intentar d’obtenir resultats d’anàlisis no destructives han estat, ara per ara, insalvables, malgrat la gran quantitat d’hores i d’esforços que hi hem esmerçat els darrers sis anys.

Tornant al nostre diner amb una mà que prem una espasa, el seu contingut d’argent és del 23,7 % amb un 76,3 % de coure. Realment sembla un contingut d’argent molt baix per al tercer quart del segle XII, època en la qual hem situat aquest diner, ja que aquestes xifres vénen a significar molt poc menys de 3 diners de llei o tern i, deixant de banda devaluacions puntuals com una de Pere I o el període del diner de doblenc entre els anys 1222-57 de Jaume I, el contingut metàllic del diner barceloní es mantingué sempre per damunt de la moneda de tern fins el 1257, data a partir de la qual s’estabilitzà en aquest valor(*).

Aquestes consideracions podrien certament fer trontollar la nostra atribució i datació del tipus si no disposéssim d’altres anàlisis. Afortunadament, en l’extraordinària i acurada col·lecció del professor Grierson i també en la del Bristish Museum hi havia tres diners de Gausfred de Rosselló (1115-64), comte que fou coetani d’Hug III d’Empúries (1154-73) en una dècada. Aquests tres exemplars foren analitzats i donaren xifres pròximes a la peça emporitana: 21,9%; 21,9%; 21,9% i 23,2% g d’argent.

Així, doncs, si ens trobem que al Rosselló unes monedes que no podien ésser atribuïdes a cap més comte que a Gausfred III (1113-64) presenten ja lleis tan baixes, no ens ha de sorprendre si per la mateixa època apareix un contingut d’argent similar a Empúries. D’altra banda, aquesta analogia no faria altra cosa que confirmar l’estreta relació mantinguda pels dos comtats sorgits d’una branca comuna, fet al qual ja ens hem referit abans.

Cal fer un aclariment final sobre el tipus de diner amb una mà que agafa l’espasa, i que pot originar confusions i desdoblaments d’atribució. J. Botet inclou amb el núm. 116 una variant en la qual es veu una part del braç. Aquesta prové d’un dibuix d’un antic catàleg francès i es tracta, possiblement, d’una mala interpretació del dibuixant. Per ara cal descartar la seva existència.

4. Diners amb espasa sola i creu interior. Atribució a Hug IV (1200–30)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 11: Diner de billó. Hug IV (1200-30). Tipus 12: Òbol de billó. Hug IV (1200-30).

Entrem ara ja en el grup de monedes amb espasa sola. Malgrat aquesta característica comuna, hi ha altres elements diferenciadors que revelen la seva cronologia diversa. Dels tres tipus, fins ara coneguts, de diners amb espasa que resten per atribuir, el que presenta unes característiques més arcaiques és el que ara comentarem i que pot situar-se amb Hug IV (1200-30).

Aquesta peça presenta una espasa sola amb pom massís que, segons els exemplars, és triangular o romboïdal. Els de pom romboïdal tenen un travesser més corbat acabat amb petits poms. Fora d’això, els exemplars són gairebé iguals. No creiem pas que aquests petits detalls de l’espasa justifiquin un desdoblament en dos tipus diferents, ja que en tot cas podria ésser conseqüència de dues emissions diferents.

Desgraciadament, l’evolució de la forma de l’espasa en l’armament català, segons els estudis disponibles(*), ajuda poc a precisar una cronologia. Observem sobreposicions i, en definitiva, s’arriben a establir unes seqüències molt àmplies, ja que segons sembla hi ha convivència de tipus, cosa prou lògica per d’altra banda. Si bé aquests estudis no ajuden gaire, també hem de dir que no podem deixar de tenir-los en compte, ja que els seus resultats, obtinguts per altres camins que no són la numismàtica, no contradiran les nostres conclusions.

A part l’aspecte més arcaic de l’espasa, hi ha altres raons que denoten una major antiguitat d’aquest tipus. Així, les lletres són encara totes romàniques i la creu és interior, igual que als tipus precedents; tradició que encara no s’ha trencat a Empúries.

En general, sembla que l’aparició de la creu passant o que talla la llegenda marginal és una tendència tardana. A Barcelona les primeres apareixen amb Alfons I, però aquesta forma no es consolidarà definitivament fins a l’aparició de la moneda de tern amb Jaume I (1257). Un procés semblant es produeix a Carcassona, tan vinculada a Barcelona, fins ben entrat el regnat de Jaume I. No té, doncs, res d’estrany que Empúries introdueixi força més tard aquestes innovacions, segons les noves tendències en la forma de concebre els tipus monetaris. Les creus passants tenen una estilització que s’adiu millor amb les formes utilitzades en època gòtica.

5. Diner amb espasa i heràldica d’Empúries a nom de Ponç. Atribuït a Ponç IV (1230–69)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 13: Diner de billó. Ponç IV (1230-69). Tipus 14: Òbol de billó. Ponç IV III (1230-69).

Ara parlarem del nou tipus que ens ha portat a poder reconsiderar totes les atribucions de l’amonedament emporità.

La seva descripció(*) completa és: Anvers: POCI’VS UGO: Creu interior de braços iguals amb una flor a cada espai. Revers: COMES EMP: Espasa amb un escut de la casa comtal d’Empúries a cada costat. Pes: 0,45 g.

A l’hora de fer l’atribució d’aquesta peça no és fàcil decidir a quin dels comtes de nom Ponç (Hug) ha de correspondre, si al tercer, al quart o al cinquè. Si ens atenim a la forma de llegenda COMES EMPUR i acceptem l’atribució de J. Botet a Hug V del tipus amb creu passant de braços iguals (Botet - 120), hauríem de situar la nostra peça en temps de Ponç V. És a dir, immediatament després del diner Botet - 120, ja que aquesta és la primera moneda en la qual apareix EMPUR en comptes d’IMPURIAR o similar que trobem en totes les precedents. Cal, doncs, veure si aquestes diferències en la forma d’escriure el títol són efectivament tan determinants. És a dir, si una d’elles, presumiblement IMPURIAR, té més antiguitat que l’altra. Hem examinat tots els documents que hem pogut i també els segells disponibles. Tot repassant repertoris com el Liber Feudorum Maior(*), el Cartoral de Carles Many(*), l’Archivo Condal(*) o les Cartas de Población(*), a més dels documents monetaris publicats per J. Botet, apareix esmentat el nom d’Empúries, referit al títol del comte o al nom del comtat, unes 25 vegades entre els anys 899 i 1309. Deixant de banda la forma Hemporitano, d’un document carolingi del 899(*), entre el 993 i el 1064 apareix sempre la forma amb I. Després d’aquesta data es veu clarament que les formes amb I i amb E conviuen fins i tot en el mateix document. En escriptures no datades, però corresponents al període 1070-1102, hi ha la forma Empuritanense, que torna a aparèixer en documents dels anys 1178, 1282, 1283, 1300-09 i 1309.

Als dos segells disponibles que aporten dades, el títol del comte és amb I, i corresponen als anys 1300-09 el primer (Sagarra, 252) i l’altre al 1332 (Sagarra, 194)(*).

Tot això mostra que efectivament les formes amb I i amb E conviuen, que la primera predomina al llarg de tot el període i és exclusiva, amb les dades que tenim, fins el 1064. A partir del final del segle XI i fins al segle XIV, aquestes formes s’alternen fins al punt de trobar-les associades en un mateix document. Així, doncs, no és estrany que hi hagi monedes amb IMPUR seguides per una amb EMPUR i a continuació una altra vegada la forma amb I, i finalment amb E.

Comprovat, doncs, que la grafia amb I o amb E no és pas determinant a l’hora de fer l’ordenació de les peces, cal dir que, d’altra banda, hi ha bones raons per a abandonar l’atribució a Hug V de la moneda amb creu passant de braços iguals, feta per J. Botet (Botet - 120), i situar-la amb Ponç V, com veurem.

Per tant, sembla que podem descartar aquest comte de la nostra llista inicial de possibles comtes a qui poder atribuir la nova peça a nom de Ponç.

Si ens atenim a criteris tipològics de creu interior, lletres llatines, etc., ens adonem que hauria d’ésser anterior a Ponç V. L’elecció resta, doncs, entre Ponç III i Ponç IV.

Ara bé, com que l’espasa és sola, és a dir, que no hi ha una mà que la sosté, caldrà considerar que correspon a Ponç III, tot enllaçant amb el tipus d’Hug III, ja sense mà. D’altra banda, als quatre espais de la creu hi ha una flor, la qual cosa l’acosta més a la d’Hug V, que presenta quatre perles als espais de la creu. Aquest comte és l’immediat successor de Ponç IV. D’aquesta manera sembla quedar encaixada aquesta moneda.

Ara bé, aquest tipus presenta certs elements que no tenen, que sapiguem fins ara, precedent en la sèrie emporitana. Es tracta dels dos escudets al costat de l’espasa amb l’heràldica de la casa d’Empúries. Aquests escudets tampoc no apareixen al segell conegut de Ponç III, el qual presenta una espasa en el camp. (Sagarra: Sigillografia Catalana, vol II, làm. LXXX, 251; vol. II (text), pàg. 1).

Un escut similar apareix en una làpida procedent del Castell de Sant Salvador de temps de Ponç Hug IV (1277-1313). En aquesta es commemora la construcció del castell, l’any 1283, per Ponç Hug IV, la seva pèrdua a mans dels francesos i la seva recuperació l’any 1284 amb l’ajut del rei Pere III(*).

L’heràldica d’Empúries és present també en un segell de l’infant Pere, fill de Jaume II i comte d’Empúries, malgrat que la làmina de Sagarra (Sigillografia Catalana, vol. I, làm. LXVII, 194) no s’observa amb nitidesa.

Malgrat totes les consideracions fetes calia preveure també la possibilitat que la moneda fos de Ponç VI, anomenat Malgaulí, sembla que com a malnom(*), i del qual no coneixem encara moneda. L’estil artístic de la peça, força evolucionat dintre el gòtic, no contradiria, en principi, aquesta hipòtesi. D’altra banda els additaments heràldics semblen haver-nos de conduir a considerar-la la més moderna de la sèrie. Hi ha, però, un fet que no sembla afavorir pas aquesta possibilitat.

A l’església de Castelló es conserva la tomba de Malgaulí (Ponç VI) i del seu germà gran Hug, que no arribà a governar. A les tombes apareix l’heràldica dels dos germans(*). Es tracta d’un escut quarterejat amb les armes d’Empúries, pel seu pare, i amb les de la casa de Cabrera, per la seva mare Marquesa.

Cal tenir també present que el seu pare, Ponç Hug IV, com a consort de la vescomtessa de Cabrera, es titulà comte d’Empúries i vescomte de Cabrera en els documents, malgrat que potser no utilitzà l’heràldica de Cabrera en el seu escut, com veiem en la làpida que manà esculpir per al Castell de Sant Salvador en la qual figura solament l’escut emporità.

La forma de l’escut que apareix a les esmentades tombes, amb les armes d’Empúries i de Cabrera, i el fet que Ponç V es titulés vescomte de Cabrera fan possible que l’escut d’armes de Malgaulí fos efectivament el que hi ha a la seva tomba, ordenada construir per la seva mare, que li sobrevisqué. Tenint en compte que aquest escut no és pas el que apareix a la moneda, cal pensar que deu pertànyer a un altre comte de nom Ponç.

La hipòtesi de Malgaulí té encara altres inconvenients. En primer lloc ens trobaríem amb una ruptura de tipus, és a dir que de la creu interior evolucionaríem vers una creu de braços desiguals que acaba per donar la creu passant, per tornar després a la creu interior de la nostra moneda. Tot plegat no sembla tenir pas gaire lògica i sembla encara més inconvenient quan hom comprova que la nostra moneda té encara les E llatines, mentre que a les de creu passant, que ara deixaríem al darrere, les E són ja gòtiques.

6. Diner amb espasa i creu de braços desiguals. Atribució a Hug V (1269–77)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 15 i 16: Diner de billó. Hug V (1269-77).

Aquest diner presenta una creu de braços desiguals que tallen la llegenda amb un anell a cadascun dels espais. Al revers hi ha l’espasa amb travesser corbat i pom en forma d’anella. És a nom d’Hug i, al revers, hi llegim IMPURIAR.

L’aspecte general de la moneda s’adiu bé amb una encunyació tardana. La forma estilitzada de la creu, el tipus d’espasa, que segons M. de Riquer(*) ha de correspondre al període 1280-1320, i el fet que porti ja lletres gòtiques, justifiquen que la situem en temps del darrer comte de nom Hug (1269-77).

És cert que contra aquesta atribució podria dir-se que la llegenda IMPURIAR que presenta hauria d’enllaçar directament amb la que hem atribuït a Hug IV, i que el fet d’haver situat en el regnat de Ponç Hug III el nou tipus aparegut, en el qual figura EMPUR en comptes d’IMPURIAR, representa un inconvenient. Ja hem vist, en tractar del tipus atribuït a Ponç Hug III, que això no és cap dificultat i ha quedat justificat en aquell apartat.

7. Diners amb creu passant de braços iguals i espasa amb travesser recte i pom d’anella. Atribució a Ponç V (1277–1313)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 17: Diner de billó. Ponç V (1277-1313). Tipus 18: Òbol de billó. Ponç V (1277-1313).

Aquest tipus presenta unes característiques tipològico-estilístiques que fan pensar efectivament en una emissió tardana. La creu és passant, però de braços iguals, han desaparegut els anells en els espais de la creu, la forma de l’espasa s’adiu amb la proposada per M. de Riquer(*) per a la segona meitat del segle XIII i la primera del XIV i, finalment, algunes de les lletres són gòtiques.

Amb totes aquestes dades, i com que la moneda porta la llegenda POCI9-V-GO, la situarem amb Ponç V (1277-1313).

L’atribució que fa J. Botet(*) d’aquesta moneda porta a la necessitat de justificar més llargament el fet de donar-la ara a Ponç V i no a Hug V, com ho fa aquest autor.

Un primer punt poc versemblant en la seva atribució és haver situat en temps d’Hug V dos tipus ben diferents. És a dir, el de creu de braços desiguals i amb titulació UGOC-OMES, i aquest amb creu passant de braços iguals i titulació PO-CI9-V-GO, que segons Botet cal llegir com V-GOPO-CI9.

Sigui com vulgui, el fet és que sorprèn bastant que un mateix comte es tituli una vegada Ugo Comes i l’altra Ugo Pocius.

J. Botet pensa que no pot pas llegir-se la llegenda en el sentit que nosaltres ho fem. Segons l’autor els tres punts que acompanyen la V marquen l’inici de lectura. Val a dir que altres autors anteriors, com Heiss(*) o Vidal-Quadras(*), no s’havien aturat en aquestes apreciacions i havien atribuït aquestes peces a Ponç II i a Ponç III, respectivament. Més recentment F. Mateu(*) les ha atribuïdes a Ponç Hug IV.

Evidentment, l’observació de J. Botet té un sentit i no podem pas passar per alt aquesta opinió sense rebatre-la amb altres argumentacions que la invalidin.

Una primera relativització de la funció dels tres punts com a senyal d’inici de llegenda és donada per l’existència d’una variant en la qual els tres punts van darrere la V. És a dir: V-GO-POCI9. En aquest cas és evident que la seva pretesa missió ha quedat desvirtuada. És cert que pot tractar-se d’un error de l’obrador d’encunys, però podria veure’s la qüestió d’una altra manera. Ens explicarem: la llegenda apareix distribuïda en els quatre segments, formats per la creu passant, i en cadascun figuren dues lletres, menys en el cas de la V. Aquesta forma de repartir la llegenda coincideix amb una partició sillàbica dels noms que la formen. Com que la V havia d’aparèixer sola en un dels espais, sembla lògic que per solucionar aquest desequilibri respecte als altres quarters la lletra aïllada hagi estat acompanyada d’algun ornament o element complementari, en aquest cas tres punts.

Un argument més definitiu per a pensar que la lectura es refereix a Ponç Hug i no a Hug Ponç és la forma d’abreviatura 9 (us) que acompanya la darrera síllaba del nom Ponç. És a dir, cal llegir POCI9 com POCI (us) i, per tant, en nominatiu. Això no tindria sentit si volguéssim interpretar la llegenda com Hug Ponç o bé Hug fill de Ponç. Aleshores aquest darrer hauria d’anar en genitiu, Hugo Poncii. En canvi, per a Ponç fill d’Hug la forma seria Pocius Hugonis, és a dir, amb el nom Ponç en nominatiu tal com apareix en la moneda. Cal pensar que si la terminació de genitiu de la paraula Ugo (Ugo-nis) no apareix és per manca d’espai i perquè no hi ha establerta una forma alternativa d’abreujarla, la qual hi és, en canvi, per a la forma -us i és molt utilitzada en numismàtica.

Revisant la documentació, hom pot constatar que apareix sempre la forma Poncius Ugonis, mai Ugo Poncius, com interpreta J. Botet en la moneda. Per altra banda els segells diuen: Signum Ponci Ugonis, és a dir, amb els dos noms en genitiu com correspon. Tot això mostra que si a la moneda llegim clarament Poncius en nominatiu, Ugo ha de llegir-se a continuació com a Ugonis. És lògic, hem dit, que aquesta aparegui sense la seva terminació, ja que no caldria a l’espai disponible en la moneda.

Hem de dir també que en la documentació(*) no hem trobat que els comtes de nom Hug facin seguir el seu patronímic del Ponci, sinó que apareixen com a Ugo, Ugo Comes, etc. En canvi els de nom Ponç habitualment apareixen com a Poncius Ugonis.

Darrerament ha aparegut un fragment d’un diner d’Empúries en molt mal estat de conservació, però les seves cares semblen deixar endevinar que es tracta també d’una peça a nom d’un Ponç Hug i que és també heràldica. La seva descripció és(*): Anvers: (+PO) NCI(HV) G (ONIS) Creu interior. Revers: (+COMES) - EMPVR. Escut d’Empúries sobre una espasa. Pes: 0,25 g. Diàmetre: 16 mm.

La seva aparició crea algunes dificultats i ens obligaria a replantejar l’ordenació de les atribucions de les monedes a nom de Ponç Hug, si no fos que el seu deteriorat estat de conservació no ens permet de tenir certesa de les lectures, tractant-se, com hem dit, d’un fragment en tan mal estat.

De tota manera, creiem convenient presentar una alternativa d’ordenació basant-nos en la hipòtesi de lectura i d’interpretació dels seus tipus que hem fet.

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 19. Diner de billó. Ponç VI o Malgualí (1313-22).

Sembla lògic d’atribuir aquesta peça a Ponç V, darrer comte emporità que no té cap moneda atribuïda. Ara bé, si fem això tenim una ruptura de tipus pel que fa a l’aparició de l’heràldica. Ens explicarem: si la peça és de Ponç VI (Malgaulí), l’atribuïda al regnat anterior, el de Ponç V (1277-1313), no portaria escut, sinó espasa sola al revers i la creu passant a l’anvers. Tampoc no en duria la del comte anterior a aquest, Hug V (1267-77), i hauríem d’esperar al de Ponç IV (1230-69) per a trobar la representació heràldica en les monedes.

Aleshores podríem replantejar-ho tot diferentment i situar la peça d’espasa sola i creu passant amb Ponç IV. Seguiria el diner d’espasa sola i creu de braços desiguals d’Hug V (1267-77), per a situar consecutivament els dos diners heràldics en els regnats de Ponç V i de Ponç VI.

Aquesta darrera solució, que sembla prou lògica, no deixa de representar, per la seva banda, una altra mena de ruptura de tipus que aquesta vegada afecta les creus. Aquestes passarien d’interiors a passants, per tornar a convertir-se en interiors.

Tota aquesta problemàtica, unida al grau d’incertesa de les lectures d’una peça incompleta i tan gastada, no ens permet per ara de reconsiderar amb una base mínimament sòlida les atribucions.

Diners emporitans partits, utilitzats com a divisors?

Com hem dit, la moneda que ens ha permès de reordenar tota la sèrie d’Empúries és un diner partit per la meitat i del qual només disposem d’una de les parts. Per la forma en què és fraccionat, un tall net just partint la peça en dues meitats iguals, sembla que no es tracta pas d’un trencat ocasional, sinó intencionat.

Tot això no diria res o seria poc significatiu si al mateix indret on aparegué aquesta peça no s’hagués trobat també un altre diner emporità que presenta idèntica forma de ruptura.

Se’ns suggerí la idea que aquestes peces podien haver estat partides per a córrer com a òbols. Efectivament, aquesta era una possible explicació, però no hi havia precedents ni evidència documental que aquesta pràctica, coneguda en algunes sèries monetàries de l’edat antiga, es donés en temps medievals.

Recentment, mercès a una crònica portuguesa (de vers el 1440), hem pogut comprovar que en temps medievals els diners eren partits per a circular com a malles. La part que ens interessa diu: “E d’estes dinheiros velhos, quem quiria facer moeda mais pequeña, cortava huu dinheiro pella metade com huua tesoira ou o britava com os dentes, e aa meitade d’aquell dinheiro chamavom mealha ou pogeja, e compravom com ella huua mealha de mostarda ou d’alfelloa ou de tramoços(*).

Realment podem, potser, suposar que al comtat d’Empúries hom partís els diners per a circular com a malles, malgrat que ara com ara no hi ha pas indicis que en altres indrets de Catalunya es fes semblantment. De tota manera cal tenir present que zones deprimides econòmicament com les terres de Lleida disposaven per a petites transaccions del numerari especial que era la pugesa, amb un valor d’un quart de diner. Pel que fa a la resta de Catalunya hom podia disposar dels òbols, malgrat que hi ha indicis per a pensar que el volum d’aquest valor monetari en circulació potser no cobria prou bé les necessitats.

Sigui com vulgui, el fet és que al comtat d’Empúries els òbols són raríssims i hi ha emissions, com ara la de Ponç V, per a les quals no es coneix aquest valor. Cal pensar, doncs, que si els volums d’encunyació de diners emporitans eren ja molt reduïts, els de malles devien ésser-ho molt més. Cal recordar que, al comte, devia interessar-li més batre diners que òbols, ja que el cost de fabricació d’un i altre valor és gairebé igual. Hi ha la mateixa feina a fer un diner que una malla, i, com que el valor d’aquesta darrera és només la meitat, pot resultar que el benefici del comte per la seva encunyació sigui nul o que fins i tot tingui dèficit.