L’organització política del Ripollès
Els castells
Mapa del Ripollès amb la senyalització de totes les fortificacions de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.
A. Pladevall - J. Vigué
La majoria de castells de la comarca del Ripollès, és a dir, dels castells de la vall de Ripoll, de la vall de Ribes i de la vall de Camprodon, són documentats ja el segle X. D’uns pocs, encara, posseïm informació anterior, com del castell de Mogrony (“castro Mogoronio”), que l’any 885 adquiriren els comtes Guifré i Guinidilda del prevere Esclua de Cerdanya, que posteriorment esdevingué bisbe intrús d’Urgell. Aquest castell que els comtes cediren al monestir de Sant Joan és un dels més antics del pagus de Ripoll, situat al límit amb la vall de Ribes i l’alt Berguedà, és a dir, amb el comtat de Cerdanya.
Entre el 885 i el 887, en la dotació del monestir de Ripoll, és esmentat el castell de Besora (“in castrum Bisaura”). I els seus veïns, els castells de Llaés i de Milany, que eren del pagus de Ripoll mentre que el de Besora no (era vinculat directament al comtat d’Osona i als comtes de Barcelona), són documentats al segle següent; el primer és citat l’any 921 i el segon el 962. Ambdós foren castells molt importants, el de Llaés pertangué al domini del monestir de Sant Joan de les Abadesses i el de Milany, dins el terme del qual hi havia les parròquies de Vallfogona i de Vidrà, fou dels comtes de Besalú.
Un altre castell important fou el de la Guàrdia de Ripoll, documentat el 1021, al testament del comte de Besalú Bernat Tallaferro, que el llegava al seu fill i successor. Cal no confondre’l amb el de “ipsa Guardia de Pino” que el 980 és esmentat com a límit de la vall de Sora, la qual correspon a l’alou ripollès del Pi, entre Sora i Sant Agustí de Lluçanès.
Del castell de Ribes, les notícies que s’hi refereixen explícitament són datades a partir del segle XI. Vigilava la ruta de Cerdanya.
A més d’aquests castells, emplaçats en llocs molt estratègics i d’una gran importància defensiva, a la comarca n’hi hagué d’altres, segurament menys essencials, bé que en un moment determinat ho podien ser. Algun d’aquests, com el de Madeixone, desaparegué molt aviat de la documentació, i d’altres perduraren com a cases fortes o petites fortificacions. A aquells de major importància, però, s’ha de sumar el castell de Mataplana, a la vall de l’Espluga en la part que no pertanyia al terme de Mogrony. Fou centre de la que posteriorment fou anomenada baronia de Mataplana.
Indret en el qual s’erigia el castell de Besora, del qual, com a part més important, han restat les ruïnes de la seva notable església.
J. Pagans-TAVISA
Els castells del Ripollès, ens ho assenyalen Jordi Bolòs i Víctor Hurtado, en algunes zones constituïen autèntiques línies fortificades, formades per un seguit de castells situats a mig vessant de les muntanyes i distants cada un d’ells no més de 10 km dels veïns. Per exemple, dalt la serra de Coma Ermada i Mogrony, de ponent a llevant, trobem Castellar de N’Hug (Berguedà, bisbat d’Urgell), Madeixone, citat com a castell el 938, Mogrony i Grats (Gratos, 904). Són emplaçats en una banda i a l’altra del coll de Coma Ermada, és a dir, al límit entre els comtats de Cerdanya i d’Osona. Òbviament, aquesta línia fortificada devia defensar en una primera època la terra de domini cristià enfront de la terra de ningú (segle VIII i part del IX) i dels sarraïns de migdia. En temps del comte Guifré, la principal funció dels castells esmentats devia ser la defensa del camí de Cerdanya, per les valls de Ribes i del Rigard. Naturalment, els castells defensaven també el poblament que es concentrava a les valls. Hi ha alguns castells que sembla que precedeixen la mateixa repoblació. Aquest és el cas, potser, del de Besora, i òbviament del de Mogrony, que abans de ser adquirit per Guifré pertanyia al que esdevingué bisbe intrús d’Urgell, Esclua. Algunes valls tenien protegida l’entrada, l’accés principal, com la Vallfogona, amb els castells de Milany (Melango, 962), Llaés (Lacesse, 921) i Castell Palom (Castel Palumbi, 955).
És curiós que mentre l’accés a la vall de Ribes, és a dir a la Cerdanya, era tan ben defensat pels castells citats més amunt, línia fortificada al límit del comtat de Cerdanya amb el d’Osona, no ho fos també l’accés a la vall de Camprodon, ni per la vall de Sant Joan, dins el pagus del Ripollès, ni per la vall de Bianya, del comtat de Besalú. Certament és un fet sorprenent, perquè la vall de Camprodon pot semblar ara un cul-de-sac, però antigament no ho era, ja que hi passava l’antiga strata Francisca o antic camí de França pel coll d’Ares. És que en aquesta època no era important o no s’utilitzava gaire, aquest camí?, o és que dels antics castells no n’han restat vestigis ni arqueològics ni documentals? Tant pot ser una cosa com l’altra, o les dues combinades. El que és cert és que la vall de Camprodon fins mitjan segle X no sembla haver estat una zona capdavantera com, per exemple, ho foren les valls de Ripoll i de Sant Joan. Als orígens, al temps del comte Guifré, que també ho era de Girona i de Besalú, la vall de Camprodon sembla haver estat simplement un rerepaís, i no l’objecte de l’atenció principal. La vall cobrà interès posteriorment, amb els comtes propis de la dinastia bisuldunenca, que a mitjan segle X hi fundaren el monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon.
Vegeu: Castells i viles del Ripollès anteriors al 1300.
Els castells termenats
El fet que el Ripollès sigui una comarca formada per valls molt definides, fa que els castells termenats no s’estenguin per tota la geografia, ja que l’organització de la defensa d’una vall es cobreix suficientment situant-hi una torre de guaita a la darrera població, quan la vall té un port de muntanya al final de tot i un castell al principi o al mig, segons la seva configuració. Quan el final de la vall és un coll o una collada, aleshores és una torre o una fortalesa al mateix coll la que serveix per a controlar l’accés a la vall per la part més alta, com és l’exemple de la vall de Gombrèn, amb la fortalesa de Merolla al coll d’aquest nom. La resta de la defensa de la vall correspon a un castell termenat, situat al mig de la vall, en un lloc dominant, com devia ésser el cas dels castells de Milany, de Ribes, de Toses i de Pena. Una altra particularitat és la desaparició de diversos castells primitius, com el de Ripoll, el del Catllar (a Ripoll), el de Grats, el de Palom i el de Beví; sense que es coneguin raons concretes, les notícies de la seva existència activa no sobrepassen el segle XI. Un altre fet a tenir en compte és l’aparició d’uns castells tardans, segons la documentació, dels quals hom no pot comprovar l’existència fins entrat el segle XII al principi del XIII, com són els castells de Blancafort, de Palmerola, de Toses i de Camprodon.
Els castells no termenats
Aquest tipus de castells gairebé sempre corresponen a castells satèl·lits o a domus o fortaleses que adquiriren funcions castelleres per la desaparició del cas tell principal. Els castells satèl·lits al Ripollès no són gaires. Es poden esmentar el de la Roca de Baborers, que depenia del castell de la Guàrdia de Ripollès, el castell de Segura que ho era del de Ribes i el castell Baví que ho era de Besora. El castell de Palmerola es presenta més aviat amb un caire de fortalesa i no de castell termenat com serà al final; el de Montesquiu fou durant molt temps una fortalesa o casal de residència de la família Besora i no fou fins més tard que adquirí un aire casteller per l’edifici, però no tingué mai la condició jurídica de castell; el de Vallfogona és un cas semblant al de Montesquiu: era el casal de residència dels senyors del castell de Milany; la Sala, al terme de Vilallonga, també fou inicialment una domus dels senyors del castell de Catllar, la qual prengué funcions pròpies de castell quan aquest fou derruït, però mai no li fou donat aquest caràcter.
Les domus
Les domus del Ripollès, a més del caràcter protípic d’ésser el casal de residència d’una família de cavallers amb un petit terme jurisdiccional, com és el cas de la domus de Solanllong, o la torre de Merolla i d’altres que no es documenten fins el segle XIV, en molts casos eren fortaleses residència dels senyors del terme, com en el cas de la domus de Montesquiu, que, si bé inicialment era infeudada a una família de cavallers, aviat passà a ésser la residència dels senyors del terme, els Besora. Més clars són els casos de la domus de Vallfogona, que des d’un principi fou residència dels Milany, senyors del terme, la qual, fins i tot, al final, substituí el mateix castell de Milany, o el de la Sala de Villalonga, que és semblant al de Vallfogona, i fou residència dels senyors del castell de Catllar, els Descatllar, i al final substituí el castell de Catllar. Un cas especial és el castell de Mataplana, que més aviat fou un casal de residència de la família Mataplana, que no pas un castell pròpiament dit; és possible que sigui una mota o petita elevació artificial per a fer-hi una fortificació, que a Catalunya sembla que rebé el nom de mata i no de mota com a la resta d’Europa, i d’on li devia venir el nom de Mataplana.
Les guàrdies i les fortaleses
Al Ripollès no es troba gairebé cap fortalesa que rebi el nom de guàrdia, ni tan sols s’ha conservat en la toponímia; únicament s’anomenà així el castell termenat de la Guàrdia del Ripollès. No obstant aquesta manca d’informació, no es pot assegurar que no hi haguessin guàrdies o fortaleses, o edificis que tinguessin aquesta funció. Un cas seria la torre Cavallera, que ja el segle X rebia el nom de fortalesa. Un altre cas semblant seria el de la torre de Queralbs, que devia tenir la funció de guàrdia, si bé ni tan sols s’ha conservat el topònim de guàrdia. La fortalesa o domus de Merolla devia tenir la funció de guàrdia, ja que controlava el pas pel coll de Merolla.
També és possible que aquesta manca de guàrdies es degui a la situació enlairada dels pobles, la qual cosa permetia que el campanar de l’església pogués exercir la funció de guàrdia, com és clar en el cas del campanar de l’església de Molló. Per tant, la funció de guaita existí, però eren pocs els edificis fets expressament per a aquesta activitat i, sobretot, no se’ls anomenava guàrdies, sinó fortaleses. (ABC)
L’organització eclesiàstica
Els monestirs
Una foto aèria del nucli antic de Sant Joan de les Abadesses; a mà esquerra apareix l’església i el claustre del monestir, mentre a l’angle inferior de mà dreta hi ha les ruïnes de l’església dels Sants Joan i Pau.
J. Pagans-TAVISA
A l’ensems que s’organitzava el país militarment i política, es procedia a l’estructuració i reorganització eclesiàstica. I en aquesta ordenació tingueren un paper fonamental els monestirs, sobretot els més antics: Santa Maria de Ripoll i Sant Joan, dit primer de Ripoll i des del segle XI anomenat també de les Abadesses; però, també hi tingué un paper preponderant el més tardà de Sant Pere de Camprodon.
Abans de parlar de l’acció endegadora del poblament i de la restauració d’esglésies i parròquies que realitzaren els monestirs, ens cal, però, esmentar dins de quines diòcesis s’emmarcaven i el perquè.
Les demarcacions diocesanes amb tota evidència són anteriors a la restauració del comte Guifré; amb tota versemblança són prèvies a la dominació sarraïna. Si d’Urgell en tenim un testimoni molt antic, l’acta de consagració de la seva catedral on són esmentades les esglésies de la diòcesi (839), d’Osona posseïm un document no tan explícit, però força revelador. Es tracta del concili de Barcelona de l’any 906 i de les paraules que el bisbe Idalguer hi pronuncià. Diu el prelat: “el comte Guifré i els seus germans restauraren l’església osonesa, amb el seu territori, a l’estat primitiu”. Em sembla que és prou clar: hom no inventava res, senzillament, es restablia la diòcesi tal com havia estat abans. Hem de pensar, d’altra banda, que la vall de Camprodon per tradició restà vinculada al bisbat de Girona.
Interior de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll.
E. Pablo
Els monestirs de Ripoll i de Sant Joan foren fundats pels comtes Guifré i Guinidilda entre els anys 879 i 885, llurs esglésies foren consagrades respectivament l’any 888 i el 887 pel bisbe Gotmar d’Osona. Els comtes realitzaren les dotacions d’ambdós cenobis i els lliuraren llurs fills, Radulf, a Santa Maria, i Emma, a Sant Joan. Ja ha estat assenyalada abans la gran importància que tingué l’acció desplegada per ambdós monestirs en el repoblament i colonització del territori de les valls de Ripoll i de Sant Joan. I, naturalment, en l’establiment o manteniment de les parròquies.
Segons es desprèn de la documentació, el monestir de Sant Joan tingué una major activitat propulsora del repoblament. En la dotació originària de Guifré i Guinidilda li són atribuïdes, a més de l’alou entorn de la casa monàstica, terres comtals limitades a llevant per la carena que dividia els comtats d’Osona i Besalú, a migdia per la serra de Vallfogona, a ponent per la d’Arçamala i el camí públic d’Osona i al nord pel Ter; el castell de Mogrony, amb el seu terme i la seva església; i altres béns menors dispersos. L’any 898, sembla que al moment que Emma fou nomenada abadessa, el bisbe Gotmar d’Osona donà al cenobi l’església de Sant Quirze al terme del castell de Besora. Emma obtingué, sembla que per gestió del bisbe Gotmar vora l’arquebisbe de Narbona, un precepte del rei Carles el Simple pel qual el sobirà posava el monestir sota la seva protecció i li confirmava els seus béns. Durant els anys del seu abadiat, Emma afermà la situació jurídica del monestir, d’una banda, mitjançant sengles judicis en presència dels comtes, tots dos de l’any 913. En un, els habitants de la vall de Sant Joan reconeixen que les cases, terres, molins, etc., que hi tenen són de l’abadessa i de la comunitat de monges, ja que quan la vall era deserta el comte Guifré l’aprisià i en revestí l’abadessa. El segon, també de l’any 913, és el reconeixement que feu Oliba, mandatari del comte Miró; reconeix que Guifré per “iussionem regis” revestí l’abadessa de diversos vilars que se citen a la vall de Ripoll i l’abadessa hi col·locà els primers habitants. D’altra banda, Emma realitzà un elevat nombre de compres, de terres i cases i alous, sembla que per compte propi, bé que després, l’any 922, en feu donació al monestir. Durant el seu abadiat el patrimoni del monestir s’amplià moltíssim, la part més important del domini territorial del monestir es formà aleshores, en temps de l’abadessa Emma. A la seva mort (vers l’any 942), s’estroncà el ritme continuat en l’increment del patrimoni del monestir, reprès momentàniament en temps de l’abadessa Ranlo (955-961). Els extensos dominis territorials del cenobi foren, sens dubte, la causa de moltes de les nombroses torbacions que hagué de viure, una de les quals ja hem explicat, en temps del comte Sunifred, per l’ambició del comte Sunyer de Barcelona, però les més greus s’esdevingueren després, en temps de l’abadessa Ingilberga i durant el mandat del comte Bernat Tallaferro, quan la comunitat femenina fou expulsada i al seu lloc hom instal·là una canònica aquisgranesa de clergues. El monestir de Sant Joan, a través de la seva primera abadessa, Emma, fou un continuador de la política restauradora del comte Guifré en terres ripolleses. Però, a més d’aquesta tasca colonitzadora, el cenobi sobresortí en la sistematització de parròquies, i no sols de les que pertanyien al domini propi, sinó també en d’altres que, com les de la Roca i de l’Ametlla del Vallès, eren diocesanes.
Panteó dels comtes, al monestir de Santa Maria de Ripoll hi reberen sepultura, després del fundador, Guifré I, altres sobirans del casal de Barcelona (excepte Guifré Borrell, que fou enterrat a Sant Pau del Camp de Barcelona) fins Ramon Berenguer IV. Alfons I inicià la tradició del panteó reial de Poblet. A Ripoll tambe foren enterrats diversos comtes de Besalú.
La dotació inicial del cenobi i la que rebé durant els primers anys de la seva existència constitueixen una llarga llista de béns que relaciona el precepte de Lotari, del 982. Al Ripollès, però, les seves possessions, bé que importants, no foren tan extenses com les del veí monestir de Sant Joan (diu Pladevall que l’alou de Ribamala pertangué a Ripoll), i en això potser podríem veure-hi una diferent actuació de Radulf (que abandonà el monestir vers el 900 amb les possessions que li pertanyien com a dot, bé que alguna retornà després a Ripoll) respecte de la ingent activitat en terres ripolleses de l’abadessa germana seva. Tammateix, i a més de l’alou al voltant del monestir, Ripoll posseí l’extens territori d’Armàncies, Balbs i Saltor; Campdevànol, i el gran alou de Matamala, a la vall de les Llosses. A més de molts altres béns a la Cerdanya, a l’Urgellet, al Penedès, etc., fruit de la magna protecció dels comtes. A part d’aquest període inicial de fundació i consolidació del monestir i del seu extens patrimoni, l’època daurada del cenobi, l’època del seu major prestigi, fou durant l’abadiat d’Oliba (1008-1046), del qual parlarem després. De privilegis carolingis, Ripoll en va rebre dos, el ja citat de Lotari, de l’any 982, i un d’anterior de Lluís d’Ultramar, del 938. Comparant-los hom pot notar l’acreixement del patrimoni de Ripoll i la dispersió de les noves adquisicions.
L’església de Sant Pere de Camprodon, I’únic element que resta d’un deis monestirs més importants del Ripollés.
J. Vigué
Molts indrets i viles de la vall de Camprodon apareixen mencionats en documents relatius al monestir de Sant Pere de Camprodon, que fou fundat pel comte Guifré de Besalú entre els anys 948 i 950 a l’indret de l’antiga església de Sant Pere, que hi havia estat consagrada anys abans (el 904) pel bisbe Servusdei de Girona. Sembla que fou el 948 que Gotmar, bisbe d’aquesta seu, donà al comte citat la susdita església de Sant Pere de Camprodon, amb els seus delmes i primícies, a canvi de mil sous i de diversos alous que el comte posseïa a Figueres, al comtat de Besalú i a d’altres llocs, i la permuta es feu amb el consentiment de clergues i laics. El comte fundador, àdhuc, anà a Reims a recaptar del rei Lluís d’Ultramar un precepte de confirmació, que el susdit sobirà carolingi atorgà l’any 952, instituint la immunitat i la lliure elecció d’abat per al cenobi. A l’ensems, el susdit precepte recull que els monjos hi han de viure d’acord amb la regla benedictina. La fundació d’aquest cenobi tingué una gran repercussió a l’antiga vall Landarense, com s’anomenava aleshores la vall de Camprodon, tal com ja hem dit, i tot seguit el monestir conegué una forta expansió religiosa i patrimonial i esdevingué el tercer gran cenobi del que és avui la comarca de Ripoll, després dels de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. L’any 1017 obtingué una butlla papal atorgada per Benet VIII.
Al final del segle X i a la primeria del segle XI, a iniciativa dels abats del monestir es construí l’església parroquial de Santa Maria, fora del clos monàstic i destinada als fidels que s’havien establert prop del cenobi. L’abat era senyor d’aquesta nova població, és a dir de la vila de Camprodon, per donació que li feu el comte Sunifred de Besalú l’any 964. Pocs dies abans, aquest comte, amb els seus germans Oliba i Miró, havia permutat amb l’abadessa Fredeburga de Sant Joan els alous que posseïen al terme de Vidrà per diversos alous que el monestir de les Abadesses tenia al comtat de Besalú, a la vall Landarense, a Camprodon, a Freixenet i a la Ginestosa. Tot això el comte Sunifred ho lliurà l’any 964 a Sant Pere de Camprodon.
El monestir de Camprodon es beneficià encara d’altres donacions comtals de la casa de Cerdanya i Besalú, com ara la que realitzà testamentàriament el comte-bisbe Miró l’any 979, quan lliurà al cenobi, a més d’altres béns, l’alou d’Oliva, situat al comtat de Besalú, que fou de la seva mare Ava. El comte-bisbe sembla que havia estat un dels protectors del monestir, puix que l’acta de l’any 976 per a l’elecció de l’abat de Camprodon havia estat redactada per ell.
Les parròquies
Mapa del Ripollés amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.
A. Pladevall - J. Vigué
Sembla que gairebé tot el país era dividit en termes parroquials, les afrontacions d’alguns dels quals es poden delimitar força bé, així les de Santa Maria de Matamala, que fou donada a Ripoll el 888 amb tota la vall de Matamala, capçalera de la de les Llosses. També es pot delimitar força bé el terme d’altres parròquies com la de Sant Esteve de Pardines, i altres: Llaés, Vallfogona, Vidrà, etc.
A vegades, els límits de les parròquies coincideixen amb els termes d’un castell, però sembla més freqüent que dins el terme d’un sol castell hi hagi diverses parròquies; per exemple, al terme del castell de Besora hi ha les de Santa Maria i Sant Quirze, i el terme del castell de la Guàrdia inclogué, temps a venir, les parròquies de Vinyoles, Sovelles, Vallespirans, les Llosses, Matamala, Puigbò i Estiula.
Sant Miquel de Cavallera, típic exemple de parròquia rural.
J. Pagans-T AVISA
La documentació, a vegades, fan notar Bolòs i Hurtado, aporta informació que permet d’inferir el temps durant el qual degueren ésser fundades algunes parròquies. Així, l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll, del 890, cita dins el seu terme un seguit de viles i llogarets els delmes i primícies dels quals eren atribuïts a la parròquia del cenobi; diversos d’aquests llogarets posteriorment posseïren parròquia pròpia, així Campdevànol, la parròquia del qual, Sant Cristòfol, és esmentada per primer cop el 987, bé que segurament existia de força abans; Puigmal, amb Sant Vicenç, documentada l’any 908; Vidabona, amb Santa Maria, el 1044, etc. Semblantment, l’acta de consagració de la parròquia de Sant Pere de Camprodon, del 904, cita dins el seu terme Seguries, on després es documentà la parròquia independent de Sant Pau de Seguries (920). A Mogrony l’any 899 s’esmenta que hi havia una cel·la i el 906 consta que en aquesta hi havia una parròquia: “cellam quoque qui dicitur Mucronio cum subjuncta sibi parroechi”.
La majoria de les parròquies apareixen en la documentació del segles IX i X. Així, Santa Maria de Besora (898), Santa Maria de Matamala (888), Sant Pere de Ripoll (890) i Sant Quirze de Besora (885/887), són citades en temps del comte Guifré, com també Sant Pere de Mogrony, el 899, que no consta com a parròquia fins l’any 920.
Si de Santa Maria de Besora sabem que l’any citat fou consagrada pel bisbe d’Osona Gotmar, de Sant Pere de Camprodon sabem que ho fou el 904 pel prelat de Girona Servusdei. Al cap de pocs anys són documentades les parròquies de Sant Martí de Vinyoles i de Sant Sadurní de Sovelles (925), quan el bisbe Jordi de Vic les donà al monestir de Ripoll. L’any 960, entre els mesos d’abril i maig i amb pocs dies de diferència, el bisbe Ató de Vic, a petició de l’abadessa Ranlo de Sant Joan —i ací podem copsar un dels aspectes de la impulsió de la vida eclesiàstica i parroquial per part del monestir—, consagrà les esglésies parroquials de Sant Hilari de Vidrà, Sant Bartomeu de Llaés, Sant Julià de Vallfogona (que, com a església només, és documentada des del 919) i Sant Pere de Sora, de les quals, en les respectives actes, es delimita el terme parroquial.
Vista des de migjorn de I’església de Sant Jaume de Queralbs, una altra parròquia del Ripolles.
Arxiu ECSA
Altres esglésies esmentades dins del segle X són Sant Cristòfol de Creixenturri (952), a la vall de Camprodon, de la diòcesi de Girona; Sant Jaume de Queralbs, de la d’Urgell (a la vall de Ribes), ja era documentada com a parròquia a l’acta del 839, però fou consagrada l’any 978 pel bisbe Guisad (II) d’Urgell, a petició dels habitants del lloc. El prelat la subjectà a la parròquia propera de Sant Sadurní de Fustanyà (també citada el 839) i en confià el servei parroquial al sacerdot Adroer. És interessant la narració que fa la susdita acta de consagració de Guisad respecte al fet que l’església fou construïda per diversos homes, Odó, Guiscafred, Guanta, Trasovado, Avido, Andalegus, Goltredus, Guadamir i Ermenguades, tots morts aleshores, la qual cosa vol dir que en realitat l’església ja existia de força temps abans i, això no obstant, hom servava el record dels fundadors, ço que comentarem més extensament en parlar específicament de la vall de Ribes. A la vall de Ribes, s’esmenta al cap de pocs anys (988) la parròquia de Sant Esteve de Pardines, objecte d’una permuta entre Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, i el bisbe Sal·la amb els canonges de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Finalment, encara dins el segle X, és documentada la parròquia de Sant Esteve de Llanars.