Les valls de Ripoll, Camprodon i Ribes

Les valls de Ripoll i Camprodon fins a la incorporació al casal de Barcelona (1111)

A partir d’Oliba Cabreta, el Ripollès restà vinculat als comtes de Besalú i no eixí del seu domini fins que, amb la mort del darrer comte, Bernat III, l’any 1111 els estats d’aquest pervingueren al seu sogre el comte Ramon Berenguer III de Barcelona, en virtut d’un pacte que havien realitzat tots dos, segons el qual si un d’ells dos moria sense fills els seus estats serien heretats per l’altre. És a dir, que a partir del dit any (1111) el Ripollès, a l’ensems que el comtat de Besalú, passà a integrar-se als dominis del comte de Barcelona, de manera definitiva.

Sota els comtes de Besalú les valls de Ripoll i Camprodon visqueren uns moments històrics de gran transcendència; l’un, sota Bernat I (Tallaferro), és l’afer de l’expulsió de les monges de Sant Joan de les Abadesses; el segon, al temps del bisbe Oliba de Vic, que fou abat de Ripoll (i de Cuixà), per la qual cosa exercí una doble influència i una doble jurisdicció a la vall de Ripoll; d’aquest moment de puixança, però, conservem pocs documents que ens el reportin. El tercer període transcendent s’esdevingué sota el comtat del piadós Bernat II, el qual, protector de la reforma religiosa propugnada per Gregori VII, acollí a Besalú el concili de bisbes que havia estat expulsat de Girona per l’arquebisbe Guifré de Narbona. A Besalú s’acordà d’introduir la reforma gregoriana. El comte oferí la majoria d’abadies dels seus dominis al papa i als legats reformadors, que les uniren a cases religioses ultrapirinenques, especialment a Marsella i a Moissac. Dins el Ripollès aquesta política suscità un greu problema precisament al monestir de Sant Joan, d’on foren expulsats els canonges que hi havia per Sant Víctor de Marsella, casa a la qual havia estat vinculat. Els canonges no acceptaren l’expulsió i el contenciós durà fins que el 1114 pogueren possessionar-se de nou de l’abadia, com explicarem més endavant.

Respecte dels comtes, farem un esment especial de Bernat Tallaferro, successor en terres bisuldunenques del seu pare Oliba Cabreta, sobretot pel que fa a l’expulsió de les monges de Sant Joan. Bernat Tallaferro, que morí ofegat al Roine (1020) quan anava a casar l’hereu amb Adelaida de Provença, fou succeït per aquest, Guillem I, dit el Gras. A la mort d’aquest (1052) el succeïren els seus dos fills, Guillem II Trunnus, que morí l’any 1066, sembla que assassinat, i Bernat II (1066-1100), que ja governava anteriorment conjuntament amb el seu germà, i al qual ens hem referit al paràgraf precedent. Fou succeït per Bernat III, amb la mort del qual (1111) s’extingí el llinatge del comtes de Besalú.

El comtat de Ripoll

La denominació de la vall o pagus de Ripoll com a comtat de Ripoll va íntimament relacionada amb l’intent de crear un bisbat a Besalú.

El comte de Besalú Bernat Tallaferro volia un bisbat que agrupés els seus dominis, dispersos entre les diòcesis de Vic, Girona i Elna. Ho aconseguí del papa Benet VIII el 1017, a l’ensems que l’expulsió de les monges de Sant Joan, que explicarem tot seguit, i l’atribució de l’extens domini del cenobi de les Abadesses a la dotació del bisbat de Besalú. Aquest, però, devia topar amb l’animadversió dels bisbes de les seus de les quals es desmembrava territori per atribuir-lo a la de Besalú. El cas és que a la mort de Tallaferro aquests bisbes reclamaren llurs territoris i els obtingueren.

Si el bisbat resultà frustrat amb la mort del comte, que n’era el propulsor (1020), perdurà, en canvi, la denominació atribuïda a la vall de Ripoll. Així, els comtes de Besalú, que governaven l’antic pagus ripollès, volgueren donar al susdit territori, que incloïa, com sabem, les valls de Sant Joan i de Vallfogona, un nom explícit i diferenciat, i aquest nom fou el de comtat de Ripoll.

Mentre la documentació particular, almenys per al territori de la vall de Sant Joan, fa constar generalment que els indrets que hi són citats pertanyen al comtat d’Osona, en les actes oficials de la casa de Besalú aquest territori és citat com a comtat de Ripoll. Òbviament, i malgrat que el títol de comte d’Osona ja s’havia perdut, als comtes de Besalú no els interessava que les coses poguessin resultar ambivalents i d’ací, pensem, que devia sorgir la necessitat d’una denominació pròpia.

Com coincideixen els historiadors Eduard Junyent, per una banda, i Jordi Bolòs i Víctor Hurtado, per l’altra, la denominació de “comtat de Ripoll” té una significació clara d’àmbit territorial. Durant el temps que s’usà als documents de la casa comtal de Besalú, la designació es mantingué buida de contingut polític real. En cap moment els comtes de Besalú no es titulen comtes de Ripoll o signen com a tais. Naturalment, el “comtat de Ripoll” comprenia només la vall de Ripoll estricta, més les valls afluents de Sant Joan i de Vallfogona. Les valls de Camprodon i de Ribes mai no formaren part del comtat de Ripoll, com tampoc, abans i tot que sorgís la susdita denominació no formaren cap entitat única amb l’antic pagus ripollès, tal i com ja hem explicat anteriorment.

Amb la mort del darrer comte de Besalú, Bernat III, que havia fet testament el 1107, l’any 1111, els estats dels comtes de Besalú s’integraren als dominis del comte de Barcelona. Fou aleshores quan s’extingí el comtat fictici de Ripoll i el territori que designava restà, com abans, englobat dins la demarcació del comtat d’Osona, encara que en alguns documents del segle XII se situï l’indret de Sant Joan dins el comtat de Besalú, per motivacions idèntiques a les que hem esmentat abans, quan unes terres del pagus ripollès al comtat d’Osona (Ogassa), que governava aleshores el comte de Cerdanya (parlem del temps del comte Sunifred), són situades erròniament dins el comtat de Cerdanya.

Bernat Tallaferro de Besalú i l’expulsió de les monges de Sant Joan

Fill d’Oliba Cabreta, entre els anys 988 i 994 regí els comtats familiars juntament amb la seva mare, Ermengarda, i els seus germans. A la mort de la mare (994), heretà els comtats de Besalú, Vallespir i Fenollet. Quan el seu germà Oliba, el futur bisbe i abat, professà com a monjo a Ripoll (1003), renuncià al seu favor el pagus o vall ripollesa, que al cap de pocs anys, com veurem, rebé el nom de comtat de Ripoll.

Polític ben dotat, però intrigant i molt ambiciós, la seva actuació de més transcendència al Ripollès fou l’expulsió de les monges de Sant Joan, inclosa l’abadessa, Ingilberga, germanastra seva. Aquesta qüestió és vinculada estretament a l’ambició del comte de crear un nou bisbat on aplegar els seus territoris, aleshores dispersos entre les diòcesis de Vic, Girona, Elna, Narbona, i fins i tot Urgell. Del naufragi d’aquesta empresa, esdevingut amb la mort del comte l’any 1020, se’n salvà la denominació del comtat de Ripoll, que apareix als documents oficials de la casa de Besalú des del 1017 fins al testament de Bernat III, darrer comte de Besalú (1107), i fins a la integració dels estats de l’esmentat comte al comtat de Barcelona.

El comte Bernat Tallaferro, en paraules de M. Mundó, tenia poca simpatia envers l’abadessa Ingilberga, com demostrà en l’expulsió fulminant i sense atenuants impetrada per ell al papa l’any 1017. Ens erraríem, però, si penséssim que l’ambiciós comte es mogué només per rancor contra la seva germanastra, filla il·legítima del comte Oliba Cabreta i d’Ingilberga, muller d’Ermemir, vicari del castell de Besora. El comte Tallaferro ambicionava els béns i les possessions del monestir de les Abadesses per a la dotació del bisbat que ell pretenia de crear englobant els seus dominis, bisbat d’efímera existència que prengué el nom de bisbat de Besalú per tal com, finalment, prevalgué com a centre l’església de Santa Maria de Besalú, en contra de les de Sant Joan de les Abadesses i Sant Pau de Fenollet, que també havien estat proposades a fi de triar-ne una per a emplaçar-hi la seu episcopal.

La comunitat de Sant Joan fou acusada de portar una vida disbauxada, i aquests càrrecs foren duts a Roma per Bernat Tallaferro. Davant la cúria papal, el comte demanà la dissolució de la comunitat i l’atorgament dels béns al seu fill Guifré, primer i únic bisbe de l’efímer bisbat de Besalú. A Roma, s’exigí la compareixença de l’abadessa o del mandatari de la comunitat per tal de respondre als càrrecs que se li feien, ensems que es comissionaven els abats de Ripoll i de Camprodon per tal que informessin sobre l’afer (l’única referència d’aquesta comissió, però, és la de Parassols, que remet a les notes d’Olzinelles). Segons Eduard Junyent, a la darreria de l’any 1016, el comte de Besalú anà a Roma amb els seus fills, Guillem i Guifré, i amb els seus germans Guifré, comte de Cerdanya, i Oliba, abat de Ripoll.

El Ripolles fins a l’any 1300.

M. Pages

A Roma, foren oïts els dignataris de la seu osonesa, l’ardiaca, el primicer i el sagristà, que presentaren l’acusació formal, segons Junyent, segurament en nom de Borrell, bisbe de la diòcesi. Passades les festes de Nadal, es veié la causa, dirimida per la butlla del papa Benet VIII, de 26 de gener de l’any 1017. S’ordenà l’expulsió de les monges a condició d’atribuir una part dels béns del cenobi al manteniment de les monges que visquessin amb honestedat fora del monestir, i es comissionava l’execució d’aquesta ordre al bisbe de Vic i a l’abat de Ripoll. La butlla no solament manà als prelats esmentats que foragitessin les monges de Sant Joan, sinó que, a l’ensems, els ordenà que el monestir fos ocupat per canonges seglars aquisgranesos.

Del mateix dia, 26 de gener de 1017, data la institució i dotació del bisbat de Besalú pel comte Bernat Tallaferro. El comte suplica al papa de tenir una seu i un bisbat al seu comtat i que sigui triat un dels tres llocs següents per a ubicar-la: Sant Joan de Ripoll, Sant Pau de Fenollet o Sant Salvador i Santa Maria, sota els murs del castell de Besalú, que fou finalment l’escollida pel comte amb el consell del papa. Bernat Tallaferro donà a la nova seu l’abadia de Sant Joan, “quae sita in comitatu Riopollensi”, és a dir, que és situada al comtat de Ripoll, amb tot el que li pertanyia. Cap bisbe, hi afegeix, no tenia llicència per a destruir Sant Joan. I, seguidament, féu la dotació a la seu i a l’església de Sant Joan.

Quan el comte de Besalú tornà de Roma amb els seus plans a punt d’execució, començaren els trasbalsos. En primer lloc (són paraules d’E. Junyent), la supressió del monestir de Sant Joan, amb l’escampadissa de les monges, cosa a la qual no es pogué sostreure l’abat Oliba, obligat per manament de la butlla papal que li’n feia comissió, juntament amb Borrell, bisbe d’Osona. En segon lloc, la creació del nou bisbat, que trobà una oposició resistent, puix que s’havia de formar a càrrec dels de Vic, Girona, Elna, Narbona i Urgell. Les dificultats que ja de bon principi sorgiren foren prou greus perquè al cap de tres anys, només amb la mort de Bernat Tallaferro l’any 1020, s’esfumés absolutament la idea del bisbat.

Ja anteriorment, però, les monges havien estat foragitades de Sant Joan. De l’abadessa, Ingilberga, sabem que fou indemnitzada amb l’atribució de l’església de Sant Quirze de Besora i d’altres pertinences de Sant Joan, atribució que devia ser d’usdefruit vitalici. I en sabem també que de primer cercà refugi prop de la seva germanastra Emma-Ingilberga, que era casada amb Guifré de Balsareny. Morta la germanastra, l’abadessa no s’apartà del fill d’aquella i nebot seu, l’ardiaca de la Seu de Vic, Guillem de Balsareny, que esdevingué bisbe a la mort del seu oncle Oliba. Ingilberga visqué els darrers anys de la seva vida a Vic, a casa d’aquest nebot seu. Morí l’any 1049 al palau episcopal, i l’obituari de la Seu la recorda com a abadessa de bona memòria, germana del bisbe Oliba i que fou enterrada a la capella de Sant Joan de la susdita catedral.

Respecte de la conducta de les monges, que foren acusades a Roma i en butlla papal de dur una vida disbauxada, d’incontinència i àdhuc de parricidi, en parlarem en tractar la monografia del monestir de les Abadesses. Basti ací, però, de recordar que alguns autors moderns han discutit sobre la veracitat de l’acusació i sobre els mòbils que podien induir el comte Bernat a fer-la, i s’ha insinuat també que el comte podia, si no haver inventat, sí exagerat molt la culpa de les monges a fi d’apoderar-se de llur quantiós patrimoni per al bisbat que pretenia de fundar.

Dissolta la comunitat femenina, hom instaurà al monestir una comunitat de canonges, la qual, de fet, ja hi residia abans, al servei religiós de les monges, però aleshores fou erigida canònicament i posada sota l’obediència d’un abat. El primer abat fou Guifré, fill del comte Bernat, que havia estat consagrat bisbe de Besalú, prelatura que compartí amb la d’abat de la comunitat canònica establerta a Santa Maria de Besalú; regí la comunitat canonical de Sant Joan, almenys teòricament (el 1029 fou nomenat bisbe de Carcassona), fins al 1054.

L’Abat Oliba, la seva actuació i la seva influència a la vall de Ripoll i als territoris propers

Fill d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú, en entrar com a monjo a Ripoll (1002) i fer-hi la professió monàstica (1003) Oliba renuncià els seus estats a favor dels seus germans. La vall de Ripoll pervingué aleshores al seu germà, del qual ja hem parlat llargament, Bernat Tallaferro de Besalú. No és això, però, el que ara ens interessa de destacar, sinó la influència de la seva actuació com a abat de Santa Maria de Ripoll, càrrec per al qual fou elegit l’any 1008, i bisbe d’Osona, prelatura que ocupà des del 1017. Oliba, com és sabut, també fou abat de Sant Miquel de Cuixà.

La seva magna personalitat tingué una gran irradiació, no solament als monestirs que regia sinó a d’altres cenobis que acceptaren la seva direcció i els seus consells, com ha estat sovint assenyalat. I la seva autoritat dins l’església secular es deixà sentir a partir del moment que fou elegit bisbe de Vic.

Així, en terres ripolleses, Oliba hi tingué una doble influència, com a abat, en les terres i dominis de Ripoll, i com a bisbe, en les esglésies i parròquies diocesanes.

Com a bisbe, un dels primers afers delicats en el qual hagué d’intervenir fou el de la supressió del monestir de les Abadesses, propiciada pel seu germà, el comte Bernat Tallaferro, vora el papa Benet VIII. Per manament de la butlla que li’n feia comissió, l’abat Oliba (la comissió també obligava Borrell, prelat d’Osona fins aquest any, el 1017) hagué d’intervenir en la supressió del monestir femení de Sant Joan i sembla que es degué a la seva influència que l’abadessa deposada, Ingilberga, rebés per al seu manteniment l’església i l’alou de Sant Quirze de Besora, puix que Oliba (a part que havia anat a Roma, amb els seus germans i nebots, quan Bernat impetrà del papa l’expulsió de les monges i la fundació del bisbat de Besalú) fou elegit bisbe de Vic a la tardor del 1017 (vivint encara Borrell, que morí el febrer de l’any següent), per la qual cosa restà com a únic executor del mandat papal agreujat encara pel problema de l’erecció del bisbat de Besalú, el qual havia de resultar efímer.

Oliba s’hagué d’enfrontar amb el seu germà, Bernat Tallaferro. Segons Eduard Junyent, potser fou elegit bisbe de Vic amb la finalitat de centrar en una personalitat de gran prestigi l’oposició resistent a la creació del bisbat que havia de formarse a expenses dels de Vic, Girona, Elna, Narbona i, fins i tot, Urgell. No sabem si és a aquesta qüestió que es refereix la carta que Oliba adreçà als monjos de Ripoll l’any 1020, però és probable que hi tingués alguna relació. El bisbe i abat els contava que per la seva mediació havien fet les paus els comtes Guifré (Guifré II de Cerdanya), Guillem (Guillem I de Besalú) i Hug (Hug I d’Empúries).

La seva actuació més específicament pastoral i diocesana a la vall, aleshores dita comtat, de Ripoll, és testimoniada en la consagració de l’església de Sant Bartomeu de Llaés, l’any 1025, en la qual, si compareix el seu nebot el bisbe Guifré (del frustrat bisbat de Besalú) és només per raó del domini senyorial que hi tenia la canònica de Sant Joan, de la qual Guifré era aleshores abat. L’any anterior, el 1024, el bisbe Oliba consagrà l’església de Sant Martí d’Ogassa, en territori del seu cunyat Joan Oriol, casat amb la seva germana Adelaida. L’any 1040, a l’indret de l’antic castell del Catllar, que inicialmente pertangué als comtes de Cerdanya, fou erigit un temple, que Oliba consagrà a honor de Santa Maria.

És ben coneguda, d’altra banda, la seva actuació com a abat de Santa Maria de Ripoll, monestir per al qual reclamà les esglésies de la muntanya de Montserrat que el difunt comte Guifré havia donat al cenobi i que s’havien escapolit del seu domini. Oliba en demanà la restitució al comte Berenguer Ramon de Barcelona. El document que en dóna fe posa en veu del comte que “… en ocasió de venir a Ripoll per la festa de sant Pere [s’esdevenia això l’any 1023], per resoldre el plet que existia entre jo i els comtes Guifré [de Cerdanya] i el seu nebot Guillem. [de Besalú] —i ací podem constatar de nou l’actitud pacificadora del bisbe i abat Oliba: els pledejants acudeixen a Ripoll per fer les paus—, els monjos de Santa Maria, això és el prior Ellesind i Bonfill, Frèdol, Lanfranc i d’altres…”, en presència de diversos testimonis, exhibiren al comte els documents que donaven fe d’aquella pertinença. Aleshores el sobirà, amb la comtessa Ermessenda, i la seva muller, reconegueren que l’alou de la muntanya de Montserrat era de Ripoll, i li atribuïren, a més, el predi, que no era comprès en la donació inicial de Guifré, ni en la que féu Sunyer el 933, de Santa Cecília, del qual, tanmateix, no sembla que Oliba s’arribés a possessionar. Sí, en canvi, s’ocuparen les antigues ermites de Sant Iscle, Monistrol i Santa Maria, i en aquesta Oliba instal·là una cel·la o petit cenobi, dependent de la casa mare de Ripoll.

Durant el seu abadiat, Oliba protegí l’escriptori de Ripoll, que mantingué i augmentà el gran prestigi de què gaudia. A la mort de l’abat (1046) comptava amb 246 còdexs. Són de la primeria del segle del seu abadiat les dues Bíblies escrites a Ripoll que conservem, la de Sant Pere de Rodes i la impròpiament anomenada de Farfa. L’abat Oliba, bon constructor d’esglésies, féu ampliar notablement la de Santa Maria de Ripoll que hi havia fet erigir anteriorment l’abat Arnulf. Oliba hi féu construir l’ampli transsepte al qual s’obrien els set absis, aquests, i els dos campanars, i consagrà solemnement l’església l’any 1032.

El bisbe i abat morí l’any 1046 al seu monestir de Cuixà. Aquell any, els monjos d’aquest cenobi, juntament amb els de Ripoll, adreçaren al capítol de Vic una encíclica mortuòria notificant-los la mort d’Oliba; s’hi recull el plany de nombrosíssims monestirs que reconeixien el patronatge de l’insigne abat i bisbe com a pare i cap espiritual.

Bernat II i la subjecció de monestirs a cases foranes

Per introduir la reforma gregoriana, Bernat II, comte de Besalú i de Ripoll, subjectà els monestirs ripollesos a l’abadia provençal de Sant Víctor de Marsella, l’any 1070, i el de Sant Pere de Camprodon a Moissac, l’abadia occitana que era filial directa de Cluny.

Si d’una banda, i fidel als seus ideals, Bernat II pretenia amb aquestes subjeccions la reforma moral i religiosa dels susdits monestirs, de l’altra banda la seva actitud d’interferir en la vida d’aquests cenobis, en certa manera es contradeia amb l’esperit de la reforma, que pretenia una separació de l’Església respecte del poder temporal. Tanmateix, la seva actitud, i la contradicció que representa, foren molt corrents a l’època.

Les subjeccions esmentades tingueren conseqüències i repercussions diferents a les tres antigues abadies. Mentre per a Santa Maria de Ripoll la vinculació a Marsella representà un nou període d’esplendor traduït materialment en la renovació de l’església, per a Sant Joan de les Abadesses significà l’exili dels seus canonges, que foren foragitats a mà armada el 1083 per gent del comte de Besalú i només tres dies després Marsella hi instal·là una comunitat de monjos provençals. Els canonges de Sant Joan, que refusaren l’expulsió, s’acolliren a la protecció del bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, que els donà la regla augustiniana i els retornà interinament al monestir (1086-1098), però en foren expulsats de nou i fins el 1114 no es pogueren possessionar definitivament de l’abadia. A Camprodon, on la subjecció fou més llarga que enlloc (Ripoll trencà la dependència de Marsella el 1169), puix que no aconseguí de deseixir-se’n fins el 1461, els visitadors de Moissac hi imposaren els costums i la disciplina cluniacencs. En aquella època de reforma fou bastida una nova església, l’auster edifici romànic consagrat l’any 1169. A la llarga, però, la subjecció es féu gravosa a Camprodon per la decadència manifesta de Moissac, i des de la primeria del segle XV lluità per deslligar-se’n.

Incorporació dels comtats de Ripoll i Besalú als estats del comte de Barcelona

L’any 1107 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, donà la seva filla Maria Roderic en matrimoni al comte Bernat III de Besalú i de Ripoll. A Maria, en heretatge que s’havia d’acomplir després de la mort del comte barceloní, li donava el comtat d’Osona, que aleshores termenava a ponent per Collsuspina i d’ací vers llevant fins al terme del comtat de Girona (“sicut terminatur a colle qui dicitur Spina usque ad terminum Gerundensis comitatis”). Aleshores; doncs, hi havia uns límits clars entre el que s’anomena comtat d’Osona i el que hom designava comtat de Ripoll, en mans de Bernat III. Ramon Berenguer donà aquell comtat amb tots els castells seus que hi havia constituïts, entre els quals el de Besora (Besaura), que de sempre havia romàs vinculat i sota l’alta sobirania dels comtes de Barcelona. El comte barceloní hi afegí que si la seva filla moria sense infants del susdit comte Bernat, el territori del comtat d’Osona, amb tots els castells que s’hi esmenten, havia de pervenir al domini i a la potestat del comte bisuldunenc.

Del mateix any 1107 és el document que estengué el comte Bernat, en una mena de pacte amb el seu sogre, de successió mútua. Bernat féu una donació a Ramon Berenguer “post mortem meam”, és a dir, per a després de la seva mort, si no tingués fill mascle el donador, i si en tenia, havia de romandre en mans d’aquest, però sota la tutela (baiulia) del comte Ramon Berenguer fins als quinze anys. Bernat donà tots els seus honors amb els comtats a ell subjectes, és a dir, el comtat de Besalú i el de Ripoll, i el Vallespir, la Fenolleda i el Perapertusès, amb tots els castells, abadies, cases fortes, etc., excepte els dos dominis d’Olot i de Ripoll que cedí anteriorment al monestir de Ripoll (“omnem honorem meum cum omnibus comitatibus mihi subjectis, scilicet Bisullunensi et Rivipollensi et…”).

En virtut d’aquests pactes, l’any 1111, que morí Bernat III, els seus estats pervingueren al seu sogre, Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. El comtat de Besalú, al qual havia pertangut, des de sempre, la vall de Camprodon, i el de Ripoll restaren vinculats definitivament als estats del casal de Barcelona.

La vall de Ribes fins a la incorporació al casal de Barcelona (1117 / 1118)

Ja hem dit més amunt que cal situar el traspàs de la vall de Ribes a la sobirania franca vers l’any 798. Ja hem explicat, també, que la vall pertangué de sempre al comtat de Cerdanya i que, per tant, fou governada pels comtes que regiren aquest comtat.

Durant tot el segle IX, doncs, la vall estigué sota domini cristià, i el més versemblant —hi coincideixen els historiadors—, segons la documentació i la toponímia, és que la població antiga hi hagués perdurat sense solució de continuïtat. És a dir, que el despoblament que és produí a les valls de Ripoll i de Sant Joan sembla que no afectà, almenys substancialment, la vall de Ribes. En són una prova els diversos testimonis toponímics que remunten a l’època de la romanització i que s’han conservat, l’exemple clar dels quals és Fustanyà.

La vall de Ribes tenia antigament una importància singular com a porta de Cerdanya. I, encara, a la vall tenia un interès estratègic eminent l’escanyall de les coves de Ribes. És en aquest indret que els moderns historiadors hi situen una victòria dels comtes francs l’any 842, quan aquests, amb els seus exèrcits, hi deturaren l’armada d’Abd al-Rahman II que s’adreçava a la Cerdanya. Fins i tot en èpoques força més tardanes, les coves han estat considerades d’importància en qualsevol conflicte bèl·lic. Així, l’any 1292, quan els sobirans de Catalunya estaven en guerra amb els reis de Mallorca, els delegats que hi trameté Jaume II de Catalunya-Aragó aconsellaren que a les coves de Ribes s’hi havia d’establir una guarnició de vuit homes armats. Aquest fet, força posterior a l’època que ara examinem, però que hi coincideix en la situació de frontera, ens pot fer adonar de la seva destacada importància estratègica. Recordem que fins al temps del comte Guifré, a la segona meitat del segle IX, era vora el límit amb les terres despoblades, de ningú, que encara eren la vall de Ripoll i la de Sant Joan.

El nom de la vall era antigament el de vall Pedrera. Així és mencionada en diversos documents del segle X i àdhuc de la primera meitat del segle XI, el més antic dels quals, del 903, es refereix al terme del castell de Petrera, dins el qual hi havia l’església de Dòrria. I el 918 ja se cita la vall explícitament “in valle Petrariense”. Molt aviat, però, a partir de l’any 922, la vall també s’anomena de Ribes: “in valle Ripparum”. D’ençà d’aleshores convisqueren ambdós topònims, Ribes i Pedrera, fins que a mitjan segle XI s’imposà definitivament el primer sobre el segon, que acabà per desaparèixer.

Les parròquies

Les parròquies antigues de la vall, segons l’antiga acta de consagració de la catedral d’Urgell, a la qual pertanyien, eren les de Dòrria (Duaria), Toses (Tosos), Nevà (Nevano), Queralbs (Kerosalbos) i Fustanyà (Fustiniano). Un document força posterior a aquest, del 839, és el capbreu dels censos i altres drets de Santa Maria d’Urgell, el qual ha de ser datat no abans del segle XI. Doncs bé, segons aquest capbreu, a més de les parròquies suara citades, a la vall de Ribes hi havia també les de Ribes (Ribas), Pardines (Pardinas), Planoles (Planezas) i Campelles (Champellas). Hauríem de creure, per tant, que entre aquests dos períodes, primera meitat del segle IX i segle XI, s’havien erigit aquestes altres parròquies.

L’església de Sant Víctor de Dòrria (Doriga), que és citada com a parròquia el 839, fou consagrada pel bisbe Nantigís d’Urgell l’any 903, a petició del prevere Samarell i dels habitants del lloc que l’havien edificada, com diu la còpia resumida que en conservem, del segle XIII (“certantes in Dei servitio et ecclesiam Dei fundat ores”).

Contràriament, Campelles no és citat el 839 i la seva església és consagrada molt aviat, l’any 857, pel bisbe Guisad (I) d’Urgell. Diu l’acta que l’església ha estat edificada pels habitants del lloc, els quals en fan la dotació i es reserven el dret d’elegir el clergue que en tindrà cura. És, de fet, la constitució formal de la parroquia, la culminado de la seva erecció, tal com diu el document, però l’edifici pròpiament dit ja hi existia perquè és esmentat un hort que hi ha tocant a l’església (“orto qui iuxta ecclesia est sancti Clementi”).

De les altres parròquies de la vall, en parlarem tot seguit. De Sant Marcel de Planès, sabem que l’any 924 fou donada al monestir de Sant Joan de les Abadesses, la qual cosa explica que fos el bisbe Oliba, de Vic, qui consagrés l’església, ja entrat el segle XI, malgrat que era situada dins el bisbat d’Urgell. Ho sabem pel pergamí que, juntament amb les relíquies, fou dipositat a la lipsanoteca en el moment de la consagració.

L’acta de consagració de l’església de Sant Jaume de Queralbs és particularment interessant. S’hi diu que l’any 978 el bisbe Guisad (II) d’Urgell hi acudí a consagrar l’església de Sant Jaume que havia estat construïda en temps passats per uns feligresos que aleshores eren tots morts: “olim fuit constructa a talis hominibus, idest Nampio et Osselo et Abo et Galavonsus et Melandrus omnesque conde”. El bisbe hi acudí a petició dels habitants, que al moment de la consagració eren Odo, Wischafredus, Guanta, Trasovado, Avido, Andalegus, Goltredus, Wadamiro i Ermengol. Si els fundadors de la parròquia havien mort tots quan aquesta fou consagrada, com a mínim, ens hauríem de remuntar a uns quaranta o cinquanta anys abans, és a dir als temps del comte Sunifred (o, potser, als de Miró) i als del bisbe Radulf d’Urgell, segurament. I els fundadors eren cinc, mentre que ara els que demanen al bisbe que la consagri són nou (la majoria, probablement, fills d’aquells) ço que indica un augment de població notable. Cal consignar que tant els uns com els altres segurament eren caps de casa, la qual cosa pot donar una referència (no sabem fins a quin grau aproximada) de la densitat de l’hàbitat, que seria força escàs (d’uns vint-i-cinc habitants quan l’església fou edificada i d’uns quaranta-cinc al moment de la dedicació), bé que cal tenir en compte que potser no s’hi mencionaven tots els habitants. L’església, de tota manera, fou subjectada a la de Sant Sadurní de Fustanyà (“in subdiccione sancti Saturnini martir Xpisti qui in eodem parrochiam fundatus aparet, nuncupata Fustiniano”), construïda dins el mateix terme parroquial, i el bisbe hi nomenà el sacerdot Adroer perquè en tingués cura.

No posseïm tanta informació de Sant Esteve de Pardines, de la qual sabem que abans de 988 ja era parròquia. Aquest any, el comte Borrell de Barcelona, junt amb la seva muller Eimeruda, i el fill del comte, Ramon Borrell, donaren en permuta al bisbe Sal∙la i als canonges de la catedral d’Urgell diversos i importants alous a Bescaran, Alàs i a les Valls d’Andorra, a canvi de diverses esglésies que els havien donat el bisbe i els canonges, una de les quals és Sant Esteve de Pardines (les altres, al comtat de Berga, eren Sant Andreu de Sagàs, Santa Maria de Merlès i Sant Vicenç de Castell de l’Areny). O bé els comtes foren molt generosos en la permuta o bé, certament, aquestes quatre parròquies mencionades havien de generar uns drets parroquials molt importants, perquè la cessió dels comtes, com diu el professor Font i Rius, fou “de notorio alcance para la constitución de los dominios de la iglesia sobre los valles de Urgel y de Andorra”. No oblidem que en deriva la senyoria episcopal que exerciran els bisbes d’Urgell sobre les Valls d’Andorra. A Pardines, el que donava la seu als comtes era “ipsa ecclesia sancti Stefani in Pardinas, simul cum ipsa parrochia et suas fines vel termines vel ipsa omnia huius ecclesie pertinencium”.

El comte Guifré II de Cerdanya, pel seu testament, datat el 1035 (el comte, però, no morí fins el 1050), deixà al seu fill Guillem, que esdevingué després bisbe d’Urgell, l’església de Santa Maria de Ribes, amb els seus delmes i primícies i les seves pertinences. Li deixà, així mateix, l’església de Sant Martí de Campelles, de la qual s’ha parlat abans.

Les altres esglésies de la vall de Ribes són documentades posteriorment. Així, Sant Feliu de Bruguera, al terme municipal de Ribes, ho és l’any 1092, el santuari de Núria sembla que pot ésser documentat el 1162 per una butlla d’Alexandre III. Abans, però, el 1114 és esmentada per primer cop l’església de Sant Vicenç de Planoles, i Santa Magdalena de Puigsac fou consagrada el 1176 pel bisbe urgellenc Arnau de Preixens, a precs dels veïns del lloc i del sant baró Bernat, que havia construït aquest oratori dins la parròquia (és a dir, el terme parroquial) de Pardines.

El domini senyorial

A la vall de Ribes hi havien posseït béns els comtes de Cerdanya, part dels quals pervingueren ja de molt aviat i per diverses vies als monestirs de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll. A part aquests béns, però, que sembla que eren de caràcter patrimonial, els comtes, en tant que sobirans, hi posseïen extensos dominis fiscals i territorials; en suma, hi exerciren la potestat dominical i la jurídica. Els seus estats foren els que posteriorment pervingueren als comtes de Barcelona. És així, que els comtes-reis posseïen l’alt domini de gairebé tots els llocs, viles i castells de la vall.

Tanmateix, dins aquesta, els monestirs susdits de Sant Joan de les Abadesses i de Ripoll hi tingueren béns i alous, alguns de pervinguts a les seves mans per donació comtal, d’altres per dotació o llegat dels membres de les respectives comunitats, i, encara, d’altres béns adquirits per compres o donacions. Un dels documents més antics en aquest sentit és un judici, celebrat l’any 904, presidit pel comte Miró i els jutges Recosind i Bladino, i en presència d’Oliba, Annone, Ènyec, Madexone, Bellone i el saig Franco, pel qual Renaldus i Biatarius reconegueren, a petició del mandatari de l’abadessa i de la comunitat de Sant Joan, que les cases i terres i l’aprisió que tenien al comtat de Cerdanya, a la vall Petrariense, a la vila anomenada Estègal (“in villa que dicitur Stegale”), els termes de la aual s’enumeraven, ho tenien i havia d’ésser de l’abadessa Emma, per escriptura que li féu la monja Gurguria, llevat de l’heretat de la comtessa Guinidilda, difunta (la que fou muller del comte Guifré I). Els anys següents hi hagué donacions al monestir de Sant Joan de diversos particulars, i també compres de l’abadessa, a la vall de Ribes. Així, la que l’any 918 féu del mas d’Engelats, al terme de la vila de Campelles. La donació de l’alou de Planoles (Planezolas) fou realitzada l’any 938 per la monja Ausesza, filla del difunt Dacó.

Per testament, el comte Sunifred de Cerdanya, l’any 966, donà a Ripoll els alous que tenia a Ribes i al seu terme, llevat de l’alou d’Argemir i d’Elderic.

L’any 966 el comte Oliba Cabreta de Cerdanya donà al monestir de Sant Joan, “in perpetuum”, el port anomenat de la coma de Vaca i el de la coma de Freser, amb els seus termes i adjacències, incloses les pastures.

Al cap de poc temps, l’any 967, Isarn donà al cenobi de Santa Maria de Ripoll un alou a la vila de Campelles, el qual li havia pervingut del seu senyor el comte Miró de Cerdanya.

També, ja en aquella època primerenca, trobem uns dominis pertanyents a uns particulars, a uns senyors. Són aquests dominis unes cases, amb cort i orri, era, hort, terres i vinyes situats, dins el comtat de Cerdanya, “in valle Petrariense”, a la vila de Pedrera (“in villa que vocant Pedrera”). L’any 981 el levita Wiscafredus els vengué a Lubisancio, anomenat Bonfill (“qui alium nomen vocant Bonofilio”), i a la seva muller Guinedilda. Més tardana és la donació que féu un tal Guerau Guillem del seu alou de Croells, a la vall de Planoles, a la catedral d’Urgell.

A Ventolà (Ribes) consta, els anys 982 i 988, que Sant Joan de les Abadesses hi tenia possessions.

Que el bisbe Sal-la i els canonges d’Urgell permutaren amb el comte Borrell de Barcelona l’església de Sant Esteve de Pardines ja ha estat explicat. L’ampli terme de la parròquia, doncs, pervingué a mans dels comtes de la casa de Barcelona. I els vescomtes, en aquest cas un vescomte de Conflent, Bernat, també tenien béns a la vall de Ribes. De l’any 1003 és la publicació sagramental del testament del susdit Bernat, realitzada en presència d’Oliba, sacerdot, dels jutges Dacó i Guifré, d’Ermengol, ardiaca, i d’altres clergues i laics, a l’església de Santa Maria de Vic. Els marmessors, Igilà, sacerdot, Amalric, Maiol i la vescomtessa Guisla publicaren les seves voluntats, una de les quals era la de llegar al seu fill Trasover (Trasovado) l’alou que tenia a Pedrera, a Dòrria i a Nevà, íntegrament, i que si aquest tenia fills legítims, que restés per a aquests, mentre que si no en tingués, que després de la seva mort l’alou havia de pervenir al seu germà Arnau.

I, a més de l’alou de la vila de Campelles, ja esmentat, el monestir de Ripoll posseïa, a la vall de Ribes, l’alou de Planoles. Tanmateix, Campelles no era totalment una pertinença de Ripoll, perquè al testament del comte de Besalú Bernat Tallaferro, de l’any 1020, aquest deixà a la seva filla Constança l’alou que tenia a Campelles íntegrament, tal com Guillem ho retenia per a ell.

D’altra banda, els comtes de Cerdanya encara tenien nombrosos béns a la vall de Ribes. Ens ha arribat notícia dels que llegaren testamentàriament: el comte Guifré, fill d’Oliba Cabreta i nét de Miró, amb la seva muller Elisabet, donà al seu fill, el sacerdot Salomó, unes cases i terres a la vila de Pardines, on havia viscut el vescomte Bernat (que segurament pot ésser identificat amb el Bernat vescomte de Conflent, esmentat suara). Bé que el comte no morí fins el 1050, el seu testament del 1035 fa saber que deixava al seu fill Guillem, que posteriorment fou bisbe d’Urgell, l’església de Santa Maria de Ribes i la de Sant Martí de Campelles, amb els seus delmes, primícies i pertinences.

Un altre comte de Cerdanya, Guillem Ramon, nét d’aquest Guifré II, donà en alou al monestir de Ripoll l’exclusivitat de pasturar els seus ramats a les set valls de Núria (Annuria). Per aquesta donació —en la qual es fa palès que el donador hi exercia, no un dret particular com a posseïdor, sinó la sobirania, en tant que comte— Guillem Ramon afranquí els homes de la vall de Ribes d’haver pagar la lleuda al mercat de Ripoll.

De béns patrimonials, però, els comtes de Cerdanya encara n’hi conservaven, a la vall de Ribes. Puix que l’any 1102, el comte Guillem Jordà llegà testamentàriament a Ripoll un mas “in villa Toses” i a Sant Miquel de Cuixà els seus molins, que havia empenyorat a aquest cenobi, de Ribes (“meos molinos dominicos de Ribes… sunt, autem… molini de Ribes et Meferreres”). Són aquests molins dominicals, els de Ribes i Meferreres.

En integrar-se als estats del comte de Barcelona (1117-1118), la vall de Ribes, on havien exercit la sobirania els comtes de Cerdanya des de temps immemorials, contenia una mena de mosaic pel que fa a dominis de caràcter senyorial. L’alt domini, però, i la sobirania, continuaven essent dels comtes, i ho continuaren essent, ara dels de Barcelona, i dels comtes-reis, sense alienacions llargues ni remarcables, excepte pel que es refereix al període, marcat amb empremta bèl·lica, en què pertangué, per donació testamentària del rei Jaume I (1276) de Catalunya-Aragó, al seu fill Jaume II de Mallorca i als seus successors, fins a l’extinció (1439) del regne de Mallorca i la reincorporació als estats de la corona catalano-aragonesa.

I gosaríem afirmar que, a més de la sobirania, els comtes de Cerdanya hi posseïen nombrosos béns de caràcter patrimonial, és a dir, familiar i hereditari, malgrat els llegats que realitzaren a favor de diversos monestirs: Ripoll, Sant Joan i Cuixà. Hem vist que també els comtes de Besalú hi tenien patrimoni; i, per intercanvi amb la catedral d’Urgell, els de Barcelona també n’hi posseïen. Al costat d’aquestes senyories dominicals, hi havia les dels monestirs susdits, especialment les de Ripoll i, encara més, Sant Joan; això a part d’uns petits alous, masos generalment, que posseïen diversos particulars, alguns dels quals pervingueren, així mateix, als cenobis esmentats.

Les valls de Ripoll, Camprodon i Ribes sota un mateix sobirà (1117/1118-1276)

Amb la incorporació dels comtats de Besalú (al qual pertanyia la vall de Camprodon) i Ripoll (1111) als estats del comte de Barcelona, i amb la del comtat de Cerdanya (1117/1118), les tres regions històriques que formen la comarca actual del Ripollès, ço és les valls de Camprodon, Ribes i Ripoll, passaren a ser regides per un mateix sobirà, el comte de Barcelona, aleshores Ramon Berenguer III, dit el Gran (la Cerdanya fou cedida als fills de Ramon Berenguer IV, Pere i Sauç, i al fill d’aquest, Nunó, però sota la sobirania dels comtes-reis). Els tres territoris romangueren units sota la mateixa autoritat, la dels comtes, i aviat comtes-reis, eixits del casal de Barcelona, fins a la mort del rei Jaume I (1276), el qual deixà al seu fill segon, Jaume (que esdevingué Jaume II de Mallorca), el regne de Mallorca, que comprenia, a més de Mallorca, Eivissa, la Vall d’Aran, Montpeller, el Carladès i l’Omeladès, els comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent i Vallespir. Aquesta data del 1276 enceta un nou període a la nostra comarca, puix que les lluites que se suscitaren entre els reis de Mallorca i els de la corona catalano-aragonesa afectaren de ple la vida dels habitants de la vall de Ribes, convertida en frontera entre dos estats, com explicarem més endavant.

Dominis i jurisdiccions i protecció als monestirs

A partir de l’annexió dels comtats de Besalú, Ripoll i Cerdanya als estats dels comtes de Barcelona, trobem aquests exercint la seva jurisdicció i la seva sobirania per tot el territori de la comarca actual del Ripollès. El primer comte sobirà de totes aquestes terres sota el seu únic comandament, fou Ramon Berenguer III. Aquest comte l’any 1118, a petició de Gregori, abat de Sant Pere de Camprodon, concedí a la vila el privilegi de celebrar mercat el dilluns. A l’ensems, l’abat obtingué que no se’n celebrés cap més des dels colls d’Ares i de Pòrtoles fins al pla de Calm-agra i el coll de Pendís, fet que, comenta A. Pladevall, convertia ja la vila de Camprodon en un petit centre comarcal. Malgrat aquesta concessió, de monopoli diríem, de la celebració de mercat en aquesta regió, al cap de pocs anys, el 1128, el mateix monarca, Ramon Berenguer III, concedí a l’abat Berenguer de Sant Joan de les Abadesses i als seus successors que la vila de Sant Pau de Seguries pogués celebrar mercat el dia de la setmana que millor li plagués.

Un dels capitells que decoren la porta d’entrada a l’església de Sant Esteve de Llanars.

F. Tur

Però aquest comte, dit el Gran, no solament afavorí els dos monestirs susdits, Sant Joan i Camprodon, sinó que procurà, així mateix, beneficiar el de Santa Maria de Ripoll. Així, l’any 1118 donà a aquest cenobi l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i a la parròquia de Sant Esteve de Llanars, que ell tenia per donació del comte de Besalú, el difunt Bernat. Des d’aleshores el monestir de Ripoll fou el senyor alodial d’aquests llocs, i encara el 1130 obtingué del mateix monarca, els delmes i altres drets senyorials del terme de Llanars. Tanmateix, l’alt domini del lloc continuà essent reial i la seva jurisdicció, exercida pel batlle o veguer de Camprodon.

Ripoll també es veié afavorit pel fill d’aquest comte, Ramon Berenguer IV, dit el Sant. Així, sabem que donava suport al monestir de Ripoll en el conflicte que sorgí entre les exempcions monàstiques i els drets episcopals. Després d’anys de negociacions infructuoses, marcades per les evasions del monestir (amb suport del comte) i els esforços del bisbe per allistar les majors autoritats de l’Església en la seva defensa, fou dictada una ordre d’excomunió i interdicte contra Ripoll. Era signada pel bisbe de Girona, Berenguer Dalmau, i per l’arquebisbe de Tarragona, Oleguer, així com pel bisbe de Vic, Ramon. El 1134, finalment, s’arribà a una resolució que reconeixia la jurisdicció del bisbe de Vic sobre els crims que fossin comesos en terres del monestir de Ripoll, amb l’excepció que els membres de la comunitat monàstica podien resoldre ells mateixos les seves disputes internes, sense apel·lar al bisbe. Aquesta qüestió ha estat interpretada diversament. Ací hem seguit la versió de Freedman, que ho veu com un conflicte de jurisdiccions. Pladevall, en canvi, creu que s’emmarca en el context de l’obediència canònica al bisbe.

Prosseguint la política comtal de protecció al monestir de Santa Maria de Ripoll, Ramon Berenguer IV, l’any 1141 cedí al cenobi l’alou de Santa Cecília de Molló, la possessió de la parròquia i dels seus drets. La donació fou refermada al seu testament de 1162. Als altres monestirs ripollesos, el comte els deixava només un camp (Camprodon) i un mas (Sant Joan). S’explica que amb Ripoll fos més generós perquè és el lloc on havia de ser enterrat, el panteó familiar dels comtes, la tradició del qual remuntava a temps de Guifré I. Per aquest testament esmentat, el comte llegava a la seva muller, Petronella, per a la seva manutenció, les viles i castells de Besalú i de Ribes.

Una vista de l’indret en el qual hi havia erigit el castell de Ribes, del qual resten encara alguns vestigis.

V. Hurtado

Del castell de Ribes, però, posseïm d’altres notícies anteriors que parlen de la seva pertinença al comte de Barcelona. Així, l’any 1140, Galceran de Sales, fill d’Ermessenda, reté homenatge de fidelitat a Ramon Berenguer IV pel castell de Ribes i totes les altres fortaleses que hi hagués o que hi pogués haver a la vall de Ribes, construïdes o derruïdes, i li prometia la potestat sempre que el comte la hi demanés, a ell o als seus castlans.

Fou el successor d’aquest monarca, el rei Alfons el Cast, que l’any 1170 atorgà una carta de protecció per la qual facultava el monestir de Santes Creus perquè els seus ramats poguessin pasturar en totes les seves calmes de Núria i de la coma de Vaca (“in totis illis calmis meis de Anuria et de Comes de Vaca”); entre els testimonis signà Ramon de Ribes que sembla que substituí Galceran de Sales (vers mitjan segle XII el comte de Barcelona es queixava que aquest li fallava de les hosts i cavalcades) en la tinença pel rei del castell de Ribes. Al cap de poc temps, el mateix monestir de Santes Creus obtingué d’Hug de Mataplana, senyor del castell homònim, situat prop de Mogrony (que posteriorment formà part de la baronia de Pinós i Mataplana), que els ramats del cenobi poguessin pasturar per les seves terres (“in totam nostram terran et in omnem nostrum honorem”).

Alfons el Cast continuà la vella política comtal d’afavorir els cenobis ripollesos. Així, l’any 1194 donà la seva aprovació a la compra realitzada per l’abat Pere Guillem de Sant Joan del domini del lloc de Tregurà, que havia estat de Bernat de Navata. D’aleshores ençà, Tregurà fou propietat total del monestir i administrat per un prepòsit que tenia el títol de prepòsit de Tregurà. Aquesta dependència de Sant Joan féu que, a pesar de pertànyer a la vall de Camprodon, el lloc fos de jurisdicció del veguer de la Ral. Alfons I morí l’any 1196. Pel seu testament, llegava al monestir de Ripoll, on volia ser enterrat, tots els seus molins del terme del castell de Ribes (“omnia mea molendina de Ripis que habeo in terminis ipsius castelli in recompensationem sepulture mee”). Tanmateix, el rei finalment rebé sepultura al monestir de Poblet. El seu fill i hereu, Pere I, dit el Catòlic, arribà a una transacció amb l’abat de Ripoll, per la qual quedaren per al cenobi ripollès els molins de Queralbs, Pardines i Ventolà, mentre que el sobirà es reservava el molí de sota el castell de Ribes.

A la primeria del regnat de Pere el Catòlic, el castlà pel rei al castell de Ribes era Ramon de Ribes, el qual, l’any 1198, essent detentor de l’església de Ribes, de la de Fustanyà, de la de Queralbs i de la de Pardines, així com de totes les altres dins la seva terra, havia ursurpat juntament amb Hug de Nevà, les albergues i altres prestacions que venien obligats a fer als clergues. De Ramon de Ribes no ho podem assegurar, però d’Hug de Nevà, petit propietari del lloc de Nevà, a la vall de Toses (els Nevà sembla que eren feudataris dels Mataplana a la vall de Toses), sabem que fou un conegut heretge càtar. Possiblement la seva actitud, amb Ramon de Ribes, d’usurpar les prestacions dels clergues tenia alguna relació amb la seva heretgia. Això no obstant, Ramon de Ribes continuà essent castlà del rei a la vall de Ribes i Hug de Nevà feudatari del primer, Ramon de Ribes, pels castells de Ribes i Segura. Ho sabem pel jurament feudal que el 1207 prestà Nevà a Ribes, pel qual li jurava ésser-li valedor contra tothom menys contra el seu senyor el comte de Cerdanya.

A la vall de Camprodon, en temps de Pere I, hi tenia béns alodials molt importants el monestir de Ripoll (Setcases, Llanars, Molló), i el propi monestir de Camprodon posseïa un extens alou a la zona immediata de l’entorn del cenobi. Hi trobem, però, uns petits senyors, els Descatllar, que tenien el castell del Catllar (Vilallonga de Ter) pels vescomtes de Bas. La vegueria de Camprodon, d’altra banda, s’estructurà a partir del regnat d’aquell sobirà, Pere el Catòlic, el qual, el 1196 o el 1197, concedí un privilegi a l’abat de Sant Pere de Camprodon, pel qual autoritzava l’abat a bastir un castell al puig de Sant Nicolau o puig de les Relíquies i una vila o població fortificada més avall del monestir, vers el junyent del Ter i el Ritort. Cal situar aquestes concessions en el context de la campanya contra l’heretgia albigesa.

Fou també en temps de Pere I que es creà un nou agrupament urbà a la vila de Sant Joan, entre la Vila Vella i la riera d’Arçamala. El 1243, sota Jaume I, aquesta nova vila tenia 37 famílies, i l’abat Ramon de Blanes la fortificà amb muralles i concedí franqueses i immunitat als nous residents i als que hi vinguessin. Fou així com es formà la Vila Nova, de la qual eren barons els abats, amb carrers rectilinis entorn d’un mercadal o plaça porticada, on se celebrava mercat el divendres des de la concessió d’aquest per Jaume I el 1230. Aleshores, també, la població fou fortificada. Consta que l’abat Ramon de la Bisbal (1230-1248), perquè la vila no fos mai més objecte dels pillatges dels revoltosos comesos en temps de Pere el Catòlic i, sobretot, durant la minoritat de Jaume I, reforçà els murs de les cases monacals amb dues torres i fortificà la vila amb una espessa muralla de vint-i-quatre torres i sengles ponts llevadissos en dos dels seus tres portals, l’un vora el pont del Ter i l’altre a la font del Malconsell.

Vista des de llevant de l’església de Sant Pere de Mogrony.

J. Vigué

Aleshores al Ripollès hi havia un important domini feudal (a part dels importants dominis alodials dels monestirs de Ripoll i Sant Joan); era el dels Mataplana, senyors del castell de Mataplana, que tenien el domini civil sobre tot el terme de Mogrony i el senyorial sobre una gran part de la parròquia. Jaume I havia venut a Galceran d’Urtx i a la seva muller Blanca de Mataplana el domini alodial que el rei tenia als llocs, castells i valls del domini dels Mataplana i, en particular, als castells de Mataplana i Blancafort i en la vall de Gombrèn i en tota la parròquia de Sant Pere. Poc abans, el rei havia adquirit de Beatriu, muller de Bernat de Santa Eugènia i germana de Blanca, per 20 000 sous melgoresos, els castells de Mataplana, Lillet, la vall de Gombrèn i el que tenia la susdita Beatriu a les respectives parròquies. El 1225 el senyor de Mataplana, Hug de Mataplana, i l’abat de Sant Joan, Arnau de Corsavell, pactaren que aquest havia de rebre el delme de tota mena de grans de la parròquia de Sant Pere de Mogrony i que el senyor de Mataplana havia de rebre el delme de tot el vi. L’any 1297, d’altra banda, Ramon d’Urtx, senyor de Mataplana, signà un reconeixement que l’abat de Sant Joan havia de rebre els delmes i primícies de les terres i alguns drets en la parròquia de Sant Pere de Mogrony. Un altre domini feudal era el de Palmerola, que pertanyia a l’alt domini dels senyors de la baronia de la Portella, però la casa forta o castell de Palmerola era tingut per uns castlans o cavallers cognominats Palmerola. Posteriorment, l’alt domini pervingué als Pinós.

En temps de Jaume I tota la vall de Toses tenia com a centre jurisdiccional el castell de Toses, que pertanyia als nobles cerdans cognominats Urtx, els quals s’uniren als Mataplana pel casament de Galceran d’Urtx amb Blanca de Mataplana, i d’aquesta manera la vall s’integrà als dominis de la baronia de Mataplana. Amb llur fill, Ramon d’Urtx, el 1240, la vall de Toses, amb Dòrria i Campelles, formà una de les batllies del gran domini de la baronia dels Mataplana; avançat el segle XIV, àdhuc, la batllia prengué el nom de baronia de Toses.

A l’època d’aquest monarca Conqueridor, amb el qual tancarem aquest apartat, els homes de la vall de Ribes es queixaren que els arrendadors de les rendes de la vall els exigien laudemis, els privaven de tenir deveses on péixer els seus bestiars, a la qual cosa afegien els de Pardines, que els susdits arrendadors els feien pagar un òbol per cada ovella forastera que tenien encomanada. Jaume I acollí les súpliques dels homes de la vall i donà ordres a Pere de Vilaragut i a Ramon de Ribes a fi de protegir els drets d’aquells; tot això s’esdevingué vers l’any 1252. Al cap de pocs anys, el 1268, Bernat de Ribes reconegué els drets de pasturatge que acreditava el monestir de Sant Joan de les Abadesses a Mogrony, Campelles, Pedrera, Ribes, Ventolà, Planès i Planoles. I el 1272 fou fermat l’arrendament de les rendes, explets, eiximents i proveïments de la vall de Ribes pel rei Jaume a Sibil·la, muller del difunt Ramon de Ribes, i a Guillem de Ribes. Aquests arrendadors havien de pagar al rei 300 sous barcelonesos, a més dels 1 000 que havien de pagar cada any al rei Jaume. Fou l’any següent que sorgí un plet entre aquesta Sibil·la de Ribes i els homes de Queralbs sobre els ports de coma de Vaca i d’altres. Ho sabem perquè l’infant Jaume (el futur Jaume II de Mallorca), des de Perpinyà, el 1273, es queixava que l’esmentada Sibil·la hagués portat el tribunal de Ramon de Morer, jutge delegat del rei d’Aragó, els homes de Queralbs, per aquella qüestió dels ports de coma de Vaca. Li recomanà que, per tal d’entendre ell directament l’assumpte, li fes comparèixer el seu germà Guillem Ponç, o alguna altra persona idònia. Veiem, d’una banda, que ja abans de la mort del Conqueridor i de l’efectiva repartició dels seus estats entre els seus fills, origen del que fou el conflictiu regne de Mallorca, l’infant Jaume (Jaume II de Mallorca) ja actuava com a senyor del comtat de Cerdanya. D’altra banda, aquest seguit de litigis respecte a les pastures i als ports de la vall de Ribes, ens fa adonar de la importància que aquestes havien de tenir per als seus pobladors.

Fou en temps de Jaume I que sorgiren discussions amb els abats de Camprodon, perquè aquests es negaven a cedir la vila al veguer reial, ço que ocasionà la creació de la vegueria de la Ral, convertida més tard en sots-vegueria i amb demarcació centrada en les parròquies del monestir de Sant Joan, com explicarem. Fou també durant el regnat del Conqueridor que els monestirs de Sant Joan i de Ripoll tingueren disputes amb motiu dels drets sobre els mercadals. Aquests, i els béns alodials i senyorials, eren els motius de les baralles jurisdiccionals entre monestirs o amb el rei; no oblidem que els cenobis ripollesos posseïen extensos dominis en senyoria. Així, l’any 1263, Ramon de la Guàrdia es declarava feudatari del monestir de Sant Joan pel castell de la Guàrdia i pels delmes de Sant Quirze de Besora, del castell de Besora que tenia, també, per Sant Joan. I el mateix any 1263 el vescomte de Bas prestà homenatge a l’abat de Sant Joan pel castell de Milany. El castell de Llaés també era del monestir de les Abadesses. L’any 1269 el vescomte de Bas i comte d’Empúries definí que el susdit castell de Llaés era alou de l’esmentat monestir i hi afegí que l’abat de Sant Joan, per a veremar a la Vallfogona ho havia de fer amb guàrdies i que sense aquests no ho podia fer. Senyal que hi devia haver certes turbulències. Probablement l’alt domini, o si més no l’alta jurisdicció del castell de Milany era del rei, perquè l’any 1278 la vescomtessa de Bas, Sibil·la d’Empúries, després d’haver prestat fidelitat a l’abat de Sant Joan per l’esmentat castell en 1277, reconegué que tenia en feu pel rei Pere diversos castells, entre els quals el de Milany.

Les vegueries

Els veguers, que exercien la jurisdicció per delegació de la corona, existien de molt abans, però fou durant el regnat de Jaume I que tingué lloc la sistematització del seu càrrec (a la cort solemne de Barcelona de l’any 1228) i la fixació dels termes de llur jurisdicció, les vegueries. Les principals atribucions del veguer eren l’aplicació de les Constitucions de Pau i Treva, la convocació i la direcció de la host del territori de la seva jurisdicció, la persecució dels delinqüents (“malefactores capere et etiam homicidas”, segons resa l’acta de fundació de la vegueria de Camprodon, l’any 1251) i, sobretot, l’exercici de la justícia a través de la seva cort o cúria, formada bàsicament pel jutge, l’escrivà i diversos saigs.

A la comarca actual del Ripollès al segle XIII hi havia dues vegueries, la de Ripoll i Ripollès i la de Camprodon, i dues sots-vegueries, la de la Ral (que estenia la seva jurisdicció a les parròquies del monestir de Sant Joan; fou creada, però, perquè el veguer reial pogués actuar sense l’oposició de l’abat de Camprodon, com explicarem), que depenia de la vegueria de Camprodon, i la de Ribes.

La vegueria de Ripoll i Ripollès, com s’anomenava, fou creada el segle XIII. Comprenia els termes de Ripoll i Campdevànol, tot l’antic terme del castell de la Guàrdia de Ripollès, amb les seves vuit parròquies (les Lloses, Matamala, Maçanós, Vallespirans, Vinyoles, Sovelles, Alpens i Serrallonga, les dues darreres compreses avui dins el municipi osonenc d’Alpens), i l’ampli domini de Mogrony (amb Gombrèn) i Mataplana. Posteriorment, però per molt pocs anys (els de vigència de l’efímer comtat d’Osona), s’hi inclogueren també els termes de Sora i de Besora. La vegueria de Ripoll i Ripollès no tingué veguers específics, puix que el càrrec de veguer de Ripollès era exercit pel veguer d’Osona. Com que la vila de Ripoll depenia totalment de la jurisdicció de l’abat del monestir, els veguers de Ripoll i Ripollès no residien en aquesta població. No fou fins molt més tard, el segle XV, que el rei aconseguí que la cúria del veguer s’establís a la casa del rei, a la plaça de la vila de Ripoll.

Una perspectiva aèria de Santa Maria de Bolòs des del costat sud-oest, en plena vegueria de Camprodon.

J. Pagans-TAVISA

La vegueria de Camprodon s’estructurà a partir del 1196, any en què es començà a construir la nova vila de Camprodon (la vila vella era al lloc on se celebrava el mercat), la qual jurídicament estava sota domini reial, però els abats no van reconèixer mai aquesta dependència i per més de quaranta anys es negaren a donar-ne potestat al rei i al seu veguer. Aquesta oposició de l’abat i dels seus batlles a l’acció del veguer reial mogué el rei i el seu veguer a cercar un lloc proper per establir-hi la seu de la vegueria de les muntanyes de Camprodon (advertim que en tota aquesta qüestió seguim l’estudi d’Antoni Pladevall). L’indret escollit fou el pla de Miralles, vora el Ter, en un extrem de la demarcació de Sant Pau de Seguries, a l’anomenada batllia de la Rovira, que pertanyia al domini del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Ací fou fundada la vila de la Ral —que rebé aquest nom pel fet d’ésser d’origen reial— poc abans del 1248, quan consta que ja hi vivia gent. I hi fou fundada també la vegueria de la Ral, que a partir del 1262 es transformà en sots-vegueria.

En virtut dels pactes entre l’abat de Sant Joan i el veguer reial Ramon de Pompià, aprovats pel monarca l’any 1250, a la nova vila de la Ral, hi havia de residir el veguer, que hi tingué la seva escrivania o notaria (de la qual l’abat de Sant Joan havia de rebre la meitat dels rèdits); també hi havia d’haver un mercat, que no havia de perjudicar el de Sant Joan, etc. De totes les clàusules, la que originà més conflictes fou la que establia que els homes súbdits de l’abat que residissin dins la vegueria de la Ral només podien pledejar i obtenir justícia del veguer dins la vila de la Ral.

Comenta l’autor que seguim que la creació de la població i vegueria de la Ral al veïnatge de Camprodon, amb la seva notaria i el seu mercat, i la garantia de la protecció reial, fou un cop ben planejat pel veguer i pel rei per anorrear la resistència de l’abat de Camprodon i del seu batlle. Gràcies a les llibertats concedides a la nova vila, la gent de Camprodon s’hi mudava, de la qual cosa es queixà l’abat de Sant Pere, el qual atorgà l’any 1248 un privilegi als seus habitants alliberant-los dels mals usos i de les questies o tributs i concedint-los diverses llibertats, a fi de deturar l’èxode dels homes de Camprodon vers la vila de la Ral. Els privilegis de l’abat, però, no foren suficients per a deturar l’emigració i per això el monestir hagué de cedir la vila al rei (1249) i hagué d’accedir a un seguit de pactes amb el monarca (1251). Com que la cessió o venda de la vila era un xic ambigua, més aviat una reconeixença del domini reial sobre el castell i la vila annexa que no pas una veritable cessió de domini, continuaren les topades entre l’abat i el veguer Pompià i continuà l’èxode d’habitants vers la Ral. La sentència del 1251 posà fi a aquestes discrepàncies, reconeixent l’existència de la vegueria de Camprodon, on es traslladà el veguer. Però els pactes que comportà aquesta sentència devien deixar sense efecte les concessions anteriors a la vila de la Ral i al monestir de Sant Joan, de la qual cosa es queixà el seu abat i obtingué, l’any 1262, que el rei executés i apliqués els privilegis concedits el 1250 i la continuïtat d’una vegueria a la Ral, que esdevingué de fet, sots-vegueria, la qual comprengué només els territoris propietat del monestir de Sant Joan.

L’any 1251 els termes de la vegueria de Camprodon s’estenien, per la banda de la comarca del Ripollès des de Ribamala (al quilòmetre 5 de la carretera entre Ripoll i Sant Joan) fins al Taga i d’ací vers el nord tot incloent Tregurà i Setcases, essent fita el coll d’Ares, límit amb el Vallespir. La part més gran de la vegueria de Camprodon s’estenia per la Garrotxa i comprenia les valls de Bianya, del Bac d’Oix i de Beget, Olot i Sant Joan les Fonts, i era partió amb Besalú pels límits de Castellfollit, Bestracà i Malrem. L’any 1262, però, el rei reconegué que l’abat Dalmau de Sant Joan posseïa la meitat de la vila de la Ral, que el veguer reial que hi establiria s’encarregaria de les justícies de sang, i que tots els homes propis del monestir de Sant Joan, inclosos els de Bianya, de l’Arça i de Tregurà, estarien sotmesos a la jurisdicció i a la vegueria de la Ral, llevat en els drets que sobre d’ells tingués l’abat de Sant Joan. Aquest document fixava pràcticament la vegueria de la Ral i els seus termes. El seu veguer era normalment el mateix que regia la vegueria de Camprodon, però havia d’acudir al lloc de la Ral per administrar justícia en els afers corresponents als termes d’aquesta vegueria (o sots-vegueria), i aquest veguer i els seus oficials havien de jurar fidelitat a l’abat de Sant Joan.

Els termes de la vegueria de la Ral, doncs, comprenien totes les parròquies que eren de la jurisdicció de l’abat de Sant Joan, incloses les de la vall de Bianya, del lloc de l’Arça i la parròquia de Tregurà, veïna de Setcases, situada com una illa dins la demarcació de la vegueria de Camprodon. És a dir, i segons documents del segle següent (XIV), la vegueria de la Ral comprenia la parròquia de Sant Joan i Sant Pol, amb la vila i el monestir de Sant Joan, Sant Martí de Surroca, Sant Martí d’Ogassa, Sant Pau de Seguries amb la batllia de Sa-rovira, Sant Julià de Tregurà i les quatre parròquies de la vall de Bianya. És a dir, la sots-vegueria de la Ral sostragué a la de Camprodon la vall de Bianya, l’Arça i Tregurà i tots aquests territoris susdits, de la senyoria de l’abat de Sant Joan. La sots-vegueria de la Ral formà una mena de tascó entre les de Camprodon i de Ripoll i Ripollès.

Uns anys després, Pere el Gran empenyorà els drets reials sobre les vegueries de Camprodon i de la Ral a Jasbert, vescomte de Castellnou i amb Jaume II hi hagué —quan Camprodon encara era en poder del vescomte de Castellnou— una variació de límits, puix que el monarca féu lliurament a la vegueria de Besalú de les parròquies d’Olot, Beget i de la vall de Bianya.

L’església de Santa Cecília de Molló des del costat de tramuntana.

Arxiu ECSA

A la primeria del segle XIV, doncs, les vegueries de la Ral i de Camprodon restaren constituïdes de la manera següent: la de la Ral estenia la seva jurisdicció a la parròquia de la vila de Sant Joan, i a les parròquies de Sant Martí de Surroca, Sant Martí d’Ogassa, Sant Pau de Seguries, Sant Julià de Tregurà, Sant Julià de Vallfogona i Milany. La vegueria de Camprodon comprenia la parròquia de la vila del seu nom, Sant Miquel de Cavallera, Sant Esteve de Llanars, Santa Cecília de Molló, Sant Miquel de Setcases, Santa Maria de Vilallonga i Santa Llúcia d’Abella.

La sots-vegueria de Ribes, dependència o filial de la vegueria de Cerdanya (després de Puigcerdà), comprenia la vall de Ribes, fins a Campelles i Bruguera, llevat de la vall de Toses, més amunt de Planoles. Els primers sots-veguers són documentats al final del segle XIII.

La vall de Ribes dins el regne de Mallorca (1276-1349) i el context Ripollès

Amb el testament de Jaume I (1276) els comtats de Rosselló, Cerdanya, Vallespir i Conflent, junt amb la ciutat de Montpeller, la Vall d’Aran, el Carladès i l’Omeladès, i les illes de Mallorca i Eivissa, foren separats de la corona catalano-aragonesa i constituïren els estats del regne de Mallorca, que fou confiat al seu fill segon, Jaume, el qual esdevingué Jaume II de Mallorca (1276-1311). Tota la vall de Ribes, doncs, pervingué, amb la Cerdanya, als reis de Mallorca. Aquest fet afectà notablement la vida a la comarca, com veurem breument tot seguit. Tanmateix, a la llarga, el que més transcendí d’aquesta guerra fou que la vall de Ribes restà adscrita a la governació dels comtats de Rosselló i Cerdanya, centrada a Perpinyà, que fou creada el 1344 per Pere II de Catalunya-Aragó. Així, la sots-vegueria de Ribes, dependent de la vegueria de Cerdanya amb capital a Puigcerdà, pertanyia a aquella governació.

Als primers anys del regne de Mallorca, el senyor de la baronia de Mataplana, que comprenia una bona part de la vall de Gombrèn, era Ramon d’Urtx, el qual, el 20 de gener de 1279 assistí a Perpinyà a l’acte de prestació d’homenatge de Jaume de Mallorca al seu germà primogènit, el rei Pere II (el Gran), rei al qual Urtx donava suport, pel que sembla. L’emplaçament fronterer de les senyories de Ramon d’Urtx revestien aleshores una importància especial. Recordem que no posseïa només Mataplana i la vall de Gombrèn, sinó també, a més d’altres dominis al Berguedà i a la plana cerdana, Dòrria i la vall de Toses, que requeien ja plenament dins els estats atribuïts a Jaume de Mallorca, raó per la qual, l’any 1284, Jaume de Mallorca, infeudà a Blanca de Mataplana i al seu fill Ramon d’Urtx les jurisdiccions i els imperis del castell de Toses (“in castro de Thosis”). És a dir, els senyors de Mataplana, pels seus dominis, havien de ser súbdits de dos reis diferents entre els quals havia d’esclatar ben aviat el conflicte bèl·lic. No posseïm ací informació suficient per a escatir el paper que tingueren els Urtx-Mataplana en la contesa; sembla, però, que es decantaren pel rei de Catalunya-Aragó.

Mentrestant, els senyors de Mataplana intentaren de fundar una nova població al lloc de la petita vila de Gombrèn, i volgueren també fortificar-la. Per això, Blanca de Mataplana, l’any 1278, atorgà unes franqueses per les quals alliberava de questies, toltes, forces i obres a tothom que acudís a poblar el lloc. A més, els concedia d’altres afranquiments d’exòrquia, intèstia, terç, lluisme i foriscapi. Per cada casa s’hauria de pagar només el cens anual d’una gallina. Els homes haurien de fer host i cavalcada i haurien, també, d’eixir, com els altres homes de la terra, sempre que els fos demanat. Malgrat aquestes franqueses, la població degué créixer molt poc, perquè el 1296 Ramon d’Urtx, senyor de Mataplana, en féu una confirmació i les amplià deslliurant els capmasers de les tragines de blat de Mataplana. Al document signen només sis capmasers.

Si el rei de Mallorca infeudava els seus castells, semblantment feia el rei de Catalunya-Aragó, que l’any 1286 concedí a Bernat Guillem de la Portella el castell de Palmerola, del qual era castlà A. de Palmerola. S’esdevenia això sota el regnat d’Alfons II.

Del temps del regne de Mallorca posseïm un capbreu de la vall de Ribes que fou publicat per Alart i que pel seu interès lingüístic ha estat parcialment reeditat per Paul Russell-Gebbett a la seva obra Mediaeval Catalan Linguistic Texts. Cal datar-lo vers els anys 1283-1284, del temps en què encara tota la vall era de la sobirania del rei de Mallorca, puix que veurem que al cap de pocs anys el castell de Ribes fou ocupat pel rei de Catalunya-Aragó. En reproduïm un breu fragment perquè hom se’n pugui fer càrrec:

“… Encara pren En G. de Ribes al graner de Querals del senyor rey ans que lo graner se partesca II quartals de segle e Ia quartera de forment e I quartal de sivada…” “E leva lo batlle seu per mengar Ia migera de froment per cascu mes aytant quant trigen los blatz a levar, e III dr. per cascu dia que leven per companaye…” “Item pren En G. de Ribes de tot lo bestiar estrany de galorzes qui ve en la (pa) rroquia de Pardines levat lo vilar de Vilatiyos de cascuna bestia leytera Ia ma…”

Al cap de pocs anys, com hem dit, el 1288, el castell de Ribes fou ocupat pel rei Alfons II, el qual actuava en contraatac de la quarta invasió ultrapirinenca (en quatre anys) que el seu oncle Jaume II de Mallorca pretenia d’assolir. Santiago Sobrequés qualifica d’audaç l’entrada del coratjós Alfons a la Cerdanya, aleshores terra enemiga, i continua, basant-se en les Gesta Comitum Barchinonensium i en l’Itinerari d’Alfons: “els catalans devastaran asprament Puigcerdà, Bellver, Llívia i el Capcir, arribaren fins a Vilafranca de Conflent i es retiraren tot seguit després de deixar ben guarnit el castell de Ribes, contra el qual s’estavellà un intent de recuperació posterior de Jaume de Mallorca”, intent que també és descrit a les esmentades Gesta.

El castell de Ribes restà a partir d’aleshores en poder del monarca de la corona catalano-aragonesa. Aquest, que el 1292 era el germà d’Alfons, Jaume II, en plena guerra amb els reis de Mallorca i França trameté delegats per a reconèixer els castells de la frontera. Els comissionats indicaren la conveniència que al castell de Ribes s’hi deixés una guarnició de vint-icinc guàrdies, més trenta a la bastida major, vuit a la torre i vuit, també, a les coves de Ribes; en total, doncs, setanta-un homes armats. Els susdits delegats indicaren que calia, a més, que a Camprodon (a l’església) hi fos establerta una guàrdia de vint-i-tres homes i al castell de Cavallera una altra de dotze homes. A Vilallonga, d’altra banda, s’havia d’instal·lar una guàrdia de cinc homes i a la Roca de Palancà una de deu homes.

Consta que l’encarregat d’aquesta zona de la frontera en nom del rei Jaume II de Catalunya-Aragó era Ermengol de Ribes. Els Ribes, doncs, bé que al capbreu abans esmentat els hem trobat actuant en nom del rei de Mallorca, restaren aviat sota fidelitat al sobirà de la Confederació. També lluitaren a favor dels reis de Catalunya-Aragó els Descatllar, senyors del castell del Catllar (Vilallonga de Ter), a la vall de Camprodon. Els senyors del castell de la Guàrdia de Ripoll, en canvi, sembla que observaren una major ambigüitat; si més no, algun d’ells, com Guillem de Canet (fill de Ponç de la Guàrdia i de la baronessa de Canet, que esdevingué primer vescomte de Canet i primer baró de la Guàrdia), havia estat partidari dels reis de Mallorca. Tanmateix, l’any 1313 el rei Jaume II de Catalunya-Aragó esborrà les queixes que tenia contra seu perquè havia lliurat les potestats dels castells de la Guàrdia i de la Roca de Baborers.

És en aquests darrers anys que comentem, al final del segle XIII i durant el regnat de Jaume II, que a Ripoll esclataren les primeres dissensions entre els vilatans i el monestir. Consta que l’any 1296 la població havia elegit uns cònsols per regirse, ço que al cap de pocs dies castigà l’abat, senyor de la vila, que no volia admetre la creació d’un consell municipal. Aquests fets donaren lloc a la festa popular dita del Gall de Santa Caterina, en la qual hom matava un gall a cops, que per al poble representava l’opressió del monestir.

Economia i sistemes de subsistència a les valls de Ripoll, Camprodon i Ribes (segles IX-XIII)

La ramaderia

Una de les fonts de riquesa i de subsistència més antigues de les terres de l’actual comarca del Ripollès ha estat la ramaderia, activitat certament molt important a les altes valls de Ribes i de Camprodon i també a la serra de Mogrony (que, com sabem, era partió de comtats i de bisbats). Ja des de molt antic els comtes que governaren aquestes terres feren concessions de les seves pastures als monestirs. Se’n beneficiaren Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Besalú, Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Camprodon i Santes Creus. I no solament aquests sinó, també, els batlles i castlans del rei i els mateixos homes de les respectives valls. L’ús de les pastures i el dret de pasturar-hi, preuadíssim, fou, a més, objecte d’alguns plets, com explicarem.

Des d’antic, doncs, les altes muntanyes, més amunt dels prats, dels boscs i, naturalment, dels conreus, (que ocupaven el fons de les valls i, també, s’esglaonaven en feixes), als plans, rases, comes i calms, eren freqüentades per ramats procedents de la plana. Les ramades, vacades, bovades i cavallades passaven l’estiu a muntanya i a l’hivern tornaven a les planes o cortals de les valls. I a les muntanyes hi pasturaven no solament els ramats de monestirs i dels senyors i homes de les valls de Ribes, Camprodon i Ripoll, sinó que també hi venien en transhumància des de ben lluny altres ramats, com ara els del monestir de Santes Creus. La majoria de les carrerades que solquen la serra de Gorrablanc, la d’Ulldeter, Costabona, la de Torre Neules, el Serrat del Mig, la serra de Faitús i la de Fembramorta i, sobretot, les terres que duen a la coma de Vaca i a la coma de Freser, la majoria d’aquestes carrerades, daten d’època immemorial i ben segur que eren usades i força transitades durant els segles del nostre estudi (IX-XIII).

Una de les notícies escrites més antigues que posseïm d’aquestes pastures és de l’any 966. Aleshores, el comte Oliba Cabreta de Cerdanya donà al monestir de Sant Joan “in perpetuum”, és a dir per sempre, el port que s’anomena coma de Vaca i el de la coma de Freser, amb els seus termes i adjacències que eren des de la “serra de Morenz usque ad Colomera et a Podio de Turrinebulis et collo de Penradon usque ad Morens”; el comte els ho donava en franc alou perquè hi pasturessin els seus ramats (“ad pecora vestra pascenda”). Diu el comte que fa aquesta donació per millorar la permuta que féu al monestir de les muntanyes de Milany per les de Camprodon (que el comte donà al monestir de Sant Pere). Una altra menció antiga és de l’any 987, quan Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, donà a Sant Pere de Besalú drets de pastures al terme de Vilallonga.

Que el monestir de Camprodon posseïa drets de pasturatge ho sabem també per la butlla de Benet VIII, de l’any 1017, a favor del cenobi. Entre els nombrosos béns que li confirma esmenta els molins, els drets de pesca i de pastures i les fargues. Respecte d’aquesta darrera activitat i de la pesca, ens hi referirem aviat. El que interessa de remarcar aquí són les pastures.

Cap al final del segle, l’any 1087, el comte de Cerdanya Guillem Ramon, donà al monestir de Ripoll, en alou, l’exclusivitat de pasturar el seu bestiar a les set valls de Núria, citat al document com a Annuria. Per recompensar-los d’aquesta donació, el comte afranquí els homes de la vall de Ribes de pagar lleuda al mercat de Ripoll. Sembla que aleshores Núria era una vall apreciada per la seva situació estratègica i per les carrerades que la unien amb l’Alta Cerdanya.

Els drets exclusius de Ripoll, però, en tot cas, ho foren només per uns pocs anys, perquè el 1170 el rei Alfons el Cast facultà el monestir de Santes Creus perquè els seus ramats poguessin pasturar “a totes les meves calmes de Núria i de coma de Vaca” (“in totis illis calmis meis de Annuria i de Coma de Vaca”). Al cap de pocs anys foren uns senyors de la contrada, Hug de Mataplana, la seva muller i el seu germà que autoritzaren que els ramats del monestir de Santes Creus pasturessin “a tota la nostra terra i a tota la nostra honor” (“in totam nostram terram et in omnem nostrum honorem”). Aquests seus dominis al Ripollès (en posseïen d’altres al Berguedà i a la Cerdanya) aleshores, 173, eren centrats al castell de Mataplana i comprenien tota la vall de Gombrèn (abans del 1240 per l’enllaç de Blanca de Mataplana amb Galceran d’Urtx passaren a ser senyors, també, de tota la vall de Toses).

El 1252 se suscità un conflicte entre els arrendadors de les rendes de la vall de Ribes, tal com els anomena el document, que eren els batlles o castlans de Ribes, i els homes de la vall. Aquests es queixaren a Jaume I que els susdits arrendadors els exigien laudemi dels seus béns i els privaven de tenir deveses on poder pasturar els seus ramats sense la seva llicència. Els homes de Pardines, a més, es queixaven que d’un temps ençà els arrendadors els feien pagar un òbol per cada ovella forastera que tinguessin encomanada. El rei manà a Pere de Vilaragut i a Ramon de Ribes que no permetessin aquesta exacció del laudemi als obtentors de les rendes, ni per raó de les pastures i que ells s’abstinguessin d’exigir els òbols esmentats, i que permetessin als homes de la vall de Ribes de tenir les deveses com fins ara tenien, així com que els restituïssin el que d’aquesta manera els havien cobrat. Aquestes concessions foren confirmades pel rei Ferran el mes de gener de 1413.

L’any 1268 Bernat de Ribes reconeixia els drets de pasturatge que el monestir de Sant Joan de les Abadesses acreditava tenir a Mogrony, Campelles, Pedrera, Ribes, Ventolà, Planès i Planoles.

L’any 1273 sorgí un altre conflicte. Aquesta vegada entre els homes de Queralbs i Sibil·la de Ribes (a qui Jaume I l’any anterior havia llogat les rendes, explets, eiximents i proveïments de la vall de Ribes), sobre els ports de la coma de Vaca i d’altres. Sibil·la fins i tot dugué el plet al tribunal de Ramon de Morer, jutge delegat pel rei, de la qual cosa es queixà l’infant Jaume (el futur Jaume II de Mallorca) des de Perpinyà. L’infant, pel preu de 500 sous melgoresos, establí aleshores als homes de Queralbs i Fustanyà les pastures de les muntanyes incloses en les parròquies esmentades, a canvi d’un cens anual de 50 sous melgoresos. Aquest privilegi fou confirmat l’any 1277. Mentrestant, hi hagué una sentència d’un altre plet sobre pastures. Aquest era entre el monestir de Sant Joan i els homes de Queralbs. El batlle Arnau declarà que el port i la coma de Ferrers eren del monestir, però que els homes de Queralbs esmentats feia molt de temps que hi pasturaven els seus ramats.

Relacionat amb les pastures, cal consignar també que a Núria els segles XIII i XIV hi ha documentat un hospital, per a hostal i recollida dels pastors de la muntanya, a cura de deodonats i d’un prevere o capellà.

Els conreus

Pel que fa a l’agricultura, no posseïm un conjunt tan notable de documents que en parlin com respecte a la ramaderia. A l’agricultura, tanmateix, hom dedicava les terres més baixes de la comarca, el sector comprès al que s’anomena Subpirineu. Naturalment, el que sempre s’ha conreat són els fons de les valls: de les Llosses, de Vallfogona, de Milany. Fins i tot al sector més elevat del Prepirineu, les valls s’han treballat i conreat: la vall de Gombrèn, drenada pel riu Merdàs, i la vall de Sant Joan, regada pel Ter. També la vall de Ripoll ha estat conreada des de sempre. I no solament les valls, els primers replans de les muntanyes, des de la més remota edat mitjana, s’han romput i s’han esglaonat en feixes i bancals. Aquestes feixes graonades es troben sobretot als costers baixos del Ter i del Freser, i han estat sempre d’una gran fertilitat, però molt petites, d’ací que modernament s’hagin anat abandonant. I el conreadís, en lluita contra l’altitud i la irregularitat del terreny, ha arribat, àdhuc, a les valls de Camprodon i de Ribes; els conreus més alts són els de Molló, no gaire lluny del coll d’Ares, utilitzat antigament per a anar al Vallespir, a Fabert, els de Setcases, els de Campelles i els de Queralbs, en altituds que oscil·len entre els 1 300 i els 1 400 m.

Tot i que pels documents hom no en pugui saber res —seguim ara Jordi Bolòs i Víctor Hurtado—, és molt probable que a causa de la humitat del país, d’alta pluviositat, el guaret no fos indispensable. El que potser sí que es feia era una certa rotació de conreus, entre els cereals i, tal volta, farratges o, potser, guixes o veces. El bestiar que tenien els pagesos els proporcionava l’adob per als camps.

Al fons de les valls es devien fer els cereals: segurament poc blat i força ordi, i sègol i civada. I el conreu del blat, bé que de poca extensió, arribava fins i tot a terres tan altes com les de les parròquies de Sant Jaume de Queralbs i Sant Sadurní de Fustanyà, com ho documenta una venda de l’any 1280. En aquesta, P. de Montclar, soldat, ven a Joan Pujol de Puigcerdà i a un altre personatge, per meitats, dos esplets complets de blat, bestiar i altres eiximents que li pertanyen a la parròquia de Queralbs i a la de Fustanyà. D’altra banda, el capbreu de la vall de Ribes, dels anys 1283-1284, esmenta que al graner de Queralbs hi havia forment i civada, el blat que creixia i l’ordi de Queralbs i Fustanyà.

L’església de Sant Pere de Mogrony vista des del costat meridional.

M. Anglada

Al terme de Mogrony es feien també diversos cereals, que un document de l’any 1225 no especifica. Aquest és un pacte entre Hug de Mataplana, senyor del castell de Mataplana, que dominava tot el terme de Mogrony, i l’abat de Sant Joan, Arnau de Corsavell, pel qual convingueren que el prelat havia de rebre el delme del gra, de tota mena de grans, de la parròquia de Sant Pere de Mogrony. Segurament, aquests cereals devien ser una mica de blat, i força ordi, sègol i civada, que són els que tradicionalment s’hi han conreat. Però, a més, el document ens sorprèn perquè parla també del vi: el senyor de Mataplana havia de rebre el delme de tot el vi. És a dir que, malgrat l’altitud i el clima, hi havia vinya i, probablement, en una extensió prou important perquè el senyor laic s’acontentés de rebre’n e! delme, a canvi del delme del blat que havia de rebre l’abat. I de vinya sabem que n’hi havia a Mogrony ja des del segle X, així com a Ventolà, llocs situats força més amunt dels 1 000 m.

De vinya n’hi havia també a la Vallfogona, com ens n’assabenta un instrument de l’any 1263. S’hi diu que el vescomte de Bas reté homenatge a l’abat de Sant Joan pel castell de Milany, tot definint que era un alou del monestir i, afegint-hi, que l’abat hi podia veremar només amb guàrdies, que sense aquests no podria fer-ho (“quod abbas Sti. Johannis potest in valle de Vallefecunda vindimiare cum guardis et quod sunt ponendo quatuor guarde et retrogarde et nullus sine guardis nos potest vindimiare”), la qual cosa ens indica que hi devia haver un cert malestar i disturbis a la contrada, potser contra el monestir de les Abadesses, com sembla que es dedueix d’aquest escrit.

Reportarem, encara, un document força més antic. De l’any 887. En aquest, que és la consagració de la primera església del monestir de Sant Joan, apareix esmentat el vilar anomenat Vinea, és a dir, Vinya, segurament perquè n’hi havia. Un document un xic més tardà, el 901, esmenta un altre vilar dit Vinea. Tots dos han estat localitzats a l’Atlas Històric de Jordi Bolòs i Víctor Hurtado com a situats a la vall de Vallfogona, l’un, el més antic, al nord-oest de Sentigosa, i l’altre molt a prop de la riera de Vallfogona, a la seva dreta, aigua avall de la vila. Però, a més, haurem de referir-nos a d’altres topònims ripollesos: Vinyoles, a la vall de les Llosses, ha de provenir amb força versemblança dels conreus que hi havia: petites extensions de vinya.

Al fons de les valls, com ha estat dit, regats pels rius i rieres, hi havia els conreus principals i, també, com al voltant dels poblets, horts i vergers. Devien regar-los aprofitant l’aigua d’alguna font i segurament també canalitzant l’aigua del riu o de la riera. I d’horts i d’arbres fruiters, que devien asservir poc més que el consum familiar, en data tan antiga com el segle X, en trobem d’esmentats a Engelats i Ribes, d’altra banda indrets força alts, per sobre dels 900 m, com Vidrà, on també n’hi havia.

Els molins fariners

La documentació d’abans del segle XII gairebé no en parla dels molins. Això no obstant, si hi havia conreadís de blat, d’ordi, de civada i de sègol, també hi havia d’haver molins per a moldre’ls, molins fariners, a la pròpia regió. De fet, sabem que n’hi havia al llarg de les valls més importants, com a la del Ter, prop de Ripoll, tot i que l’única cosa que diuen els documents conservats és que hi havia una “villa Molas” (890), com reporten Bolòs i Hurtado. I, prossegueixen aquests autors, sabem de cert que al segle X ja n’hi havia al llarg de la vall de Sant Joan, a la zona de Seguries i a Creixenturri i, tal vegada, també n’hi havia algun a les valls laterals, com la d’Ogassa. Prop de Camprodon i a la vall del Freser més d’un molí devia ser mogut per les aigües dels seus rius. A la vall de Ribes són documentats els molins de Geminella, que Bolòs i Hurtado situen entre Estègal i Armàncies. La susdita Geminella en devia haver estat la propietària o la posseïdora. A la Vallfogona hi havia diversos molins, des de la Tolosa, a ponent, fins prop del Coll de Canes, per on passa el camí d’Olot, a llevant.

I d’aquesta època primerenca, Bolòs i Hurtado assenyalen la venda que fan uns particulars a l’abadessa Emma, de Sant Joan, de dos molins situats al Ritort. Els molins tenien un cap-rec i un ric instrumental, en part de ferro; el seu preu fou de 10 sous. L’any 966 es vengué un molí per 4 sous; tenia el seu cap-rec, la casa del moliner, un verger de fruiters i el seu cobert.

Pergamí de l’any 1176 en el qual hom parla de la reconstrucció de dos molins a la vall de Sant Joan (Arxiu de Sant Joan de les Abadesses, pergamí núm. 354).

F. Tur

Força més endavant, al segle XII, la documentació comença a ser més explícita, pel que fa als molins. Aquests, durant el feudalisme, foren un monopoli dels senyors jurisdiccionals. A vegades l’explotació es feia per compte del mateix senyor, que rebia dels seus vassalls el dret de les moltures; però, en general, l’explotació dels molins es feia a base d’una concessió a canvi d’un cens anual. Sembla que aquesta darrera era la fórmula que emprava el monestir de Sant Joan en l’explotació dels molins del seu domini. Així, l’any 1123, l’abat Berenguer instituí els censos que cada molí havia de satisfer al monestir de les Abadesses, puix que els pagesos solien defraudar el tribut. De Sant Joan, que en posseïa d’altres, eren els molins que l’any 1176 foren construïts de nou: el de Bernat de Pont, de Seguries, i el de Bernat Cadell. A més, el 1207, Ermetruït, muller de Joan de Riera, donà al monestir els molins fariners situats prop del pont del Ter; segurament, en devia haver estat la concessionària.

Però, no solament Sant Joan de les Abadesses tenia molins al Ripollès, sinó també d’altres monestirs posseïren béns i senyories a la contrada: Santa Maria de Ripoll i, també, Sant Miquel de Cuixà, bé que d’aquest darrer cenobi ens consta que tenia només els molins dominicals de Ribes i de Meferreres per donació testamentària del comte de Cerdanya Guillem Jordà (1102) que els hi havia empenyorat. No sabem quant de temps el cenobi del Conflent els conservà, però del de Ribes (si és que era el mateix) sabem que al final de segle pertanyia al sobirà.

Així, ens consta que el rei Alfons el Cast, pel seu testament de 1194 disposà que pervinguessin a Ripoll, on volia ser enterrat, tots els molins que tenia al terme del Castell de Ribes. Com que el monarca finalment fou enterrat a Poblet (1196), el seu fill i hereu, Pere el Catòlic, arribà a una transacció amb l’abat de Ripoll, per la qual quedaven per al seu monestir els molins de Queralbs, Pardines i Ventolà, mentre que el rei es reservava el molí de sota el castell de Ribes.

Força interessant és un document de l’any 1285 pel qual sabem que la senyora de la vall de Toses, Blanca de Mataplana, i el seu fill, Ramon d’Urtx, donaren “in accapitum”, és a dir a cens o arrendament, per cent sous barcelonesos, dos molins que tenien a la riera de Toses, ço és el molí del Riu i el molí del Prat. Concedeixen, a més, a l’arrendatari que pugui construir un altre molí on vulgui en aquesta ribera, des del coll de Cercovill fins al riu de Querol i de Villano. L’arrendatari els havia de pagar la meitat de tota la moltura i els rèdits que en provenien. Els nobles li havien d’abonar la meitat de les despeses que hi fes per tenir-los aparellats, i pactaren amb l’arrendatari que si algú tingués molins propis només hi podria moldre el seu propi blat; i estatuïren que si els veïns de Toses i d’altres llocs de la seva jurisdicció no portessin el blat a moldre als dits molins, els podria ésser decomissat pel camí o a casa seva i se’l repartirien a mitges els senyors i l’arrendatari.

Els molins drapers i les fargues

De molins blanquers, drapers i torcedors en tenim ben poques notícies. Diu Antoni Pladevall que a Ripoll hi consta la seva existència el segle XII i que al final de la centúria següent hi havia a la població unes cent-setanta persones que treballaven en la preparació i el teixit de la llana, el lli i el cànem. D’altra banda, l’abat Berenguer de Blanes, de Sant Joan de les Abadesses, el 1280, féu construir prop del Ter uns molins drapers. D’aquests molins en sabem per notícies posteriors que eren cedits a cens. Així, el 1309 foren establerts a Muntaner de Miralles, a cens de cinquanta sous. I un capbreu del 1397 diu que hi havia dos molins en un mateix casal, que eren posseïts a cens de cinquanta-cinc sous pel mercader Guillem Marsà i el paraire Andreu Gener. A Gombrèn sembla que ja d’antic hi havia paraires i gent que treballava en la fabricació de flassades.

És estrany, com assenyalen Bolòs i Hurtado, que en una regió rica en minerals, que se sap que hi són explotats des de temps molt antics, en tota la documentació del segle X no es parli de fargues ni de fàbregues, quan en comarques veïnes, com la Garrotxa o Osona, se’n parla. Sabem, a més, positivament, que s’empraven els instruments de ferro (per exemple, per a picar les moles dels molins, etc.), d’ací que es pugui deduir que de fargues n’hi havia d’haver forçosament, bé que els documents no hi facin referència. La notícia més antiga que hem trobat és de l’any 1017; es tracta de la butlla de Benet VIII a favor del monestir de Sant Pere de Camprodon, al qual es confirmen els béns i possessions, així com els drets de pesca, de pastura i les fargues. Si aquest cenobi posseïa fargues, els més antics de Ripoll i de Sant Joan també en devien tenir, lògicament. Al final del segle XII, escriu A. Pladevall, són documentades a Ripoll fargues o fàbregues que produïen eines per a l’agricultura, reixes i armes blanques i, posteriorment, ballestes; el ferro procedia de les mines pirinenques i prepirinenques. Les fargues de Setcases, Llanars, Camprodon i Cavallera són totes documentades molt tardanament, bé que algunes, almenys, havien de ser antigues. Com les de Planoles, Ventolà, Campelles, Ribes i Queralbs. D’una farga que hi havia a Ribes sabem que fou aparellada al començament del segle XV, per un document que cita textualment: “Per occasió de tirar la fusta de aquesta a la farga nouellament construhidora en lo loch de Ribes”, però el text deixa entendre que n’hi havia una altra d’anterior. Finalment, el més segur és que topònims com el de la masia la Fàbrega, a Vallfogona, provinguin d’antigues fargues; el que ja no sabem és a quin període concret es remunten.

Els mercats

A l’edat mitjana, a la comarca del Ripollès hi havia diversos mercats. En línies generals aquests coincideixen amb els actuals, radicats a les poblacions que de sempre han estat centre de les respectives valls.

A la vila de Ripoll, el mercat se celebrava des de molt antic, segurament des del final del segle IX. La primera menció que en tenim és de l’any 938, quan el rei Lluís d’Ultramar concedí al monestir de Santa Maria de Ripoll la tercera part del teloneu i de les justícies del mercat que se celebrava a Ripoll. L’any 1087 el comte Guillem Ramon de Cerdanya, com a compensació d’haver donat al monestir de Santa Maria de Ripoll l’exclusivitat per a pasturar els seus ramats a les set valls de Núria, afranquí els homes de la vall de Ribes del pagament de la lleuda al mercat de Ripoll, concessió que, probablement, el comte degué pactar prèviament amb el monestir, puix que, en tot cas, qui havia de posseir la lleuda del mercat de Ripoll, en tant que dret de regalia, era el comte de Besalú i de Ripoll, que aleshores era Bernat II, no el comte de Cerdanya.

L’any 1118 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, a petició de l’abat Gregori de Sant Pere de Camprodon, concedí a la vila que s’havia format entorn del monestir el privilegi de celebrar mercat el dilluns. Alhora, l’abat obtingué del comte que no es pogués celebrar cap més mercat des dels colls d’Ares i de Pòrtoles fins al pla de Calm-agra i el coll de Pendís, fet que, assenyala A. Pladevall, convertia ja la vila en un petit centre comarcal. Els límits d’aquesta demarcació del mercat de Camprodon sembla que coincideixen força aproximadament amb els de la vall. El coll d’Ares és la porta del Vallespir, el de Pòrtoles recau entre els termes occidentals amb la vall de Ribes (Pardines), i el pla de Calm-agra és un dels rosts ponentins del massís del Canigó, ja al Conflent. Únicament falta identificar ací el coll de Pendís, que no creiem que sigui el que antigament enllaçava la Cerdanya amb el Berguedà, ja que és massa lluny i, a més, sembla que ací aquest coll de Pendís hauria de ser el límit meridional de la demarcació.

I al cap només de deu anys, el 1128, el mateix comte, Ramon Berenguer III, concedí a l’abat Berenguer de Sant Joan de les Abadesses, i als seus successors, que la vila de Sant Pau de Seguries, que era de la senyoria del monestir, pogués celebrar mercat el dia de la setmana que millor li plagués. Malgrat aquesta concessió, però, i malgrat que al començament del segle XIII l’abat atorgà uns privilegis per atreure nous pobladors a la vila (el 1203 Pere Soler i el 1217 el seu successor, Arnau de Corsavell) aquesta, i amb ella el seu mercat, no prosperà gaire durant l’edat mitjana. Sembla que el nombre màxim de focs que s’aconseguiren, abans de la Pesta Negra, fou de trenta a trenta-cinc, la qual cosa representa aproximadament unes cent cinquanta o cent setanta-cinc persones.

El que trobem més sorprenent és no haver localitzat cap document, ni haver llegit cap referència a Ribes, respecte a l’existència d’un mercat. Ribes era una plaça forta en època medieval i un centre jurisdiccional de la vall (hi havia la sotsvegueria), però no ens consta que s’hi celebrés mercat, malgrat que el que s’hi celebra actualment té categoria de rodal mitjà. ¿Hem d’entendre, doncs, que aquell coll del Pendís de què parlàvem es referia, efectivament, al que separa la Cerdanya del Berguedà i que fins allà arribava l’àrea del de Camprodon? No, no ho veiem gens versemblant, més quan la vall de Ribes, de sempre, ha estat vinculada a la Cerdanya. Els homes de la vall de ribes doncs, més lògicament devien anar a mercat a Puigcerdà que no pas a Camprodon, puix que, a més dels vincles administratius, hi estaven millor comunicats. O, en tot cas, devien anar al mercat de Ripoll, que actualment és el mercat secundari de Ribes.