El castell de Mogrony era situat en el comtat de Cerdanya, i religiosament depengué del bisbat d’Urgell i passà després al d’Osona; no sabem si el castell passà al domini dels comtes de Besalú. El terme antic del castell és ben conegut i comprenia el sector oriental de l’actual terme municipal de Gombrèn, del riu Garfull i del torrent de Puigbò fins al terme de Campdevànol. Les primeres dades històriques del castell es volen fer remuntar al segle VIII, per una notícia que donà Villanueva, i que tragué d’un còdex del monestir de Ripoll, segons la qual vers l’any 736 un Quintilià, príncep, governava la zona de Mogrony. Però la notícia no té cap mena de versemblança i només és pura llegenda. Les notícies documentals del castell es remunten a una època anterior als anys 885 o 887, moment en què el comte Guifré comprà al bisbe intrús d’Urgell, anomenat Esclua, el castell de Mogrony, i després, el 885, amb la seva muller Guinidilda el donà al monestir de Sant Joan de les Abadesses com a dot de llur filla Emma, que era oblata al monestir. Si bé aquesta donació ha estat considerada com a falsa, la cessió al monestir es realitzà o es repetí l’any 887, quan el bisbe de Vic Gotmar consagrà l’església de Sant Joan de les Abadesses, i els esmentats comtes donaren al monestir el castell de Mogrony (“Mogoronio”), amb el seu apèndix, cases, terres, que els havien pervingut per compra. Però com que els homes de Gombrèn no volien reconèixer els drets del monestir i el document de la compra del castell que, sens dubte, el comte Guifré havia lliurat al monestir en el moment de la donació, s’havia perdut, es procedí a un reconeixement de la compra i a una delimitació del terme, per la qual cosa l’any 987, a petició de Bernat, mandatari de l’abadessa Fredeburga, es reuní un tribunal presidit pel comte Oliba Cabreta i el vescomte Miró i diversos jutges, i sis testimonis juraren sobre l’altar de sant Cristòfol de Campdevànol, que el difunt comte Guifré i la seva muller Guinidilda havien adquirit per compra feta a Esclua, que s’anomenava bisbe, i als seus hereus, l’alou del castell de Mogrony, i després el lliuraren al monestir de Sant Joan de les Abadesses, com a títol de dot de la seva filla Emma. Després detallaren minuciosament el terme que constava en l’escriptura de la compra, i també juraren que havien vist com l’abadessa Emma tenia i defensava el castell per dret de Sant Joan, i com explotava els boscos i les pastures durant cinquanta anys. Davant aquest jurament el mandatari dels homes de Gombrèn evacuà l’alou contingut en el terme del castell. El terme del castell de Mogrony descrit en el judici pot ésser restituït fàcilment, utilitzant la toponímia actual, es pot dir que començava al cim de la Berruga, anava per la plana Rodona fins al junyent dels torrents de la Bugada i la Pardinella, continuava per la Portella, la Solana i les Planes fins a trobar el riu Merdàs al pla de Gombrèn; per la Xurriguera i el serrat del Forcat pujava a la serra de Puigbò (antigament anomenada Puigmal) i d’allà baixava fins al junyent del torrent de Puigbò amb el Merdàs (als Cortals), tirava després pel torrent de Garfull, vers la Molina, seguint el torrent del pla de la Pera, fins a la serra del Furroi o la Roca-roja (o potser la serra de Nuri i les Fontetes, un xic més a ponent), i, per la serra de Pujalts, anava al coll de coma Ermada i continuava per la serra dels Closos o del coll Pan, i d’allà a l’esmentada Berruga. Segons aquests límits, el terme del castell de Mogrony comprenia la meitat de l’actual terme municipal de Gombrèn, llevat de la part de Solanllong i Aranyonet, i tota la zona del coll de Merolla i Mataplana. Malgrat els documents esmentats que fan constar la possessió del castell de Mogrony pel monestir de Sant Joan, en el precepte de Carles el Ximple del 899 pel monestir de Sant Joan, només es confirma la cel·la de Mogrony amb els confins i adjacències, situada en el pagus d’Osona. I en el concili de Barcelona celebrat l’any 906, els pares conciliars confirmaren a l’abasessa de Sant Joan, Emma, la cel·la anomenada Mogrony amb la seva parròquia adjunta. De fet el monestir havia de tenir ambdues possessions, però no se sap per quina raó només fou confirmada la cel·la i no el castell. De fet no es coneix cap infeudació del castell de Mogrony per part del monestir de Sant Joan, ni apareix cap família que pugui ser considerada com a castlana o feudatària del castell; segurament que desaparegué com a fortalesa molt aviat i només quedà la parròquia com a organització civil i religiosa i les defensives passaren al castell de Blancafort proper a la població de Gombrèn. Les poques notícies que hi ha el segle XI sobre el lloc de Mogrony es concentren en la situació conflictiva en què es veié envoltat el monestir de Sant Joan, quan el 1077 el comte Bernat II de Besalú uní el monestir a l’abadia benedictina de Sant Víctor de Marsella, i foren expulsats els canonges, mentre que s’introduí una comunitat de monges provençals. L’abat Andreu i els canonges expulsats s’enfrontaren contra aquesta usurpació, fins que recuperaren de nou el monestir. Sembla que una manera de protegir els béns del monestir fou que el germà de l’abat Andreu se n’emparés d’alguns, com el de Mogrony, que el 1084 el vescomte de Besalú, Udalard, i la seva muller i llur fill Pere restituïren al cardenal Ricard, abat de Marsella, representat per l’abat Bernat de Ripoll, i als monjos de Ripoll i de Marsella, les esglésies de Sant Pere de Mogrony i de Sant Julià de Vallfogona, que retenien injustament. A partir d’aquell moment sembla com si el monestir hagués perdut els seus drets sobre el castell i li restessin únicament els drets sobre la parròquia de Sant Pere. Així, els conflictes que tingueren amb els Mataplana, que apareixen com a senyors civils del terme, se centren gairebé exclusivament sobre els delmes i primícies de la parròquia, com es desprèn del pacte que l’any 1225 feren Hug de Mataplana i l’abat Arnau de Corsavell, per qual es reconeixia que l’abat rebia el delme de gra i de tota mena de grans, de la parròquia de Sant Pere de Mogrony, i el senyor de Mataplana de tot el vi; l’any 1297 el senyor de Mataplana, Ramon d’Urtx, reconegué que l’abat de Sant Joan rebia els delmes i primícies de les terres i alguns altres drets en la parròquia de Sant Pere de Mogrony. Els drets dels Mataplana a la parròquia de Sant Pere de Mogrony finiren l’any 1376, quan Pere Galceran de Pinós, senyor de la baronia de Mataplana, vengué a l’abat de Sant Joan tots el drets que tenia a la vall de Gombrèn, entre els quals hi havia la parròquia de Sant Pere de Mogrony. Així, els abats de Sant Joan esdevingueren senyors únics de la parròquia de Sant Pere de Mogrony i el terme seguí les mateixes vicissituds que la resta de la vall de Gombrèn. De l’edifici del castell no coneixem cap resta visible, ni tan sols el lloc de la seva ubicació. De fet, des del final del segle X ja no s’esmenta l’existència real del castell.