Situació
Vista panoràmica general. A mà esquerra podem veure la torre i més cap a mà dreta la sala i l’església.
J. Martí
Restes d’un castell, d’una església i d’altres construccions, situades al mig d’una clariana de camps que hi ha a la part alta d’una de les petites valls que neixen al vessant septentrional dels rasos de Tubau.
Mapa: 255M781. Situació: 31TDG236757.
Per arribar-hi cal agafar la carretera de terra que, des del poble de Gombrèn, mena als Cortals; cal travessar aquest veïnat de cases i seguir al llarg de 4 km una pista que s’enfila vers migjorn. Les construccions medievals de Puigbò són situades al costat de l’església del segle XVIII i de la casa de pagès moderna. (JBM)
Història
S’ha conservat el document de venda d’una terra, que hi hagué, l’any 905, a l’anomenat “territori Transmontà” —que segurament aleshores era del comtat de Cerdanya—, al terme de la vil·la de “Pago Mala”, segurament “Pugo Malo”; aquest indret, a l’Atlas Històric de Catalunya, hem cregut que devia correspondre al lloc de Puigbò, que a l’alta edat mitjana era anomenat “Puigmal”. Aquesta terra era venuda per un matrimoni, que l’havia adquirida per aprisió i per compra a un altre matrimoni.
Mentre hi ha documentada des de mitjan segle XII una parròquia de San Martí de “Puigmal”, no sabem res de la primera etapa del castell, que molt probablement és més antic que aquesta església que se li adossà.
Això no obstant, sabem que l’abat de Ripoll, Ramon de la Farrés, vers mitjan segle XIV, comprà el castell de Puigbò, juntament amb el de la Roca de Baborers i el de la Guàrdia, al rei Pere III el Cerimoniós. Encara el segle XVII, el lloc de Puigbò era part de l’abadiat de Ripoll. En aquest lloc, el segle XVI vivien tres famílies; abans de la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana, cal suposar, però, que la població hi degué ésser força superior. (JBM)
Castell
La torre del castell vista des del costat nord-occidental.
J. Bolòs
Al cim d’un petit monticle natural força rocós hi ha una torre de planta rodona, amb un diàmetre d’uns 5 m i una alçada, actualment, d’uns 7 m; de bell antuvi havia d’ésser força més alta.
El gruix de la paret d’aquesta torre és de 115 cm. A la part baixa de l’edifici hi ha una cambra coberta amb una falsa cúpula, coronada per una petita obertura.
A la cara exterior del mur de la torre —d’allò que en resta— s’endevina l’existència d’almenys tres etapes constructives, molt probablement, però, gairebé coetànies. El tros construït durant la segona etapa comença poc més amunt d’1 m per sobre del sòl actual; la part edificada durant la tercera fase devia correspondre al primer pis de la torre. L’aparell constructiu de tota la torre és molt irregular; les pedres del mur sovint són allargades —d’uns 15 × 30 cm—, però, també, n’hi ha moltes, de tant en tant, de quadrades o de col·locades més o menys esbiaixadament. Especialment, el parament constructiu de la part superior —el fet en l’anomenada tercera etapa— és encara més desordenat. Tots els carreus de la torre, molt poc treballats, són units amb un morter de calç de força mala qualitat, que conté nombroses pedretes. En la seva part més alta, podem veure, a l’exterior, al costat septentrional, una espitllera formada per dues lloses, que fan de muntants, tancades a dalt i a baix per sengles petits carreus.
Al costat de tramuntana d’aquesta torre, hom pot veure restes d’un petit vall cavat a la roca, amb una amplada d’uns 180 cm i no gaire profunditat.
A la banda de migjorn d’aquest edifici, a uns 5 m hi ha unes parets que testimonien l’existència d’una sala gran. Aquesta construcció té una longitud d’uns 13,50 m i una amplada de 8,60 m, més les parets perimetrals que tenen un gruix d’uns 95-100 cm. D’aquest edifici, que havia d’ésser força més alt, només resten uns metres de paret, especialment al costat sud-occidental. Tot i que és possible que hi hagués algun tipus de comunicació entre aquesta sala i la torre, sense una excavació acurada és impossible d’assegurar res.
Els fragments de parets d’aquesta sala que s’han conservat també són formats per pedres força irregulars, unides amb un morter de calç encara més dolent que el de la torre. Així mateix, també trobem al seu mur occidental dues espitlleres molt semblants a la que hem descrit a la torre, i per tant amb els muntants formats per sengles lloses gairebé sense treballar, posades d’una manera esbiaixada en relació amb la paret.
Adossades al costat de migjorn d’aquesta sala del castell, hi ha les restes d’una església romànica. Se’n conserva, sobretot, la banda de l’absis, que té una finestra de doble esqueixada. Al costat de tramuntana hom pot veure una absidiola lateral, que entra dins la paret del mur meridional del castell; així mateix, en aquest costat també s’endevina l’arrencada de dos arcs torals.
En aquest mateix sector meridional del conjunt castral, hi ha també restes d’haver-hi hagut diversos habitatges. A la banda extrema, ran d’un petit estimball, s’estén una muralla, que tanca el vilatge. Al llarg d’aquesta muralla exterior, s’arrengleren diverses cambres. Els murs que delimiten aquests àmbits s’endevinen encara sobre el terreny. Una de les cambres més septentrionals fa uns 5,60 m de llarg per uns 3,20 d’ample. La paret exterior —que fa a l’ensems de muralla— té un gruix d’uns 75 cm; la interior fa uns 70 cm. Les pedres dels murs són molt irregulars i poc treballades i, tal com s’esdevé als hàbitats pagesos, no són pas unides amb morter de calç.
Creiem que la torre de planta circular pot ésser del final del segle X o del començament del segle XI. La sala deu ésser, potser, com la part alta de la torre, un xic posterior, encara que d’aquesta mateixa època. L’església, en canvi, ja és clarament romànica. Finalment, el poblet que s’estén a sota, cal pensar que correspon a un establiment de vers el segle IX o X —encara que, certament, no totes les parets han d’ésser d’aquesta època—, que no es degué abandonar totalment o parcialment fins el segle XIV o XV. Cal indicar, doncs, que en aquest indret sembla que el pas d’un hàbitat agrupat a un hàbitat dispers —contràriament a allò que es produí, per exemple, a Vilosiu (Berguedà)— no s’esdevingué durant l’edat mitjana, ans ja en l’època moderna. (JBM)
Bibliografia
- Pere Català i Roca i Antoni Pladevall i Font: Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 24-25, 55 i 59.