Sant Pere de Mogrony (Gombrèn)

Situació

L’església de Sant Pere de Mogrony es troba situada al contrafort del puig de coma Ermada o serra de Mogrony, al vessant de migjorn, a 1 408 m d’altitud, a l’anomenat pla de Sant Pere.

Mapa: 255M781. Situació: 31TDG246800.

Una vista de l’emplaçament de l’església, damunt el pla. Més a primer terme, l’espadat amb el santuari de Santa Maria de Mogrony.

J. Pagans-TAVISA

Una perspectiva aèria de l’església des del costat de llevant.

J. Pagans-TAVISA

Per arribar-hi cal prendre, al punt quilomètric 88 de la carretera de la Pobla de Lillet a Campdevànol, a mà esquerra, vers tramuntana, una pista d’uns 5 km que acaba al santuari de Mogrony. Des d’aquí cal pujar per una graonada feta a la pedra, que passa per la cova de la Mare de Déu, a través de la qual hom arriba al pla de Sant Pere. (MAB)

Història

El topònim de Mogrony, avui més conegut popularment per Montgrony, apareix documentat des de l’any 887, en la consagració de l’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, quan el comte Guifré I i la seva muller donaren al monestir el castell i les pertinences de Mogrony, “castro Mogronio, cum suo apendicio seu domos, terras cultas, vel incultas”. En altres documents torna a aparèixer el topònim sota les formes de “Mogoronio” (887), “Mucronio” (899), “Mocroneo” (920) o “Mochoronio” (928).

Prop de l’indret del castell de Mogrony es troba l’església parroquial de Sant Pere, documentada des de l’any 899, en un precepte de l’emperador Carles el Simple, que confirmà totes les possessions del monestir de Sant Joan de les Abadesses, entre les quals hi havia la “cella Mucronio cum finibus et adiacenciis suis”. L’any 906 torna a aparèixer la cel·la, ja amb funcions parroquials: “cellam quoque qui dicitur Mucronio cum subjuncta sibi parroechia”.

L’existència de l’església i la seva dedicació a sant Pere consten ja fefaentment l’any 920, en una donació que féu el prevere Teodored, d’unes terres a la “domum Sancti Petri Apostoli qui est fundatus in castro Mocronio, in comitatu Cerdaniense”. Novament apareix l’església de Sant Pere de Mogrony, com a receptora de donacions, els anys 947 i 949. Pel document de novembre de l’any 947, “Eribertus” cedí “ad domum Sancti Petri, qui est fundatus in castro qui vocant Mogoronio, ad ibidem domum” un terreny “in comitatum Cerdaniense, in apendicio de illa Petra, ein locum que nominant ad ipsa Cercosa”. El novembre de 949, “Ansalon et uxor me Oresinda” donaven a “domum Sancti Petri in Mogronio” una terra “in apendicio de kastellare, in villa Curnudellus”.

Inicialment podia haver pertangut a la diòcesi d’Urgell, com sembla indicar-ho la seva adscripció al comtat de Cerdanya i el fet que no aparegui en la primera llista de parròquies del bisbat de Vic. En canvi havia passat ja a aquesta diòcesi a mitjan segle XII, segurament per la seva adscripció o domini per part del monestir de Sant Joan de les Abadesses, i així veiem que surt ja en les dues llistes de parròquies del bisbat de Vic, anteriors a l’any 1154, amb els noms de “Mogron” i “Mongrony”.

L’església de Sant Pere, juntament amb d’altres possessions del monestir de Sant Joan de les Abadesses, fou usurpada l’any 1017, coincidint amb l’expulsió de les monges per Udalard, vescomte de Bas, i restituïda al monestir pel seu fill.

L’església primitiva fou totalment renovada a partir de la segona meitat del segle XI, i la nova església no fou consagrada fins l’any 1138. El procés constructiu sembla que fou molt llarg i en la tardança concorregueren diversos factors, alguns poc definits. Així, la usurpació de l’església i del castell de Mogrony, feta pels vescomtes de Besalú (Udalard i la seva muller Ermessenda), que l’any 1084, juntament amb el seu fill Pere, i per al perdó dels seus pecats, tornaren al cardenal Ricard —abat de Marsella— representat per l’abat de Ripoll, Bernat, i als monjos d’ambdues cases (Marsella i Ripoll) les esglésies de Sant Pere de Mogrony i de Sant Julià de Vallfogona, que retenien injustament.

L’any 1114, gràcies a una butlla del papa Pasqual II, els canonges expulsats de Sant Joan pels monjos de Sant Víctor de Marsella pogueren recuperar el monestir. Els canonges de Sant Joan, aleshores reformats i seguint la regla de sant Agustí, entraren, així, en possessió de Mogrony. Amb la creació i l’enfortiment del veí castell de Mataplana, que tenia el domini civil sobre el terme de Mogrony i el senyorial sobre una gran part de la parròquia, sorgiren aviat alguns conflictes entre els senyors de Mataplana i els abats de Sant Joan. Es coneixen alguns dels pactes i concòrdies que se’n seguiren. El 13 de maig de 1225, Hug de Mataplana i l’abat Arnau de Corsavell pactaren que l’abat rebria el delme de gra, de tota mena de grans, de la parròquia de Sant Pere de Mogrony i que el senyor de Mataplana rebria el delme de tot el vi. L’any 1297, el noble Ramon d’Urg, senyor de Mataplana, signà un document de reconeixença que l’abat de Sant Joan rebia els delmes i primícies de les terres i alguns altres drets a la parròquia de Sant Pere de Mogrony.

El 23 de gener de 1377, Pere Galceran de Pinós vengué a l’abat de Sant Joan les seves possessions a diversos llocs, entre ells la vall de Gombrèn i la parròquia de Sant Pere de Mogrony.

La vida a la parròquia de Mogrony s’anà desplaçant lentament des del lloc de Sant Pere, vers la vall, al nucli de Gombrèn, procés que culminà el segle XVII, quan, l’any 1668, l’església fou destruïda en part, i el 1695 s’establí la parròquia a la capella de Santa Maria Magdalena de Gombrèn, que des del segle XIX canvià l’advocació per la de Sant Pere, i restaren a l’antiga església de Sant Pere de Mogrony només un capellà custodi i uns ermitans.

El procés d’abandonament prosseguí, especialment accentuat el segle XIX, fins que l’any 1880 el bisbe de Vic, Josep Morgades, emprengué la recuperació del temple que culminà l’any 1915, amb el bisbe Torras i Bages, i amb la restauració definitiva que fou dirigida per l’arquitecte Josep M. Pericas.

L’església de Sant Pere de Mogrony fou novament restaurada l’any 1958, per la Diputació de Girona, i actualment és estretament vinculada al santuari de Santa Maria de Mogrony, situat a mig aire del cingle de Sant Pere. (APF-MLIC)

Església

Porta d’entrada a l’església.

J. Vigué

Planta i seccions transversal i longitudinal de l’església, a escala 1:200.

M. Anglada

L’església de Sant Pere de Mogrony és un edifici d’una sola nau, amb una capçalera a llevant, formada per tres absis en trèvol, dels quals destaca poderosament el central.

La porta s’obre a la façana de migjorn i és aixoplugada per un atri, cobert amb una volta de canó apuntada i obert a migjorn per una porta flanquejada per dues finestres; una altra finestra s’obre a ponent, mentre que a llevant el porxo té una unió deficient amb l’absidiola, accentuada per la destrucció del mur, en ésser-hi oberta una porta en època imprecisa.

La nau és coberta amb una volta de canó seguit, reforçada per un arc toral, centrat, i la unió amb l’absis central, cobert amb una volta de quart d’esfera, com les absidioles, és resolta amb un simple plec que estableix la gradació entre els àmbits.

A la façana meridional, sobre l’absidiola, hi ha situat un campanar d’espadanya amb dos ulls, de proporcions molt esveltes.

L’absis central té dues finestres i una altra centrada a l’absidiola de migjorn, mentre que al costat de tramuntana no hi ha cap obertura. A la façana de migjorn, sobre el porxo, s’obren dues finestres, també de doble esqueixada, les quals, juntament amb la que s’obre a la façana de ponent, completen la il·luminació del temple.

Un detall exterior de la capçalera amb l’absis central, a mà dreta, i l’absidiola de migjorn, a mà esquerra. Tots dos elements tenen els murs ornamentats amb un fris d’arcuacions cegues agrupades per lesenes. L’absis central és decorat, a més, per un fris de dents de serra.

M. Anglada

Vista exterior des de migjorn del temple, el qual mostra en aquesta cara el campanar d’espadanya, sota el qual hi ha un absis, i un porxo que aixopluga la porta d’entrada.

M. Anglada

Exteriorment l’edifici és totalment nu i mancat d’ornamentació, llevat dels absis, on es desenvolupen els característics motius llombards d’arcuacions cegues en sèries de tres arcuacions entre lesenes, les quals a l’absis central es completen amb un fris en dent de serra.

Cal destacar la gran gruixària dels murs, construïts amb petits carreus, simplement escairats i disposats en filades irregulars, però uniformes, que proporcionen una gran solidesa a l’estructura de l’edifici, el qual ha estat reparat diverses vegades, una de les quals hom efectuà un insòlit encintat al parament intern del mur de tramuntana.

L’església de Sant Pere de Mogrony fou estudiada per Abadal i J. Puig i Cadafalch. Posteriorment, W.M. Whitehill la inclogué en el grup tipològic d’esglésies de triple absis en creu, sense cimbori, juntament amb Sant Martí del Brull, Sant Pere de Gallifa i Sant Llorenç del Munt o de Cerdans.

Pel que respecta a la seva cronologia, J. Puig i Cadafalch la considera una obra del segle XI, amb el porxo de data “dubtosa”. Malgrat les similituds de l’aparell, el porxo ha d’ésser considerat posterior, de poc temps, però, a l’obra de l’església, la qual pot representar un tipus tardà, dins el segle XI o, potser, ja del principi del segle XII, en el qual es combinen els elements decoratius llombards amb una certa innovació tècnica, la qual s’aparta dels paraments característics del segle XI i entreveu ja l’acurament tecnològic del segle XII. (JAA-MAB)

Crist

El Yale University Museum conserva una imatge de majestat catalana, de talla amb mostres de policromia, damunt una creu policromada que no li correspon i li és petita.

El servei fotogràfic dels Museus d’Art, de Barcelona, posseeix un clixé de Francesc Serra (núm. 7 440) fet a la Col·lecció d’Oleguer Junyent, on es veu la imatge damunt la mateixa creu que porta actualment. I també un clixé anterior de Vidal i Ventosa, amb el Crist solt sense la creu. La fotografia de l’Arxiu Gudiol fou feta l’any 1961 al Yale University Museum de New Haven, als EUA. El cartellet informatiu del museu, visible a l’angle inferior, diu que aquesta imatge és considerada com a “catalana, escola de la Seu d’Urgell, segle XIII. Crucifix trobat en una església del segle XII prop de Montgrony, Pirineu”; “The Maitland F. Griggs Collection 1930-41”, sembla referir-se a una precedent localització, i l’església que cita és, sens dubte, la de Sant Pere.

Aquesta seguretat en la menció de la procedència ens ha decidit a titular-la “majestat de Mogrony”, en lloc de “majestat de Yale”, com l’anomena M. Trens. Tanmateix (i desconeixent els fonaments de la informació del museu), no trobem que les atribucions de procedència i d’escola siguin gaire concordants; i no és fàcil d’imaginar que el taller de la Seu d’Urgell produís majestats vestides el segle XIII, quan no sembla que n’hagués produït gaires el segle XII, durant el qual el taller de Ripoll estengué la seva àrea d’influència enviant les seves majestats fins a l’extrem de la Cerdanya i al Berguedà. Creiem bastant segura l’atribució a l’escola catalana pirinenca, però no la creiem sorgida d’un dels bons tallers organitzats, sinó obra singular d’un bon tallista local, més influït per les obres del taller de Ripoll que per les del taller d’Urgell, del qual només mostra la tan vulgaritzada referència dels cargols de la barba.

Hi ha senyals de la policromia, que pot considerar-se ja perduda, però la talla és ben conservada, si n’exceptuem el nas, que té trencat. Li manca també algun rínxol de la barba. Té unes llargues orelles, més gran la de la dreta, detall només observable a la foto de Vidal i Ventosa; cabells amb clenxa al mig i ratllats amb solcs més amples del que és normal a les imatges que li són anteriors; les mans i el peus, ben conservats, han perdut ja l’aspra rigidesa i acusen una certa tendència al realisme; igualment el bigoti i la barba, encara que aquesta conserva una profusió de cargols, ben convencionals encara. Les tres trenes de cada costat, rítmicament ondulades, amb tendència també al realisme, recorden només molt vagament l’esquemàtica línia trencada; bastant separades entre elles, s’obren i s’escampen damunt les espatlles i els braços en forma radial, constituint una ben inesperada originalitat.

La túnica, llisa a les mànegues i a la part de dalt, cau formant plecs de cintura en avall; el plec del mig de les cames i els dos plecs laterals acaben, a la vora inferior, en aquelles ondulacions que mostra també la imatge de Santa Pau, però amb un traçat curvilini que ha perdut aquella energia de la línia trencada que conserva encara la majestat de Caldes, com un ressò de l’antic classicisme.

Cenyeix la túnica una corretja plana, de factura tradicional, que penja en dues tires, més curtes del que és normal, i amb clara tendència a separar-se. El nus, d’execució un xic barroera, no és el normal de les majestats, sinó el casolà nus pla mal fet (amb els caps invertits) que veiem a la majestat d’Organyà, on és comentat més detalladament, i també a la majestat Valenciano, en l’única versió correcta del nus pla.

Malgrat totes les mostres de decadència que ja acusa aquesta majestat, és, tanmateix, una bella imatge, amb una dosi molt elevada de contingut emocional. La innegable tendència al realisme pot no ser plenament deguda a l’època tardana, sinó a una deficiència professional del tallista; aquell hieratisme, consubstancial a l’art romànic, hi és ben evident, i conserva encara bastant de la dignitat i el prestigi de les bones majestats. (RBP)

Pintura

Procedents de l’església de Sant Pere de Mogrony (Ripollès) es conserven en el Museu Episcopal de Vic, inventariats amb els núms. 1 i 2, dos laterals d’altar pintats. Aquestes dues peces entraren a formar part de la col·lecció de pintura medieval del Museu en una data incerta, anterior al 1893.

Lateral d’altar amb la representació de sant Pau, conservat al Museu Episcopal de Vic i inventariat amb el núm. 1.

G. LLop

Lateral d’altar amb la representació de sant Pere, conservat al Museu Episcopal de Vic, i inventariat amb el núm. 2.

G. Llop

La primera taula (núm. d’inventari 1), fa 155 cm d’alçària per 81 cm d’amplària. Al centre de la composició hi ha representada la figura de sant Pau. Aquest va vestit amb túnica vermella i mantell verd fosc. La túnica li arriba fins a baix i només deixa entreveure els dits dels peus. Amb la mà dreta, agafa una espasa i, amb l’esquerra, el Llibre Sagrat. L’espasa té la fulla del mateix color que el mantell; l’empunyadura consta de tres parts: un pom rodó de color groc, una part central que és decorada amb un motiu de retícula, i una llengüeta de color vermell. El llibre és de color groc, tancat amb dues tires de color vermell; a cada cantonada hi ha una rodona també vermella. El nimbe és del mateix color que la túnica. Porta barba, però no bigoti, i un floc de cabells al bell mig del front; ha estat representat amb la testa calba, els cabells li neixen una mica més amunt de les orelles i li cauen per l’espatlla. El fons de la composició és groc, sembrat d’estels vermells de vuit punxes.

La segona taula (núm. d’inventari 2), fa 105 cm d’alçària per 85 cm d’amplària. Hi ha representada, també sobre un fons groc sembrat d’estels vermells, la figura de sant Pere. Vesteix túnica verda i mantell vermell; com a l’anterior composició, la túnica arriba fins als peus. Amb la mà dreta agafa les claus i amb l’esquerra la Bíblia. Les dues claus són de color groc i estan entrellaçades; les dents formen com una mena de laberint a partir del traçat de línies negres sobre un fons groc. El llibre és de color verd. Presenta una decoració semblant a l’anterior: quatre cercles de color vermell disposats un a cada cantonada i amb un punt negre al mig. Les dues tanques també són vermelles i són decorades amb franges transversals. Sant Pere porta nimbe de color verd resseguit, a l’interior, per una sanefa formada a partir d’una línia ondulant negra. Porta barba i tonsura marcada al front per una estreta franja de cabells foscos.

Les dues taules estan emmarcades, a les parts inferior i superior, per una franja decorativa que presenta un motiu vegetal continu de color groc, format per una successió d’espirals, l’extrem de les quals acaba en tres fulles trilobulades.

L’estat de conservació de les peces és força dolent. En moltes zones ha saltat el preparat que cobria les taules. Potser la més malmesa és la de sant Pere: el deteriorament afecta no només la figura sinó també la decoració —la franja ornamental inferior s’ha perdut totalment.

Joan Ainaud, en l’estudi que fa sobre el Mestre de Soriguerola, considera que les taules de Mogrony, juntament amb un baldaquí de procedència desconeguda conservat al Museu Episcopal de Vic, són unes derivacions, ja gòtiques, de l’obra del Mestre de Soriguerola.

Cook i Gudiol també les inclouen dins el cercle d’influència del Mestre de Soriguerola, juntament amb el baldaquí del Museu Episcopal de Vic i les taules de Sant Jaume de Frontanyà (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona), Santa Cristina (Museu Episcopal de Vic), Santa Llúcia de Mur (Museu d’Art de Catalunya) i un frontal amb escenes de Jesús i la Mare de Déu (Museu d’Art de Catalunya).

Segons Gudiol i Ricart, en aquestes taules encara hi hauria presents una sèrie de característiques romàniques, mentre que el pas al període gòtic quedaria reflectit en el tema de les franges decoratives i en el naturalisme dels trets dels rostres.

Si fem un estudi estilístic d’aquestes dues peces, veurem que hi ha una sèrie de trets que situen dins el corrent gòtic lineal: l’ús de la línia per a delimitar els contorns; una major complicació dels plecs que formen els vestits; la pèrdua del hieratisme típic del romànic i, per tant, un major naturalisme en la concepció de les figures i dels rostres i un major moviment. Tanmateix, el tractament dels colors és encara típicament romànic: són colors plans, no hi ha una gradació tonal.

Compositivament, no hi ha cap complicació ni intent de crear un espai; no hi ha cap element arquitectònic o ambiental, el fons és neutre; hi ha una alternança de colors entre el verd i el vermell, els quals, juntament amb el groc i el negre, són els únics que ha emprat l’artista.

La relació amb la primera sèrie d’obres atribuïdes al Mestre de Soriguerola —és a dir, aquelles que conformarien la primera etapa del pintor— és evident, sobretot que pel que fa al tractament de la vestimenta. El paral·lelisme més gran es pot establir amb els laterals de Toses (Museu d’Art de Catalunya) i de Ribes (Museu Episcopal de Vic) —aquells on apareixen sant Pere i sant Pau enfrontats—, ja que presenten una iconografia i una composició semblants. Segons el nostre parer, la diferència més gran rau en el tractament dels rostres; els de Mogrony presenten alhora més naturalisme i rusticitat, remar - cats pel cànon curt de les figures. Tanmateix, el tractament dels plecs és molt semblant i també la posició que prenen les figures. Els dits del peu dret de sant Pau han estat concebuts d’igual manera que els dels sants Pau i Pere del lateral de Ribes i que els dels apòstols en l’escena del Sopar Celestial del frontal de Sant Miquel de Soriguerola (Museu d’Art de Catalunya). Es manté una alternança de tonalitats i l’ús de colors plans; els campers sembrats d’estels també apareixen en els laterals de Ribes i en el frontal de Sant Miquel de Soriguerola. No es repeteixen, però, alguns d’aquells trets que caracteritzen l’obra del Mestre de Soriguerola, com són els rínxols enmig del front o la peculiar manera de dibuixar les orelles.

Pel que fa als frontals de Sant Cristòfol (Museu d’Art de Catalunya), Santa Eugènia (Museu d’Arts Decoratives de París) i Sant Vicenç de la Llaguna (in situ), atribuïts per Ainaud al Mestre de Soriguerola, la nostra opinió és que s’aparten de les taules de Mogrony perquè presenten un estat estilístic i compositiu més evolucionat.

No hem trobat cap paral·lel amb les pintures atribuïdes al cercle d’influència del Mestre de Soriguerola i tampoc amb la resta de pintura del Principat i del sud-est de França, al marge d’aquelles característiques que defineixen l’estil gòtic lineal.

El tema ornamental que apareix en les franges superiors i inferiors de les taules, emmarcant la composició, no es repeteix en cap altra taula. Hi ha, però, motius molt similars que es desenvolupen també a partir d’una línia ondulant que forma una successió d’espirals; dos exemples més pròxims serien el baldaquí de Toses (Museu d’Art de Catalunya) i el baldaquí de procedència desconeguda esmentat anteriorment del Museu Episcopal de Vic.

Sant Pere i sant Pau són considerats els prínceps dels Apòstols; tots dos van coincidir a Roma i, segons la tradició, van morir el mateix dia.

La seva presència a l’església de Sant Pere de Mogrony no només es justifica pel fet de ser Pere el sant titular, sinó perquè també representa l’Església com a institució. Pel que fa a sant Pau, aquest és considerat un dels principals predicadors de tota la història del cristianisme després de Crist.

Sant Pere ha estat representat com a apòstol i no com a papa. El seu atribut principal i el que el diferencia de la resta dels apòstols és la clau. També presenta una sèrie de trets físics que el caracteritzen, com són la calba, la tonsura i la barba. Tanmateix, no sempre és representat amb la testa calba; segons Réau, aquesta seria la tendència seguida a Occident, però a l’art oriental seria representat amb els cabells arrissats. A Catalunya el trobem d’ambdues maneres: en una de les taules laterals de Ribes presenta una frondosa cabellera amb rínxols, mentre que en el lateral de Toses és representat calb i amb tonsura.

Les claus, que denoten una influència moresca, són el seu atribut perquè simbolitzen el poder que li conferí Crist quan l’escollí per fundar l’Església (Mateu 16,18-20). Normalment porta dues claus que acostumen a estar unides; en aquest cas, les dues claus formen un entrellaçament. Segons Réau, simbolitzen el cel i la terra, el poder d’unir i de desunir, d’absoldre i d’excomunicar; estarien unides perquè aquest doble poder en realitat només és un. Les claus, com a atribut de sant Pere, apareixen representades per primer cop en un mosaic del segle V.

Amb l’altra mà, Pere agafa el Llibre Sagrat, símbol del cristianisme.

Sant Pau és representat amb l’espasa, símbol del seu martiri —va morir decapitat— i el seu atribut principal. Segons Réau, el primer cop que apareix l’espasa com atribut sant és en el segle XIII. Com a Pere, se li atribueixen uns trets físics que el caracteritzen i el diferencien: barba, la testa calba, un floc de cabells enmig del front i una línia, només insinuada, en aquest. Aquestes característiques es repeteixen en altres obres del mateix període, tant a Catalunya —laterals de Ribes i Toses— com a fora del Principat —fragment d’una taula de la catedral d’Àvila.

Veiem que els laterals de Ribes i Toses influencien no només estilísticament sinó també iconogràficament. Constitueixen els antecedents iconogràfics més pròxims de les peces de Sant Pere de Mogrony, malgrat que presentin en un sol espai les dues figures juntes i que puguin ser sotmesos a una lectura diferent. La semblança és més gran amb el lateral de Toses que amb el de Ribes; les imatges de sant Pere i sant Pau responen al mateix tipus iconogràfic. Tanmateix, els seus atributs presenten unes gran diferències, han estat inspirats en models distints; Ainaud assenyala que el model d’espasa que porta sant Pau es repeteix més tard en la lauda sepulcral de Bernat de So, vescomte d’Évol (Museu de Perpinyà).

Com hem pogut veure, són moltes les similituds amb els laterals de Ribes i Toses, però també hi ha diferències. Tenint en compte això —i el fet que semblin posteriors pel major naturalisme dels trets fisonòmics— pensem que no són obra del mateix taller sinó d’un artista pròxim a aquest. No hem d’oblidar que pertanyen a una mateixa zona geogràfica, situada entre el Ripollès i la Cerdanya.

No hem trobat cap obra que pugui atribuir-se al mateix pintor que executà els laterals de Mogrony o, si més no, al mateix taller. I, llevat dels exemples donats, tampoc no hem trobat cap altre paral·lel iconogràfic clar.

Els primers historiadors que estudien aquestes peces donen una cronologia molt avançada; Morgades i Gili les data del final del segle XII o del principi del XIII; Antonio Muñoz, del principi del segle XIII. La historiadora G. Richert ja dóna una cronologia més tardana, les data del final del segle XIII; Gudiol i Cunill i, més tard, E. Junyent, les atribueixen també al segle XIII. Post, partint dels laterals de Ribes —que data del final del segle XIII o del principi del XIV— dóna una cronologia del segle XIV. Joan Sureda les fixa a la segona meitat del segle XIII.

Si tenim en compte que les obres atribuïdes al Mestre de Soriguerola han estat datades del darrer quart del segle XIII aproximadament, aquestes degueren ésser executades cap al final del segle XIII o el primer quart del segle XIV. (EBC)

Lipsanoteca

Lipsanoteca procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu Episcopal de Vic, on és catalogada amb el núm.

G. Llop

Procedent de l’església de Sant Pere de Mogrony, el Museu Episcopal de Vic conserva una lipsanoteca, la qual ingressà al Museu abans de l’any 1893, on és guardada amb el núm. 491 d’inventari.

Aquesta peça, que fa 6 cm de diàmetre per 6 cm d’alt, és un senzill objecte reaprofitat, una petita ampolleta de vidre de forma esfèrica, a la qual hom trencà el llarg coll que amb tota seguretat tenia originàriament. Al seu inici aquesta ampolleta devia ésser un de tants recipients, destinats a una altra utilitat, presumiblement a contenir o bé perfums o cosmètics. Amb motiu de la consagració d’una església i formant part de les diverses donacions que la gent feia al nou temple, a vegades hom feia donació d’aquests recipients per tal que fossin utilitzats per a contenir les relíquies dels sants que eren dipositades al reconditori dels altars. Amb això esdevenien lipsanoteques allò que originàriament havia tingut una destinació ben altra.

Aquesta ampolleta es troba molt feta malbé. El vidre és molt trencat i malmès, bé que ha estat afegit i reconstruïda l’ampolla. Amb tot, hom pot veure encara moltes de les característiques d’aquesta peça. Així, la panxa és ornamentada de manera senzilla a base de cinc petits discs adossats, circulars i llisos, i fets amb un relleu considerable en relació amb el nivell que ateny la superfície llisa del fons, els quals tenen situat al centre un petit botó. Tot plegat indica que es tracta d’una peça feta amb un motlle.

L’aspecte d’aquesta ampolleta és força rudimentari i l’ornamentació elemental, amb un tema decoratiu molt simple. Això fa pensar que som en un moment del romànic no gaire avançat, el qual situaríem vers mitjan segle XI. (JVV)

Bibliografia

Bibliografia general

• Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos, CSIC, Escuela de Estudios Medievales, Textos XVIII, Barcelona 1951, pàgs. 103-107, 121-123, 196-198, 227-229, 280-281, 287-288 i 446-447.
• Eduard Junyent ¡ Subirà: Antigua parroquia de S. Pedro de Mongrony i Parroquia de San Pedro de Gombreny, “Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja Parroquial”, núm. 112, Vic 1945-1952.
• Pere Català i Roca i Antoni Pladevall i Font: Castell de Montgrony, Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 40-46.
• Antoni Pladevall i Font: Gombrèn, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàgs. 326-328. (APF-MLIC)

Bibliografia sobre el crist

• Manuel Trens i Ribas: Les Majestats catalanes, vol. XIII, Monumenta Cataloniae, Barcelona 1967, pàg. 149 i làm. 56.
• Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Barcelona 1978, Artestudi Edicions, Col. Art Romànic, núm. 9, pàgs. 161-165.

Bibliografia sobre la pintura

• Josep Morgades i Gili: Catalogo del Museo arqueológico-artístico episcopal de Vich, Vic 1893, pàgs. 73-74.
• Josep Gudiol i Cunill: Les pintures romàniques del Museu de Vich, “Forma”, vol. I, 1904, pàgs. 349-368.
• Émile Bertaux: La peinture du Xlème siècle en Espagne, Histoire de l’Art, dirigida per André Michel, vol. II, part I, París 1906, pàg. 418.
• Gertrude Richert: La pintura medieval en España, Gustavo Gili Editor, Barcelona 1906, pàg. 36.
• A. Muñoz: Pittura romanica catalana; I paliotti dipinti dei Musei di Vich e di Barcellona, “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans”, 1907, pàgs. 105-106.
• Josep Gudiol i Cunill: La pintura migeval catalana. Els primitius, vol. II (La pintura sobre fusta), Barcelona 1929, pàgs. 210-213.
• Chandler Rathfon Post: A History of Spanish Painting, vol. II, Cambridge 1930.
• Josep Gudiol i Ricart: Història de la pintura gòtica a Catalunya, Ed. Selecta, Barcelona 1938, pàg. 21.
• Joan Ainaud i de Lasarte: El maestro de Soriguerola y los inicios de la pintura gótica catalana, “Goya”, núm. 2, 1954, pàgs. 75-81.
• Eduard Junyent i Subirà: Catalogne Romane, vol. II, Col. Zodiaque, Sainte-Marie de la Pierre-qui-vire, Yonne 1956, pàg. 246.
• Louis Réau: Iconographie de l’art Chretien, vol. I, Iconographie des Saints, vol. III, Ed. PUF, París, 1959, pàgs. 1 076-1 100 i 1 034-1 050.
• Josep Gudiol i Ricart; Joan Reglà; Joan Vilà i Valentí:Cataluña, vol. I. Col. Tierras de España, Madrid 1974.
• Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart:Pintura e Imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Ed. Plus Ultra, Barcelona 1980, 2a ed., pàg. 180.
• Eduard Carbonell i Esteller: L’ornamentació en la pintura romànica catalana, Artestudi Edicions, Col. de Materials, 2, Barcelona 1981.
• Joan Sureda i Pons: La pintura romànica a Catalunya, Alianza-Forma, Madrid 1981, pàg. 350. (EBC)