Situació
Vista exterior de l’església des de ponent, amb el mur frontal, culminat per un campanar i que inclou la porta d’entrada.
M. Anglada
L’església de Sant Joan de Mataplana es troba vora l’extrem nord-occidental del terme municipal, a la vall de l’Espluga.
Mapa: 255M781. Situació: 31TDG 277795.
S’hi accedeix per la mateixa pista forestal que condueix al santuari de Montgrony. A poc més d’1 km del trencall de la carretera de la Pobla de Lillet a Campdevànol, passada la casa del pla de la Molina, cal prendre, a mà esquerra, un camí que continua fins a la collada del pla de l’Espluga. L’església queda a uns 40 m del camí i a uns 25 de les restes visibles del castell. (MAB)
Història
La capella de Sant Joan era la capella de l’antic castell de Mataplana, centre d’una important baronia. Les seves restes, en curs de neteja i excavació, són a tocar de la capella. Apareix documentada des de mitjan segle XIII, en el moment de més esplendor del casal de Mataplana, quan la pubilla Blanca de Mataplana (1266-1289) hi fundà un benefici, i el seu fill, Ramon d’Urg, en fundà un altre el mateix segle. Aquests dos beneficis es refongueren el segle XIV en un de sol, que existí fins al segle XVIII. L’any 1349 consta que un sacerdot havia de residir a l’indret, per a l’atenció de la capella.
L’any 1376, amb la venda del terme de Mataplana al monestir de Sant Joan de les Abadesses i l’abandó dels Mataplana del seu casal, la capella caigué en decadència i passà a ésser una simple capella rural, dependent de la parròquia de Sant Pere de Mogrony, i els beneficiats deixaren de residir-hi.
En les visites pastorals a partir del segle XVII, s’hi feren amonestacions per tal de millorar-hi el culte, en decadència després de l’abandó del casal, i així l’any 1618, els visitadors ordenaren l’acabament de les parets i la coberta, moment en el qual es pot situar l’estranya volta actual, i les refeccions que s’hi palesen en els murs. Això, però, no aturà la seva decadència, i el 28 de setembre de 1832, el bisbe Corcuera trobà l’església usada com a magatzem de fulles d’om per a porcs, fet que el portà a ordenar que no s’hi celebrés culte. Aquest es tornà a celebrar l’any 1859.
L’any 1936 fou profanada i pràcticament abandonada, fins al 1969, en què fou retornada al culte i reparada, procés que ha culminat recentment, quan el propietari actual hi ha efectuat noves obres de rehabilitació. (APF-MLIC)
Església
Planta (a l'esquerra) i secció (a la dreta), a escala 1:200, de l’església, amb una petita nau trapezoidal i capçada vers llevant per un absis ultrapassat.
M. Anglada
Es tracta d’una petita capella d’una nau, de planta trapezoidal, coberta amb volta de superfície troncocònica, capçada vers llevant per un absis que adopta lleugerament una planta en arc de ferradura, ultrapassant el semicercle, i coberta amb una volta de superfície més o menys esfèrica. La volta queda com aixafada o rebaixada, talment com si hagués cedit. Tal vegada fou aquesta la causa del regruiximent dels murs laterals, tot deixant una banqueta al nivell de l’arrencada de les voltes.
La façana de ponent, que sobresurt per damunt de la teulada, queda coronada per un campanar de cadireta de dos ulls, i el seu mur ha estat cobert amb lloses de pissarra, mentre la nau ho és amb teula àrab.
Hi ha una sola finestra absidal de doble esqueixada, una altra a la façana de migjorn i una finestra d’una sola esqueixada a cadascun dels murs restants.
Tant les voltes com els paraments interiors han estat repicats. En alguna part, però, encara s’entreveuen restes de pintura. El que resta posa en evidència que la capella fou restaurada a base de rejuntar l’aparell, fet amb carreuons ben tallats, disposats en filades irregulars.
Els propietaris actuals tenen molta cura de la conservació d’aquesta església i només deixen la clau a les persones de confiança.
La senzillesa tant de l’estructura com de la construcció de Sant Joan de Mataplana fan que es tracti d’un tipus arquitectònic de cronologia molt àmplia, el qual palesa formes constructives rurals i poc elaborades, que pot estendre’s en el temps des de la segona meitat del segle XI fins ben entrat el XII, moment en el qual cal situar la construcció d’aquest edifici, com la d’altres tantes capelles rurals.
Abans de les darreres remodelacions, l’absis de l’església tenia una biga travessera que permetia fer-se una idea de la situació d’aquest element, comú a un cert nombre d’esglésies de l’època. (MAB-JAA)
Pintura
Lateral d’altar, amb la representació d’un àngel procedent d’aquesta església i conservat al Museu d’Art de Catalunya de Barcelona, on és catalogat amb el núm. 35 698.
Rambol-Museu d’Art de Catalunya
Lateral d’altar, amb la representació d’un àngel procedent d’aquesta església i conservat al Museu Episcopal de Vic, on és catalogat amb el núm. 9.696.
Rambol-Museu d’Art de Catalunya
Procedents de l’església de Sant Joan de Mataplana, capella del castell que li dóna el nom, al municipi de Gombrèn (Ripollès), es conserven dues taules pintades de 98 cm d’alt per 67 cm d’ample cada una d’elles, corresponents als dos laterals de l’altar de l’església. Actualment una d’elles es conserva al Museu Episcopal de Vic, on és inventariada amb el núm. 9 696, i l’altra al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona, registrada amb el núm. 35 698.
A cada un dels laterals, amb guardapols a dalt i a baix, hi ha representada la figura d’un àngel dret, vist de front, amb les ales desplegades i descalç, el qual sosté un rotlle amb la mà esquerra. Tots dos àngels porten nimbe.
Al lateral conservat a Vic, l’àngel porta una túnica blava, mantell verd i nimbe blau. Les ales són dibuixades a base de fileres de plomes verdes, vermelles i vinoses, les superiors més curtes que les de la filera inferior. A l’extrem superior de les ales, i separat de la filera de plomes per una sanefa, hi ha una decoració en forma d’escames que s’assembla a les que trobarem en les representacions del Mestre de Soriguerola. Actualment aquesta peça ha estat restaurada, malgrat que una part de les ales hagi desaparegut.
Al lateral conservat a Barcelona, l’àngel porta el vestit vermell, i el mantell i el nimbe són verds. Les ales són també formades per fileres de plomes, vermelles, verdes i vinoses, però aquí, a l’extrem superior d’aquestes no hi ha la mateixa decoració que al lateral de Vic, sinó que l’ala és acabada amb una llarga ploma iniciada en espiral. Aquest lateral, que també ha estat restaurat, es conserva en millor estat que el seu parell.
Els dos costats d’altar presenten el fons monocrom, en groc, limitat per una línia vermella que els emmarca. Els guardapols d’ambdues peces ofereixen una sanefa amb motius vegetals en cercles, amb el fons vermell i els motius en negre, limitada a dalt i a baix per una línia groga.
En la construcció dels volums, predomina la utilització de la línia. La línia en negre ha estat utilitzada per a la formació dels rostres: els ulls, les celles i el nas, les orelles i els cabells (a base de feixes de línies sobre un fons monocrom en el conservat en el Museu d’Art de Catalunya i amb cercles amb ratllat interior en el conservat en el Museu Episcopal de Vic), i en la definició dels peus i les mans.
La línia en blanc reforça els perfils, dóna cos a les formes i exagera el volum que, sense gaire traça, produeix la gradació de colors. En aquest sentit, l’àngel conservat a Barcelona és més ben resolt que el conservat a Vic, el vestit del qual fa més la sensació d’una superposició de plans en blau a la túnica i en verd al mantell, que una concepció pròpiament de volum. El color com a recurs formal per a donar volum també és utilitzat en els rostres amb taques vermelles a les galtes i al front i amb taques fosques entre els ulls i les celles. La gradació de color en els plecs dels vestits és a vegades reforçada per una línia de to intens del mateix color que el del fons del vestit, de la mateixa manera que el nimbe dels dos àngels és acabat amb una doble línia.
Des d’un punt de vista iconogràfic, el fet d’haver representat dos àngels amb rotlles a la mà, fa pensar en la possibilitat que s’hagin figurat els arcàngels advocats, Gabriel i Miquel, que apareixen en altres representacions romàniques acompanyant tant la Maiestas Domini com la Maiestas Mariae. Llur tipologia, amb una rica vestimenta i portadors d’una creu i estendard a la mà dreta i un rotlle a l’altra, segueix una tradició bizantina(*) i actuen com a demandants i defensors a l’hora del judici(*).
Partint de l’estudi estilístic, els laterals d’altar de Mataplana argumenten per a Cook i Gudiol(*) el fet arcaïtzant del frontal de Sant Martí, procedent de Puigbò (Museu Episcopal de Vic), no com a una obra primerenca del segle XI sinó com a una obra del segle XII ja avançat. Relacionat també amb el frontal de Sant Llorenç (Museu d’Art de Catalunya) pel modelat de les formes, la manera anàrquica dels plecs i el traç ferm(*) no encaixen del tot amb el taller de Vic, d’aquí que Cook(*), anys després, les classifiqui com obres del taller de Ripoll. Aquesta classificació és rebutjada per Junyent(*), que les agrupa dins del taller de Vic al segle XII. Tenint en compte l’estil, el tractament de les figures i el tipus d’ornamentació, Carbonell les situa al començament del segle XIII(*).
Sureda, en la redistribució del marc general de la pintura romànica catalana(*), entén que els costats d’altar de Mataplana pertanyen a la seqüència tardo-romànica, mode secundari (responent a l’onada de bizantinisme que arribà a Catalunya procedent del centre d’Itàlia, al final del segle XII i al principi del segle XIII), i dins aquests, al cercle d’Avià, la figura més important del qual és el Mestre de l’antependi de Santa Maria d’Avià (Museu d’Art de Catalunya). Enfront de la postura de Gudiol(*) respecte a aquest Mestre com a successor del Mestre del Lluçanès, Sureda puntualitza el criteri de dos corrents paral·lels sense que l’un hereti res de l’altre.
La manera de fer en els laterals de Mataplana es relaciona estilísticament amb el frontal d’Avià, el de Rotgers, les taules d’Estet, Guils, la Tor de Querol, Sallagosa, Sant Romà de Vila, Toses, Vidrà i Sant Llorenç, malgrat que entre elles hi trobem més d’un artista. (GYCP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Antoni Pladevall i Font: Sant Joan de Mataplana, “Hoja Diocesana”, núm. 523, Vic 6 de desembre de 1970.
- Pere Català i Roca i Antoni Pladevall i Font: Castell de Mataplana, Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 30-35.
- Antoni Pladevall i Font: Gombrèn, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona, 1981, pàg. 328. (APF-MLIC)
Bibliografia sobre la pintura
- Gertrude Richert: La pintura medieval en España. Pinturas Murales, tablas catalanas, Barcelona 1926.
- Josep Gudiol i Cunill: La pintura mig-eval catalana. Els Primitius, vol. II (La pintura sobre fusta), Barcelona 1929. Junta de Museus, Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, Barcelona 1936.
- Museo de Bellas Artes de Barcelona, Frontales Románicos, Barcelona 1944.
- Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, VI, Madrid 1950.
- Joaquim Folch i Torres: La pintura romànica sobre fusta, Monumenta Cataloniae, IX, Barcelona 1956.
- Walter William Spencer Cook: La pintura románica sobre tabla en Cataluña, Col. Arte y Artistas, CSIC, 1960.
- Eduard Junyent i Subirà: Catalogne romane, vol. II, Col. Zodiaque, Sainte-Marie de la Pierre-qui-vire, Yonne 1960-1961.
- L’Art Romànic, Exposició organitzada pel govern espanyol sota els auspicis del Consell d’Europa, Catàleg, Barcelona-Santiago de Compostel·la 1961.
- Joan Ainaud i de Lasarte: Art Romànic. Guia, Barcelona 1973.
- Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. II, Edicions 62, Barcelona 1975.
- Joan Sureda i Pons: La pintura romànica a Catalunya, Alianza-Forma, Madrid 1981. (GYCP)