Sant Jaume de Queralbs

Situació

Una vista de l’exterior de l’església des del costat sud-occidental. A primer terme, el porxo o nàrtex.

J. Vigué

L’església parroquial de Sant Jaume de Queralbs es troba a l’extrem de ponent de la població, que està unida per una bona carretera de 7 km amb Ribes de Freser. Aquesta es troba a 1 236 m d’altitud, en un replà graonat del vessant dret del Freser, posat en una solana. L’atri, o galilea de l’església, situat davant el seu mur de migdia, mira a la vall, limitada a migjorn per la serra d’Estremera, mentre que darrere s’inicia el gran massís pirinenc que s’enfila vers Fontalba i culmina amb el Puigmal.

Mapa: 218M781. Situació: 31TDG 311890.

Per arribar-hi cal situar-se a Ribes de Freser, des d’on surt una carretera paral·lela al riu, la qual porta a l’església. A Queralbs hi ha estació del cremallera de Ribes a Núria. (APF)

Història

El lloc de Queralbs surt esmentat en la suposada acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839, amb el nom de “Kerosalbos”, com a parròquia ja existent aquella època. Això és totalment impossible segons el testimoni de la seva acta de consagració del 30 de juliol del 978, puix que s’hi diu que en aquella data el bisbe d’Urgell Guisad II vingué a consagrar aquesta església, que havien aixecat feia pocs anys Manipi, Osseló, Aló, Galadons i Melendre, ara ja difunts, i que els seus marmessors Odó, Mascaró, Abó, Adegló, Igiga, Bradila, Guiscafred, Greanta, Trasovard, Anidó, Andaleg, Goltred, Guadamir, Ermengol i altres demanaren al bisbe que la consagrés i la fes casa del Senyor per tal de poder rebre el perdó dels seus pecats.

Es tractava, per tant, de la seva erecció en església pública, encara que, com diu el document, com a sufragània de Sant Sadurní de Fustanyà, la primitiva parròquia del lloc. És, per tant, un testimoni més de la falsedat dels molts que hem constatat quan ha calgut utilitzar la famosa acta de la catedral d’Urgell, i no val a dir —com fa, per exemple, Alexandre Cirici i Pellicer—, que “en aquell moment [any 839] no hi havia església” o que “no era encara un poblet amb església pròpia sinó un lloc geogràfic”, perquè la suposada acta diu clarament que tots els llocs dels quals fa esment són parròquies “amb esglésies, viles i vilars, delmes i primícies”. És totalment absurd dir que els llocs que esmenta l’acta eren parròquies sense església, perquè aquesta pràctica d’esmentar parròquies sense església no s’ha donat mai i dir això és només un subterfugi dels que s’obstinen a voler salvar aquell document.

El lloc de Queralbs és esmentat per primera vegada amb el nom de “Cairosalbos” l’any 938, quan Auresza en el seu testament llegà béns situats a Queralbs amb d’altres de Planoles i de la Vall Pedrera al monestir de Sant Joan de les Abadesses. En aquest lloc, situat aleshores dins la demarcació de Fustanyà, s’hi concentrà un nucli de persones, que són les que l’any 978 demanaren al bisbe Guisad que erigís en parròquia o sufragània l’església que els seus pares havien aixecat.

L’augment de la població devia fer insuficient la primitiva església, que fou reedificada el segle XII, i poc després —Cirici aventura que fou vers l’any 1140— li fou afegit el nàrtex o galilea, el qual constitueix el millor ornament de l’església. No coneixem cap dada sobre aquesta reedificació, la qual devia tenir lloc al moment en què Queralbs, lloc de domini reial, començà a créixer gràcies als seus molins i fargues i, sobretot, a l’aprofitament de les seves pastures, de les quals hi ha documentades concessions a diferents monestirs pels comtes de Cerdanya i, sobretot, pels comtes-reis de Barcelona. Des de l’any 1273, per concessió de l’infant Jaume, amb privilegi atorgat a Perpinyà el dia 22 d’abril, els homes de Queralbs i Fustanyà tingueren l’ús exclusiu de les pastures del seu terme, cosa que havia d’ésser per a ells un motiu d’enriquiment.

La primitiva església sofrí algunes modificacions no substancials al llarg dels segles. És probable que després del terratrèmol de l’any 1427, en el qual es va dir que “moriren gairebé tots els habitants de Queralbs”, calgués refer la volta de l’església, que es veu molt sensiblement apuntada.

El segle XVII l’església fou ampliada per la part de ponent, a l’indret del cor i de l’ull de bou, i també se li afegí la sagristia, on, en una pedra d’angle, hi ha la data de 1606. També en aquest moment o en un altre, fou allargada l’ala meridional del petit transsepte, segons es veu clarament pel mur exterior.

L’època de construcció del campanar, aixecat damunt el braç de tramuntana del transsepte, és desconeguda, bé que sembla posterior a l’obra inicial de l’església (podia tractar-se d’una obra del segle XV).

És curiosa la petita espadanya que corona la cara de migjorn, semblant a la que corona l’extrem del braç del creuer de migdia.

Tota l’església i el nàrtex han estat objecte d’una moderna restauració i neteja. (APF)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau, coronada vers llevant per un absis, i, com a element singular, un porxo o nàrtex amb sis arcades, sostingudes per cinc columnes, culminades per sengles capitells.

M. Anglada

L’església de Sant Jaume de Queralbs és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, apuntada, i capçada a llevant per un absis semicircular, molt més estret que la nau, a la qual s’obre directament a través d’un suau plec que forma una gradació, només en l’arc, sense que es reflecteixi en els brancals.

Aquesta estructura fou ampliada pel seu cantó de migdia amb la construcció d’un atri porxat, el qual aixopluga la porta del temple.

Tot aprofitant els murs laterals del porxo, l’església fou ampliada amb dues capelles quadrades, les quals formen una mena de creuer, una d’elles, al costat de tramuntana, servint de base a un rústec campanar de torre; allargada vers ponent, ampliant la nau i afegint-s’hi al costat de migjorn, hi ha una sagristia, la qual porta la data de 1606 en una pedra d’angle. Aquesta sagristia, amb la capella corresponent, vers la capçalera, forma un parell de murs, entre els quals hi ha situat el porxo, al mateix pla de la façana, el qual ha perdut així el caràcter exempt que tenia originalment.

Al fons de l’absis hi ha una finestra d’esqueixada simple i n’hi ha una altra, d’esqueixada doble, al mur de migjorn, la qual s’obre al porxo. Les altres finestres, igual com l’ull de bou que s’obre a la façana de ponent, corresponen a reformes posteriors que sofrí l’església.

La porta, a la façana de migjorn, a l’interior de l’atri, és oberta amb un simple arc de mig punt i els seus batents, de fusta, conserven encara restes de la ferramenta original.

Aspecte exterior de l’església des de llevant, amb el campanar i la capçalera.

M. Anglada

L’aparell de tota l’església ha estat fet amb lloses allargassades, simplement escantonades, les quals no arriben a formar carreuons, però tampoc no poden ésser considerades simplement obra de reble, disposats de manera irregular, amb tendència a uniformitzar filades, especialment a l’interior, on l’arrebossat de les voltes impedeix de veure’n l’aparell. En contrast amb aquest aparell rústec i irregular, el porxo de l’atri ha estat construït amb grans carreus de pedra del país, perfectament tallada, mentre que els elements de les columnes i els arcs són realitzats en marbre, perfectament polit.

L’estructura de l’església de Sant Jaume de Queralbs, tot i la seva extrema senzillesa i normalitat dintre les tipologies d’esglésies romàniques, pot ésser inscrita dintre el curiós grup format per Santa Cecília de Molló i les esglésies de l’alta vall de Ribes, com és ara la de Fustanyà i el Serrat, en les quals l’absis, semicircular, és molt més estret que la nau, a la qual s’obre directament.

No tenim documentació que permeti una referència cronològica exacta de cap d’aquestes esglésies, però les seves característiques permeten de situar-les dins el segle XII, particularment les de Molló i Fustanyà. A Queralbs la presència de l’atri, clarament afegit a l’estructura de l’església, constitueix una clara referència cronològica.

Una vista de l’interior de l’església, amb la capçalera al fons.

J. Vigué

Les evidents relacions de les columnes de l’atri i de l’escultura dels seus capitells amb els anomenats tallers rossellonesos, que actuaren especialment durant la segona meitat del segle XII en tota la Catalunya del Nord, constitueixen una data ante quem amb la qual cal relacionar l’obra de l’església, almenys en la seva part essencial, la qual fóra, amb força probabilitat, anterior a mitjan segle XII, mentre que altres parts, com les voltes, podrien ésser datades, d’acord amb Alexandre Cirici, després de les destrosses del terratrèmol de l’any 1427.

No podem excloure, però, una datació més anterior per al conjunt de l’església, inclòs el final del segle XI, però sembla més versemblant una datació dins el segle XII, amb una tecnologia essencialment rural, a desgrat de les notables proporcions de l’edifici. Amb tot, és probable que una exploració arqueològica del subsòl, no efectuada al llarg de les diverses campanyes de restauració i “neteja de la pedra” que al llarg del segle XX han afectat l’església, proporcionés dades definitives sobre la seva cronologia relativa i absoluta. (MAB-JAA)

Porxo

Planta i alçat d’un detall del porxo o nàrtex, amb la indicació de les proporcions i les mides de les columnes i esquema estructural de composició d’elements.

J.A. Adell

Ja hem apuntat que al mur de migjorn hi ha un pòrtic que cobreix la porta d’entrada. El porxo d’aquest atri, que ha estat compost amb sis arcs adovellats de mig punt que reposen sobre columnes completes, ha estat resolt a la manera dels porxos claustrals propis del segle XII. Constitueix un dels millors exemplars de porxo que ens han arribat.

Les proporcions del porxo, amb una alçada de columna de 7,55 diàmetres i un intercolumni de 7,65 diàmetres (de columna) són extremadament equilibrades i s’acosten a una composició ad quadratum perfecta. (JAA)

Centrant-nos en els capitells, comprovem que l’estat de la pedra és satisfactori. Les columnes són de marbre de vetes blau-blanc, els capitells i les arcades són de pedra calcària compacta. Aquest material és més voluble, i si fins ara s’ha conservat bé, en aquests moments la pedra comença a escrostonar-se amb facilitat.

Farem una descripció dels cinc capitells, començant pel de mà esquerra.

Capitell 1 del porxo de l’església. Àguiles i personatges.

M. Anglada

En el primer hi ha figurat un personatge amb àligues, “l’heroi de les àligues” en diu A. Cirici(*). En el cistell observem a la part superior, al mig, un personatge de grans espatlles i cara plana que agafa amb els braços el coll de les àligues. L’"heroi” duu el cap cobert, té els ulls grossos i allargats, amb el rostre seriós que s’encaixa en un vestit amb escot en punxa i adornat amb franges incises al seu voltant. La simetria és perfecta, les dues àligues adossades per l’esquena es disposen encorbades a banda i banda del personatge central; les seves cues estilitzades fan a la vegada de base per a la figura humana. Fent la volta al capitell es repeteix l’escena. L’àliga de mà esquerra de cada grup toca amb el cap la de la dreta del grup veí, i totes dues s’enllacen les potes. Per damunt dels caps de les aus convergeixen a les quatre cantonades els caulicles que neixen de les espatlles del personatge. Aquests són formes derivades de les volutes dels capitells jònics. L’àbac que corona l’escultura és senzill, sense cap mena de decoració. En aquest cas també el collarí, en el qual reposen els peus de les àligues, és llis. A l’angle nord-oriental hi ha dues àligues que hi arrapen els seus dos peus. D’entre les aus, el cos del cistell visible presenta unes estries en diagonal que seran les típiques d’un model rossellonès (més tard farem referència a aquest aspecte formal). Les àligues tenen el cos motllurat en dues parts: l’espatlla és coberta amb imbricacions romboïdals, com escates; la resta és tallada a bisell fent estries. Els seus ulls són rodons amb una cueta. A. Cirici els ha comparat a les fíbules germàniques. En la tosquedat que presenten els rostres humans, el detallisme hi és present, però. Els ulls han estat treballats amb trepatge i antigament eren omplerts amb plom. També els nassos aixafats dels personatges tenen marcats els forats una mica grollerament, també amb trepant. Alexandre Cirici identifica el capitell amb el tema de l’heroi que cavalca damunt les àligues. La simbologia tradicional dona a aquest ocell l’esperit que s’identifica amb el sol, que vola fins al sol. Ens estendríem massa parlant de simbologia; el cert és que aquest és un tema àmpliament difós en tot l’art del romànic. J. Puig i Cadafalch parla d’unes mostres en l’art sumptuari aràbic, on les aus prenen aquesta posició simétrica, “[…] i així és també repetida la composició, amb aquest nou matís, en els capitells romànics, corbs que s’ajunten i que aixequen una pota d’au caçadora”(*).

L’evolució i les variacions que podem trobar en el romànic són innombrables. Només constatem aquí la presència d’un tema, que així com els dels altres capitells, seran els típics de tot un període.

Capitell 2 del porxo de l’església. Fulles de palmera i personatges.

M. Anglada

El segon capitell ha estat anomenat per Cirici el de “reis i reines”. Aquest té una composició més senzilla. Quatre fulles de palmera als angles serveixen per a centrar unes figures humanes que apareixen al mig. A tramuntana i al costat de ponent hi ha dues testes masculines: els “reis”. Aquests porten uns grossos bigotis, i una barba que surt de sota els llavis i de la qual una part s’enfila per les galtes i l’altra es parteix en dos i cau damunt del pit. Els dos personatges masculins porten un vestit molt sumptuós. La seva cara s’encasta en un coll de roba molt ampla; per sota, una peça cobreix el pit. Aquesta és acabada amb un retall sinuós i ornamentada amb vuit forats que devien contenir també petits trossos de plom. Al costat de llevant i al de migdia hi ha dues dames: “reines”. La de migdia és vella, la de llevant és jove, tal com escau, car al llevant el dia és jove i a migdia el dia és madur(*). Cirici va més enllà i posa noms als reis i a les reines. Ells són David i Salomó. Elles, la vella Betsabé i l’altra la reina de Saba. La primera té la cara allargada i els pòmuls sortints, emmarcats per un vel o caputxa; la reina jove porta una trena. Les fulles de palmera que separen els personatges, Cirici les ha interpretades com a signes de fecunditat. Al capdamunt de la fulla, que s’encorba pels caulicles que es torcen al seu cim, hi ha adossada una bola massissa que ha estat interpretada com si fossin ramells de dàtils. Un símbol de fecunditat present en els relleus assiris. Les fulles tenen una espessa nervadura i els seus nervis centrals són decorats mitjançant el trepatge. Enmig, i sostenint el personatge central, hi ha una tija ampla i torçada. El conjunt recolza damunt un collarí llis.

El tercer capitell és potser un dels més complexos, si més no pel que fa al tema que hi ha estat representat. El motiu bàsic el constitueixen uns grius que es disposen de dos en dos a cada cara del capitell. Als angles, les seves testes s’uneixen formant-ne una de sola. Entre els caulicles que reposen damunt els caps dels grius, unes testes aprimades xuclen les ales dels monstres fantàstics. Les seves cares són terribles. Obren unes immenses boques plenes de dents i treuen la llengua. Els seus ulls apareixen amenaçadors són sota un front estret i cobert per les crineres, treballades molt elegantment a manera de cabells trenats. Els grius són aixecats damunt les potes posteriors; aquestes són estriades i entre els dits dels peus hi ha quatre forats de trepant. La cua els volta el ventre i es toquen els uns als altres amb les potes davanteres. Les ales han estat treballades com les de les àligues que hem vist abans, amb escates a l’espatlla i després estriades. La base del cistell és treballada amb franges en diagonal, així com el collarí que, aquesta vegada sí, apareix torçat, seguint el model típic dels capitells rossellonesos.

Capitell 4 del porxo de l’església. Fulles de palmera i personatges.

M. Anglada

Capitell 3 del porxo de l’església. Animals alats amb el cap comú a l’angle.

M. Anglada

El quart capitell s’assembla molt al segon que hem comentat. Aquest ha estat titulat per Cirici el de “guerrers i dones”. La disposició dels personatges és la mateixa. Aquests apareixen entre dues fulles de palmera, que a cada cara del capitell es dobleguen fins a raure els angles. Al seu cim hi ha els caulicles i, sota, les fulles, que aquesta vegada es dobleguen i es disposen com els caulicles. Són també adornades amb trepant en el punt on convergeixen els nervis i també a les voreres de les puntes. Aquí, entre aquestes puntes i els caulicles s’insereixen uns botons en forma de pinya.

D’entre les amples fulles sorgeixen també unes tiges torçades que serveixen de cos als personatges (de fet, aquesta és la base estriada dels capitells, que es confon amb el cos que sosté el cap central). Els personatges porten el mateix tipus de vestimenta que veiem en els reis, tot i que no van tan ornamentats ni tenen els colls tan grossos. Dos dels personatges porten el cap tocat amb el que Cirici associa amb un elm. Els altres dos, les dones, duen el cap cenyit per una ampla trena. El collarí i l’àbac d’aquest capitell són també totalment llisos.

Capitell 5 del porxo de l’església. Lleons i màscares.

M. Anglada

La seqüència finalitza amb un capitell molt ricament treballat i amb un tema que també dona lloc a parlar-ne àmpliament. Aquest és el de “la ronda dels lleons”. Quatre lleons, un darrere l’altre, fan la volta a la cistella estriada del capitell. Aquests s’agafen l’un a l’altre amb una grapa. Enmig dels caulicles i pel cim de l’espatlla dels animals, hi ha quatre rostres amb diferents tocats que sembla que estiguin bufant (almenys tenen les galtes inflades i els llavis en embut). La interpretació que dona Cirici és la dels vents bufant per mig dels sols i els dies que van rodant(*). J. Puig i Cadafalch concretaria potser l’ascendència d’aquesta forma. A voltes els lleons i els grius prenen les fíbules visigòtiques, formes que a la vegada són un símbol solar(*). Cal remarcar la bellesa i precisió amb què ha estat treballat aquest capitell. Els lleons tenen les cames estriades i amb trepatge entre els dits, igual que els grius que ja hem vist. El treball realitzat a la crinera és realment molt bonic. Duen els cabells que sorgeixen d’enmig dels ulls i, pentinats, llisquen pel front; d’entre ells surten les orelles petites. Per sota la gola i baixant pel coll i el pit, els cabells s’expandeixen: primer llargs, i fent rínxols al capdavall, i pel cim un seguit de cabells més curts disposats com si fossin un collaret. El capitell finalitza amb el collarí, que aquesta vegada és també estriat.

Per tot el recorregut hem observat la diferència palesa entre els rostres humans i els cossos i figures animals. Així com les bèsties tenen realment una bellesa de formes aconseguida, els rostres es mantenen immòbils, amb les faccions grosses i sense gaire bellesa. En aquest cas, una apreciació de Puig i Cadafalch hi pren sentit: “[…] temes ornamentals, la major part dels quals tenen una antiga ascendència. L’art romànic crea unes proporcions que es palesen en la nova visió de la figura humana”(*).

Cal esmentar la lectura que Cirici ha fet del conjunt dels capitells. Segons l’autor, aquesta ha d’ésser feta de dreta a esquerra. En primer lloc trobaríem el temps. El pas del temps és simbolitzat pels lleons que fan voltes. Dins aquest, la humanitat: els guerrers i les dones. Més allà, l’univers sencer compost per l’harmonia dels elements. Com a cim de l’univers visible, trobarem els reis i per damunt la llum del món, l’heroi solar, símbol de Crist(*).

Hem vist una sèrie de motius i aspectes en els capitells que podem trobar en moltes altres disciplines i també en la mateixa escultura. Ens referim, per exemple, a les àligues, els grius, els lleons… Aquest fet ens acosta a parlar dels models dels quals se servia el romànic. En aquest cas som davant un tipus de figuració que s’escapa, en certa manera, del motiu purament vegetal-geomètric, però que tampoc no té res a veure amb la presència d’una figuració historiada; tot i que Cirici hi ha trobat una relació entre ells. La prova és que aquestes mateixes formes les trobem en altres llocs, si no iguals, sí molt semblants, o, com a mínim, preses dels mateixos models. Formes que es repeteixen fins i tot en contextos diferents i juntament amb altres capitells que en res no s’assemblen als aquí estudiats. És per això que caldrà parlar d’aquests altres llocs i veure sota quin radi d’influència es troben. Els motius ens transporten al Rosselló i a la seva rica escultura. Una manera de treballar que s’iniciarà al segle XI.

En alguna ocasió ens hem referit ja a la manera de fer rossellonesa. Fou Marcel Durliat qui establí les pautes per a trobar d’on procedien les formes de Queralbs(*).

Segons Gudiol i Ricart i Gaya Nuño, la reacció vers el decorativisme que es produí al Rosselló s’ha de cercar aparentment en el nexe que estableix Sant Miquel de Cuixà; entre les formes de Santa Maria d’Arles, el claustre de Sant Genis i la catedral d’Elna, i l’escultura decorativa del segle XII(*). És en aquest moment on cal situar els capitells de Queralbs. Si més no, aquests es corresponen amb els de grup que es realitzà amb aquesta normativa. Podem parlar doncs d’un art “estàndard”.

“Al Rosselló es desenvoluparà un gran centre escultòric, el taller de marbristes que al final del segle XI i durant tot el segle XII decorarà amb les seves obres totes aquelles construccions situades entre Sant Pere de Roda i Ripoll pel sud, fins a Sant Ponç de Thomieges pel nord”(*). Per tota aquesta ampla zona tenim la prova d’aquesta “còpia”, en el cas de la producció del segle XII, més decoran vista. M. Durliat ens dona una mostra dels llocs on trobem els mateixos motius que a Queralbs. Començant pel claustre de Sant Martí del Canigó, on trobem un capitell amb àligues i un home al mig. El tema és exactament el mateix. El motiu dels grius, amb alguna variant més aviat d’estil, també apareix. La ronda dels lleons està també treballada pel cim d’una cistella amb estries torçades i damunt un collarí en bandes diagonals; el mateix procediment que veiem a Queralbs i que és característic del taller de Serrabona, on es conserva l’obra més important dels marbristes rossellonesos. La galeria de Serrabona fou decorada probablement vers l’any 1151, moment de la segona consagració.

Segons Durliat, a Sant Martí del Canigó trobem llunyanes afinitats amb les bèsties fantàstiques de Serrabona i Cuixà. En aquest cas l’esperit dels tallers romànics rossellonesos sembla haver-se perdut; l’esquematització esdevé gairebé grollera(*). Som, doncs, davant aquella escultura estàndard que només variarà depenent de la mà de l’artesà. Segons Gudiol i Ricart, Cuixà i Serrabona també estarien en aquest àmbit; però, pel que veiem, sembla que aquests llocs foren més aviat els models per a aquesta escultura que s’anà repetint.

Un altre model el trobem a Sant Genis de Fontanes; en una pica d’aigua beneita trobem el mateix motiu dels grius del capitell de Queralbs. El treball és, però, molt més perfecte i complex.

El lloc on Durliat ha establert uns paral·lels més clars amb Queralbs, és al mas Cabanes, prop de Sant Genis de Fontanes. Aquí fins i tot hi ha els mateixos capitells amb el motiu de fruites de palmera, amb els personatges centrals, sempre amb les mateixes fesomies rudes i coberts amb un barret pla. Els capitells són gairebé iguals, amb petites variacions. Els paral·lels es disseminen per les esglésies properes al mas Cabanes de Sant Joan Lassalle i a Sant Andreu de Sureda.

Com diu Durliat: “L’artesà és sempre un copista que transporta els motius ordinaris amb una objectivitat freda, amb simples aportacions geomètriques”(*). En el nostre cas queda totalment demostrat. Cal remarcar, però, que l’artesà que realitzà els capitells de Queralbs tenia bona mà. Els motius superen en execució molts d’altres dels exemples que hem anomenat.

Hom ha apuntat la hipòtesi que aquests capitells de Queralbs fossin transportats directament d’algun taller del Rosselló, o fossin fabricats aquí mateix. Amb tot, Gudiol i Ricart veu un canvi en l’obra en el moment en què l’art dels marbristes del Rosselló penetrà a Catalunya, i, en concret, a la zona de Ripoll. Allí convergiren dues maneres de fer que varen cristal·litzar en unes facetes tècniques originals i desenvoluparen extraordinàriament la seva capacitat narrativa. Aquest tipus d’escultura es refereix lògicament al treball que es desprèn de la portada de Santa Maria de Ripoll. Gudiol parla d’un parentiu estret entre les escoles del Rosselló i Ripoll, cosa que fa difícil en certs casos discernir l’origen exacte de certes escultures; això és, segons ell, el que passa amb els capitells de la galeria porticada de Queralbs(*).

El cert és que, a més de Queralbs, hi ha uns exemples bastant propers que només es poden adscriure al taller del Rosselló. Els capitells de la primitiva porta de Camprodon i les mènsules de la porta de Molló en són un exemple. L’església de Sant Salvador de Bianya a la Garrotxa, té una finestra absidal decorada amb un capitell que reprodueix exactament els lleons de Queralbs. Segons Durliat, la proximitat de les dues esglésies fa pensar en l’obra d’un mateix artista rossellonès, llevat que els capitells fossin encarregats directament al Rosselló.

Pels paral·lels que s’han establert sembla, doncs, bastant clar que els capitells de Queralbs són manufactura rossellonesa. A. Cirici proposa fins i tot el camí que hauria seguit l’escultor vingut des de Cuixà. Potser és anar una mica massa enllà, però, si més no, és també una possibilitat.

Concloent, Marcel Durliat dona la clau de com interpretar les variacions que s’observen en aquests capitells que responen a un mateix tema. Segons ell, els escultors rossellonesos copien els models que els ofereix la seva regió sense deixar mai de banda altres fons d’inspiració. (NPP)

Forja

Un detall de la porta d’entrada en la qual hi ha diversos elements de ferro forjat.

M. Anglada

Un dels elements interessants que encara conserva l’església de Sant Jaume de Queralbs és la ferramenta de la porta d’entrada. A desgrat que alguns d’ells són posteriors i que la fusta tampoc no és l’original, tanmateix els ferros forjats originaris tenen un interès especial, sobretot pel fet que suposadament es tracta d’uns treballs fets al mateix indret, el qual en època medieval es distingí per l’explotació de les mines de ferro i per la seva forja a les fargues.

La porta de Queralbs tal com és avui presenta tota una gamma variada d’elements: cintes, volutes, plaques i ferros diversos.

Les cintes, destinades a fixar i a fer romandre juntes les posts de la porta, han estat poc treballades. Es tracta només d’unes plaques horitzonals a les quals, per tal d’evitar el despullament total d’ornamentació, hom ha fet uns solcs horitzontals, que en ressegueixen les vores. Aquestes cintes, com la majoria d’exemplars encara existents, es dividien als extrems tot fent néixer unes volutes que es cargolaven vers costats oposats. Moltes d’aquestes volutes manquen actualment.

Hi ha un parell de cintes que serveixen de frontissa. Al seu extrem es cargolen sobre elles mateixes i formen un cilindre que abraça el pern que hi ha clavat al mur.

Hi ha també grups de cintes molt estretes amb els extrems cargolats en volutes, els quals es combinen amb les faixes més gruixudes per tal de ressaltar-ne el caràcter ornamental.

El picaporta és gòtic i el pany, naturalment, és posterior, puix que en època romànica hom utilitzava un forrellat.

Com en moltes esglésies romàniques, aquests treballs de forja són elements molt simples i sense gaires pretensions. Es tractava d’elaborar un element que havia de tenir una utilitat, el reforçament de la fusta de la porta, el qual element hom dotava d’algun petit detall ornamental per tal que la porta pogués tenir una major vistositat. (JVV)

Talla

Creu coral procedent d’aquesta església i conservada al Museu Episcopal de Vic, on és catalogada amb el núm. 3 889.

G. Llop

Amb el núm. d’inventari 3 889 és conservada al Museu Episcopal de Vic una creu de fusta procedent de l’església de Sant Jaume de Queralbs. Aquesta peça ingressà al museu l’any 1906.

Es tracta d’una creu de grans dimensions —125 cm d’envergadura per 198 cm d’alt—, formada per quatre posts planes i amb una tipologia de creu llatina.

Els extrems dels braços de la creu acaben en una forma vegetal derivada de la flor de lis, però amb set fulles, en comptes de les tres que té aquella. Aquest element és precedit per un floró format per vuit pètals interiors i vuit d’exteriors.

Els braços de la creu presenten una franja central llisa, segurament pintada de color blau o verd, i dues de laterals decorades amb motius ornamentals geomètrics sobre pasta de guix. Els contorns són espigats, tot imitant el tronc dels arbres.

La cruïlla de la creu és de forma circular; a l’anvers, és decorada amb un floró de característiques idèntiques als dels extrems dels braços de la creu, encara que més gran. El revers presenta una decoració de motius geomètrics en espiral i d’imitació de pedreria; al centre hi ha representat l’Agnus Dei.

La presència d’uns forats als extrems dels braços i a la cruïlla, evidencia que, originàriament, hi devia anar clavada la imatge d’un Crist crucificat.

L’ús de la colradura es fa patent en alguns fragments de la decoració; malauradament, aquesta s’ha perdut gairebé en la seva totalitat, a causa del mal estat de conservació de la peça.

Les creus d’altar anaven acompanyades de la imatge del crucificat, ja fos esculpida o pintada. Tanmateix, la major part de creus romàniques han perdut l’element esculpit; aquest és el cas de la creu coral de Queralbs. La representació de l’ Agnus Dei al revers era un costum generalitzat i la seva presència aquí podia estar justificada pel seu sentit redemptiu.

Aquesta creu respon al tipus de les anomenades creus “corals”, que tenen com a principal característica les seves grans dimensions. Anaven sempre fixes a l’altar.

Partint de la classificació donada per P. Thoby de les creus llemosines, cal considerar la creu de Queralbs com una derivació del tipus florençat. Si tenim en compte que a aquest tipus li correspondria una cruïlla quadrangular, hem d’interpretar l’element circular com un arcaisme, reminiscència de les creus potençades.

A Catalunya trobem, a més de la creu coral de Queralbs, d’altres exemples del tipus florençat, com és el cas d’una conservada al Museu d’Art de Catalunya (núm. d’inventari 65 505).

El motiu d’espigat que ressegueix els contorns de les posts, es repeteix en altres creus romàniques catalanes, com, per exemple, en la de Tragó de Noguera (Museu d’Art de Catalunya), o en una altra de més primitiva del Museu Episcopal de Vic, i perdurà durant tot el segle XIV.

Per les seves característiques formals, aquesta peça podria ser datada del final del segle XIII; P. Thoby esmenta la segona meitat del segle XIII com el període en què apareix el tipus florençat.

El mal estat de la peça en dificulta una major apreciació cronològica, així com també el fet que no s’hagi conservat la imatge del crucificat, el qual hauria esdevingut un punt important de classificació. (EBC)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Alexandre Cirici i Pellicer: Dues esglésies romàniques: Queralbs, Fustanyà, Barcelona 1975.

Bibliografia sobre la talla

• Josep Gudiol i Cunill: Les creus d’argenteria a Catalunya, “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans”, vol. VI, Barcelona 1920.
• Josep Gudiol i Cunill: Nocions d’arqueologia sagrada catalana, vol. I, Vic 1933, 2a ed.
• Paul Thoby: Les croix limousines. De le fin du XII siècle au debut du XIV siècle, Editions A. et J. Picard et Cia, París 1953. (EBC)