Situació
Vista d’un tram del camí en el qual és perfectament apreciable la treballosa manera de col·locar la pedra.
V. Hurtado
L’anomenat “camí vell” de Núria és un camí empedrat bastant ben conservat que travessa pràcticament tot l’extens municipi de Queralbs. Arrenca a tocar del pont de la central elèctrica del Molí, situat al punt quilomètric 5,800 de la carretera comarcal de Ribes de Freser a Queralbs i arriba fins gairebé a les portes del santuari de Núria. Té, doncs, una llargària d’aproximadament 8,500 km i supera un desnivell de més de 900 m. El seu recorregut és perfectament apreciable en el mapa de l’Exèrcit 1:50 000 editat pel Consejo Superior Geográfico.
Història
El “camí vell” de Núria, com a únic camí natural d’accés a l’alta vall de Núria és, sens dubte, molt antic, i els seus orígens es perden amb els dels primers pobladors d’aquestes valls. Aquest camí, que ens ha arribat en un estat de conservació molt acceptable, presenta molts trossos d’empedrat de construcció segurament medieval; no oblidem que els orígens de la devoció a la Mare de Déu de Núria daten, segons la tradició, del final del segle XI. Si bé una gran part de l’empedrat, de les llambordes i dels marges i murs són d’època romànica, el camí fou refet i revitalitzat els segles XV i XVI, a ran de la gran popularitat que tingué el santuari al final de l’edat mitjana.
De fet, la menció explícita del camí és pràcticament inexistent en el conjunt de la documentació de la vall de Núria. Al caràcter eminentment religiós de la vall, cal afegir l’interès ramader que des de molt antic aquesta va tenir. Així, no és cap casualitat que el primer document conservat que ens parla de Núria sigui precisament una donació al monestir de Ripoll, de l’any 1087, per part del comte de Cerdanya, Guillem, autoritzant l’esmentat cenobi a dur-hi a pasturar el seu bestiar. Més tard, l’any 1170, Alfons I dona, aquesta vegada al monestir de Santes Creus, les pastures de Núria i de la coma de Vaca. Pocs anys abans, en una butlla de l’any 1162 es confirmava l’existència d’una capella i d’un “hospital” com a refugi de pastors i pelegrins. Fou precisament aquest caràcter dual del camí, entre ramader i via de romeus, el que marcà profundament aquesta via al llarg de tota aquesta època.
Al segle XV, concretament l’any 1449, en un privilegi reial datat a Perpinyà, la reina Maria, entre diverses concessions al santuari de Núria, prohibia a tots aquells que tenien bestiar passar les ramades per l’esmentat camí a fi de no fer-lo malbé, i advertia aquells que malgrat tot l’espatllessin, que l’havien de reparar amb llurs propis mitjans.
Camí
Seria molt llarga l’enumeració exhaustiva de tots els trams del llarg “camí vell” de Núria que conserven l’aparell originari. No obstant això, i fent un esforç de síntesi, podem dir que en la primera secció del camí, que va de la carretera fins al poble de Queralbs i que és conegut com “la costa”, es conserven notables llenços de l’empedrat. El camí, amb una amplada d’uns 3,50 m, és limitat a banda i banda per uns petits murs d’uns 50 cm d’alçada. El segon tram que va del poble fins a la font de la Ruïra, tot i ésser el més malmès pel nucli urbà i la xarxa viària moderna, deixa entreveure la gran obra d’enginyeria medieval que és aquest “camí vell” de Núria.
En efecte, un cop passada la font, el camí s’enfila ràpidament en direcció a l’oratori de Corbell, tot evitant al màxim les enormes tarteres que hi ha en aquest sector de la muntanya i cercant les afloracions naturals de la roca per col·locar-hi els fonaments i murs de contenció. El camí s’estreny fins a una amplada aproximada d’1,80 m, i manté en molts llocs l’empedrat original, que es confon moltes vegades amb la roca tallada. El camí baixa fins a trobar el pont de Cremal al fons de les gorges del riu Núria. Cal advertir que aquesta part del camí ha estat totalment destruïda, a causa del traçat del cremallera, fins al punt de fer-lo pràcticament desaparèixer. El camí que actualment hi ha en aquest tram de via fou fet amb motiu de la construcció del carrilet.
Travessat el riu, el camí va pujant en fort pendent i adopta el caràcter d’un petit sender de muntanya amb una amplada de 1,10 m i sense gaires restes d’empedrat. Just enfront del salt de la Fontalba, el camí inicia el més fort ascens del seu trajecte i s’enfila per la paret fent un gran nombre de “marrades”. El gran pendent obligà els enginyosos constructors a reforçar els paraments de suport i els murs de contenció, que en alguns llocs arriben a fer 4 i 5 m d’alçada. És precisament en aquesta part del camí on es fa més visible el rudimentari sistema d’evacuació de les aigües de pluja o de fosa de neu, consistent en la construcció d’un estret regueró de 25 a 30 cm, tot al llarg del costat de muntanya. La sortida de l’aigua es fa per un petit canal que travessa el camí, o bé en infiltrar-se en clavegueres que tenen la boca a la part inferior dels marges i murs de contenció.
Un cop dalt de l’estimball, al Salt del Sastre, el camí recupera les seves mides anteriors d’1,80 a 2 m d’amplada, amb uns marges o baranes de protecció de 50 cm d’alçada. En aquest darrer tram, el camí creua ràpidament el Pla de Sallent, passa els ponts “dels tres Molins” i el “d’En Riba” i arriba a l’ampla vall de Núria, fins al mateix llindar del santuari. Dels ponts esmentats molt poc hem de dir. Són petites i sòlides construccions d’un sol ull, fetes amb grans carreus posats en sec. Si bé, certament, tenen un origen medieval, la seva fàbrica cal situar-la en els segles XVI i XVII.
Bibliografia
- Francesc Marès: Història i miracles de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria, Barcelona 1666.
- Josep Puig i Bosch: La vall de Núria, Barcelona 1929.