El marc geogràfic del romànic del Solsonès

Presentació geogràfica

Mapa de la comarca del Solsonès amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.

Denominem Solsonès la comarca formada administrativament l’any 1933 i que comprèn tres elements molt diferents entre ells: les terres altes de l’alt Cardener, a tramuntana; les terres altes de la ribera Salada al NW, i les terres mitjanes de l’Alta Segarra, a migjorn.

A la zona de l’alt Cardener, hi ha les terres d’alta muntanya incloses en la serralada pirinenca, malgrat que no participen del seu nucli axial. La delimitació d'aquesta zona és prou clara tant pel que fa a la litologia com a l’estructura, així com també per les formes de relleu, amb vessants força pendents i valls estretes degudes a l’encaixament dels rius. Formen un conjunt disposat en una sèrie de replecs trencats de tant en tant i orientats de ponent a llevant.

Aquestes terres, situades al cantó de tramuntana de la comarca, tenen altituds que oscillen entre els 1 000 i els 2 400 m, entre les quals cal destacar el serrat d’Odèn (tossa de Cambrils, 1 801 m), les serres del Port de Comte (Pedró dels Quatre Batlles, 2 383 m), de Querol (puig de Morreres, 2 214 m), de Verd (cap del Verd, 2 288 m), de Guixers (2 233 m) i, una mica més avall, la dels Bastets (1 268 m) i la de Busa (1 516 m).

El sector de terres mitjanes s’estén més cap al centre de la comarca i assoleix unes altituds que oscil·len dels 650 als 1 000 m; les zones més baixes, que configuren el baix Solsonès, pertanyen plenament a la Depressió Central, tot i presentar un relleu una mica complex, ja que hi trobem la serra de Pinós (937 m), per exemple. En general són terres d’uns 500 m d’altitud, amb turons i clotades, constituïts pels encaixaments dels cursos fluvials, que han tallat un antic paisatge de plataformes.

La comarca del Solsonès, de 1 050,21 km2, ocupa l’onzè lloc entre les comarques catalanes per la seva extensió, que representa el 3,28% del total de Catalunya. És delimitada entre les comarques de l’Alt Urgell a tramuntana i al NW, el Berguedà al NE, el Bages al SE, l’Anoia a migdia, la Segarra al SW i la Noguera a ponent.

El riu més important de la comarca és el Cardener, afluent del Llobregat, que baixa de les serres del Port de Comte i del Verd, el serrat de les Comes, el Pedraforca (2 493 m) i la serra d’Ensija, a les planes del Solsonès. Les fonts d’aquest riu, situades a 1 050 m d’altitud, al vessant oriental de la serra del Port de Comte, li proporcionen un cabal relativament important, que s’ajunta amb els petits cursos d’aigua que baixen del port de la Bòfia, així com de la serra del Verd.

Els principals afluents que rep per l’esquerra són: el riu aigua de Valls, que neix a Gósol i que s’uneix amb els torrents que davallen del Pedraforca, del coll de Nola, dels cingles de les Costasses i de la serra del Verd, amb una superfície de conca de 104,09 km2 i un recorregut de 19 km, i la riera d’aigua d’Ora, que neix al peu de la roca Gran de Ferrús, a la serra d’Ensija, amb una superfície de conca de 186,92 km2 i un recorregut de 34,40 km. Per la dreta rep les aigües del riu Negre, que s’origina dins el terme de Lladurs (la seva conca és de 105,81 km2, i el seu recorregut de 24,30 km) i les del torrent de Matamargó o riera de Salo (amb una conca de 77,22 km2 i amb 18,2 km de llargada). La construcció, en el terme de Clariana de Cardener, del pantà de Sant Ponç l’any 1949, que fou inaugurat definitivament l’any 1964, ha permès una regulació molt acurada de les aigües d’aquest riu.

Els altres cursos d’aigua de la comarca, afluents d’una manera directa o indirecta del Segre, i també molt importants, són: la ribera Salada, que neix al vessant meridional de la tossa de Cambrils de diverses fonts salades que sorgeixen dels terrenys triàsics de la conca, i que té una superfície de drenatge de 224,70 km2 i un recorregut de 25 km; el riu de Madrona, que es forma pels barrancs que davallen de l’altiplà de Pinell; la riera de Sanaüja, que neix entre la serra de Torregassa i el pla del Boix, i que rep per la dreta el riu de Sallent; i la riera de Llanera, que neix a la unió de la rasa d’Ardèvol i el barranc de Santa Maria, al terme de Llobera.

L’accés a la comarca del Solsonès s’ha efectuat tradicionalment des de Manresa seguint la vall del Cardener, o des de Berga per Tentellatge. Hi ha constància escrita de l’existència de vies romanes que anaven de Tremp a Empúries passant per Setelsis (segons alguns historiadors, l’actual Solsona), i de Mino risa Rubricata (Manresa), seguint la vall del Cardener, fins a Solsona, ja que el nucli romà existent fou bastant important. Així, doncs, no és d’estranyar que aprofitant els antics camins, hom hagi installat la moderna xarxa de carreteres, seguint si fa o no fa les valls fluvials.

Per tal d’explicar el clima de què gaudeix la comarca, cal dividir-la en tres parts. En primer lloc, hem d’assenyalar un clima subalpí, que correspon a les zones de muntanya amb una altitud superior als 1 700 m, en les quals, en augmentar l’altitud, disminueixen les temperatures. Cal tenir en compte que el relleu influeix notablement en les temperatures, ja que aquestes, per cada 100 m d’altitud, baixen al voltant dels 0,65°C. En aquest sector, la precipitació pot ésser avaluada —fent una comparació amb sectors de muntanya propers—, en uns 800-900 mm; a la primavera i a l’estiu és quan es produeixen les pluges més fortes, com per exemple a Sant Llorenç de Morunys (308 i 230 mm) i a la serra de Guixers (225 i 290 mm).

En segon lloc, cal considerar la major part de la comarca, que s’inclou dins un clima submediterrani continental, amb pluges de l’ordre de 700-800 mm anuals, amb màximes a la primavera i a la tardor. Posem, per exemple, el cas de Solsona, on s’enregistren 215 i 196 mm, respectivament. Les temperatures tenen uns ritmes mensuals al llarg de l’any d’una màxima el juliol (21,50°C) i una mínima el gener (3,80°C); hi ha tres mesos d’hivern —o sigui, que no superen els 6°C—: desembre, gener i febrer.

Finalment, a les valls més baixes, i sobretot als vessants de muntanya orientats a migjorn, que reben molta insolació, es pot distingir un clima mediterrani subhumit, de tendència continental.

EI clima és el factor fonamental de la diferenciació de la vegetació en el conjunt de la comarca. A la part alta, entre els 1 600 i els 2 300 m, i malgrat les grans extensions que han estat destruïdes, es troba el bosc de pi negre (Pinus mugossp. uncinata), amb un sotabosc format, on el terreny és calcari, per gespa d’ussona (Festuca scoparia), d’aspecte groguenc a l’estiu, instal·lada als vessants assolellats i pedregosos, formant garlandes que segueixen les corbes de nivell, així com també el ginebró. Tota aquesta formació vegetal es troba associada amb gramínies com la seslèria (Sesleria coeruleassp. calcaria) o amb algunes papilionàcies com el gavó alpí (Ononis cristata). Moltes d’aquestes plantes no són estrictament mediterrànies, però tenen una afinitat meridional. També podem trobar la pineda amb neret (Rhododendron ferrugineum) sobre terrenys àcids, i preferentment en vessants obacs, associat al nabiu (Vaccinium myrtillus) i a la moixera nada (Sorbus chamaemespilus), entre d’altres. A les àrees assolellades, exposades a les glaçades i calentes a l’estiu, en comptes del neret trobem el ginebró (Juniperus communi ssp. nana), el bàlec (Genista purgans), la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) i el roser alpí (Rosa pendulina).

El pi roig (Pinus sylvestris) el podem trobar a la zona septentrional, entre els 1 300 i els 1 600 m. És una pineda típica de les comarques interiors de clima fred a l’hivern. Al seu sotabosc es troba, en estat arbustiu: el boix (Buxus sempervirens), el tintorell (Daphne mezereum), l’avellaner (Corylus avellana) i el ginebre (Juniperus communis ssp. communis); en l’estat herbaci hi podem veure una gran varietat de molses (Hylocamium splendens i Rhytidiadelphus triquetrus, entre altres).

Cal fer notar que a la part obaga de la serra de Busa encara es poden trobar fagedes, com últim exponent de les del Berguedà, però que a mesura que es va més a ponent l’ambient esdevé més sec, i les fagedes ja no apareixen.

Aquest caràcter relativament més sec cap a ponent permet que als solells hi hagi bosquets d’alzina carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia) i zones de pastures formades per prats de joncedes (Branchypodio-Aphyllanthetum), on apareixen el fenàs de marge (Branchypodium phoenicoides), l’avena de brolla (A vena pratensis ssp. iberica) i la farigola (Thymus vulgaris).

La roureda de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis), pròpia de les comarques interiors de clima fred a l’hivern, la trobem per dessota els 1 300-1 400 m. En aquesta roureda apareix, a part els roures martinenc i cerrioïde (Quercus pubescens, Q. cerrioides), la carrasca (Quercus ilexssp. rotundifolia) i algun pi roig, i el sotabosc és format per boix, corner (Amelanchier ovalis), arç blanc (Crataegus monogyna), sanguinyol (Cornus sanguínea), lleterassa (Euphorbia amygdaloides) i roja (Rubia peregrina), per citar tan sols unes quantes espècies.

La part baixa de la comarca, de Solsona cap a migjorn, és més aviat seca. Hi predominen el roure cerrioïde i la pinassa (Pinus nigrassp. salzmannii), però aquesta darrera no tendeix a recobrir bosquines, sinó que és el resultat d’una pobra dominància dels roures, i hi ha un sotabosc típic de les rouredes mediterrànies.

L’ocupació humana

A gairebé tota la comarca del Solsonès s’han trobat restes humanes datades de l’època neolítica; això dóna ja una clara idea que, almenys des que les poblacions es transformaren en sedentàries, la zona ha estat ocupada per l’home. És una època de colonització agrícola dels planells més o menys enlairats i situats a les voreres dels rius, cosa que proporcionava una gran abundor d’aigua per als conreus i un bon resguard de possibles invasors.

El poblament de la comarca ja era molt estès abans de J’època romana; això és confirmat pels enterraments trobats en sepulcres de fossa, pels vestigis de la civilització megalítica, com, per exemple, el dolmen de gran passadís i túmul monumental de Llanera, i per les diverses coves trobades d’enterraments col·lectius. També hi ha senyals visibles del poblament ibèric a partir del segle VI aC a les voreres del Cardener.

L’arribada dels romans provocà un canvi molt notable, perquè començaren a aparèixer petits poblaments rurals als entorns d’un petit nucli urbà, Setelsis —sembla que l’actual Solsona—, prou important si es tenen en compte els vestigis trobats i, sobretot, per les termes de can Sotaterra i per les calçades romanes que menaven al nucli, de les quals ja hem fet esment.

Amb els visigots, tot i que el seu nombre era reduït, es produí un període de decadència i d’empobriment, i hi hagué una llarguíssima fase de recessió demogràfica, de contracció econòmica i d’una forta jerarquització social. Representa el principi d’una nova època, d’una nova concepció dels costums, però sense un caràcter de ruptura definitiva amb el món romà, sinó que fou una síntesi dels elements culturals que hi havia al poble hispano-romà. L’organització administrativa i judicial continuà essent la romana, ja que els visigots aportaren molts pocs elements culturals i institucionals. Així, doncs, la comarca continuava per aquella època amb un cert poblament, sota la direcció d’un noble; els homes lliures es posaren sota la seva protecció, sotmesos a vincles que els obligaven a prestacions personals, tot rebent a canvi la dita protecció, terres i armes.

Fou a partir de la reconquesta, que el comte Guifré el Pelós impulsà la repoblació i la reconstrucció de la comarca. Un cop unit aquest territori, com que ja ho estava des del segle VI a la diòcesi d’Urgell, quedà adscrit a partir de la repoblació al comtat d’Urgell, que també intervingué en la seva reconstrucció. Hom reprengué la construcció d’edificis religiosos, es formaren parròquies, i aparegueren noves masies i capelles, així com petits nuclis de poblament que més tard s’anaren transformant en poblacions.

A la comarca, el paisatge agrícola és força diversificat; el clima i el relleu n’han limitat, al llarg del temps, el desenvolupament agrari i ramader. Distingim en primer lloc, a tramuntana, un sector de fortes altituds, amb una pluviositat elevada i una vegetació pobra, on s’ha desenvolupat una economia enfocada a la ramaderia i a l’explotació del bosc, com és el cas de la Coma i la Pedra, Guixers, Odèn i la vall de Lord. A Sant Llorenç de Morunys, a més de l’explotació del bosc, s’han muntat algunes indústries alimentàries d’embotits i làcties.

A Olius, el territori és aprofitat per a pastures d’ovelles i vaques, i hi ha instal·lada una fàbrica d’elaboració de pinsos, així com importants granges per a la cria de bestiar boví, ja sigui per a carn o destinada a productes derivats de la llet.

La patata de llavor predomina a Odèn, on també es conreen, en menor proporció, els cereals i els farratges. En el mateix cas es troben les poblacions de Lladurs, Castellar de la Ribera i Solsona. En aquesta última també s’hi conreen hortalisses i hi ha granges de porcs, així com indústries d’embotits.

A la part baixa de la comarca, si bé no hi ha el problema de l’altitud, els conreus també queden limitats, a causa de l’accidentat que és el terreny. Així, doncs, se segueix la mateixa línia que a la resta de la comarca, és a dir, la ramaderia continua existint, així com els cereals, les patates i els farratges. També hi podem trobar algunes granges d’aviram i fàbriques de pinsos.

Tenint en compte que, fora d’alguns nuclis, la població es troba fortament disseminada, no és estrany que la superfície de la comarca, ateses llurs característiques, estigui molt poc conreada.

La indústria tèxtil té arrels ben sòlides, ja que el segle XIV fou una de les bases decisives per al desenvolupament econòmic, sobretot a Sant Llorenç de Morunys. La fabricació dels draps de llana o draps piteus, que servien, per exemple, per a la confecció de capes de pastor i mantes de traginer, fou continuada si fa o no fa fins al segle XIX, moment en què la indústria moderna prengué impuls i desplaçà el que podríem anomenar la indústria menestral dels draps. Així, doncs, la indústria tèxtil encara és present a la comarca, amb algunes fàbriques a Sant Llorenç de Morunys i a Solsona.

La comarca ha experimentat, pel que fa al poblament, diversos alts i baixos. Dels 16 065 habitants censats el 1860 als 11 343 del 1970, hi ha hagut una pèrdua de 4 722 habitants en cent anys. Observant municipi per municipi es veu ben clar que, llevat de Solsona, la capital (2 480 habitants el 1860 i 6 376 el 1970), tots han perdut més de la meitat de la població.

Si bé és cert que els segles XIV i XV la comarca presentava un gran despoblament com a conseqüència de la pesta i de l’emigració, anà experimentant una lenta recuperació fins al segle XIX (any 1860), motivada per la instal·lació de petites indústries, de les quals hem fet esment, que impulsaren la creació de noves masies. A partir d’aquesta data, els petits municipis foren els més afectats per la pèrdua de població.

Bibliografia

• Antoni Bach i Riu i A. Pladevall i Font: Demografia, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. II (El Solsonès), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 359-360.
• Oriol De Bolòs i Capdevila: Geografia física i Clima i Vegetació, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. II (El Solsonès), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 352-358.
• Ramon Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, Ed. Ketres, Barcelona 1981.
• I. Font i Tullot: Climatología de España y Portugal, Inst. Nac. de Meteorología, Madrid 1983.
• Montserrat Jardí: Les aigües, L’eix del Llobregat… i el Túnel del Cadí, Universitat de Barcelona, Barcelona 1983, pàgs. 83-109.