Situació
Mur que tancava el sector de llevant del recinte del castell.
C. Martí
Castell situat en un petit turó de 295 m d’altitud, a la part N de la població, en una avançada de la serra del Far o del Corredor.
Mapa: 37-15(393). Situació: 31TDG505575.
Per arribar-hi cal agafar la carretera B-510 a Dosrius, en direcció a Llinars. Poc després del quilòmetre 4 trobem un camí que tomba a la dreta, senyalitzat amb una pedra on hi ha gravada la paraula “Vallmajor”. Seguint aquest camí, cal tombar a l’esquerra a la primera bifurcació i entrar tot seguit en una urbanització. Tombant de nou a l’esquerra i seguint recte, sense deixar la carretera asfaltada, s’arriba al final de la urbanització, i cal continuar per un camí de sorra fins arribar a la següent bifurcació, on s’ha d’agafar el camí de la dreta, que condueix directament al peu del castell. (EJC-CMR)
Història
Els Dosrius.
AFE
La història del castell de Dosrius està estretament lligada en els seus orígens a la del castell de Montalt, situat al cim del mateix nom, entre Llavaneres i Canyamars, i en el terme indefinit que servia de frontera dels comtats i bisbats de Barcelona i Girona; segons Carreras Candi, és un dels més primitius de Catalunya.
El topònim apareix esmentat en un document del 1017, on figura la vall de Duorios com a terme del castell de Montalt. Es tracta d’una escriptura per la qual Robert, Ramon i Guitart, fills de Golfred de Toldeldi, vengueren a Arnist, anomenat Llupó, i a la seva muller Rigilda, les cases, les terres, els arbres, els llinars, els canyamars, etc. situats en el comtat de Barcelona a la vall de Dosrius en el terme del castell de Montalt. Després ja no parla més d’aquest castell, i el seu terme queda repartit entre el castell de Dosrius i d’Alfar, el de Mata, el de Sant Vicenç de Burriac i altres.
Així doncs, el castell de Dosrius i la torre o castell de Mata sorgeixen amb la desaparició del castell de Montalt al segle XI, i junt amb els castells de Montgat, Premià, Vilassar, Sant Vicenç o Burriac, el Far i la Creu són els que es divideixen la regió del Baix Maresme, compresa entre el Vallès, la riera d’Estrac i el Pla de Barcelona.
Segons Carreras Candi els noms dels castells catalans a l’edat mitjana provenien de vuit causes, i en el cas de Dosrius pren el nom de les circumstàncies intrínseques del terreny on s’erigeix. El castell de Dosrius és situat dalt d’una muntanya a 246 m d’alçada, i és a partir d’aquest indret que comença a haver-hi masos antics aïllats a redós de la muntanya que desemboquen a la vall on és situat el poble, amb l’església al mig, i acaben en el punt d’inflexió de les dues rieres: Canyamars i Rials, que formen la riera d’Argentona.
Des del seu estratègic cim es veu tota la vall de Dosrius amb les muntanyes que l’envolten en rodó i la separen dels termes de Mataró, Argentona, la Roca, Llinars, Vallgorguina, a més de les serralades del Far i del Corredor.
El castell de Dosrius i el de Burriac formaven part del sistema tradicional de defensa de Barcelona; aquests dos cims, ja des dels temps preromans, protegien els passos del Maresme al Vallès amb sengles fortificacions, com ho demostren els poblats ibèrics que tenien al voltant.
Un dels documents més antics on se cita el castell de Duos Riuos data del 1114; també l’any 1128 apareix un document pel qual Oleguer, arquebisbe de Tarragona, dona als germans Ramon Mir i Arnau un alou situat entre les parròquies de Santa Maria de Civitas Fracta, Sant Martí i Sant Andreu de Llavaneres, que limita amb el terme del castell de Duorum Rivium.
Durant els segles XII, XIII, XIV i la primera meitat del XV, el castell de Dosrius depenia del priorat de Sant Pere de Casserres (Osona), de monjos benedictins de Cluny que penetraren a la península al principi del segle XI.
Al final del segle XIII i al principi del XIV s’esdevingué un fet en el qual intervingueren els castells de Burriac, Dosrius i Mataró. Guillema de Montcada, vescomtessa de Bearn, senyora de molts castells, va refusar de retre homenatge al bisbe de Vic per la senyoria de Torelló i altres poblacions, i començà una obstinada lluita contra el bisbe. La vescomtessa tenia domini sobre els castells de Mataró i Burriac; com que el castell de Dosrius depenia de Sant Pere de Casserres, lligat a la seu de Vic, s’obrí una pugna que acabà en una situació bel·licosa, en què s’enfrontaren els castells de Burriac i de Mataró amb els “senyors” de Dosrius.
Durant els segles XII, XIII, XIV i fins a mitjan segle XV, els senyors útils de Dosrius foren els Dosrius i els Castellà. L’any 1148 Ramon de Dosrius reté homenatge a Bertran de Merola, que li encomanà el castell. El 1177 Hug, prior de Casserres i Bernat, fill de Bernat de Dosrius i de Dolça, signaren una concòrdia sobre el castell de Dosrius.
L’any 1277 Elisabet I de Dosrius aportà aquest castell als Castellà per matrimoni amb Bernat de Castellà, senyor de Maçanet, de Vidreres i Tordera. Per cronologia, d’aquest matrimoni podria haver estat fill Vicenç de Castellà, que es resistí el 1290 a retre homenatge a Guillema de Montcada i que participà en les lluites de castells i senyors.
Sabem, doncs, que durant el període en qüestió els Dosrius i els Castellà foren els senyors útils del castell de Dosrius, tot i que no es pot donar un arbre genealògic complet i en què es doni filiació completa dels senyors barons i marquesos de Dosrius fins el 1373. Aquest mateix any Elisabet II de Castellà i d’Argentona, senyora útil de Dosrius i Canyamars, es casà amb Guillem de Castellà-Contellet-Mataró i de Blanes. El fill d’aquest matrimoni, Pere Galceran, que testà el 1434, s’havia casat el 1415 amb Maria Pau, amb qui havia tingut una filla: Elisabet III, la qual l’any 1453 comprà al monestir de Sant Pere de Casserres, el domini directe i alodial del castell i la baronia de Dosrius, amb els seus termes, juntament amb Canyamars, per 10 200 sous barcelonesos. Es casà el 1437 amb Galceran-Montserrat de Sentmenat i Casa-sàgia, senyor del castell de Santa Fe.
A partir d’ací se succeïren tot un seguit de barons i baronesses fins que el 1690 el rei Carles II concedí el títol de marquès de Castelldosrius al baró Manuel II, i a partir d’aquí es pot fer tot l’arbre genealògic fins avui, que el castell de Dosrius i els seus contorns, a més del seu marquesat, és portat pels membres de la família Sentmenat de la branca que comença en Enric I, casat el 1541, fill d’Elisabet IV, baronessa de Dosrius i Canyamars, senyora de Sentmenat.
Així, els llinatges d’aquest castell foren successivament els Dosrius (segle XII - final del XIII), els Castellà (final del XIII - XIV) i els Sentmenat (XVI - XX).
La documentació del segle XIV esmenta sovint el castell de Dosrius; en destaca una interessant escriptura del 1361 que dona a conèixer la sentència del Reial Senat de Catalunya, que assenyala els límits dels castells de Burriac i de Dosrius (Arxiu Parroquial d’Argentona) entre Pere des Bosc, Berenguer de Dosrius i Pere de Mataró, prior del Monestir de Casserres.
Ja al segle XV, el 1405, Guillem de Castellà, militar i uixer del rei Martí, senyor útil del castell de Dosrius, compareix a la fitació del castell de la Roca.
El 1419, i segons una sol·licitud cursada per homes subjectes al domini del senyor de Burriac i Vilassar, se sap que era preferible pertànyer a la jurisdicció senyorial de Dosrius.
No fa gaires anys, els marquesos de Castelldosrius cediren la documentació particular referent al castell a la Generalitat de Catalunya, per tal que se’n procedís a la catalogació i l’inventari. (NAB-IFF-MAJP)
Castell
Planta de les restes visibles del castell.
E. Juhé i C. Marti
L’edifici no sembla haver estat gaire gran. Les poques restes que encara en queden, mig amagades per la vegetació, defineixen la planta d’una torre rectangular, orientada d’E a W, d’uns 16,5 × 10,7 m, amb parets d’1 m d’ample.
Subsisteix una bona part de la paret N, alçada amb un aparell de pedres de mida molt variada, disposades en filades no molt regulars, tot i que força horitzontals, i lligades amb un morter de calç amb molta sorra, de color grisenc i no gaire consistent. Presenta, a més, senyals d’haver estat emblanquinada exteriorment, almenys en part.
A la part baixa d’aquesta paret observem dues fileres d’espitlleres disposades de tal manera que cada una de les de la filera superior queda entre dues de la inferior. Dues pedres llargues formaven els muntants de cada espitllera, deixant un espai d’uns 5 cm, amb una alçada que varia entre els 43 i els 50 cm.
Detall exterior del mateix mur amb les seves espitlleres.
M.A. Jubany
En desconeixem l’alçada a l’interior de la torre, ja que queden gairebé totes amagades pel nivell actual del terreny, que allí és molt més alt que a l’exterior, a causa segurament de l’amuntegament de runa procedent de la resta de l’edifici. L’amplada interior de les espitlleres, d’uns 25 cm, es pot conèixer per tres de la filera alta que sobresurten una mica.
Queden restes, també, a la part de dalt, de tres espitlleres més, gairebé desaparegudes, les quals només resulten visibles des de la cara exterior de la paret, i no es troben reflectides a l’interior.
També trobem, en aquesta paret, i només per la cara interior, una sèrie de forats que ens permeten deduir que l’edifici tenia, almenys, dues plantes per sobre de la planta baixa.
De la segona planta en queden tres, arrenglerats, potser una mica més separats que els de l’altra. Sobre aquests últims forats, la paret s’estreny, i queda un ressalt de funció imprecisa una mica per sobre de l’embigat.
De les altres parets només es conserven alguns trams de poca alçada o restes del parament intern. Destaquem, però, a l’E, un tram de mur amb un mínim de dues espitlleres més, de les quals una és gairebé desapareguda i l’altra, sencera, amb muntants formats cada un per tres pedres, fa exteriorment 78 × 5 cm. L’aparell és de pedres planes desbastades, de mida mitjana, travades amb altres de més petites, també en filades horitzontals no molt regulars, i lligades amb morter de característiques idèntiques a les del que es va utilitzar a la paret N, tot i que té una mica més de consistència.
Trobem dues espitlleres més a la paret W. Una es conserva sencera i fa uns 39 cm; de l’altra només es conserva, mig enterrat, el canal esbocat, ja que en aquesta zona el parament exterior s’ha perdut.
Es conserva també ben visible l’angle que formen les parets S i W, amb un aparell constructiu format per carreus poc més grans que els utilitzats a la resta de l’edifici, només desbastats, però disposats en filades més regulars que a les altres parets. Fora de l’angle, l’aparell ja no és tan regular.
Bona part de la paret W ha desaparegut, ja que es va alçar directament sobre les roques, sense preparar-les per a rebre el fonament. També és gairebé desaparegut l’angle que formaven aquesta paret i la paret N.
Una mica per sota d’aquest angle, fora de la torre, i mig amagades per la runa i la vegetació, trobem les restes molt degradades d’un altre mur. El seu mal estat no permet de definir-ne el gruix ni el traçat exacte. Podem, però, suposar l’existència d’alguna estructura defensiva complementària o d’estances annexes a la torre, sense que sigui possible, per ara, decantar-se per una o altra hipòtesi.
De l’accés o accessos a la torre, no en tenim cap resta clara, tot i que entre l’esmentada estructura exterior i el mur N, on hi ha el caminet per on avui s’accedeix a la torre, hi ha el que semblen haver estat graons d’escala. La seva identificació, però, no és gens clara.
Afegim, per acabar, que a la base de la paret N, sota les espitlleres, trobem un massís de pedres que sobresurt gairebé mig metre, de l’amplada de la paret, per l’exterior, formant com una banqueta de fonament.
No sembla que hi hagi altres restes relacionades directament amb el castell medieval. L’espai empedrat i les restes d’edificacions que trobem a pocs metres a l’W, són d’època molt més avançada.
Creiem, sens dubte, que es podria treure molt de profit d’una excavació arqueològica, tant pel que fa a la resolució completa de la planta, com a la datació. (EJC-CMR)
Bibliografia
- Els castells catalans, vol. I, 1967, pàgs. 638-645
- Diversos autors, 1982, pàg. 156