La vila de Vilagrassa, a 335 m d’altitud, és emplaçada prop de la riba esquerra del riu d’Ondara. Havia format una vila closa murallada. Originada probablement en una vil·la romana del Baix Imperi, de la qual s’han trobat interessants mosaics, els seus precedents històrics medievals s’han de cercar en un moment posterior al domini musulmà, quan el terme fou conquerit vers el 1056 pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I; des d’aleshores Vilagrassa esdevingué un enclavament estable de la frontera cristiana. Incorporada, doncs, als dominis més occidentals del casal de Barcelona, Vilagrassa mantingué la seva condició de vila comtal i reial, ben situada en el camí ral de Barcelona a Lleida.
Una de les primeres referències documentals d’aquest indret data del 1121, en una cessió de terres feta pel comte Ramon Berenguer IV. La consolidació de Vilagrassa arribà el 1185, any en què Alfons I de Catalunya-Aragó concedí als seus habitants una carta de poblament, la qual constitueix un document de gran interès jurídic, ja que estableix un incipient règim municipal i, a més, li féu concessió de mercat i fira.
L’any 1223 el rei Jaume I cedí la vila de Vilagrassa a la seva germanastra Constança i al seu marit, el senescal Guillem Ramon de Montcada; tot i que la senyoria de l’indret passà a unes altres mans, el domini eminent sempre el tingueren els monarques, els quals defensaren sovint aquesta població pel que fa a les qüestions sorgides amb les autoritats de Tàrrega per problemes de rivalitat en els mercats i fires. L’any 1254 hom concedí al batlle de Vilagrassa el dret d’administrar la justícia criminal independentment del veguer de Tàrrega. A la darreria del segle XIII continuaven les tensions entre Vilagrassa i Tàrrega, a les quals s’afegiren les pretensions dels barons d’Anglesola; així, l’any 1290 la vila de Vilagrassa fou empenyorada als Anglesola, encara que per poc temps, ja que el 1293 el rei Jaume II aconseguí que li fos retornat de nou el domini sobre la població i el 1301 li féu noves concessions.
A la segona meitat del segle XIV, en concret l’any 1357, el rei Pere III donà la vila de Vilagrassa, juntament amb les de Tàrrega i Montblanc, al comte Enric de Trastàmara, futur rei de Castella, donació que es mantingué pocs anys. En el fogatjament dels anys 1365-70 aquesta població tenia 89 focs i era inclosa dins la vegueria de Tàrrega. L’any 1382 el mateix monarca Pere III vengué Vilagrassa a l’infant Martí i aquest, al seu torn, la vengué a la ciutat de Barcelona el 1391. Retornà a la corona i el rei Ferran II la deixà el 1516 a la seva muller Germana de Foix. A la fi de l’antic règim Vilagrassa era dels marquesos de Cerdanyola.