Els orígens del castell de Bellpuig estan estretament relacionats amb els orígens d’Anglesola i altres indrets veïns. Com aquests, Bellpuig devia ésser conquerit pels comtes de Barcelona a mitjan segle XI i més tard passà a mans de la família Anglesola. Al començament Bellpuig rebia el nom de Puiolos Rubii. Apareix així per primera vegada en un document del 1082, en què s’esmenten les afrontacions del terme del castell de Montalbà (Vilagrassa). El topònim Bellpuig no constarà fins més tard. L’any 1139 un fill cabaler de la família Anglesola, Berenguer Arnau d’Anglesola, esdevingué senyor de Bellpuig i inicià la línia dels Anglesola de Bellpuig. L’esmentat any el comte Ramon Berenguer IV va donar en alou franc i lliure una terra erma anomenada Pujols Rubiols, amb els seus termes, a Berenguer Arnau d’Anglesola i a la seva esposa i descendents, amb la condició que li restés fidel i l’ajudés militarment. En el mateix document el comte li donava permís per a bastir a Bellpuig una torre o fortalesa. Es tracta de la primera referència del castell de Bellpuig. Els Anglesola, senyors de la baronia de Bellpuig, van tenir un paper molt rellevant en la política del país als segles XII-XIV. L’any 1386 Ramon d’Anglesola morí sense deixar descendència directa i la baronia va recaure als Cardona, pel casament de Beatriu d’Anglesola, germana de Ramon, amb el vescomte de Cardona Hug I de Cardona. Hug II de Cardona i I d’Anglesola, comte de Cardona, va morir el 1400 i en el testament estipulà la separació del seu patrimoni. Al primogènit li llegà el comtat de Cardona mentre que al seu fill Hug li deixà Bellpuig. D’aquesta manera s’inicià la línia Cardona-Anglesola que s’emparentà amb els Fernández de Córdoba. Al segle XVI el castell de Bellpuig, una de les residències principals de la poderosa família Cardona-Anglesola, fou reedificat de dalt a baix.
L’edifici del castell es conservà en bones condicions, tot i que molt reformat, fins a la guerra del Francès, durant la qual una bona part de la fortalesa fou volada. A la segona meitat del segle XIX el mateix senyor del castell, el duc de Sessa, autoritzà la venda dels carreus i del fustam del castell, ja en ruïnes. Actualment sols es conserven les cavallerisses i els cellers de la part baixa, sota el primer pis, la part baixa de la façana i una filada de grans finestres de les cambres senyorials. Sobre el que fou el castell de Bellpuig es construïren les escoles públiques del poble als anys cinquanta del segle XX. (JTG)
Darrerament les restes del castell de Bellpuig han estat estudiades pel Servei d’Arqueologia de la Fundació Pública Institut d’Estudis llerdencs de la Diputació de Lleida. El treball efectuat des d’un punt de vista arqueològic, però sense realitzar cap mena d’excavació, ha permès conèixer millor l’estructura de la fortalesa construïda al segle XVI, les modificacions posteriors i alguns aspectes de la fortificació medieval primitiva. Segons sembla, el castell medieval ocupava el cim d’un turó que després va resultar insuficient per a servir de base al gran edifici bastit al segle XVI, el qual va superar per l’est, el sud i el sud-oest els vessants naturals del petit turó; a aquests vessants foren adossades galeries que sostenien la primera planta del castell renaixentista, que pel nord descansava directament sobre l’elevació on hi hagué el castell medieval, la qual va ser retallada per adequar-la a les bases atalussades de la construcció del segle XVI. (JRG)