i Unió Europea | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Unió Europea

Sumari de l’article

Sigla d’UE
fototeca.cat
©
ciències polítiques polít
Organització supraestatal que cerca la integració del continent europeu en els àmbits econòmic, polític i jurídic.

Bé que el nom Unió Europea com a denominació oficial de l’organització no començà a vigir fins al novembre del 1993, l’estructura, el procés i els objectius que comprèn, encara en curs de desenvolupament, s’iniciaren ja després de la Segona Guerra Mundial, a partir d’un nucli d’estats europeus que s’associaren en diverses organitzacions sectorials de tipus econòmic, progressivament consolidades i ampliades amb la incorporació d’altres estats europeus. Al mateix temps, l’organització ha creat les seves pròpies institucions, les quals han obert el camí per a la consolidació d’un futur poder polític europeu supraestatal i independent. L’any 2013, la Unió Europea incloïa 28 estats membres (França, Alemanya, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, Itàlia, Espanya, Portugal, Irlanda, Grècia, Suècia, Finlàndia, Àustria, Lituània, Letònia, Estònia, Hongria, Malta, Xipre, Eslovàquia, la República Txeca, Eslovènia, Polònia, Romania, Bulgària i Croàcia). Amb una superfície de 4.381.376 km2 i una població estimada de 460.353.000 h (2005), constitueix una de les zones desenvolupades del món, amb una renda per habitant de 21.082 $ (2003).

Institucions

La Unió Europea consta de diverses institucions creades a partir dels principis que regeixen els estats democràtics, pluralistes i de dret, les quals legislen, aproven i executen les directrius acordades. Llevat del Parlament, els governs dels estats membres tenen un pes decisiu en totes aquestes institucions, entre les quals cal destacar:

Consell Europeu

Òrgan que reuneix, almenys dos cops l’any, els caps d’estat o de govern dels països membres de la Unió Europea en una Conferència Intergovernamental (CIG). Hom hi acorda les directrius bàsiques de l’organització, especialment en els camps de les relacions internacionals, de la seguretat, de la justícia i d’interior. Fins el 1974, que s’institucionalitzà, funcionà d’una manera informal. La seva existència fou reconeguda en l’Acta Única Europea (1987).

Comissió Europea

Institució creada el 1965 pel Tractat de Brussel·les que vetlla per l’aplicació dels tractats i les directrius dins del marc establert pel Consell Europeu, el Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu, i que pot formular propostes a aquests organismes. Amb seu a Brussel·les, és encapçalat pel President de la Comissió, el qual fins el 2014 era proposat pel Consell Europeu i posteriorment ratificat pel Parlament Europeu. A partir d’aquest any s’invertiren els termes, i el president de la Comissió fou elegit d’entre candidats dels diversos grups pels eurodiputats, i posteriorment confirmat pel Consell Europeu. Inclou també un nombre de comissaris designats pels estats membres, d’entre els quals el president designa diversos vicepresidents. La durada de cada comissió és de cinc anys i tots els estats hi han de ser representats. El nombre de comissaris i, dins d’aquests, el de vicepresidents, ha anat variant d’acord amb les successives ampliacions de la Unió Europea a partir dels nou inicials (dels quals tres vicepresidents) en el moment de la fundació de l’organisme fins als vint-i-sis en 2004-2009 (dels quals cinc vicepresidents). Han presidit la Comissió, successivament, l’alemany W. Hallstein (1965-67), el belga J. Rey (1967-70), l’italià F.M. Malfatti (1970-72), el neerlandès S.Mansholt (1972-73), el francès F.X. Ortoli (1973-77), el britànic R. Jenkins (1977-81), el luxemburguès G. Thorn (1981-85), el francès J. Delors (el primer en repetir mandat: 1985-95), el luxemburguès J. Santer (1995-99), l’italià R. Prodi (1999-2004) i José Manuel Durão Barroso (2004-09), el qual fou reelegit en el càrrec (2009). El juliol del 2014 el Parlament Europeu elegí el luxemburguès Jean-Claude Juncker per a substituir Barroso en el càrrec a partir del novembre.

Consell de la Unió Europea

Organisme amb seu a Brussel·les que representa directament els estats membres. Creat el 1965 i anomenat fins el 1994 Consell de Ministres, és el principal responsable en la presa de decisions, generalment a partir de les propostes formulades des de la Comissió Europea. Els seus integrants (un per estat) són ministres dels governs dels estats i són designats segons els àmbits de discussió. El càrrec màxim del Consell de la Unió Europea és la Presidència de la Unió Europea, exercida fins el 2009 rotativament durant sis mesos per cadascun dels estats membres. Les resolucions poden prendre's per unanimitat, majoria qualificada o majoria simple, i els vots de cada país són ponderats segons una escala que a grans trets reflecteix la seva importància demogràfica: Malta 3; Estònia, Xipre, Letònia, Luxemburg i Eslovènia 4; Dinamarca, Irlanda, Lituània, Eslovàquia i Finlàndia 7; Àustria, Bulgària i Suècia, 10; Bèlgica, la República Txeca, Grècia, Hongria i Portugal 12; els Països Baixos 13; Romania 14; Espanya i Polònia 27 i Alemanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya 29. Del 1997 (Tractat d’Amsterdam) al 1999 el secretari general del Consell de la Unió Europea actuà com a Alt Representant de la PESC (Política Exterior i de Seguretat Comuna), i posteriorment aquest càrrec fou segregat del Consell. El Tractat de Reforma de la Unió Europea (o Tractat de Lisboa), aprovat el 2009 i en vigor des del gener de 2010, instituí una presidència del Consell de la Unió Europea en substitució de la presidència rotativa. Aquest nou càrrec, també designat pels caps de govern o caps d’estat, té una durada de dos anys i mig i deté alguns poders ampliats en relació a l’antiga presidència rotativa. El primer president designat fou el belga Herman Van Rompuy.

Alt Representant de la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC)

Càrrec creat el 1997 pel Tractat d’Amsterdam amb les funcions de representar la UE en negociacions amb països tercers i d’assessorar i col·laborar amb la Presidència de la UE en la presa de decisions en matèria de política exterior i de seguretat. Aquest càrrec fou ocupat pel secretari general del Consell de la Unió Europea fins el 1999, que hom designà un alt funcionari expressament dedicat a aquestes funcions. El primer fou l’espanyol Javier Solana, que fou substituït l'any 2009 per la britànica Catherine Ashton 

Parlament Europeu

Assemblea que supervisa la tasca dels òrgans executius (Consell de la Unió Europea i Comissió Europea) de la Unió Europea. Fou creat el 1951 com a assemblea, amb els seus membres designats pels governs dels estats membres. La seu és a Estrasburg (França).

El nombre i la representació dels escons reflecteix el pes demogràfic dels estats membres, que ha anat variant a mesura que se n'han anat incorporant de nous, cosa que ha repercutit en el nombre i el repartiment dels escons. D'acord amb la resolució del Parlament Europeu del 13 de març de 2013, sobre un total de 751 escons, la composició per estats membres era la següent: Alemanya, 96; França, 74; la Gran Bretanya, 73; Itàlia, 73; Espanya, 54; Polònia, 51; Romania, 32; els Països Baixos, 26; Bèlgica, 21; Hongria, 21; la República Txeca, 21; Portugal, 21; Grècia, 21; Suècia, 20; Àustria, 18; Bulgària, 17; Dinamarca, 13; Finlàndia, 13; Eslovàquia, 13; Irlanda, 11; Croàcia, 11; Lituània, 11;  Eslovènia, 8; Letònia, 8; Estònia, 6; Luxemburg, 6; Xipre, 6; Malta, 6.

Els diputats són escollits de forma directa pels ciutadans dels estats membres. El 1979 se celebraren les primeres eleccions europees, que tenen lloc cada sis anys. Les funcions del Parlament Europeu són bàsicament consultives i de control de la tasca legislativa, bé que hom preveu dotar-la progressivament de més poders. Altres competències al seu abast són el nomenament del Defensor del Poble Europeu, el dret d’interpel·lació davant la Comissió Europea i la moció de censura en contra, l’elaboració del dictamen de conformitat respecte als acords d’adhesió i d’associació, etc.

Defensor del Poble Europeu ('Ombudsman')

Figura jurídica que vetlla per preservar els drets i les llibertats dels ciutadans europeus, les queixes dels quals recull i vehicula, enfront de les institucions europees, llevat del Tribunal de Justícia. És designat pel Parlament Europeu per la durada d’una legislatura. Fou creat pel Tractat de Maastricht (1992). El primer a ocupar (1995) aquest càrrec fou el finlandès Jacob Söderman.

Tribunal de Justícia Europeu

Òrgan jurídic suprem de la Unió Europea. Fundat el 1951 pel Tractat de París i amb seu a Luxemburg, té dues funcions principals: controla que les polítiques dels governs dels estats membres i les de les institucions siguin coherents amb les resolucions dels tractats, i estableix la validesa de les interpretacions que els tribunals dels estats membres fan de la legislació comuna. És format per quinze jutges (un per estat membre) assistits per nou advocats generals designats pels estats membres per un període de sis anys. Hi està subordinat el Tribunal Europeu de Primera Instància, creat el 1989.

Banc Central Europeu (BCE)

Màxima autoritat monetària de la Unió Europea, amb funcions de banc central, fundat al juny del 1998 i operatiu des de l’u de gener de 1999. Amb seu a Frankfurt, hi són subordinats els bancs centrals dels estats membres, integrats en el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC), governat pels òrgans rectors del BCE, la Comissió Executiva nomenada pels governs dels estats membres i un Consell de Govern. El SEBC té com a funcions principals emetre moneda, regular els diners en circulació, supervisar les operacions de canvi, controlar les reserves de divises dels estats membres i supervisar el funcionament dels sistemes de pagament. El seu primer president, elegit pels estats membres de la UE, fou l’holandès Willem Duisenberg. L’entrada en vigor del BCE, simultani a la de la moneda única, comportà la fi de l’Institut Monetari Europeu (IME), anterior autoritat monetària provisional de la UE.

Banc Europeu d'Inversions (BEI)

Institució de dret públic autònom, creada el 1958 pel Tractat de Roma, amb l’objectiu de finançar les polítiques de desenvolupament, cohesió i integració europees. Des del 1999 depèn del Banc Central Europeu. Incideix, entre d’altres, sobre les regions menys afavorides, la millora de les infraestructures, la protecció del medi ambient i la qualitat de vida, el foment de la indústria i el suport a la petita i mitjana empresa. Fora de la UE, finança les polítiques de cooperació i desenvolupament de la Comissió Europea a un centenar de països.

Europol

Cos policíac europeu que opera dins dels límits de la Unió Europea, en coordinació amb les organitzacions policíaques dels estats membres. Els seus objectius principals són combatre el terrorisme i el crim organitzat, les xarxes d’immigració clandestina, el tràfic clandestí de substàncies radioactives i la falsificació i el blanqueig de diners. Amb seu a l’Haia, fou creada el 1995 i entrà en funcionament el 1998.

Comitè Econòmic i Social

Organisme de caràcter consultiu creat el 1957 i adscrit a la CEE que representa col·lectius diversos de l’àmbit laboral, particularment treballadors i empresaris i llurs organitzacions, a més d’associacions diverses (agricultors, grups cooperatius, moviments ecologistes, etc.). El nombre de representants és de 222, nomenats pel Consell Europeu per a un període de quatre anys. Pot ésser consultat pel Consell, pel Parlament o bé per la Comissió Europea. El Comitè pot formular propostes i ésser consultat en els àmbits laboral, educatiu, social o mediambiental.

Comitè de les Regions

Organisme de caràcter consultiu creat pel Tractat de Maastricht (1992), que representa entitats d’àmbit subestatal de molt diversa mena, que van des de l’àmbit municipal fins a divisions territorials amb atribucions força heterogènies (länder, comunitats autònomes, regions, etc.). El nombre i les condicions de designació dels membres són els mateixos que els del Comitè Econòmic i Social. Pot emetre dictàmens per pròpia iniciativa quan estiguin en joc interessos regionals específics. La representació dels estats membres és encara una qüestió pendent.

Tribunal de Comptes Europeu

Òrgan jurídic de control financer creat el 1977. Examina la totalitat dels ingressos i despeses de la Unió Europea i dels organismes que en depenen, la seva legalitat, regularitat i correcta gestió. La seu és a Luxemburg. Subordinat a la Comissió, al Consell de Ministres, al Parlament i al Tribunal de Justícia, és compost per dotze membres, elegits per sis anys pel Consell Europeu, els quals exerceixen les seves funcions amb absoluta independència.

Organitzacions

La Unió Europea és el resultat de l’articulació de tres organitzacions preexistents, les quals el 1993 restaren integrades al seu interior. L’entrada de nous membres a la Unió Europea comporta automàticament l’ingrés a aquestes organitzacions.

Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA)

Organització fundada a París el 1951 per acord dels governs de la República Federal d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos amb l’objecte d’aconseguir la integració econòmica en el sector del carbó i de l’acer. Vigent des del 1952, els òrgans de govern eren un Consell de Ministres, que representava els estats membres, i una Alta Autoritat. Hom proposava la supressió d’obstacles duaners, la regularització de la producció, l’increment productiu de les explotacions i l’ajut a les regions i als treballadors afectats per les reestructuracions. La seu era a Luxemburg. El 1955 la Gran Bretanya hi signà un acord d’associació. Les funcions de la CECA s’anaren diluint dins de la Unió Europea fins que el 2002 desaparegué definitivament.

Comunitat Europea d'Energia Atòmica (EURATOM)

Organització creada pel Tractat de Roma (1957), amb seu a Brussel·les i en vigor des del 1959 per a impulsar l’establiment d’un mercat comú de productes nuclears i el desenvolupament de les indústries d’aplicacions pacífiques de l’energia nuclear. Creada simultàniament a la CECA i la CEE, organitzacions a les quals restà vinculada orgànicament el 1967 i amb els mateixos membres, fins el 1965, disposava d’òrgans propis de govern (Consell de Ministres i Comissió). Cada estat membre en controla els programes, les produccions i les inversions, i l’organització monopolitza la utilització de matèries fissionables.

Comunitat Econòmica Europea (CEE)

Organització fundada pel Tractat de Roma el 1957. En vigor des del 1958 i integrada pels mateixos membres de la CECA i de l’EURATOM, el seu objectiu prioritari era la creació d’un mercat únic entre els estats membres, per la qual cosa es fixà una sèrie d’objectius: tarifes externes comunes (unió duanera), elaboració d’una política conjunta per a l’agricultura i per al moviment de mà d’obra i els transports, fundació d’institucions comunes per al desenvolupament econòmic i creació d’una unitat de compte europea (ECU) el 1979. Com la CECA i l’EURATOM, la CEE disposava d’òrgans propis de govern (Consell i Comissió) fins el 1965, unificats en el Tractat de Brussel·les, pel qual hom creà les Comunitats Europees (CE), en vigor des del 1967. La integració progressiva d’aquests organismes i l’assoliment dels seus objectius culminà el 1992 en el Tractat de Maastricht, origen de la Unió Europea, la qual donà l’impuls definitiu a la unificació econòmica i representà l’inici de la unió política, judicial i de seguretat comuna. El 1973 hi ingressaren la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca, el 1981 s’hi afegí Grècia i el 1986 Espanya i Portugal. Grenlàndia, territori dependent de Dinamarca, decidí de retirar-se'n el 1982. El 1990 s’hi integrà l’Alemanya reunificada.

Tractats

La integració de la Unió Europea s’ha portat a terme a partir de l’aprovació de successius tractats entre els estats membres. A través d’aquests han estat creades les organitzacions i institucions esmentades, de les quals hom ha anat ampliant les competències i atribucions en la presa de decisions. Dins d’aquestes directrius generals, els termes dels tractats són susceptibles d’ésser modificats per tal de dotar-los d’un nivell de concreció més elevat per tractats ulteriors a mesura que avança el procés d’integració. Els nous membres de la UE han d’acceptar l’anomenat acquis comunitari, expressió que designa el cos jurídic i normatiu comú a tots els estats membres.

Tractat de París

Tractat signat l’any 1951 que creà formalment la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA). La seva finalitat era la creació d’un mercat unificat entre els estats signants per a aquests recursos bàsics i neutralitzar les rivalitats que podien derivar-se de la seva possessió, molt especialment entre Alemanya i França. Bé que hom li atorgà una vigència de cinquanta anys, ha estat superat per l’entrada en vigor dels tractats de Roma (1958) i de Maastricht (1993), d’abast molt més ampli.

Tractat de Roma

Tractat signat el 1957 i en vigor des del 1958, que creà la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i l’EURATOM, a més d’incloure el Tractat de París. Establí els instruments per a la creació d’un mercat únic europeu, que comprenia, sobretot, l’eliminació progressiva d’aranzels entre els estats membres i la fixació d’uns aranzels comuns per a països tercers, l’establiment d’una política agrària comuna (PAC), l’entrada en vigor gradual del lliure moviment de persones, serveis i capitals dels estats membres dins del territori de la CEE, la creació d’un marc per a l’actuació de les empreses dins d’un sistema de mercat, la regulació de les ajudes atorgades pels estats a sectors, regions i situacions de manera que no perjudiquessin la lliure competència, i l’establiment d’una política econòmica coordinada entre els estats membres per tal de mantenir un equilibri en els indicadors econòmics bàsics. D’altra banda, per tal de contribuir al finançament del desenvolupament dels estats i les regions menys desenvolupats o deprimits, promogué la fundació del Banc Europeu d’Inversions. També contenia referències a estats i territoris tercers, institucions i política social.

Tractat de Brussel·les

Tractat signat el 1965 i en vigor des del 1967, que instituïa una sola Comissió i un sol Consell de Ministres per a les Comunitats Europees.

Tractat de Schengen

Acord signat a Schengen (Luxemburg) el 1985 per la República Federal d’Alemanya, França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos, que establia i regulava la lliure circulació de béns, serveis i persones a l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea. El 1990 tingué lloc una ampliació del tractat en matèria de seguretat, coordinació policíaca i immigració de països tercers. Als membres originals s’adheriren Itàlia (1990) —que s’hi incorporà plenament el 1998—, Espanya i Portugal (1991), Grècia (1992) i Àustria (1995). Després de l’entrada en vigor del tractat (1 de juliol de 1995), s’hi adheriren Dinamarca, Suècia i Finlàndia (1996), i Noruega i Islàndia obtingueren l’estatut d’estats associats. Tot i ésser membres de la UE, la Gran Bretanya i Irlanda se n'han mantingut al marge.

Acta Única Europea

Reforma del Tractat de Roma signat el 1986 pels estats membres de les Comunitats Europees que establia una base jurídica per a la creació d’un gran mercat interior que garantís la lliure circulació de persones, béns, serveis i capitals previst per a ésser completat el 1992. Amb aquest objectiu, el tractat ampliava els poders dels òrgans de govern: la Comissió Europea podia prendre decisions per majoria qualificada i no tan sols per unanimitat, i el Parlament podia esmenar la legislació, bé que corresponia al Consell Europeu l’adopció definitiva de resolucions.

Tractat de Maastricht

Document fundacional de la Unió Europea, dit també Tractat de la Unió Europea. Fou signat al febrer del 1992 i entrà en vigor al novembre del 1993. Concebut com la continuació del Tractat de Roma, i comparable a aquest en importància, comprenia quatre àmbits de realitzacions (anomenats ‘pilars’):

Unió Econòmica i Monetària (UEM)

Tenia com a objectiu la total llibertat de circulació de les persones, els béns, els serveis i els capitals en tota la Comunitat Europea, la fixació de les paritats entre les monedes dels aleshores dotze estats membres i l’adopció d’una moneda única. Aquests tres àmbits eren considerats com les tres fases successives de realització de la UEM. La primera fase (de l’1 de juliol de 1990 al 31 de desembre de 1993) consistí en l’assoliment del Mercat Interior Europeu i l’anivellament entre els estats membres mitjançant programes de consolidació pressupostària i polítiques estructurals i regionals més eficaces. La segona fase (de l’1 de gener de 1994 al 31 de desembre de 1998) començà amb l’entrada en vigor del nou tractat, i representà l’adaptació als mecanismes de presa de decisions propis de la tercera fase. El Consell Europeu emprengué la coordinació de les polítiques econòmiques dels estats. Fou creat un Institut Monetari Europeu (IME) amb personalitat jurídica, el qual, dirigit i gestionat pels governadors dels bancs centrals dels estats membres, tenia com a finalitat el reforçament de la cooperació entre aquests bancs, la promoció de la coordinació de les polítiques monetàries i la supervisió del funcionament del Sistema Monetari Europeu (SME). La tercera fase (des de l’1 de gener de 1999) comportà la transferència a les institucions comunitàries de totes les competències monetàries i econòmiques i la unificació de la moneda: en una data en principi no més enllà del 1996 (que en la pràctica no fou fins el 1998), la Comissió i l’IME havien de presentar un informe al Consell Europeu sobre els progressos en l’acompliment dels anomenats criteris de convergència per tal d’accedir a la moneda única. Els estats que no acomplissin aquests criteris s’hi incorporarien tan bon punt els anessin assolint. També en la tercera etapa era prevista la creació del Banc Central Europeu (BCE). L’entrada en funcionament del BCE comportà la fi de l’IME i de la seva unitat de compte, l’ecu.

Unió Política

Dins d’aquest àmbit, el Tractat de Maastricht tenia en compte diferents aspectes: en l’acció de govern més habitual, formulà el principi de subsidiarietat, pel qual, llevat dels àmbits d’expressa competència exclusiva dels òrgans de la UE, la presa de decisions havia d’efectuar-se en el nivell més proper al ciutadà, i, inversament, calia que les intervencions dels òrgans de la UE en els nivells competencials inferiors fossin justificats. Pel que fa a la ciutadania europea, l’articulava al voltant d’un conjunt de drets i de deures que, a més de garantir la lliure circulació de les persones que exercissin una activitat econòmica, donava a qualsevol ciutadà de la Unió resident en un estat membre del qual no fos súbdit el dret de vot i d’elegibilitat en les eleccions europees en aquest estat. Amb la política de cohesió econòmica i social intentà reduir la separació entre els nivells de desenvolupament de les diverses regions i frenar l’endarreriment de les menys afavorides, entre les quals hi ha les zones rurals. D’altra banda, el refús de la Gran Bretanya a adherir-se a la política social, amb provisions sobre temes com ara el salari mínim, el dret de vaga, el dret sindical i el locaut, i la previsió de creació de sindicats de treballadors i patronals europeus, féu que aquest capítol restés en segon pla. Quant a les pròpies institucions, el tractat representà un nou pas en el reconeixement d’un poder legislatiu efectiu del Parlament Europeu, amb la instauració del procediment de codecisió, conjuntament amb el Consell, en determinades àrees, i hom concedí al Parlament el dret de vet en algunes matèries com el mercat interior, cultura i justícia. Finalment, el Tractat de Maastricht acordà la creació d’un Comitè de les Regions de caràcter consultiu, compost per representants d’entitats subestatals.

Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC)

El Tractat de Maastricht plantejava la construcció d’una identitat comuna en l’escena internacional i fixava un terme per a la definició d’una política comuna de defensa a partir de dues vies d’actuació: la cooperació sistemàtica entre els estats membres per a la direcció de la seva política definint posicions comunes i la realització progressiva d’accions conjuntes en els camps en què els estats membres tinguessin interessos comuns importants. Fou postergada la formulació d’una política de defensa i d’unes forces comunes; el tractat tan sols disposava que la Unió d’Europea Occidental formés part integrant del desenvolupament de la Unió Europea com a organització a la qual eren encomanades les tasques de defensa.

Cooperació Judicial

La cooperació en matèria judicial es plantejà com una prioritat en la mesura que el mercat únic europeu i la lliure circulació dels ciutadans en els límits de la UE feien ineludible una adequació del marc jurídic dels estats membres a la nova situació.

Tractat d'Amsterdam

Tractat signat el 1997 i en vigor des del maig del 1999, concebut com una revisió i actualització del Tractat de Maastricht. Incidia en l’aspecte polític, judicial i d’actuació exterior que respongués a l’evolució política internacional, el fenomen de la globalització, la política immigratòria amb relació a països tercers, el dret d’asil i l’accés de nous membres. Hom aprofundí també la cooperació en els àmbits policíac i judicial, i afegí un capítol sobre mesures laborals i creació d’ocupació. El benestar i la qualitat de vida, la salut pública, la protecció del medi ambient, la protecció del consumidor, l’accés del ciutadà a la informació generada per les institucions europees i el compromís de transparència d’aquestes eren altres aspectes recollits en el document final. Quant a la PESC, les reformes més rellevants afectaren el seu finançament, l’explicitació d’una estratègia comuna, l’adopció de la majoria qualificada en la presa de decisions, la creació del càrrec d’alt representant de la PESC i la planificació d’estratègies d’operacions pacificadores i d’ajuda humanitària. El Tractat d’Amsterdam reforçà els aspectes referits a les institucions de la Unió, en particular els mecanismes de codecisió: la ponderació dels vots en el Consell de la UE (qüestió no resolta), l’extensió del mecanisme de la majoria qualificada i la iniciativa de la Comissió i el paper de la presidència. En l’àmbit judicial hom procedí a una definició més clara dels drets fonamentals sobre els quals s’assenta la Unió Europea, els procediments a partir dels quals la UE pot dictaminar que un dels seus membres ha infringit algun d’aquests drets fonamentals i l’eventual suspensió de les sancions, i de les atribucions del Tribunal Europeu de Justícia. El Tractat d’Amsterdam també establí mecanismes per a la incorporació als tractats de Schengen.

Tractat de Niça

Segon tractat de revisió i actualització del Tractat de Maastricht, signat al febrer del 2001. Entre els temes abordats destacà el de les reformes institucionals: es mantingué el sistema de majoria qualificada com la norma d’ús general de presa de decisions a la comissió, i es reduïren les qüestions amb dret a vet: l’ingrés de nous socis, els nomenaments i els assumptes constitucionals. També foren objecte de debat les dimensions de la Comissió, qüestió que enfrontà els països petits amb els grans i en la qual es proposaren solucions de compromís (nombre màxim de comissaris, torn rotatori igualitari, etc.). Hom reponderà també els vots al consell de ministres, mesura que tingué més en compte el pes demogràfic d’Alemanya i que és previst que entri en vigor el 2005. De manera semblant, fou reformat el sistema de repartiment de vots al Parlament Europeu per al 2004. D’altra banda, el tractat aprovà el sistema conegut com a cooperacions reforçades, a fi que un grup de països pogués avançar amb més rapidesa que els altres en temàtiques d’integració europea, i hom elaborà un estatut de la Carta dels Drets Fonamentals, el paper dels parlaments nacionals i la simplificació dels tractats.

La història

Precedents i inicis

Hom pot traçar l’origen més remot de la Unió Europea en les temptatives de superació del sistema d’estats nació implantat arran de les guerres napoleòniques. El principi de l’equilibri de poders entre les grans potències de l’època es revelà en la pràctica com un fracàs, exemplificat sobretot pels desastres de les dues grans guerres mundials. En el període d’entreguerres sorgiren els primers projectes de construcció d’una Europa unida basada en relacions de cooperació entre el conjunt dels seus membres i no pas en tractats bilaterals entre estats. En foren els principals exponents el primer ministre francès A.Briand, el qual intentà afavorir la reconciliació amb Alemanya i, en una visió més a llarg termini, exposà les seves tesis europeistes en L’organisation d’un régime d’union fédérale européene el 1930, i R.N.von Coudenhove-Kalergi, fundador de la Unió Paneuropea (1922), el programa del qual fou assumit el 1925 per l’SPD alemany. La crisi dels anys trenta, l’ascens del nazisme i els enfrontaments socials bloquejaren les possibilitats d’ulteriors desenvolupaments. Fou després de la Segona Guerra Mundial que la construcció europea deixà d’ésser patrimoni de cercles intel·lectuals o d’alguns polítics aïllats i que, amb la creació del Moviment Europeu el 1948, anà essent assumida gradualment per l’estament polític europeu de les democràcies occidentals. Destacaren les contribucions programàtiques de J.Monnet i R.Schuman. L’europeisme esdevingué, d’aquesta manera, una trajectòria amb una sèrie de fases més o menys planificades. D’aquesta trajectòria, l’URSS i la resta d’estats comunistes europeus en restaren al marge tant per la bipolarització provocada per la guerra freda, que excloïa cap mena de col·laboració entre els membres d’ambdós blocs, com per l’adhesió sense reserves del Moviment Europeu al sistema de democràcia parlamentària, pluralista i de llibertats i, amb uns accents més diversos, a l’economia de mercat. Un element estratègic essencial per a la integració europea fou el protagonisme de França i Alemanya, estats que, a més del seu pes demogràfic i econòmic, havien de superar l’antagonisme històric que havia estat el principal component de les dues grans conflagracions del s. XX. Des de la seva arrencada, en el procés europeu han estat una constant l’esperit de coordinació francoalemany i el seu paper capdavanter. La tercera gran potència europea, la Gran Bretanya, ha mantingut una trajectòria històrica caracteritzada pel distanciament respecte als afers de l’Europa continental. A banda del protagonisme dels estats, el camí vers la integració europea ha estat marcat per dos fets: el gradualisme i la prioritat donada a l’economia. Quant al primer aspecte, respon en primer lloc a les grans diferències entre els estats membres i a la necessitat que les polítiques d’anivellament siguin reals i no traumàtiques. En segon lloc, respon a la mateixa noció de procés obert de la construcció europea, en la mesura que el grup de països fundadors ha anat integrant nous membres simultàniament a l’assoliment de noves fases d’integració. Finalment, té la seva justificació en el requisit democràtic que la presa de decisions ha d’ésser avalada pel màxim consens possible. Pel que fa a la prioritat donada als aspectes econòmics, en bona part fou conseqüència de l’emergència dels EUA com a primera potència. Per tal de competir en un sistema de lliure mercat amb tendència a la internacionalització, els estats europeus resultaven massa reduïts i amb un nombre excessiu de restriccions. La influència nord-americana, mitjançant el finançament de la reconstrucció impulsat pel Pla Marshall (1947), afavorí les polítiques dirigides a la racionalització de recursos i de la producció, la cooperació i coordinació d’esforços entre els mateixos sectors en diferents països, l’eliminació de barreres i la fluïdesa en el moviment de persones, mercaderies i serveis. Amb aquests objectius, el 1951 el nucli d’estats format per França, la República Federal d’Alemanya, el Benelux i Itàlia fundaren la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), a la qual seguiren el 1957 la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM), fundades pel Tractat de Roma, peça fundacional clau de la unitat europea sobre la qual hom bastí els acords subsegüents. El 1950 tingué lloc un dels pocs intents de fundar una institució europea autònoma fora de l’àmbit econòmic, la Comunitat de Defensa Europea, però aquest projecte fracassà el 1954. D’altra banda, e l’àmbit militar, la Unió d’Europa Occidental (fundada el 1948) era una organització subordinada a l’OTAN i amb molt poc poder efectiu.

De les Comunitats Europees al Tractat de Maastricht (1965-92)

El 1965, pel Tractat de Brussel·les, els estats membres donaren un nou pas cap a la integració europea en unificar els òrgans de govern de la CECA, la CEE i l’EURATOM. Com a objectiu prioritari, l’organització es proposà la creació d’un mercat únic europeu garantint uns mínims d’estabilitat monetària. Amb aquesta finalitat, el 1979 entrà en vigor el Sistema Monetari Europeu (SME) que regia l’ecu, unitat monetària de la CEE. L’ecu, definit per la suma ponderada de les monedes dels estats membres d’acord amb el PNB i el volum comercial de cada estat, era més una unitat de compte que no pas una moneda en sentit estricte. Les seves funcions principals eren servir de referència per al canvi entre les monedes dels diversos estats membres i com a instrument en les operacions d’intervenció o de crèdit. En aquesta etapa hom posà en marxa l’eliminació progressiva d’aranzels i la lliure circulació de persones i béns, política que es consolidà en el Tractat de Schengen (1985 i 1990) i en l’Acta Única Europea (1986). El 1973 la Gran Bretanya i Irlanda ingressaren a les Comunitats Europees. Ja el 1963 i el 1967 De Gaulle havia vetat l’ingrés de la Gran Bretanya. En part, les motivacions del refús provenien de l’afinitat d’aquest estat amb els EUA, cosa que cal entendre no tan sols en el sentit històric i cultural i amb la condició de superpotència d’aquest país, sinó també pel que fa a les concepcions economicosocials de caràcter més liberal, que xocaven amb l’esperit tendent al proteccionisme característic d’Alemanya i França. Dins mateix de la Gran Bretanya, a aquestes diferències s’afegia una preocupació per la pèrdua de sobirania que resultaria de la integració a Europa. Totes aquestes reticències tingueren una repercussió dins de l’opinió pública britànica. Majoritàriament en els rengles conservadors es féu fort el corrent anomenat ‘euroescèptic’, que esdevingué especialment puixant durant el mandat de Margaret Thatcher (1979-90), la qual protagonitzà enfrontaments amb els mandataris de les CE, sobretot en qüestions com ara la contribució britànica a aquest organisme, la participació en la unió monetària i la legislació laboral. Els desacords britànics sobre el pressupost comunitari (particularment pel que fa a la despesa agrícola) es resolgueren el 1984 en l’establiment d’una compensació, informalment coneguda com a ‘xec britànic’, amb la qual a la Gran Bretanya li era retornada una part de la contribució. Després de Thatcher, el distanciament britànic ha continuat, bé que amb menys virulència. Les resistències britàniques tingueren la contrapartida en els caps d’estat i de govern F.Mitterrand i H.Kohl, principals artífexs durant la dècada dels anys vuitanta i bona part de la dels noranta de l’anomenat ‘eix francoalemany’, impulsor de la política d’integració. El 1981 Grècia ingressà a les CE, i el 1986 ho feren Espanya i Portugal. L’entrada d’aquests tres països meridionals, caracteritzats per un nivell de desenvolupament inferior al dels estats membres (llevat d’Irlanda) i un passat recent dominat per règims autoritaris, comportà una reorientació del procés d’integració. Per tal d’afavorir-ne el desenvolupament econòmic foren potenciats els subsidis, un dels objectius prioritaris dels quals fou la reforma del sector agrari, el qual cap a la meitat dels anys vuitanta ocupava en els nous estats membres del sud més del 15% de la població activa (enfront del 5% en els estats del nord, Irlanda exclosa). Les reformes en el sector es dirigiren no tan sols a modernitzar-lo en aquests països i a assegurar la lliure circulació a l’interior de les CE amb la fixació d’uns preus comunitaris de referència, sinó també a evitar la sobreproducció. D’altra banda, la política agrícola comunitària estigué també influïda pels tractes preferencials en aquesta matèria amb alguns estats tercers, especialment Turquia i el Marroc. La política agrícola de les CE provocà molt sovint una reacció hostil dels col·lectius afectats, que, sobretot a França, organitzaren boicots i protestes de gran ressò, malgrat que, des del seu establiment (1962), les subvencions de la Política Agrària Comuna (PAC) són la partida pressupostària més substancial de la UE (gairebé el 50%). El 1984 J.Delors fou nomenat president de la Comissió Europea. Sota el seu lideratge, que comprengué dos mandats, Delors impulsà l’acceleració del procés d’Unió Econòmica i Monetària (UEM) i, simultàniament, posà les bases de la Unió Política, la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) i la Cooperació Judicial. Aquest ambiciós programa es posà en marxa el 1989 i entrà en una fase de plena realització (amb l’aspecte econòmic com a prioritari) a partir de la signatura del Tractat de Maastricht (febrer del 1992), amb el qual naixia la Unió Europea.

La Unió Europea: perspectives i reptes (del 1992 ençà)

L’entrada en vigor del Tractat de Maastricht prèvia aprovació en cadascun dels estats membres trobà obstacles importants, en part deguts a les reticències que despertava en els ciutadans la idea d’un excés de burocràcia i de control exercits per un poder remot i, en part, per suposats greuges comparatius, corrents d’opinió als quals no foren aliens, de vegades, les mateixes administracions estatals adduint la defensa de la sobirania nacional. Així, el 1992 tingueren lloc referèndums de ratificació del tractat a Dinamarca, Irlanda i França. En el primer cas, hom hagué d’organitzar una segona consulta per a aprovar el tractat. Per la seva banda, el govern conservador de la Gran Bretanya tingué dificultats molt considerables per a aconseguir l’aprovació parlamentària del tractat. Així mateix, el Tractat de Maastricht obligà a negociar pactes amb altres organismes d’àmbit europeu, en particular l’EFTA. L’espai econòmic a què donaren lloc les negociacions rebé el nom de Zona Econòmica Europea (ZEE). Tot i les dificultats i el retard sobre el calendari previst, el tractat entrà en vigor al novembre del 1993. Fins el 1999, l’acompliment de les tres fases de l’UEM estigué al centre de les preocupacions de l’organització. Un any abans, la Comissió Europea féu públics els estats membres que, en nombre de quinze, després de l’ingrés el 1995 de Suècia, Finlàndia i Àustria, podrien accedir a la moneda única. Tan sols Grècia en resultà exclosa en no complir els criteris de convergència, mentre que Dinamarca, Suècia i la Gran Bretanya ajornaren per iniciativa pròpia llur adhesió. L’entrada en vigor de l’euro l’u de gener de 1999 (que desplaçà l’antiga unitat de compte, l’ecu, i, pel 2002, totes les altres monedes de l’anomenada zona euro) anà acompanyada de la fundació del Banc Central Europeu, màxima autoritat monetària de la UE, a la qual els bancs centrals dels estats membres resten subordinats. A banda dels aspectes econòmics, el Tractat de Maastricht esbossà les directrius més generals d’altres àmbits que, en un futur més o menys pròxim, han de configurar la UE amb el mateix pes que des dels inicis ho ha fet l’economia. En aquest aspecte, les resolucions aprovades a Maastricht mostraven en general un considerable grau d’indefinició, indicatiu de les diferències que calia salvar i que hom intentà llimar en el Tractat d’Amsterdam (signat el 1997 i en vigor des del 1999) i afrontar en l’anomenada ‘Agenda 2000’ (1997) i en el Tractat de Niça (signat el 2001 i que entrà en vigor al febrer de 2003, tot i que a Irlanda calgué convocar un segon referèndum per a l’aprovació d’aquest tractat. El 2004 tingué lloc l’ampliació més important de la Unió Europea, en la qual ingressaren deu nous membres. En un intent de cohesionar l’organització, paral·lelament el 2001 el Consell Europeu inicia un procés per a l’elaboració del tractat d’integració més ambiciós de la Unió Europea. Tot i ser aprovada pel Consell el 2004, el rebuig en referèndum de l’anomenada ‘Constitució Europea’ l’any 2005 als Països Baixos i a França donà lloc a la crisi més greu de la UE des de la seva creació. Les principals qüestions pendents i eventualment motiu de friccions a l’interior de la UE al començament del s. XXI eren l’ingrés de nous estats membres, la política social i laboral i la competitivitat, la política exterior i de seguretat, les reformes institucionals, el lloc que ocupen dels estats en la configuració de la UE i les vies alternatives de la construcció europea.

Ingrés de nous estats membres

Una de les conseqüències de l’esfondrament dels règims comunistes de l’Europa central i oriental, la desaparició de l’URSS i la fi de la guerra freda (1989-92) fou la sol·licitud d’ingrés a la UE dels estats en curs de reconversió a l’economia de mercat i al parlamentarisme: Hongria i Polònia ho feren el 1994; Romania, Bulgària, Eslovàquia, Letònia, Lituània i Estònia, el 1995, i la República Txeca i Eslovènia, el 1996. Les deteriorades condicions econòmiques i, sovint, la inestabilitat i les dubtoses condicions per al ple exercici de la democràcia en aquests estats en transició n'obstaculitzaren l’ingrés immediat i, per part de la UE, l’adaptació de les institucions en previsió de l’adhesió d’aquests estats es revelà com una prioritat. Amb l’objectiu d’evitar aquests inconvenients, fou establert un esglaonament en les candidatures segons el grau d’acompliment de les reformes. Els estats més ben situats eren la República Txeca, Hongria i Polònia, països als quals el 1999 (any també del seu ingrés a l’OTAN) la UE concedí l’estatut de membres associats. D’altra banda, un segon grup d’estats constituït per Malta, Xipre i Turquia sol·licitaren l’ingrés a la UE (Turquia ja ho havia fet el 1987 i cap a la meitat dels anys noranta). La condició de país econòmicament emergent, de pont entre Àsia i Europa i d’aliat fidel d’Occident (és membre de l’OTAN des del 1951) afavorien la candidatura turca, però l’antagonisme amb Grècia, sobretot arran de l’ocupació i posterior divisió de l’illa de Xipre per Turquia el 1975, ha estat un obstacle reiterat, com també ho ha estat la sistemàtica persecució de les minories i de determinats sectors de l’oposició per l’estat turc. El 1990, la sol·licitud d’ingrés de Xipre encengué encara més el conflicte grecoturc. A la segona meitat dels anys noranta, arran de l’obertura de negociacions amb els antics estats comunistes de l’Europa central, Turquia renovà la seva sol·licitud, i aquesta vegada (1999) obtingué el suport de Grècia. El 2001 el Tractat de Niça acordà reformar les institucions comunitàries per afrontar l’ampliació, a partir del 2004, fins a 25 membres. El 2002 la Comissió aprovà l’entrada de la República Txeca, Polònia, Hongria, Eslovènia, Eslovàquia, Lituània, Letònia, Estònia, Malta i Xipre (de la qual hom excloïa la part turca), entrada que es féu efectiva al maig del 2004. El 2002 hom acordà, també, l’ingrés de Bulgària i Romania per al 2007. Quant a la resta dels estats sorgits de l’antiga Iugoslàvia (amb l’excepció d’Eslovènia), la inestabilitat i una insuficient implantació de l’estat de dret (Sèrbia i Montenegro) o les dificultats en el processament de criminals de guerra (cas de Croàcia, que el 2003 presentà la candidatura) en dificultaren la candidatura. Tanmateix, al juliol del 2013, Croàcia ingressà com a membre de ple dret. A aquesta data, havia estat acceptada la candidatura de Macedònia (2005), Montenegro (2010) i Sèrbia (2012). D’altra banda, l’ingrés de Turquia, que el 1999 ja havia presentat formalment la candidatura, despertà fortes reticències a causa d’una confluència complexa de factors, entre d'altres, el problema de Xipre (que Turquia infructuosament intentà resoldre en una diplomàcia contra rellotge en 2003-04), el nivell de desenvolupament econòmic i el respecte als drets humans, aspectes en què el país féu importants progressos els primers anys del segle XXI. Un ampli sector de l’opinió europea, però, apuntava factors identitaris (sobretot a partir de la religió) per a excloure obertament Turquia. Després d’una primera fase que acabà en fracàs, les negociacions es reprengueren a l’octubre del 2005. Aquest any, també Ucraïna hi sol·licità l’ingrés.

Política social i laboral i competitivitat

En el Tractat de Maastricht era prevista la inclusió d’un capítol social i laboral basat en la Carta dels Drets Socials Fonamentals dels Treballadors, signada el 1989 per tots els estats membres, llevat de la Gran Bretanya, la qual n'impedí la inclusió en la redacció final del tractat. Amb l’accés al govern britànic del partit laborista (1997) el capítol laboral i social fou inclòs en el Tractat d’Amsterdam. La tensió originada arran d’aquestes qüestions posà de manifest la dicotomia existent entre les dues tradicions socioeconòmiques europees: el liberalisme del món anglosaxó, amb el qual hom cerca el màxim nivell de competitivitat mitjançant la desregulació del mercat laboral i on la protecció social tendeix a ésser confiada a la iniciativa privada, i l’economia social de mercat, pròpia de les altres dues potències econòmiques de la UE, Alemanya i França, que intenta conjugar el creixement econòmic amb un elevat grau de protecció social, orientació en la qual la intervenció estatal hi té un pes decisiu. Bé que la UE sembla inclinar-se per l’opció ‘continental’ per motius de majoria, el fort dinamisme de l’economia nord-americana fa ressorgir periòdicament el qüestionament d’aquest predomini, com és féu palès en el Consell Europeu celebrat a Barcelona el 2002, en el qual s’acordà promoure mesures de desregulació del mercat laboral i, pel 2004, la liberalització del sector energètic. D’altra banda, en l’aspecte econòmic, l’entrada en vigor de l’euro (1 de gener de 2002) tot i que comportà aspectes innegablement beneficiosos, donà lloc també a l’aflorament de noves divergències: d’entrada, la Gran Bretanya, Suècia i Dinamarca optaren per posposar-ne l’adhesió, i Grècia, en no complir els criteris de convergència, hi ingressà més tard. En un primer moment, la moneda única mantigué un valor molt baix en relació amb el dòlar per després arribar a la paritat i superar-lo, cosa que, atesos els resultats poc satisfactoris de la zona euro, causà una considerable inquietud, com també ho féu la sensació molt estesa que la introducció de la moneda única havia encarit considerablement el cost de la vida. Al juny del 2003, el Banc Central Europeu rebaixà els tipus d’interès fins al 2%, el nivell més baix en qualsevol país de la unió des del 1948. L’ampliació del 2004, d’altra banda, repercutí en criteris d’assignació dels fons regionals, un dels principals vessants econòmics de la Unió, atès que la majoria dels nous estats membres presentaven uns indicadors macroeconòmics inferiors a la mitjana de la UE. La perspectiva de veure minvar els subsidis fou motiu de preocupació per als estats membres menys desenvolupats (Espanya, Portugal i Grècia). Una de les qüestions econòmiques més controvertides de la Unió Europea des dels seus inicis pel llast que, segons els crítics, comporta sobre la competitivitat i el tracte diferenciat a determinats col·lectius i estats membres és la Política Agrària Comuna (PAC), nom amb el qual hom designa especialment el conjunt de subsidis destinats al sector agrari europeu i que el 2005 s’emportava prop del 50% del pressupost de la UE. La reducció d’aquesta partida, que segons els seus crítics viola les regles de la lliure competència tot creant un mercat agrícola protegit, ha estat motiu de disputes recurrents entre França –principal defensora i beneficiària de la PAC– i la Gran Bretanya. L’enfrontament esclatà al juny del 2005 quan, amb motiu de les negociacions per a l’aprovació del pressupost 2007-2013, la Gran Bretanya es negà a renunciar a l’anomenat “xec britànic” (prerrogativa aconseguida per Margaret Thatcher el 1984 consistent en el retorn de l’aportació britànica corresponent als fons agraris) si no es reformava en profunditat la PAC. Al llarg del segon semestre del 2005, en què la Gran Bretanya ocupava la presidència de torn, la proposta britànica fou objecte d’un tens debat, en el qual es posaren novament de manifest les diferències en aquests i altres punts, com ara les reduccions en la despesa i dels fons estructurals i de cohesió (que afectarien els fons destinats als nous estats membres i als estats membres més antics receptors d’aquests ajuts), a la renúncia parcial al xec britànic i al compromís de revisió de la PAC. Els mals resultats econòmics dels primers anys del s. XXI, d’altra banda, foren el detonant d’una nova crisi de confiança en les institucions europees, que tingué lloc a partir del 2002 en fer-se públic que França i Alemanya superaven amb escreix el 3% de dèficit estipulat pel pacte d’estabilitat i, malgrat tot, els ministres d’economia (ECOFIN) no aplicaren –al contrari del que s’havia fet al setembre del 2003 amb Portugal– cap sanció per aquesta vulneració. Al març del 2005 s’introduí una més gran flexibilitat en els nivells de dèficit.

Política exterior i de seguretat

Al llarg de la dècada dels noranta, el desmembrament traumàtic de la Iugoslàvia comunista, i especialment els conflictes de Bòsnia-Hercegovina i Kosovo, la intervenció decisiva dels EUA a través de l’OTAN i el seu protagonisme subsegüent posaren en evidència les divisions entre els estats membres de la UE i la manca d’una política exterior coherent i efectiva, malgrat la inclusió d’un capítol sobre Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) en el Tractat de Maastricht. El Tractat d’Amsterdam comportà un avenç substancial, si no en la influència real de la UE a l’exterior, sí en la dotació d’alguns dels instruments que podien fer-la possible, en particular la creació i designació d’un Alt Representant (que el 1999 esdevingué de dedicació exclusiva) i la substitució del criteri d’unanimitat pel de majoria qualificada en la presa de decisions. D’altra banda, més enllà de les reformes institucionals, en l’àmbit de la seguretat l’adscripció de la majoria dels estats membres de la UE a l’OTAN i l’hegemonia nord-americana exercida en aquesta organització causà una incomoditat en el seu si i dificultà els esforços per a la creació d’un exèrcit propi i autònom. El Tractat de Maastricht establia com a embrió de la defensa i seguretat europees la Unió d’Europa Occidental. En la cimera de l’OTAN celebrada a Madrid el 1997 hom començà a delimitar les atribucions d’aquest òrgan de defensa de la UE. La resta de les preocupacions en política exterior gira entorn de la mundialització econòmica i els seus efectes: al costat de la creació de la ZEE i la signatura de tractats de lliure comerç en l’àmbit de l’Organització Mundial de Comerç, com ara els signats amb els EUA (1996) i Mercosur (1997), que eliminen barreres aranzelàries en determinats sectors, la intensificació de la immigració procedent del Magrib, de l’Àfrica subsahariana i dels antics estats comunistes europeus, ha afavorit l’impuls de programes de desenvolupament de la UE per a aquests estats i ha posat de manifest la necessitat de formular una política d’immigració conjunta que respongui tant a les necessitats de mà d’obra de la UE com a les demandes de ciutadania dels col·lectius d’immigrants. Aquest fou l’esperit de la Conferència Euromediterrània celebrada el 1997 a Barcelona, amb la qual els estats costaners de la UE, desviant momentàniament el centre d’atenció sobre els antics estats comunistes europeus afavorida per Alemanya, volgueren centrar l’atenció sobre la urgència d’aconseguir un espai mediterrani estable i pròsper. Tanmateix, a partir del Consell Europeu de Sevilla del 2002 es prioritzà una política restrictiva i de control policíac de la immigració il·legal. Després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, la UE secundà, paral·lelament al govern nord-americà presidit per G.W.Bush, l’enduriment de les mesures antiterroristes, entre les quals l’anomenada euroordre, amb l’objectiu d’agilitar la persecució i captura de terroristes tot facilitant els mecanismes d’extradició i, posteriorment, la confecció de llistes d’organitzacions terroristes o de suport al terrorisme. Els caps d’estat i de govern dels països de la UE també avalaren l’enderrocament del règim talibà de l’Afganistan i l’ocupació d’aquest país per a establir-hi un règim democràtic. Al febrer del 2002 el Parlament Europeu aprovà un seguit de lleis antiterroristes i, al setembre, la UE acceptà, si bé amb més reticències, la immunitat de militars i diplomàtics nord-americans davant del Tribunal Penal Internacional. El punt d’inflexió en les relacions EUA-UE el constituí la intervenció militar nord-americana a l’Iraq del març del 2003, que provocà una greu crisi entre els dos “motors” de la UE (França i, d’una manera molt menys estrident, Alemanya) i els EUA, i entre diversos estats membres de la UE. El suposat lideratge de França en l’oposició a la intervenció fou desafiat per altres estats de la Unió, especialment la Gran Bretanya, que participà activament en l’operació, però també per Itàlia, Espanya i Dinamarca i la majoria d’estats candidats a l’ampliació del 2004. No obstant això, almenys en els dos primers països l’oposició a la intervenció en l’opinió pública fou molt gran com vacil·lant el suport, tal com demostrà a Espanya el resultat de les eleccions pocs dies després de l’atemptat de l’11 de març de 2004 a Madrid. A l’abril del 2003, la iniciativa de França, Alemanya, Bèlgica i Luxemburg de crear un sistema de defensa independent dels EUA (tot i que vinculat a l’OTAN) generà un fort malestar en el govern dels EUA, les pressions del qual acabaren per paralitzar la proposta. També causaren un fort malestar en àmbits europeus les al·legacions de tràfic de presumptes sospitosos de terrorisme en territori dels estats membres (sense coneixement de les autoritats) per part de la CIA, amb l’objectiu de ser internats i interrogats en centres de detenció d’alguns estats de l’Europa oriental candidats a la UE. En el terreny militar, la UE féu uns primers passos per a dotar-se d’uns efectius militars propis: al desembre del 2002, se signà (prèviament a la retirada dels respectius vetos de Grècia i Turquia) un acord de cooperació militar entre l’OTAN i la UE, en el marc del qual fou creada, el 2003, una forçà de reacció ràpida que tingué la seva primera missió als Balcans (Macedònia). Posteriorment (2004), les forces de la UE substituïren les de l’OTAN a Bòsnia i Hercegovina. També es feren passos envers una major integració dels cossos policials amb la creació, al setembre del 2004, de la Força de Gendarmeria Europea (Eurogendfor), destinada a actuar en zones que haguessin patit un enfrontament militar. Al juny del 2004 fou renovat el mandat de Javier Solana al capdavant de la política exterior i de seguretat comuna. Al juny del 2005, l’aixecament de barreres aranzelàries acordades per l’Organització Mundial del Comerç donà lloc a un conflicte comercial amb la Xina quan la UE imposà noves quotes per a les importacions d’aquest país, que es resolgué provisionalment al setembre del 2005.

Reforma de les Institucions

La creixent incidència de la Unió Europea en els afers quotidians dels seus ciutadans plantejà la necessitat de la reforma de les institucions per tal de fer-les més democràtiques i més efectives. Amb l’expressió ‘dèficit democràtic’, des de la mateixa UE es reconeix la poca representativitat dels seus òrgans de govern, conseqüència del protagonisme dels estats. L’única institució de la UE d’elecció directa és el Parlament Europeu, organisme amb unes funcions molt migrades en comparació de qualsevol altra cambra legislativa dels estats membres, bé que en el Tractat d’Amsterdam hom preveia dotar-lo gradualment de més poders. Tot i les limitacions, el 1999 el Parlament Europeu, fent ús de les seves atribucions, dugué a terme una iniciativa que l’enfrontà amb la Comissió, en provocar la seva dimissió en ple per pràctiques corruptes. Tot i el predomini dels estats en la construcció europea, el funcionament del Consell de la Unió Europea o Consell de Ministres, principal òrgan de govern de la UE, resultava molt sovint bloquejat pel pes que hi tenia la unanimitat com a mecanisme en la presa de decisions. Una altra de les grans qüestions pendents pel que fa a la reforma de les institucions era la revisió del criteri de ponderació dels vots a les institucions de govern (especialment el Consell) reclamada pels estats de la UE amb una població més nombrosa, sobretot per Alemanya. El Tractat de Niça, signat el 2001 i en vigor des del febrer del 2003, recollia les reformes institucionals necessàries per a posar en pràctica l’ampliació amb deu nous membres prevista per al 2004, i introduïa l’increment d’escons i les noves proporcions de representativitat al Parlament Europeu, a la Comissió Europea i a altres òrgans de govern. En la presa de decisions començà a introduir-se el mecanisme de majoria qualificada en substitució de la unanimitat. A Irlanda, l’aprovació del text, sotmesa a referèndum, necessità de dues consultes per a ésser aprovat. Les eleccions al parlament ampliat, celebrades el 13 de juny de 2004, confirmaren el predomini del Partit Popular Europeu. Al juny del 2004, el Consell Europeu elegí el portuguès José Manuel Durão Barroso per a substituir Romano Prodi a la presidència de la Comissió al mes de novembre. També aquest mes els 25 caps dels estats membres signaren el Nou Tractat de la Unió Europea (“Constitució Europea”). Juntament amb les discussions sobre el pressupost, l’anomenada Constitució Europea fou el desencadenant de la crisi de l’organització: al desembre del 2001, el consell de ministres aprovà la creació d’una Convenció sobre el Futur de la Unió Europea. Presidida per l’expresident francès Valéry Giscard d’Estaing, era integrada per 105 representants dels aleshores estats membres, i començà les seves tasques al febrer del 2002. El seu objectiu consistí bàsicament a delimitar els poders de la Unió i dels estats membres. L’elaboració del document hagué de superar les reticències dels estats membres, que no volien cedir competències. D’altra banda, Espanya i Polònia (candidat imminent per a l’any següent) mostraren resistències al fet que la seva quota de representants en els òrgans de l’organització acordada en el Tractat de Niça fos reduïda pel nou text. Finalment, la Constitució fou aprovada pel Consell Europeu al juny del 2004. Abans de la seva entrada en vigor, però, el procediment requeria que fos ratificada individualment pels estats membres. Optaren per la via parlamentària Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Lituània, Itàlia, Grècia, Suècia, Letònia, Estònia, Hongria, Malta, Xipre, Eslovàquia i Eslovènia, mentre que Espanya, França, la Gran Bretanya, Irlanda, Dinamarca, Polònia, Portugal, la República Txeca, els Països Baixos i Luxemburg optaren per la via del referèndum. Espanya –un dels principals receptors dels ajuts europeus– fou el primer estat a celebrar la consulta amb el 76% de vots afirmatius, amb un resultat menys contundent al País Basc i Catalunya, on sectors de l’opinió pública objectaven que el nou text menystenia els territoris no estatals amb poders legislatius propis i identitats diferenciades (a Catalunya, un dels principals motius del rebuig fou el no-reconeixement del català). Tanmateix, el resultat negatiu a França i als Països Baixos (al maig i al juny del 2005, amb el 55,2% i el 61,6% de vots negatius, respectivament) comportà un cop molt greu per al procés de ratificació (inicialment només consultiu), que s’aturà en gairebé tots els països. El rebuig del tractat fou objecte d’un debat sobre les seves causes. Hom apuntà, entre d’altres, a un vot de càstig sobre la classe política (molt especialment a França), però també a la prolixitat i a la indefinició del text, al divorci creixent entre les institucions i els seus representats, a l’augment de l’euroescepticisme provocat pels reptes de la globalització, de la qual la mateixa UE era vista com un element més, i el consegüent augment del nacionalisme (practicat també pels mateixos estats) i, des de l’esquerra, l’acusació d’estar-se construint una Europa excessivament decantada cap a valors liberals. Després d’aquests dos resultats negatius, s’inicià una discussió sobre si calia continuar amb la ratificació, si calia descartar completament el text o bé conservar-lo en part. L’ampliació de la Unió suscità també nombrosos interrogants sobre els seus límits.

El paper dels estats dins de la UE

Bé que els governs dels estats membres han estat fins ara els impulsors del procés d’integració de la UE, hom ha assenyalat aquest protagonisme com la raó de la poca participació directa dels ciutadans europeus en les institucions europees, del control exercit dins de les institucions de la UE i de la incompatibilitat d’una UE cohesionada i exteriorment influent amb el manteniment de l’hegemonia dels estats nació actuals. Aquests impediments són més o menys reconeguts públicament i, en certa manera, les reformes institucionals esmentades (especialment les referents al Parlament Europeu) tenen com a objectiu corregir-los. No obstant això, els estats es resisteixen a cedir aquest paper tutelar. Per motius diferents, França i la Gran Bretanya en són els més refractaris, mentre que Alemanya, defensora de l’anomenat ‘federalisme’, tendeix a situar-se en el pol oposat. En la seva pugna per no perdre competències, els estats han invocat el principi de sobirania en detriment tant del funcionament dels organismes de la UE com del principi de subsidiarietat, impulsat en el Tractat de Maastricht, que teòricament ha de donar poder decisori a les instàncies més properes al ciutadà com són els governs locals i regionals. D’altra banda, la UE ha hagut de pronunciar-se de vegades en conflictes bilaterals entre estats membres, com ara el que enfrontà del 1996 al 1999 França i la Gran Bretanya sobre la comercialització de carn de boví. Pel que fa a les sancions adoptades per la UE contra determinades actuacions d’alguns estats membres, de vegades han estat motiu de tensions entre els diversos estats, especialment en l’àmbit polític, com es posà de manifest l’any 2000 amb les sancions a Àustria per la inclusió d’un partit d’ultradreta en el govern. El divorci entre la UE i els seus administrats, resultat en bona part en l’absència de representació directa en els òrgans amb més poder de decisió dominats pels governs dels estats membres es reflectí l’any 2005 en el fracàs del tractat conegut com la Constitució Europea fou rebutjada en referèndum a França i els Països Baixos malgrat haver estat aprovada prèviament pels caps d’estat i de govern respectius.

Les opcions alternatives en la construcció europea

Una altra de les polèmiques periòdicament recurrents és la referent a l’Europa ‘a la carta’, ‘de geometria variable’ o de ‘dues velocitats’, diversitat d’expressions amb les quals hom fa referència a la possibilitat que els estats econòmicament més pròspers de la UE constitueixin un grup avançat dins la Unió o ‘nucli dur’, al qual la resta de membres s’anirien afegint a mesura que anessin assolint els objectius fixats. Aquesta proposta, provinent dels estats més rics de la UE, desperta fortes aprensions en alguns dels estats membres. Tanmateix, l’adopció en el Tractat de Niça (2001) del mecanisme anomenat de cooperació reforçada significà l’adopció d’algunes d’aquestes opcions.

Data de revisió: 
2014-07-16
Llegir més...