El paisatge vegetal de la Depressió Central catalana (territori sicòric)

La Depressió Central catalana és constituïda per un seguit de terres planes i de baixa cota, normalment per sota dels 300-400 m, situades al nucli continental del Principat, a ponent dels altiplans segàrrics. Representa una immensa cubeta on desguassen els nostres principals rius pirinencs, drenada a son torn pel cabalós Ebre que reïx a abandonar-la per una única zona sudoriental on el Sistema Pre-litoral es deprimeix.

El territori queda netament delimitat al N, a l’E i al S per les vores ostensibles de la depressió, situades com hem dit entre les cotes 300-400 m, d’acord amb la línia Tamarit-Balaguer-Ponts (al N), Ponts-Cervera-Muntanyes de Prades (a l’E), i front muntanyós pre-litoral al S (Prades, Montsant, Fatarella); el límit occidental és, per a nosaltres, els confins del país considerat, bé que la cubeta es prolonga vall de l’Ebre enllà. La Depressió Central catalana engloba les comarques del Baix Cinca, del Segrià, de l’Urgell i de les Garrigues, la meitat meridional de la Llitera i de la Noguera, i la meitat occidental de la Terra Alta i de la Segarra.

Fisiografia

Cap relleu realment destacable no fa part d’aquest territori, caracteritzat justament per la manca d’elevacions importants. Només, al SW, els modestos contraforts de les muntanyes catalanídiques arriben a constituir-se com a sistemes orogràfics d’una certa entitat (termes de Maials i de Maella). Hom s’enfronta normalment amb terrenys al·luvials, argilosos i llimosos, quasi sempre bàsics i de vegades guixencs, resultat de la dinàmica fluvial, de la mateixa dinàmica que trenca la llisor paisatgística en excavar cursos més o menys profundament.

L’Ebre travessa fugaçment el territori pel seu angle sud-occidental. Per la riba esquerra, i a favor de la suau inclinació en què s’hi decanta quasi tot el territori, rep el riu Segre, engruixit prèviament, a son torn, pel Sió, la Noguera Ribagorçana i el Cinca; per la riba dreta rep les aigües del Matarranya i del seu afluent major, l’Algars. És per això que l’Ebre surt de la Depressió Central amb un cabal important, pràcticament el màxim que pot exhibir; en abandonar el territori (Riba-roja) es troba ja ben per sota de la cota 100 m.

Bioclima

La totalitat de la Depressió Central es veu sotmesa a un bioclima xerotèric de tendència continental acusada. Es tracta, sens dubte, del bioclima més eixut del Principat, i també del més contrastat, és a dir del més exposat a oscil·lacions tèrmiques anuals (hiverns freds i estius calorosos). En aquest sentit, és enllà de la línia Segre-Ebre que les condicions són més rigoroses, fins al punt de poder parlar de condicions subdesèrtiques.

En termes de precipitació total, en efecte, no s’arriben a atènyer els 400 mm/any en aquest sector més extrem, i en alguns punts ni tan sols els 350 mm/any; al sector oriental, les precipitacions són de l’ordre dels 400-450 mm/any. Les temperatures estivals mitjanes es mantenen per sobre dels 20°C durant tres o quatre mesos l’any; a l’hivern, no baixen per sota dels 5°C més que al llarg de dues a quatre setmanes. Atès tot això, no és estrany que es produeixin situacions d’ariditat durant dos a quatre mesos i situacions de perariditat durant un o dos mesos estivals. El diagrama ombrotèrmic de Lleida reflecteix eloqüentment aquest estat de coses.

Dominis de vegetació

L’eixut general comporta una austeritat molt marcada del mantell vegetal. Es tracta sempre de vegetació esclerofil·la, perennifòlia, hídricament molt conservadora; els petits arbres i els arbusts de fulla petita són molt més corrents que les plantes herbàcies, i l’espinescència esdevé força corrent. A les zones més eixutes, cap bosc no hi és climàticament possible, fet esperable en una zona bioclimàticament reputable de subdesèrtica. En aquests casos, hom arriba a enfrontar-se amb recobriments només parcials del sòl, és a dir, amb la situació tan característica de les terres àrides en què el mantell vegetal és discontinu, deixa claps de sòl nu. El verd fosc i els ocres edàfics que transparenten són els colors dominants en el paisatge.

Hom distingeix dos únics grans dominis de vegetació: el domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae), a llevant de la línia Ebre-Segre i a tot el N del territori, i el domini de la màquia de garric i arçot (Rhamno-Quercetum cocciferae), que s’imposa en la resta, és a dir en les àrees més seques. És al domini de la màquia on la vegetació es lacera i la trama vegetal pot arribar a perdre continuïtat en el seu recobriment.

Vegetació actual

Cap territori català no ha estat tan generalitzadament dedicat a l’agricultura com el sicòric. El fenomen, tanmateix, és relativament modern i va lligat a l’extensió de les tècniques d’irrigació artificial. El relleu escàs i la natura al·luvial dels sòls feien potencialment agrària aquesta zona, en efecte, però l’ariditat imperant la sostreia a tot ús de producció important. Des que, però, hom ha reeixit a instal·lar una bona infrastructura de regadiu, capaç de beneficiar-se de l’abundor d’aigua al.lòctona circulant en els rius que travessen la zona (paradoxalment, els més cabalosos i regulars del país), el panorama ha canviat radicalment. Així, allò que abans eren secans eixarreïts o bosquines esclarissades ha esdevingut una horta o un verger florent, els més importants de què disposem. I paral·lelament, des de l’òptica del paisatge vegetal autòcton, hom ha vist pràcticament desaparèixer el mantell de vegetació espontània (magre, eixut, fosc), reemplaçat per l’ona verda dels camps i fruiterars (esponerós, gemmat, rialler): sens dubte, més val així.

Els boscos

Ben poques superfícies de carrascar (Quercetum rotundifoliae rhamnetosum infectoriae) resten al territori, i encara concentrades als relleus perifèrics o bé refugiades en llenques estretes, en marges enmig dels conreus. En general, el bosc és rar a la Depressió. Tanmateix, existeixen bones pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) a les elevacions de Maials i rodalia (Serra Grossa); es tracta de formacions forestals que potser representen el màxim grau de complexitat vegetal esperable en l’àrea, pinedes, si no climàciques, com a mínim permanents.

Les bosquines

Malgrat la gran extensió dels conreus, hom troba bosquines pertot, excepte en la zona més intensament irrigada del Segrià i de l’Urgell; i així i tot, no és rar trobar-hi turonets o ermots embosquinats. Es tracta sempre de vegetació calcinal, a vegades de vegetació gipsícola, normalment resseca i esclarissada.

Són corrents pertot les brolles de romaní i maleïda, tan típicament continentals, a vegades prou riques de pi blanc; la brolla de romaní i maleïda amb esteperola (Genisto-Cistetum clusii), difosa per tot el domini del carrascar, del qual s’ensenyoreix (subas. genistetosum, la variant més rica) o fins de les àrees menys àrides del domini de la màquia (subas. pistacietosum), les situades per sota de la línia Fraga-Lleida; o bé amb perdiguera (Rosmarino-Linetum suffruticosí), de distribució inversa, és a dir especialment corrent al país de la màquia eixuta, per sobre de la línia Fraga-Lleida; o bé, encara, amb sanadella (Euphorbio-Stipetum junceae), comunitat molt esclarissada, pròpia de sòls esquelètics. A les elevacions meridionals, sobre sòls molt pedregosos, arriba a penetrar una brolla de caràcter menys continental, la brolla de romaní i bruc d’hivern amb gitam (Dictamnetum hispanici). I és òbviament al país de la màquia on cal anar a cercar les ben rares mostres que encara resten d’aquesta bosquina, de la màquia de garric i arçot (Rhamno-Quercetum cocciferae cocciferetosum, per sobre del nivell Fraga-Lleida, Rhamno-Quercetum cocciferae pistacietosum, per sota); a la Serreta Negra de Fraga és on en resten millors mostres.

La Serreta Negra o Vedat de Fraga (Baix Cinca) és potser, justament, l’indret botànicament més notable del territori, estalvi com s’ha vist de la majoria d’alteracions produïdes arreu; altrament és un lloc humit, en termes relatius, i per això mateix gelosament conservat al llarg dels segles darrers com a vedat de caça. Al costat de la màquia, enriquida de pi blanc, hom arriba a trobar-hi formacions de boix i llessamí groc (Jasmino-Buxetum sempervirentis), i una jonceda amb manxiuleta (Veronico-Avenetum ibericae), comunitat que reapareix al Segrià, a tocar del domini del carrascar.

Una especial menció mereixen les timonedes de trincola, pròpies de les gesses del Baix Cinca i de l’Urgell, i també del Segrià, de la Noguera i de la Llitera. La més difosa, present arreu, és la timoneda de ruac i trincola (Ononidetum tridentatae sideritetosum), que es veu substituïda, a l’Urgell, al Segrià i al Baix Cinca, per la timoneda d’heliantem esquamós i trincola (Helianthemetum squamati) en els casos en què el sòl és esquelètic, singularment ric en vires guixoses; en casos extrems de riquesa en guix, al Baix Cinca, apareix la timoneda de morritort guixenc i trincola (Lepidietum subulatí). Un paisatge de cereals (les àrees guixenques no solen admetre altra cosa) i retalls de timoneda caracteritza com cap altre aquest territori, o si més no el caracteritzava en l’època anterior a les irrigacions generalitzades.

En connexió amb la vegetació gipsícola, cal esmentar encara el cas de les comunitats halòfiles, capaces de viure, no en presència de sulfats edàfics, que fóra el cas d’aquella, però sí en presència de clorurs. Aquesta vegetació halófila, tan comprensiblement corrent al litoral, on abunda la sal marina, reapareix en les cubetes endorreiques* dels indrets àrids interiors, allà on s’acumulen les sals que les aigües evaporades abandonen en el sòl. Del fenomen, corrent a les planes de l’Ebre, ens n’arriben algunes irradiacions, especialment fins al Baix Cinca, i també a l’Urgell, sota la forma de petits salicornars herbacis (Suaedo-Salicornietum europaeae) o de comunitats de limòniums (Suaedetum brevifoliae, Gypsophiletum ilerdensis).

* Hom qualifica d’endorreics els cursos fluvials, les llacunes, etc. que no desguassen finalment al nivell de base del mar, sinó que s’infiltren o evaporen a altituds superiors. Aquesta situació sol donar-se sota climes fortament eixuts.

I finalment, però no pas com a darrera cosa, ens referirem a les timonedes nitrohalòfiles, és a dir, alhora tolerants davant dels clorurs edàfics i de l’excés de nitrats, les comunitats precisament més difoses i característiques d’aquestes zones tan eixutes de l’occident català. Es tracta de comunitats netament subdesèrtiques, grises i esclarissades, en les quals dominen la botja pudent i el siscall: Peganetum harmalae, que és més aviat un herbassar, Salso-Artemisietum herba-albae, una timoneda ben típica, o Limonio-Haplophylletum linifolii, pròpia de la reiteradament esmentada Serreta Negra.

Els erms i prats secs

La vegetació herbàcia típica (herbassars de botja pudent, ja esmentats, a banda) no es desenvolupa bé a les zones àrides, feu clàssic dels petits arbusts i dels subarbusts. A part alguna irradiació de llistonars que puguin penetrar al domini del carrascar i dels fenassars agrícoles, cap prat pròpiament dit no arriba a prosperar a la Depressió Central. Per contra, és obligat fer menció de les comunitats erèmiques, dels erms, que atenyen el nostre territori provinents de les planes de l’Ebre. És el cas de l’erm de sanadella blana i espart bord (Lygeo-Stipetum lagascae), que arriba fins a la Serreta Negra (Baix Cinca), o també el d’un pradell eixut, propi de codines i llocs amb poc sòl, a la mateixa àrea (Teucrio-Nepetetum braun-blanquetii), comunitat notable per la raresa d’algunes de les espècies que la integren.

La vegetació aigualosa i de ribera

Els salicornars herbacis, i en general la vegetació halófila tractada a propòsit de les bosquines, no deixen de tenir connotacions aigualoses, lligades com es troben a clots i fondals endorreics, però no constitueixen, òbviament, representants clàssics de vegetacio higròfila. En rigor, no hi ha lloc per a la vegetació aigualosa en un territori tan àrid com el sicòric, sobretot des que hom ha dessecat els escassos enclavaments d’aigües estanyades més o menys permanents (estany d’Ivars d’Urgell, per exemple).

Això no obstant, als rabeigs dels rius i a les cues dels embassaments (Utxesa, Mequinensa, etc.) prosperen comunitats dulciaqüícoles, entre les quals el canyissar (Typho-Schoenoplectetum glauci), així com bones mostres de bosc de ribera, concretament l’albereda amb granza. (Rubio-Populetum albae) i la salzeda de vimetera (Atriplici-Salicetum), la primera en segona línia d’aigua, l’altra sobre la riba mateix o a les illetes codoloses; al conflent del Cinca amb el Segre, i d’aquest amb l’Ebre, hom en troba remarcables exemples. L’expansió del regadiu, és a dir de les sèquies i canals, ha afavorit la presència fins i tot de molts verns (Alnus glutinosa) procedents dels Pre-pirineus, però és una mica agosarat parlar de vernedes pròpiament dites per a referir-se a aquests poblaments. En terres més perifèriques, netament al domini del carrascar, arriba a aparèixer l’omeda amb heura (Hedero-Ulmetum minoris), mentre que en ribes llacoses i nitrificades, sobre cursos sovint recurrents, es fan tamarigars (Tamaricetum canariensis).

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

D’un segle ençà, els regadius han fet acte de presència generalitzada a la zona i n’han transformat enterament el paisatge (i l’economia, naturalment). El monoconreu cerealista i d’olivera ve d’antic, i no ha pas desaparegut, però s’ha vist parcialment desplaçat i alhora eixamplat pels regadius d’ençà de l’entrada en funcionament dels canals (Canal Principal d’Urgell, 1865; Canal d’Aragó i Catalunya, 1909; Canal Auxiliar d’Urgell, 1932). El fet és que unes tres quartes parts del territori, aproximadament, pertanyen a l’espai agrícola; l’àrea solcada per les sèquies i embolcallada pels canals (Ponts-Agramunt-Bellpuig-les Borges Blanques-Albatàrrec, i Tamarit-Raïmat-la Granja d’Escarp) ofereix una intensitat de conreu elevadíssima, de l’ordre del 80%, entre els quals l’horta i els fruiterars.

En efecte, l’horta i els fruiterars (pomeres, pereres, presseguers), vertebrats pel Segre i les terres grasses de les seves més immediates terrasses, així com pel Cinca, han crescut moltíssim, fins a representar quasi un terç del total conreat. La resta és dedicat als cereals (blat i ordi), a l’olivera, a l’ametller i fins a la vinya, en el ben entès que aquests darrers conreus arboris se centren sobretot a l’àrea perifèrica, és a dir a l’Urgell, a les Garrigues i també al Baix Cinca. A remarcar que, atesa l’ariditat general, una part sensible dels regadius corresponen a bladars i a conreus altres que l’horta o els vergers. A Fraga, hom havia dedicat extensions sensibles al poc usual conreu de les figueres, activitat en total reculada en l’actualitat.

La vegetació arvense d’aquests bladars irrigats és constituïda per la comunitat de silene rubella i herba molla (Atriplici-Silenetum rubellae), mentre que en els secans prospera la comunitat de ballarida i rosella morada (Roemerio-Hypecoetum); es tracta de comunitats molt boniques, que alegren la monotonia dels sembrats, però que no resulten gens interessants des del punt de vista agronòmic. A la resta de regadius (horta, verger), hom troba les clàssiques comunitats de cerreigs i panissoles (Panico-Setarion), mentre que els secans arboris (olivets, ametllerars, etc.) són més o menys envaïts per la comunitat de ravenissa blanca (Diplotaxietum erucoidis diplotaxietosum). Els fenassars (Brachypodietum phoenicoidis) i els canyars (Arundini-Convolvuletum sepium) no són rars al domini del carrascar.

La vegetació ruderal lligada a la immediatesa de camins, solars, etc. es concreta en les comunitats de margall (Hordeion leporinï), si un mínim d’humitat ambiental ho permet. Però el màxim exponent de nitrofília és exhibit per les comunitats de siscall i botja pudent, meitat bosquina, meitat herbassar, que ja han estat comentades a propòsit de la vegetació llenyosa en gràcia a llur caràcter embosquinat, i també perquè les seves apetències no solament nitròfiles, sinó més aviat xero-nitrohalòfiles, els fan desbordar amplament el marc de la vegetació viària. En qualsevol cas, cal reafirmar que són molt definidores de les condicions subdesèrtiques imperants al territori.

Recorregut Tàrrega-Fraga

L’escàs relleu de la zona permet l’existència d’una xarxa de carreteres disposades en totes direccions. L’eix cabdal de la ruta Barcelona-Madrid, tanmateix, permet de travessar totes les àrees significatives, raó per la qual ha estat escollit. Hom parteix de Tàrrega (370 m), passa el Segre a l’alçada de Lleida (150 m) i acaba el recorregut sobre les ribes del Cinca, a Fraga (120 m), en un itinerari que no para de perdre suaument altitud (davallada devers l’Ebre), excepte quan salva les petites elevacions de la Serra Pedregosa (280 m), a tocar de Fraga.

Panoràmica esquematitzada del pla d’Urgell (Segrià), a prop de Bell-lloc, 200 m: 1 vegetació nitrohalòfila, amb salat blanc i camforada, 2 canyissar, 3 canyar, 4 verger amb fruiters, 5 camps de blat de moro, 6 horta, 7 sembrats.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de les planes i relleus de Ponent des de la Serra Pedregosa, prop de Fraga (Baix Cinca), 250 m: 1 brolla de romaní i maleïda amb perdiguera, 2 timoneda lleugerament gipsícola, 3 vegetació nitrohalòfila amb salat blanc, 4 canyar, 5 olivet, 6 sembrats, 7 verger.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Aquí, el predomini del paisatge agrícola és total al llarg del recorregut. Hom travessa el canal d’Urgell poc després de deixar Tàrrega, de manera que de seguida s’entra en terra irrigada. Entre Tàrrega i Mollerussa, és a dir a l’Urgell, es tracta sobretot d’un paisatge blader, amb conreus arboris intercalats i restes de carrascar als petits tossals o a les margenades inconreables. Però a mesura que hom penetra al Segrià i s’acosta al Segre, fan la seva aparició progressiva els vergers. Les sèquies proliferen, i amb elles els canyissars, els canyars i les infiltracions de plantes de ribera, fet que confereix al paisatge un aire més festiu, propi dels llocs grassos en aigua; els punts no irrigats, per contra, ja comencen a sostenir amb dificultat la vegetació espontània de caràcter altre que l’extremament xèrica. La visió adjunta, corresponent a Bell·lloc d’Urgell (Segrià), recull clarament aquesta situació.

La immediatesa del Segre, l’abundància de sèquies i els bons sòls al·luvials del cor segrianenc, tot al voltant de Lleida, permeten la instauració d’una horta i d’uns vergers florents (vegeu visió adjunta). Però així que hom abandona aquesta àrea al·luvial, a l’alçada d’Alcarràs aproximadament, es produeix l’immediat enduriment del paisatge: tornen els secans i, sobretot, les brolles i les comunitats nitrohalòfiles. El domini de la màquia de garric i arçot, en efecte, comença passat el Segre, cosa que explica la severitat del mantell vegetal.

Passat el canal d’Aragó i Catalunya, les elevacions de la Serra Pedregosa, a l’entrada del Baix Cinca, ofereixen ja un recobriment vegetal molt magre, netament subdesèrtic. Hom hi assaja reforestacions de pi blanc, amb un èxit discutible, com no pot ésser altrament, ateses les precipitacions. Però la sobtada entrada a la vall del Cinca, sobre mateix de Fraga, reprodueix de nou, en petit, la impressió provocada pel Segre: reapareixen les zones irrigades i els vergers; enllà, torna l’ariditat i els secans poc agraïts. Al llarg del riu, queden restes sensibles de vegetació de ribera. Aquestes situacions són les que queden reflectides en la visió esquematitzada adjunta, presa a la ratlla mateix de ponent, a tocar de l’Aragó.